Arxiu d'etiquetes: bisbat Tortosa

Tortosa, bisbat de

(Catalunya, segle VI – )

Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de Tortosa.

L’existència de la diòcesi consta d’una manera certa el 516, i el seu primer bisbe conegut és Asel·lus, que assistí al concili de Barcelona del 540.

La seva demarcació es constituí després del 1150 amb un territori que comprenia pràcticament l’actual regió de Tortosa i s’estengué amb la conquesta valenciana per tota l’actual regió de Castelló de la Plana. Es creu que corresponia en bona part a l’antic territori ibèric dels ilercavons.

La diòcesi fou molt retallada entre el 1957 i el 1960, en crear-se la diòcesi de Sogorb Castelló de la Plana, de resultes de les directrius del concordat del 1953 i de l’intent d’adaptar les diòcesis a les províncies administratives de l’Estat espanyol; això ha fet que pobles de parla catalana del sector fronterer amb Saragossa i Terol passessin a dependre del bisbat de Saragossa, qüestió que ja fou objecte d’un plet entre Tortosa i Saragossa, al segle XIV, que fou pronunciat a favor de Tortosa.

Des del 1960 la diòcesi de Tortosa té 6.450 km2 i pertany civilment a les províncies de Tarragona i Castelló de la Plana. Els seus límits arriben fins a Peníscola i Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) per la costa mediterrània i fins a Olocau del Rei (Ports), per l’interior; per la part que limita amb Lleida ha perdut Maials, i per la part que limita amb Tarragona ha conservat els antics límits, que van de l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp), prop de la costa, a la Palma (Ribera d’Ebre), a l’interior. Ha perdut, per tant, els pobles de les províncies civils de Terol, Lleida i bona part de la de Castelló de la Plana i ha passat de 200 a 140 parròquies.

A desgrat del que diuen les velles cròniques i de la llegenda tardana sobre l’evangelització de l’apòstol Pau que hi deixà per primer bisbe el seu deixeble Ruf -llegenda creada al segle XII amb la introducció de la canònica regular augustiniana de Sant Ruf-, les primeres notícies sobre la diòcesi són dels anys 516 i 540. La llista de bisbes entre el suposat Ruf i Asel·lus és completament gratuïta.

La invasió àrab féu perdre les traces de la diòcesi. És probable que continués algun temps la cristiandat tortosina, i potser amb algun bisbe resident o titular, però no és possible de documentar-ho. El bisbe de Tortosa Pateru, que el 1058 assistí a la consagració de la seu de Barcelona, és encara un enigma; probablement era un simple titular, car el 1118, en nomenar el papa Gelasi II arquebisbe de Tarragona Oleguer, li encomanà la cura i restauració de la diòcesi de Tortosa.

La submissió a Tarragona durava encara el 1149, i s’acabà amb el nomenament del bisbe Gaufred, fins aleshores abat de Sant Ruf d’Avinyó. La conquesta de la ciutat fou feta el dia darrer de l’any 1148 pel comte Ramon Berenguer IV, amb l’ajut dels genovesos. El 1155, per butlla del papa Adrià IV, el comte cedí al nou bisbe terrenys per a edificar la nova catedral de Tortosa i per a dotar vint canonges regulars que s’hi havien d’establir.

El nou bisbe Ponç de Monells, abat de Sant Joan de les Abadesses i bisbe de Tortosa des del 1165, completà la dotació de la canònica (1166-67), acabà i consagrà la catedral (1178) i organitzà la diòcesi, encara amb provatures indefinides per la part del Regne de València.

En temps del bisbe Ponç de Torroella (1213-54) la diòcesi conegué el seu temps de màxima expansió, amb la conquesta de Morella (1232), Borriana (1233) i per fi València (1238), que permeteren la gran expansió meridional del bisbat i l’adquisició de molts béns per a la diòcesi. El bisbe Arnau de Jardí (1273-1306) fou àrbitre (amb els juristes Domènec de Terol i Ramon de Besuldu) en la qüestió dels Costums de Tortosa i aconseguí de fer arribar a un acord a senyoria i ciutadans en l’espinós tema del dret de la ciutat i de les jurisdiccions. Els àrbitres donaren la sentència definitiva el 1277.

La diòcesi tenia dins seu importants nuclis de moriscs i una forta colònia jueva, que fou causa, el 1413, quan Pere Martines de Luna, el papa Benet XIII, actuava com a administrador del bisbat, de la famosa disputa de Tortosa, en la qual, sota la presidència del papa i la direcció de Jeroni de Santa Fe, discutien rabins jueus i teòlegs cristians i que acabà amb la conversió de molts d’aquells i s’imposà als jueus no convençuts que cada any escoltessin a la seu de Tortosa un sermó sobre la vinguda del Messies. Després del període del cisma d’Avinyó i de la residència de Benet XIII a Peníscola, en què la diòcesi visqué activament, retornà la tranquil·litat.

