(Santa Coloma de Farners, Selva, 29 novembre 1897 – Barcelona, 26 setembre 1970)

Orientalista. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i es doctorà a la de Madrid (1920), amb la tesi comparatista Influencia de la poesía popular hispanomusulmana en la poesía italiana. Aplegà al Marroc els materials publicats a Textos màgics del nord d’Àfrica (1923). Catedràtic d’hebreu a la universitat de Madrid (1925-31) i a la de Barcelona (1932).

Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Real Academia de la Historia. Obtingué el premi March de Lletres el 1959. És autor d’una important tasca investigadora sobre la història de la ciència àrab i la seva relació amb la ciència europea medieval.

Entre els seus treballs destaquen Els textos d’historiadors musulmans referents a la Catalunya carolíngia (1922), Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1924), Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1931), Historiadors aràbics referents a la conquesta catalana (1932; publicat el 1987), La poesía sagrada hebraicoespañola (1940), Las tradicciones orientales en los manuscritos de la catedral de Toledo (1942), Estudios sobre Azarquiel (1943-50), Selomó ibn Gabirol como poeta y filósofo (1945), Yêhudá ha-Leví como poeta y apologista (1947), El “Liber predicationis contra judeos” de R. Llull (1957), Tablas astronómicas del Rey Pedro el Cerimonioso (1962), Aproximaciones al Oriente Medio (1962) i Literatura hebraicoespañola (1967).

Traduí al català el Pantateuc (1928-29), en col·laboració amb Carles Cardó, i els llibres dels profetes Isaies (1935), Jeremies i Baruc (1946).