Arxiu d'etiquetes: 1977

Unió Democràtica del País Valencià

Deixa un comentari

(País Valencià, 1962 – 1977)

(UDPV)  Partit polític d’ideologia democratacristiana i nacionalista de la convergència de tres corrents diversos. Entre els seus dirigents hi havia Vicent Miquel i Diego, Rafael Lluís Ninyoles, E. Sena i M. Viadel. Un segon grup procedent de moviments cristians fou creat el 1962, amb la presència de V. Ruiz Monrabal, V. Diego, F. Fayos i E. Escrivà. Finalment, antics membres de la Dreta Regional Valenciana s’incorporaren a la UDPV (J. Maldonado i Almenar, J. Duato i Chapa, V. Andreu i A. Escrivà).

Al maig de 1964 UDPV signà un pacte amb Unió Democràtica de Catalunya per a la seva incorporació a l’Equip Democratacristià de l’Estat espanyol. Al juny de 1965 celebrà el I Congrés, i el 1966 assistí a les Primeres Jornades de l’EDCEE a l’abadia de Montserrat. El 1974 celebrà el seu II Congrés, i el 1976 el III.

Dins el panorama polític del País Valencià, la UDPV formà part de la Taula de Partits del País Valencià, del Consell Democràtic del País Valencià (1974) i, més tard, de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià.

Després del seu fracàs en les primeres eleccions democràtiques estatals del 1977, desaparegué.

Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià

3 Respostes

(València, 1976 – 1977)

Institució creada a la ciutat, per la fusió de la Junta Democràtica i el Consell Democràtic, a fi de poder oferir un front unitari democràtic, representatiu de tot el País Valencià, en el marc de la transició democràtica.

En l’acord de creació hom fixà la necessitat d’un procés constituent valencià amb la formació d’una futura generalitat provisional, la immediata cooficialitat de les dues llengües parlades al país, l’establiment d’un marc jurídic per a aquesta etapa provisional, basat en els principis i les institucions d’un estatut d’autonomia, i l’elecció de representants per a una Assemblea Constituent del País Valencià. Així mateix, hi eren ratificats els anteriors acords sobre el restabliment de les llibertats fonamentals, la derogació i supressió de lleis i institucions de la dictadura i l’amnistia.

Els grups polítics i els sindicats fundadors d’aquest front unitari foren Comissions Obreres, Convergència Socialista del País Valencià (posteriorment Partit Socialista del País Valencià), Demòcrates Independents del País Valencià, Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, Partit Comunista d’Espanya (després Partit Comunista del País Valencià), Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, Partit Socialista Popular, Partit Carlí, Partit Socialista Obrer Espanyol, Partit del Treball d’Espanya (més tard Partit del Treball del País Valencià), Unificació Comunista d’Espanya, Unió Democràtica del País Valencià i la USO. Al cap de poc s’hi uní la UGT i se’n separà l’Organització Comunista d’Espanya.

Realitzà diverses reunions amb organitzacions similars d’arreu de l’estat espanyol i representà el País Valencià dins la Coordinació Democràtica, organisme que les englobà totes.

La Taula organitzà manifestacions en defensa de les seves posicions i entre les seves pretensions hi hagué la de celebrar la Diada Nacional del País Valencià, prohibida i perseguida per les autoritats franquistes.

Fuster i Mayans, Gabriel

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 15 abril 1913 – 19 gener 1977)

Periodista. Estudià dret a Barcelona i a Saragossa. Exercí la crítica d’art a “Baleares”, on signà amb el pseudònim Gafim.

El seu llibre Tres viatges amb calma per l’illa de la calma (1952) revela un esperit irònic i enginyós.

Ferran i Salvador, Vicent

Deixa un comentari

(València, 1898 – 12 febrer 1977)

Erudit. Fou professor de la Universitat de València i pertanyé a l’Acadèmia de Sant Carles (de la qual fou secretari perpetu) i al Centre de Cultura Valenciana.

Entre les seves obres destaquen Capillas y casas gremiales de Valencia (1922), El castillo de Montesa (1926), Arnaldo Juan y su “Estil de la governació” (1936) i Historia del grabado en Valencia (1943).

Fabresse, Andreu

1 Resposta

(Pesillà de la Ribera, Rosselló, 1899 – Perpinyà, 1977)

Músic i compositor. També conegut per Joan Morata. Intèrpret precoç, es destacà especialment en la composició de música per a films que signaren d’altres, i d’opereta, com Les amours de Don Juan, de caire planer i popular.

Obtingué la màxima popularitat, però, com a compositor de sardanes (prop d’un centenar), entre les quals destaquen Tirant l’art, A Cotlliure, La Rodella i Portvendres porta d’Àfrica.

Ey, Enric

Deixa un comentari

(Banyuls dels Aspres, Rosselló, 10 agost 1900 – París, França, 8 novembre 1977)

Psiquiatre. Estudià medicina a Tolosa i a París, i filosofia a París. Fou director de l’hospital psiquiàtric de Bonneval (Illa de França) del 1933 al 1970, i tingué una ininterrompuda activitat docent.

Fundà els congressos mundials de psiquiatria (1950), fou conseller tècnic de l’OMS i delegat per l’Associació Mundial de Psiquiatria a la Comunitat Econòmica Europea. Doctor honoris causa de les universitats de Zuric, Lima, Mont-real, Hamburg i Barcelona.

Publicà un gran nombre de treballs i obres, entre les quals destaquen Études psychiatriques i Manuel de psychiatrie. Retirat a Banyuls dels Aspres, preparà un tractat sobre al·lucinacions i una història de la psiquiatria.

Col·laborà a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada i en la col·lecció “Monografies Mèdiques”.

Calatayud i Buades, Lluís

Deixa un comentari

(Novelda, Vinalopó Mitjà, 1887 – Asp, Vinalopó Mitjà, 1977)

Escriptor. Ha estat inspector de primer ensenyament a diverses ciutats.

És autor dels reculls poètics Paisajes y pueblos (1924) i España (1958). També publicà Sevilla y la Semana Santa (1927) i La pedagogía y los clásicos españoles.

Bover i Salom, Miquel

1 Resposta

(Son Sardina, Palma de Mallorca, 12 octubre 1896 – 10 octubre 1977)

Ciclista, dit popularment es Sardiner.

Fou campió d’Espanya en les especialitats de fons en pista (1919), velocitat (1919, 1920 i 1925), carretera (1920) i darrere moto (1919, 1920, 1924, 1925).

Fou el pare del també ciclista Miquel Bover i Pons.

Borbó-Parma, Xavier de

Deixa un comentari

(Pianore, Itàlia, 25 maig 1889 – Cuira, Suïssa, 7 maig 1977)

Duc de Parma (1974-77). En morir el seu oncle Alfons Carles de Borbó (1936), el nomenà regent de la comunió Tradicionalista, i com a cap de la junta militar carlina s’adherí a l’alçament del 1936, però el 1945 signà un manifest demanant que Franco es retirès.

El 1952 fou proclamat rei a Barcelona per un grup de partidaris seus.

Bonacase, Sergi

Deixa un comentari

(Oms, Rosselló, 1924 – 1977)

Pintor. Estudià a les acadèmies d’André Lhote i de Fernand Léger i, al Brasil, amb Portinari (1948-50).

Després del viatge a Amèrica abandonà la pintura figurativa i es dedicà a la pintura abstracta, de factura lineal i evocadora de moviment.

Obtingué el premi Joan Miró els anys 1964, 1965 i 1966.