Adriaan Floriszoon, antic preceptor del després emperador Carles V, esdevingué bisbe de Tortosa el 1516, cardenal el 1517 i papa, amb el nom d’Adrià VI, des del 1522. Del seu curt pontificat (1522-23) restà el privilegi que els bisbes portessin solideu vermell com el seu, quan era anomenat “cardenal de Tortosa”.

En els temps moderns es remarquen els bisbes Sever Tomàs Auter, pel sínode que celebrà i per la compilació dels anteriors, que publicà el 1697; Manuel Ros de Medrano, que publicà una nova compilació el 1819 i que morí víctima del seu zel a assistir els empestats del còlera (1821), i el seu successor, Víctor Damián Sáez, que féu la fundació definitiva del seminari conciliar, convertint en seminari el col·legi de Sant Lluís (1824). El seu successor hi creà una important biblioteca.

A Tortosa, i entorn del seu seminari, es fundà el 1883 la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans, obra de Manuel Domingo i Sol, destinada a un ampli apostolat. En la mateixa tongada d’espiritualitat, impulsada sobretot pel bisbe Benet Vilamitjana (1861-88), foren fundats l’Institut de Germanes de la Consolació, per Maria Rosa Molas, i la Companyia de Santa Teresa per Enric d’Ossó.

En temps més recents la posició retreta d’alguns dels seus bisbes deixà la diòcesi i el clericat en un marginament lamentable amb vista a la renovació litúrgica i l’obertura a la resta de diòcesis catalanes, remarcable sobretot en l’ús del castellà en la litúrgia en pobles del tot catalans, que encara perdura en molts indrets.

El 1989 hom hi celebrà un sínode diocesà, i el 1990 el bisbe Ricard M. Carles i Gordó fou traslladat a la seu arxiepiscopal de Barcelona. El 1991 el bisbe auxiliar de Barcelona Lluís M. Martínez i Sistach, nascut a la mateixa ciutat, fou nomenat bisbe de Tortosa, fins el 1997 en què fou traslladat a la seu metropolitana i primada de Tarragona.

Torrelles i Marquet (germans)

Els germans Arnau, Blanca, Guillem, Humbert i Ramon (I) eren fills d’Arnau (II) de Torrelles i de Constança Marquet.

Arnau de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV – Mallorca, abans 1374)  Iniciador de la línia dels barons de la Roca. Donzell i senyor de la força de Torrelles. Residí a Mallorca i es casà amb Sibil·la Marc i de Llacera, germana de Pericó, la qual, ja vídua, sostingué diverses qüestions familiars per la successió d’aquest, que compartí amb el seu parent Galceran de Rosanes i de Llacera. Foren pares d’Antoni i de Joan de Torrelles i Marc.

Blanca de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV)  Fou muller de Bernat de Fenollar, senyor de Tivissa i Sitges.

Guillem de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV)  Canonge de Girona i Barcelona, fou enviat al papa per raó del tribut de Sardenya (1349-50). Fou bisbe d’Osca (1357-61), de Barcelona (1361-69) i de Tortosa (1369-79).

Humbert de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV)  Fou senyor de Banyalbufar, i heretà del seu cunyat Tivissa i Sitges, així com el cognom (1326), i esdevingué Humbert de Fenollar.

Ramon (I) de Torrelles i Marquet  (Catalunya, segle XIV – després 1408)  Era senyor de Rubí i fou l’iniciador de la línia del senyors de Rubí. Es casà amb Elionor de Rosanes i de Llacera. El seu fill i hereu fou Guillem (I) de Torrelles i de Rosanes.

Torrelles, Ponç de

(Catalunya, s XIII – Tortosa, Baix Ebre, 1254)

Prelat. Fou bisbe de Tortosa des del 1213, com a successor de Gombau de Santa Oliva. Assistí a les Corts de 1218.

El 1233 participà al setge de Borriana amb Jaume I el Conqueridor, del qual era amic. Assistí a les Corts de Montsó de 1236. Dos anys després era present als convenis de capitulació de València.

A la seva mort fou succeït per Bernat d’Olivella.

Sitjó i Carbonell, Jaume

(Valls, Alt Camp, segle XIII – Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 18 novembre 1351)

Eclesiàstic i escriptor. Era canonge de Lleida (1322) i més tard vicari general.

