(Pollença, Mallorca, 10 març 1854 – Palma de Mallorca, 16 octubre 1922)

Escriptor i eclesiàstic. Féu amistat amb Rubió i Ors i Marià Aguiló, amb els quals obtingué una sòlida formació literària.

El 1885 féu conèixer el primer recull de versos intitulat Poesies, on mostrà la influència dels romàntics francesos i dels espanyols. D’aquesta època és Lo pi de Formentor (1875), en què arribà al punt de superar l’adolescència i d’establir-se en un romanticisme tradicional i històric, com en el poema L’arpa. És en aquesta època quan començà a preocupar-se per l’art com a forma i quan fou influït per Lamartine, Leopardi i Manzoni.

Traslladat a Roma per acabar els estudis eclesiàstics, s’ordenà sacerdot el 1888 i es llicencià en teologia a la Universitat Gregoriana d’aquella ciutat. Fruit d’aquesta estada a Roma és la seva admiració pel món clàssic que predomina en la seva poesia. D’aquesta època són: De l’agra terra (1897) i Tradicions i fantasies (1903). Contemporàniament aplegà les Poesies (1907).

Per la seva formació clàssica, escriví les Horacianes (1906), que constituïren el seu ideal d’un quart de segle, dins la trajectòria estètica promoguts per Torras i Bages. No s’inclogué en el moviment modernista, sinó en un món interior que donà com a testament espiritual Visions de Palestina (1908) i la versió dels Himnes de Prudenci, publicats pòstumament.

Al marge van quedar Las líricas (1899), escrites en castellà en una època d’incertituds estètiques i lingüístiques. Té importància la conferència donada a l’Ateneu Barcelonès, La forma poètica (1904), on va expressar el seu concepte de la poesia.

Exercint la seva carrera sacerdotal fou nomenat canonge de la catedral de Palma de Mallorca l’any 1909, data a partir de la qual només escriví dues obres piadoses: Sermons panegírics (1916) i Novenari de la Puríssima (1917). Les seves Obres completes es publicaren a Barcelona el 1947.

És, amb el seu amic Joan Alcover, un dels mestres de l’Escola Mallorquina, i a Barcelona es relacionà amb Antoni Rubió i Lluch, Jacint Verdaguer i Jaume Collell.

Fou mestre en Gai Saber, membre de la Real Academia Española i membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.