Arxiu d'etiquetes: València (morts a)

Lloria i d’Entença, Berenguer de

4 Respostes

(País Valencià ?, vers 1303 – València, 1324)

Senyor de la baronia de Cocentaina, en successió del seu germanastre Rogeró de Lloria i Lancia. Fill de Roger de Lloria, i germà de Carles, de Margarida i de Robert. En morir el seu pare romangué, juntament amb el seu germà Carles, sota la tutoria del seu oncle Gombau d’Entença (1306-09) i, després, dels marmessors de l’almirall, que reclamaren per a ell als Entença la possessió de Tivissa, obligada per un deute no pagat; el rei imposà a aquests el lliurament del lloc (1312).

Pel testament del seu germà gran Rogeró (1307), del qual més tard adoptà el nom, obtingué l’herència familiar. Jaume II el Just el féu membre de la comitiva dels infants reials, especialment de Joan d’Aragó, i habità amb ells a València. Tingué litigis amb Bernat de Sarrià per qüestions de termes en les possessions valencianes.

Casat amb Faida de Maloleone, prengué part en la conquesta de Sardenya (1323), i morí poc temps després, sense haver tingut descendència.

Lloria, Alfons Roger de

3 Respostes

(País Valencià, després 1314 – València, 1355)

Fill de Jaume de Xèrica i de Beatriu de Lloria. Adoptà el cognom matern per raó d’haver heretat de la seva mare la baronia de Cocentaina i altres llocs dels Lloria.

Actuà com a coper en la coronació de Pere III el Cerimoniós (1336). Acompanyà el rei a la campanya de Mallorca (1343). Lluità contra els nobles de la Unió a València (1347) i participà en la batalla de Mislata.

Combaté també contra l’infant Ferran, marquès de Tortosa, quan aquest volgué envair les terres d’Alacant. Fou intermediari en les aliances entre Aragó i Castella. A Sardenya, prengué part en el setge de l’Alguer (1354), però emmalaltí i hagué de tornar a València, on morí, sense successió legítima del seu matrimoni amb Maria de Cardona i d’Anglesola.

Deixà Cocentaina al seu germà Pere de Xèrica.

Tingué, amb Teresa del Puerto, un fill, Joan Alfons de Lloria (País Valencià, segle XIV)  Fou legitimat el 1369. Es casà amb Constança de Mallorca, filla il·legítima del rei Jaume III de Mallorca.

Llobet -varis bio-

4 Respostes

Llobet  (Catalunya, segle XI)  Escriptor religiós. Traduí al llatí una obra àrab d’astrologia. Polemitzà amb el monjo Gerbert, després papa Silvestre II.

Bernat Josep Llobet  (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XVII – Catalunya, segle XVII)  Escriptor. Escriví un estudi genealògic dels ducs de Cardona.

Joan Llobet  (País Valencià, segle XIV – València, 1435)  Escultor. Treballava a València des dels últims anys del segle XIV.

Joan Llobet  (Barcelona, segle XV – Illes Balears, 1460)  Teòleg. Seguidor de la doctrina de Ramon Llull, ensenyà l’art lul·liana a tots els regnes de la corona catalano-aragonesa i compendià les seves lliçons a l’Ars notativa.

Martí Llobet  (País Valencià, segle XV)  Arquitecte. Signà contracte comprometent-se a acabar el Miquelet de la catedral de València; l’enllestí el 1429 i, així, rematà una obra que havia estat començada l’any 1381 pel mestre de Tortosa Andreu Julià. Vers el 1430 treballà en el cimbori de la seu valenciana.

Silvi Llobet  (Empordà, segle XI – Cervià de Ter, Gironès, 1095)  Noble. Fundà el monestir de Santa Maria de Cervià. Fou avi del famós Jofre Bastons.

Lloaces i Peres, Ferran de

1 Resposta

(Oriola, Baix Segura, 1498 – València, 29 febrer 1568)

Eclesiàstic. Estudià a les universitats de París, Pavia i Bolonya, on es graduà en lleis i cànons. Tornà a Oriola i durant les Germanies s’oposà als agermanats i fou obligat a exiliar-se amb la seva família. Després de la guerra, fou nomenat assessor del governador d’Oriola Pere (VII) Maça de Liçana i, mes tard, fiscal de la inquisició de València i inquisidor de Barcelona.

