Tortosa, bisbat de

(Catalunya, segle VI – )

Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de Tortosa.

L’existència de la diòcesi consta d’una manera certa el 516, i el seu primer bisbe conegut és Asel·lus, que assistí al concili de Barcelona del 540.

La seva demarcació es constituí després del 1150 amb un territori que comprenia pràcticament l’actual regió de Tortosa i s’estengué amb la conquesta valenciana per tota l’actual regió de Castelló de la Plana. Es creu que corresponia en bona part a l’antic territori ibèric dels ilercavons.

La diòcesi fou molt retallada entre el 1957 i el 1960, en crear-se la diòcesi de Sogorb Castelló de la Plana, de resultes de les directrius del concordat del 1953 i de l’intent d’adaptar les diòcesis a les províncies administratives de l’Estat espanyol; això ha fet que pobles de parla catalana del sector fronterer amb Saragossa i Terol passessin a dependre del bisbat de Saragossa, qüestió que ja fou objecte d’un plet entre Tortosa i Saragossa, al segle XIV, que fou pronunciat a favor de Tortosa.

Des del 1960 la diòcesi de Tortosa té 6.450 km2 i pertany civilment a les províncies de Tarragona i Castelló de la Plana. Els seus límits arriben fins a Peníscola i Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) per la costa mediterrània i fins a Olocau del Rei (Ports), per l’interior; per la part que limita amb Lleida ha perdut Maials, i per la part que limita amb Tarragona ha conservat els antics límits, que van de l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp), prop de la costa, a la Palma (Ribera d’Ebre), a l’interior. Ha perdut, per tant, els pobles de les províncies civils de Terol, Lleida i bona part de la de Castelló de la Plana i ha passat de 200 a 140 parròquies.

A desgrat del que diuen les velles cròniques i de la llegenda tardana sobre l’evangelització de l’apòstol Pau que hi deixà per primer bisbe el seu deixeble Ruf -llegenda creada al segle XII amb la introducció de la canònica regular augustiniana de Sant Ruf-, les primeres notícies sobre la diòcesi són dels anys 516 i 540. La llista de bisbes entre el suposat Ruf i Asel·lus és completament gratuïta.

La invasió àrab féu perdre les traces de la diòcesi. És probable que continués algun temps la cristiandat tortosina, i potser amb algun bisbe resident o titular, però no és possible de documentar-ho. El bisbe de Tortosa Pateru, que el 1058 assistí a la consagració de la seu de Barcelona, és encara un enigma; probablement era un simple titular, car el 1118, en nomenar el papa Gelasi II arquebisbe de Tarragona Oleguer, li encomanà la cura i restauració de la diòcesi de Tortosa.

La submissió a Tarragona durava encara el 1149, i s’acabà amb el nomenament del bisbe Gaufred, fins aleshores abat de Sant Ruf d’Avinyó. La conquesta de la ciutat fou feta el dia darrer de l’any 1148 pel comte Ramon Berenguer IV, amb l’ajut dels genovesos. El 1155, per butlla del papa Adrià IV, el comte cedí al nou bisbe terrenys per a edificar la nova catedral de Tortosa i per a dotar vint canonges regulars que s’hi havien d’establir.

El nou bisbe Ponç de Monells, abat de Sant Joan de les Abadesses i bisbe de Tortosa des del 1165, completà la dotació de la canònica (1166-67), acabà i consagrà la catedral (1178) i organitzà la diòcesi, encara amb provatures indefinides per la part del Regne de València.

En temps del bisbe Ponç de Torroella (1213-54) la diòcesi conegué el seu temps de màxima expansió, amb la conquesta de Morella (1232), Borriana (1233) i per fi València (1238), que permeteren la gran expansió meridional del bisbat i l’adquisició de molts béns per a la diòcesi. El bisbe Arnau de Jardí (1273-1306) fou àrbitre (amb els juristes Domènec de Terol i Ramon de Besuldu) en la qüestió dels Costums de Tortosa i aconseguí de fer arribar a un acord a senyoria i ciutadans en l’espinós tema del dret de la ciutat i de les jurisdiccions. Els àrbitres donaren la sentència definitiva el 1277.

La diòcesi tenia dins seu importants nuclis de moriscs i una forta colònia jueva, que fou causa, el 1413, quan Pere Martines de Luna, el papa Benet XIII, actuava com a administrador del bisbat, de la famosa disputa de Tortosa, en la qual, sota la presidència del papa i la direcció de Jeroni de Santa Fe, discutien rabins jueus i teòlegs cristians i que acabà amb la conversió de molts d’aquells i s’imposà als jueus no convençuts que cada any escoltessin a la seu de Tortosa un sermó sobre la vinguda del Messies. Després del període del cisma d’Avinyó i de la residència de Benet XIII a Peníscola, en què la diòcesi visqué activament, retornà la tranquil·litat.

Adriaan Floriszoon, antic preceptor del després emperador Carles V, esdevingué bisbe de Tortosa el 1516, cardenal el 1517 i papa, amb el nom d’Adrià VI, des del 1522. Del seu curt pontificat (1522-23) restà el privilegi que els bisbes portessin solideu vermell com el seu, quan era anomenat “cardenal de Tortosa”.

En els temps moderns es remarquen els bisbes Sever Tomàs Auter, pel sínode que celebrà i per la compilació dels anteriors, que publicà el 1697; Manuel Ros de Medrano, que publicà una nova compilació el 1819 i que morí víctima del seu zel a assistir els empestats del còlera (1821), i el seu successor, Víctor Damián Sáez, que féu la fundació definitiva del seminari conciliar, convertint en seminari el col·legi de Sant Lluís (1824). El seu successor hi creà una important biblioteca.

A Tortosa, i entorn del seu seminari, es fundà el 1883 la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans, obra de Manuel Domingo i Sol, destinada a un ampli apostolat. En la mateixa tongada d’espiritualitat, impulsada sobretot pel bisbe Benet Vilamitjana (1861-88), foren fundats l’Institut de Germanes de la Consolació, per Maria Rosa Molas, i la Companyia de Santa Teresa per Enric d’Ossó.

En temps més recents la posició retreta d’alguns dels seus bisbes deixà la diòcesi i el clericat en un marginament lamentable amb vista a la renovació litúrgica i l’obertura a la resta de diòcesis catalanes, remarcable sobretot en l’ús del castellà en la litúrgia en pobles del tot catalans, que encara perdura en molts indrets.

El 1989 hom hi celebrà un sínode diocesà, i el 1990 el bisbe Ricard M. Carles i Gordó fou traslladat a la seu arxiepiscopal de Barcelona. El 1991 el bisbe auxiliar de Barcelona Lluís M. Martínez i Sistach, nascut a la mateixa ciutat, fou nomenat bisbe de Tortosa, fins el 1997 en què fou traslladat a la seu metropolitana i primada de Tarragona.

Un pensament sobre “Tortosa, bisbat de

  1. Retroenllaç: Tortosa, regió de | Dades de Catalunya

Respondre

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s