Eren fills de Joan Montaner.
Joan Montaner i Upe (Roma, Itàlia, 1716 – Palma de Mallorca, 1774) Pintor i gravador. Es traslladà a Palma de Mallorca en morir el seu pare, i ingressà a l’Academia de San Fernando de Madrid el 1760. Fou pare de Joan Montaner i Cladera.
Llorenç Montaner i Upe (Roma, Itàlia, s XVIII – Palma de Mallorca, 1768) Gravador. Fou actiu a Barcelona entre els anys 1727 i 1730. Fou el pare de Francesc, Joan i Josep Montaner i Moner.
(País Valencià, segle XV – Itàlia, segle XV)
Conseller d’Alfons IV el Magnànim i alcaid dels castells de Tropea i Monteleone, a Calàbria. Fill de Joan del Milà i de Centelles i de Caterina de Borja i Martí, i germà de Lluís Joan.
Es casa amb Cubella del Duce i foren pares de:
(Florència, Itàlia, 4 agost 1847 – Brandys nad Labern, Txèquia, 12 octubre 1915)
Arxiduc d’Àustria. Molt popular a l’illa de Mallorca, on comprà les terres de Miramar i s’hi instal·là.
Escriví un gran nombre d’estudis d’història, geografia, botànica, zoologia: Les Balears descrites per la paraula i la imatge (1869-91), inventari social històric, econòmic i cultural de les Illes Balears.
(Nàpols ?, Itàlia, segle XVIII – València, segle XVIII)
Il·lustrat, establert a València. Carles VII de Nàpols li havia concedit el marquesat de León (1735).
Fou un dels fundadors de la Societat Econòmica Valenciana d’Amics del País.
(Lanuvio, Itàlia, 11 desembre 1892 – Burjassot, Horta, 17 març 1979)
Tenor. La gran extensió i bellesa de la seva veu el convertiren aviat en un dels primers tenors mundials. El 1922 es presentà al Liceu de Barcelona amb Rigoletto, de Verdi.
El 1935 tornà al Liceu, i hi actuà habitualment fins al 1945; hi cantà encara sorprenentment el 1972. El 1975 cantà al Teatre Principal de València, en un homenatge que li fou tributat.
Casat amb la soprano valenciana Maria Ros, s’establí a Burjassot.
Ha escrit Voci parallele (1955).
(Toscana, Itàlia, segle XIV – Ribagorça ?, segle XIV)
Pintor. Actiu a la segona meitat del segle XIV. Possiblement d’origen toscà.
És l’autor del retaule d’Estopanyà (MNAC). La influència italiana (Giotto) és palesa especialment en l’hàbil colorit.
S’atribueix, a ell o a la seva escola, el retaule de Santa Maria, a Castelló de Farfanya.
(Nàpols, Itàlia, segle XV – Rocacorba, Llenguadoc, 1502)
(fr: Boffile de Juge) Militar. Estigué a la cort d’Alfons IV de Catalunya. El 1462 es posà al servei de Lluís XI de França, i participà com a capità a la guerra civil catalana i col·laborà a la derrota de Joan II el Sense Fe a Peralada (1472).
Durant l’ocupació francesa del Rosselló fou nomenat lloctinent i capità general dels comtats de Rosselló i Cerdanya (1475-91) i dugué a terme la repressió dels vençuts.
(Itàlia, segle XVII – Illes Balears, segle XVIII)
Pintor. Establert a Mallorca des d’abans del 1712.
Decorà el palau de can Vivot de Palma de Mallorca amb frescs sobre la història d’Alexandre el Gran.
Hom li atribueix unes altres pintures a l’església de Monti-sion i a la parròquia de Santa Creu.
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – Orà, Algèria, 1675)
Governador del cap de Càller i Gal·lura, cavaller de l’orde de Calatrava. Fou lloctinent interí de Sardenya (1649; 1652-53; 1656-57; 1664-65).
El virrei, duc de San Germano, el féu deportar a Orà per haver auxiliat els implicats en l’assassinat del marquès de Camarasa (1668).
(Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)
(o Capuz) Família d’escultors establerts al País Valencià a la segona meitat del segle XVII. En conjunt, l’obra de la família, segueix l’estil barroc genovès.
Fou iniciada per Juli Capuç (Gènova, Itàlia, segle XVII – País Valencià, segle XVII) “el Vell” Escultor d’imatgeria religiosa, com el seu fill:
Juli Capuç (Ontinyent ?, Vall d’Albaida, 1630 – País Valencià, segle XVII) Escultor d’imatgeria religiosa. Fou el pare de Lleonard Juli Capuç i Calbet i de:
Dades dels Països Catalans 