(Pollença, Mallorca, 1766/67 – Palma de Mallorca, 1830)
Paleògraf. Fou llec del monestir de Sant Domènec de Palma de Mallorca.
Escriví un Método para… leer los documentos de los siglos XII, XIII y XIV, i féu un recull de documents antics mallorquins.
(Catalunya, segle XX – Cervera, Segarra, 1963)
Erudit i paleògraf. Realitzà diversos estudis notables relacionats amb temes cerverins.
(Barcelona ?, segle XIX)
Paleògraf. Ciutadà honrat de Barcelona, escrivà de la cambra civil de l’audiència; notari públic.
És autor d’una Paleografía para la inteligencia de los manuscritos antiguos de este Principado, amb un apèndix de notícies d’escrivans o notaris de Barcelona des del segle XIII i reproduccions de manuscrits. Fou publicat a Barcelona sense data; la segona edició és del 1855.
(Ribes de Freser, Ripollès, 26 abril 1887 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 22 febrer 1962)
Historiador, paleògraf i arxiver. Estudià als seminaris de la Seu d’Urgell i de Vic, on fou deixeble de Josep Gudiol i Conill i completà els estudis especialitzats a París.
Publicà una vasta col·lecció d’estudis històrics, relacionats sobretot amb el període de l’alta edat mitjana: La paleografia visigòtica a Catalunya (1917), L’acta de consagració i dotació de la catedral d’Urgell del 919 al 939 (1917), La comarca de l’Urgellet (1929), Notes i documents sobre construccions de retaules a l’alt país d’Urgell (1936).
Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
(Lleida, 9 maig 1933 – Barcelona, 25 novembre 2015)
Paleògrafa. Filla i deixebla de Felip Mateu i Llopis, al qual succeí a la càtedra de paleografia a la Universitat de Barcelona.
Tingué com a adjunta a la seva germana Maria Dolors Mateu i Ibars (València, 1938 – ), també paleògrafa.
(Barcelona, 29 juny 1923 – 25 desembre 2012)
“Anscari M. Mundó“ Historiador i paleògraf. Monjo i arxiver de Montserrat i professor al monestir i a Roma. Llicenciat en teologia i arqueologia i doctorat en història, fou professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1971), de l’Acadèmia de Bones Lletres (1987) i director de la Biblioteca de Catalunya, així com de diverses institucions europees i americanes.
Un dels primers especialistes en època visigòtica i també en història de la Catalunya carolíngia, litúrgia i paleografia. Ha fet importants descobertes, com ara el text literari català més antic i el fragment de litúrgia més antic que es coneix a Catalunya. L’any 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 20 febrer 1901 – Barcelona, 27 febrer 2003)
Paleògraf i romanista. Doctor en lletres (1924), professor de paleografia de la Universitat de Barcelona (fins al 1939), del Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs (a partir del 1941), conservador de la secció de manuscrits i reserva de la Biblioteca de Catalunya i professor de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, del Comitè Internacional de Paleografia i president de la Secció Filològica de l’IEC.
Fou un dels fundadors de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (1946) i ha dirigit la Biblioteca Catalana d’Obres Antigues, on edità uns Miracles de la Verge Maria (1956), que, des del punt de vista lingüístic, ell mateix estudià al VII Congrés Internacional de la Lingüística Romànica de Barcelona (1953).
Ha publicat nombrosos estudis i textos sobre literatura catalana medieval (La ilustración y la decoración del libro en Cataluña -3 volums 1960-67-, a més de la tesi doctoral de la Demanda del Sant Graal), castellana (especialment sobre La Celestina i l’edició del Baladro del Sabio Merlín) i també un Repertori de manuscrits catalans conservats als Països Catalans i a l’estranger.
Dades dels Països Catalans 