Ocupà, successivament, les seus episcopals d’Elna (1542-43), Lleida (1543-53) i Tortosa (1553-60), els d’arquebisbe de Tarragona (1560-67) i de València (1567-68) i president de la Generalitat (26 novembre 1559 – 1560).

Reformà el tribunal d’Aragó (1544), assistí a la segona etapa del Concili de Trent (1551-52), fundà els col·legis de Sant Domènec de Tortosa i d’Oriola, celebrà el concili provincial de Tarragona en el qual fou acceptat a tota la Tarraconense el Tridentí (1564), i fou patriarca d’Antioquia a títol honorífic (1566).

Dedicà a Carles I de Catalunya la seva obra principal, De matrimonio regis Angliae (Bruges 1528, Barcelona 1531), en defensa de la reina Caterina d’Aragó. Llegà al col·legi de Sant Domènec d’Oriola la seva important biblioteca, nucli de l’actual Biblioteca Pública Ferran de Lloaces.

Julià -varis bio-

2 Respostes

Andreu Julià  (Catalunya, segle XIV)  Arquitecte. Dirigí les obres de la seu de Tortosa des del 1366 i fou cridat a València el 1381 per dur a terme la construcció del Miquelet, treball que només inicià.

Francesc Julià  (Girona, segle XVII)  Teòleg. És autor de diverses obres religioses que assoliren bona difusió.

Isidre Julià  (Catalunya, segle XVII)  Vidrier. Obra seva notable és la vidriera d’un portal de l’església de Santa Maria del Mar, amb la representació del Sant Sopar. És realitzada el 1667.

Joan Julià  (Catalunya, segle XVII)  Prior del convent de la Misericòrdia de Barcelona. És autor d’uns Comentaris de la butlla d’Innocenci X i d’altres escrits religiosos en català.

Josep Julià  (Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1891)  Eclesiàstic. Fou catedràtic del seminari barceloní. Es destacà pels seus dots oratoris i la seva cultura, palesada en alguns debats sobre qüestions dogmàtiques.

Miquel Julià  (Sineu, Mallorca, 1557 – València, 1621)  Jesuïta. És autor de diverses obres religioses.

Izquierdo y García Escudero, Domingo

Deixa un comentari

(Nájera, Rioja, 1 agost 1743 – València, 22 desembre 1807)

Militar. Defensà, a la Guerra Gran, el castell de Roses (1794), que finalment hagué d’abandonar el febrer de 1795.

Fou capità general de Catalunya (1799-1800) i de València (1803-07).

Gibert -varis bio-

2 Respostes

Enric Gibert  (Barcelona, 1824 – segle XIX)  Poeta. Autor de diverses composicions romàntiques, en part publicades.

Guillem Gibert  (Barcelona, segle XV)  Poeta. És autor d’un Complant (1461) a la mort del príncep Carles de Viana, que, malgrat la seva sinceritat, peca de retoricisme.

Jaume Gibert  (Catalunya, segle XVI)  Llatinista. Autor d’una gramàtica llatina.

Jeroni Gibert  (País Valencià, 1674 – València, 1705)  Frare trinitari, famós pels seus sermons, molts dels quals publicà.

Joan Gibert  (Palma de Mallorca, 1931 – ? )  Pintor. Deixeble de Pere Quetglas Xam, sota la direcció del qual començà a formar-se el 1957.

Pau Gibert  (Catalunya, segle XVIII)  Bandoler. Inspirà amb les seves malifetes algunes cançons populars.

Vicenç Gibert  (Catalunya, segle XVIII)  Jurista. És autor de Theorica artis notariae (1772, 1828), obra elemental traduïda al castellà per Eugeni de Tàpia (1828-75).

Garcia -varis bio-

1 Resposta

Atanasi Garcia  (València, 1574 – 1627)  Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.

Eliseu Garcia  (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719)  Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.

Ferran Garcia  (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877)  Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.

Francesc Garcia  (València, 1728 – Itàlia, 1774)  Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.

Gabriel Garcia  (Tarragona, segle XV)  Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.

Ignasi Garcia  (País Valencià, segle XIX)  Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.

Jeroni Garcia  (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589)  Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.

Joan Anton Garcia  (Catalunya, segle XVI)  Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.

Josep Garcia  (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII)  Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.

Josep Lluís Garcia  (Catalunya, 1935 – )  Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.

