(València, 17 gener 1891 – 24 setembre 1965)

Historiador i literat. Germà de Daniel i d’Eduard. Pertanyia al Cos d’Arxius, Biblioteques i Museus i fou director emèrit de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on excel·lí com a arxiver.

La seva primera publicació fou el comte Les llunyanies suggestives i altres proses (1918), seguit d’El farsant i l’enamorada (1919), Vida d’infant (1921), Històries i fantasies (1924) i la novel·la, l’obra més madura com a fabulador, Primavera inquieta (1926), la qual fou la més ambiciosa de totes.

Hi creà una narració íntima, de to líric, influïda per la prosa de Gabriel Miró. La claredat d’estil i l’ús acurat del llenguatge donen valor antològic a la seva obra. En prosa escriví també Tres històries cruels (1930), la novel·la Una dona s’atura en el camí (1935, Premi Crexells), i L’altre geperut i altres contes (1963).

Com a historiador es dedicà principalment al període de Jaume II el Just. En La tràgica història dels reis de Mallorca (1960) tendeix a l’estudi psicològic dels personatges. També publicà, entre altres obres, Don Pere Conestable de Portugal (1938), Els fills de Jaume II (1950) i Jaume II o el Seny català (1956), l’obra de síntesi més important de la seva producció històrica, i intervingué en la redacció de la Història dels catalans, dirigida per Ferran Soldevila.

Col·laborà a la premsa valenciana i catalana.