(Vinaròs, Baix Maestrat, 15 novembre 1808 – Madrid, 26 març 1880)
Publicista i financer. Defensà les doctrines proteccionistes. Figurà entre els impulsors del ferrocarril Barcelona–Mataró, el primer del país.
Dirigí, des de la seva fundació el 1849, el periòdic “El Bien Público” i fundà la revista “La Razón Española”.
(Alacant, 15 març 1748 – Aranjuez, Castella, 14 setembre 1808)
Militar i arqueòleg. Comte de Lumiares. Fou un arqueòleg típic del segle XVIII, un dels més destacats del País Valencià, sobretot en el camp de l’epigrafia i de la numismàtica, però, avançant-se al seu temps, valorà les ceràmiques. L’any 1800, fundà un jardí botànic a Mutxamel (Alacantí) que, en estat molt malmès, encara es conserva.
El 1808, arran de la invasió francesa, fou nomenat per la Junta Suprema del Regne de València vocal de la Junta Central de Cadis.
Publicà Medallas de las colonias, municipios y pueblos antiguos de España (1773), Barros saguntinos. Disertación sobre estos monumentos antiguos (1779), Lucentum, hoy ciudad de Alicante (1780) i una Carta crítica (1787) a l’obra geogràfica de Bernat Espinalt i Garcia Atlante español. Pòstumament, el 1854 fou publicat l’important recull Inscripciones y antigüedades del Reino de Valencia. Mantingué correspondència amb Gregori Maians.
El 1799, a la mort de la seva mare, esdevingué marquès de Castelo Rodrigo, príncep Pio di Savoia, duc de Nocera i marquès d’Almonesir.
(València, 21 juny 1808 – 19 abril 1878)
Pintor. Fou professor de l’Acadèmia de Sant Carles, on actuà per un temps de director interí.
Conreà sobretot la pintura de tema històric o religiós. Té algunes obres al Museu de Belles Arts de València.
(València, vers 1748 – 1808)
Erudit. Estudià escultura a l’Acadèmia de Sant Carles i fou mestre del col·legi d’argenters. Es dedicà al descobriment de peces arqueològiques, algunes de les quals comunicà al comte de Lumiares.
Escriví Adiciones a la obra “Resumen histórico de la fundación y antigüedades de Valencia” (1805).
(Manacor, Mallorca, 1808 – Palma de Mallorca, 1838)
Escultor. Format a Manacor (1821). Des del 1823 es donà a conèixer a Palma, on treballà al taller de Josep Lladó. La Junta de Comerç el pensionà per anar a estudiar a Madrid.
Col·laborà amb la Real Fábrica de la Moncloa, que dirigia el mallorquí Bartomeu Sureda. Treballà en marbres i presentà obres a l’Academia de San Fernando amb èxit.
(València, 12 setembre 1765 – 1 octubre 1808)
Militar. Era baró d’Albalat i Segart, fill i hereu de Sebastián de Saavedra i Squarzafigo, i germà d’Antoni. Com a coronel de milícies, reprimí un avalot a València, el 1800, motivat per l’establiment d’unes quintes. Això el féu impopular.
El 1808, en produir-se l’alçament contra Napoleó, formà part de la Junta Suprema, però preferí d’allunyar-se i retirar-se a Bunyol. La Junta l’obligà a tornar, però alguns revoltats, suposant la seva manca d’afecció a la revolta, l’assassinaren, malgrat els esforços del franciscà Joan Rico.
(Maó, Menorca, 7 setembre 1750 – Palma de Mallorca, 6 març 1808)
Eclesiàstic. Es doctorà en filosofia a Mallorca (1767) i en drets a Avinyó. Residí després a Menorca i a Mallorca (Felanitx i Palma). Fou teòleg consultor del cardenal Antoni Despuig (1796), inquisidor (1807) i canonge de la seu de Mallorca. Fou soci de la Societat d’Amics del País.
Destacat predicador, publicà nombrosos sermons (entre ells el Sermó de la Beata Catalina Tomàs, 1793) i obres religioses en castellà i llatí. En català publicà un Catecisme de la doctrina cristiana (1801), del qual es feren com a mínim onze edicions. És autor també de Reflexiones crítico-apologéticas sobre algunos escritos relativos a la isla de Menorca y a sus naturales.
(València, 7 juny 1808 – gener 1815)
Publicació quinzenal en castellà que fou publicat amb diversos títols.
Va ésser el primer periòdic polític del País Valencià i l’òrgan de la Junta Suprema de València durant la guerra del Francès.
(València, 1729 – Roma, Itàlia, 1808)
Musicòleg i escriptor. Ingressà a la Companyia de Jesús el 1745 i amb l’expulsió dels jesuïtes (1767) es traslladà a Roma, on residí fins a la mort, llevat del període 1798-1801, en què visqué a València.
Es dedicà a les matemàtiques, a la filosofia i a la música. Escriví Dell’origene della musica (1774), obra que suscità una forta polèmica amb G.B. Martini.
Fou el portaveu de les doctrines estètiques de Rousseau a Itàlia i influí en l’evolució del romanticisme musical.
(València, 1780 – Saragossa, Aragó, 1808)
Gravador. Entre les seves obres cal esmentar el retrat de l’aragonès Ramon de Pignatelli, així com la major part de les làmines i els plans del llibre Descripción de los Canales Imperial de Aragón y Real de Tauste, estampat a Saragossa per Francisco Magallón.
Dades dels Països Catalans 