Lluís Garcia  (València, segle XV – abans 1515)  Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.

Manuel Garcia  (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)  Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.

Martí Garcia  (País Valencià ?, segle XV)  Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.

Miquel Garcia  (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII)  Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.

Pere Garcia  (Catalunya, segle XV)  Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.

Sebastià Garcia  (Alacant, segle XVI – 1633)  Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.

Vicent Garcia  (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650)  Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).

Ferrer -varis/es bio-

1 Resposta

Andreu Ferrer  (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801)  Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.

Antic Ferrer  (Catalunya, segle XV)  Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.

Bonifaci Ferrer  (Catalunya ?, segle XIV)  Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.

Esteve Ferrer  (Catalunya, segle XVI)  Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).

Esteve Ferrer  (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744)  Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.

Francesc de la Concepció Ferrer  (Barcelona, 1773 – 1821)  Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.

Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604)  Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).

Guerau Ferrer  (Catalunya, segle XVI)  Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.

Guillem Ferrer  (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII)  Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.

Guillem Ferrer  (Palma de Mallorca, 1759 – 1833)  Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.

Joan Bartomeu Ferrer  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.

Joan Francesc Ferrer  (Barcelona, segle XVII)  Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.

Josep Ferrer  (València, segle XVII – 1682)  Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.

Josep Ferrer  (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII)  Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.

Lleonard Ferrer  (València, vers 1623 – 1695)  Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.

Lluís Ferrer  (Catalunya, segle XIX)  Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.

Miquela Ferrer  (País Valencià, segle XVIII – 1804)  Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).

Pere Ferrer  (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII)  Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.

Pere Joan Ferrer  (Illes Balears, segle XVIII – 1747)  Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.

Plàcid Ferrer  (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645)  Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.

Simó Ferrer  (Barcelona, 1751 – segle XVIII)  Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.

Vicenç Ferrer  (Barcelona, segle XVI – 1632)  Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.

Ferran de Nàpols

5 Respostes

(Àndria, Pulla, Itàlia, 15 desembre 1488 – València, 20 octubre 1550)

Duc de Calàbria. Fill primogènit del darrer rei de Nàpols, Frederic III. Destronat el seu pare, passà, el 1502, a la cort de Ferran II de Catalunya. El 1506 fou designat com a lloctinent del Principat, sota la custòdia del bisbe d’Urgell, Pere de Cardona (1506-07).

Per evitar cap possible reivindicació a la corona napolitana, fou retingut, primer al castell d’Atienza, a Castella, i després al de Xàtiva (1512-23). Durant la guerra de les Germanies es negà a posar-se al capdavant dels agermanats.

Alliberat el 1523 per Carles V, passà a la cort, fins que el 1526 fou concertat el seu casament amb la reina vídua Germana de Foix. Designada aquesta com a lloctinent de València, el matrimoni s’instal·là al palau del Reial de la ciutat, que esdevingué el centre de la vida cortesana i galant de València.

A la mort de la reina (1536), el duc continuà la lloctinència, càrrec que mantingué també després del seu segon matrimoni, amb Mencía de Mendoza (1540), filla del marquès de Sanet, un dels principals repressors dels agermanats.

La cort dels ducs de Calàbria (1526-50) esdevingué una transposició a València, en versió més modesta, de la cort reial de Nàpols, amb el gust per la fastuositat, per les representacions teatrals, les festes i el multilingüisme, amb un predomini del castellà, tan vivament reflectit en El cortesano del músic Lluís del Milà, vinculat a aquesta cort, com també sembla que hi estigué vinculat Mateu Fletxa el Vell.

El duc féu portar de Ferrara part de la biblioteca reial napolitana (1527), i la incrementà amb noves adquisicions; la seva capella de música (que dirigien Pedro de Pastrana i Juan de Cepa) era famosa i tenia, el 1550, prop de quaranta músics (cantors i instrumentistes), que conrearen indistintament el repertori religiós i el profà (Cançoner del duc de Calàbria).

Fundà, el 1546, als afores de València, el monestir de jerònims de Sant Miquel dels Reis, amb la finalitat que esdevingués el seu panteó, el de la seva primera muller, la reina Germana, i el dels seus pares, els darrers reis de Nàpols, clàusula, aquesta darrera, que no arribà a dur-se a terme.

La cort dels ducs, tot i que visqué reclosa dins el seu petit nucli aristocràtic, representà per a València la seva darrera època de ciutat cortesana.