(Talamantes, Aragó, 1732 – València, 1804)
Historiador i advocat.
És autor de Real Maestrazgo de Montesa (1787), en dos volums; d’una Colección de cartas histórico-críticas en que se convence que el rey don Jaime I fue el verdadero autor de la crónica o comentarios que corren a su nombre (1800); uns Apuntamientos para escribir la historia del derecho valenciano y verificar una perfecta traducción de los fueros (1804), i d’altres obres.
(València, 17 novembre 1804 – 1864)
Escriptor. Els seus Ensayos poéticos (1826) motivaren una controvèrsia important dins el romanticisme valencià. Pertangué a l’Acadèmia Apol·lo, de València, potenciada per Juan Nicasio Gallego i Eugenio de Tapia. Col·laborà a “El Fénix” i altres periòdics.
Publicà les novel·les Voyleano, o la exaltación de las pasiones (1827), Los terremotos de Orihuela (1829), Aventuras de un elegante (1832; de costums valencians), i les històriques La conquista de Valencia por el Cid (1831), Los expatriados (1834), Juana y Enrique, reyes de Castilla i, molt influït per Byron, Grecia (1838) i La hija del Asia (1848). Conreà també el teatre i altres gèneres literaris.
(Prada, Conflent, 1721 – 1804)
Eclesiàstic. Fill del doctor en dret Bonaventura Tolrà, ingressà al seminari (1745) i s’ordenà de sacerdot (1758). Nomenat arxipreste de Prada i vicari del bisbe d’Elna, intentà de reformar l’administració eclesiàstica, però davant l’oposició sorda que hi trobà optà per passar a Molig com a vicari (1762-73); més tard ocupa càrrecs a Vinçà, Prada i Espirà de Conflent.
El 1790 es negà a jurar la constitució civil del clergat i hagué d’exiliar-se. Probablement s’establí a Barcelona. El 1801 tornà a Espirà i el 1803 es retirà a Prada.
Deixà extensos manuscrits, entre ells els dos volums en català Conferències sobre la religió i Conferències sobre la constitució de l’Assemblea o Convenció nacional de França, que restaren inèdits.
(País Valencià, segle XIX)
Títol concedit el 1804 al noble Manuel Giner i Giner.
(Alacant, 19 agost 1804 – l’Havana, Cuba, 21 abril 1854)
Escriptor i polític. Fou diputat a corts en diverses legislatures, comissari regi per a inspecció de l’agricultura a Múrcia i Alacant i intendent a Cuba.
Publicà una Memoria sobre el estado de la agricultura en la provincia de Alicante i un Informe sobre el ensayo verificado en la provincia de Murcia con los arados Dombasle y Mallié.
(Maó, Menorca, 9 octubre 1804 – 27 març 1891)
Marí i historiador. Inicià la carrera militar com a guarda-marina el 1820 i publicà Derrotero general del Mediterráneo (1860) i Derrotero de la costa septentrional de España (1860-61), a més de traduccions de manuals de marina.
Retirat a Maó (1872) amb la graduació de capità de navili, es dedicà a l’estudi de la història de Menorca i publicà Fragmentos de la Historia de Menorca (1882) i Historia de la isla de Menorca, la seva obra més important (1886-88). Fou fundador i col·laborador de la “Revista de Menorca”.
Fou el pare de Josep Maria Riudavets i Monjo.
(Castelló de la Ribera, Ribera Alta, 1741 – València, 1804)
Historiador i economista. Membre de la Societat Econòmica d’Amics del País de València, propugnà, oposant-se a Antoni Josep Cabanilles, l’extensió del conreu de l’arròs a les comarques valencianes.
Escriví, entre d’altres, les obres Noticia de los sumos pontifices, cardenales, patriarcas, arzobispos y obispos naturales de la ciudad y reino de Valencia… (1790), Contestación a las observaciones sobre la necesidad de la cría de arroces en las riberas de Xucar, reyno de Valencia (…) que publicó el abate D. J. Ant. Cavanillas (1797), El carácter del genio valenciano (1798) i Noticia a la actual población del Reyno de Valencia: la de sus despoblados, desde la conquista por el Rey Don Jaume primero (1804).
(València, 16 gener 1745 – Madrid, 5 maig 1804)
(o Cavanilles) Botànic i sacerdot. Preceptor dels fills del duc de l’Infantado, amb el qual es traslladà a París (1777-89), on assistí a les classes dels naturalistes de Lamarck, Jussieu i Desfontaines.
Escriví Monadelphiae Classis Dissertationis decem (1785), Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (1795-97) i Icones et descriptiones plantarum (1791-1801), en sis volums.
Fou director del jardí botànic de Madrid (1801).
(Palma de Mallorca, 1804 – 1871)
Pintor i dibuixant. Considerat un dels millors retratistes mallorquins del segle XIX. S’adaptà als més diversos estils. Deixeble de Guillem Ferrer.
Conreà la pintura mural i, sobretot, el retrat, com els del seu fill i dels bisbes de Mallorca Rafael Manso i Miquel Salvà. És autor d’una gran quantitat de còpies de teles famoses.
Demostrà bones condicions d’escenògraf amb el seu pessebre de figures retallades.
(Callosa d’en Sarrià, Marina Baixa, vers 1775 – Alacant, 1804)
Catedràtic. Estudià medicina a la Universitat de València.
Compongué un compendi de matèria mèdica perquè servís de text als estudiants, Speciment materia medicae in gratiam praxim inchoantium (València, 1779).
D’ençà del 1784 ocupà diverses càtedres a la facultat de medicina d’aquella universitat.
Dades dels Països Catalans 