Fou successor de Ferrer Colom al bisbat de Lleida (1341-48). Per mort del seu predecessor, Bernat Oliver, passà a la diòcesi de Tortosa (1348-51) on donà una important constitució (1350) per a l’elecció del prior.

És autor d’algunes constitucions (1343) i d’un llibre perdut que demanà la reina Violant de Bar, protectora seva. És autor d’una Cigonina o art de desfer maleficis.

Establí un benifet per mantenir tretze estudiants vallencs a l’Estudi General de Lleida. Morí fent la visita pastoral.

El seu cognom és sovint escrit Cigó i Gigó.

Santa Oliva, Gombau de

(Catalunya, segle XII – Tortosa, Baix Ebre, 1213)

Prelat. El 1193 fou elegit bisbe de Tortosa, com a successor de Ponç de Mulnells.

El 1205 acompanyà Pere I el Catòlic a Jaca, per assistir a la seva entrevista amb el rei d’Anglaterra.

Durant la seva prelatura fou ben delimitada la seva diòcesi respecte a Tarragona i Saragossa.

Fou succeït per Ponç de Torrelles.

Salinas i Moreno, Antoni Josep

(Hellín, Albacete, Castella, 23 febrer 1732 – Castelló de la Plana, 11 juny 1814)

Prelat. Religiós franciscà, fou nomenat bisbe de Tortosa el 1790.

Durant la guerra del Francès abandonà la diòcesi enduent-se el tresor de la seu, el qual van tornar el 1814.

Visqué a Onda i a Castelló de la Plana, on morí.

Ros de Medrano, Manuel

(Orense, Galícia, 12 setembre 1756 – Tortosa, Baix Ebre, 23 setembre 1821)

Prelat. Advocat conegut per la seva defensa dels béns eclesiàstics, es féu sacerdot en ésser-li ofert un càrrec eclesiàstic a Santander.

Fou canonge d’Ourense i de Santiago (1806) i membre de la Junta de Govern de Santiago durant la guerra contra Napoleó.

Diputat a les corts de Cadis, escriví la Carta Misiva contra Bartolomé José Gallardo, per la qual fou condemnat. Restaurat el règim absolutista, atacà les corts de Cadis en una requisitòria de vint-i-un punts.

El 1815 fou nomenat bisbe de Tortosa; les seves pastorals condemnaven les idees liberals i també les de la Il·lustració; defensà l’ús de la llengua catalana en la predicació.

El 1821 la pesta atacà Tortosa, però ell es negà a sortir de la ciutat i morí del contagi.

Requesens i Roís de Liori, Jeroni de

(Catalunya, segle XV – Barcelona, 21 novembre 1548)

Eclesiàstic. Fill de Lluís de Requesens i Joan de Soler.

Des del 1537 era bisbe d’Elna. Del 1539 al 1542 fou president de la Generalitat. Fou bisbe de Tortosa des del 1542, com a successor d’Antonio de Calcena.

Treballà a l’edició del Breviari diocesà que fou estampat a Lió el 1547.

Morí a casa de la seva germana, Estefania de Requesens, vídua de Joan de Zúñiga, on s’estatjava per aquell temps el rei Felip II d’Espanya.

Fou succeït a la diòcesi tortosina per Fernando de Loaces.

Punter i Barreda, Gaspar

(Morella, Ports, 12 juny 1540 – Tortosa, Baix Ebre, 13 maig 1600)

Eclesiàstic. Fill del notari Gaspar Punter. Es doctorà en lleis a Lleida.

Canonge de Tortosa (1569), vicari general de la diòcesi (1574) i bisbe de Tortosa (1590-1600), succeint a Joan Baptista de Cardona.

El 1588 fou nomenat visitador del monestir de Montserrat, on dos antecessors seus havien trobat la mort. En 1591-92 estigué reclòs al seu palau episcopal per la seva intervenció en el plet de la castellania d’Amposta.

Consagrà el 1597 el temple de la catedral de Tortosa i instituí un mont de pietat i organitzà serveis cooperatius per facilitar les feines dels pagesos.

Escriví De recta subditorum administratione i publicà un Ritual (1592), un Processional (1591) i un tractat, De la explicació dels misteris i doctrines de la nostra fe cristiana (1595), encaminats a la reforma de la diòcsi segons les directrius tridentines. L’humanista Pere Joan Nunyes li dedicà la reedició de les seves Institutiones grammaticae linguae graecae (1590).

Després de la seva mort, la seu de Tortosa estigué vacant durant quatre anys, en que fou succeït per Pedro Manrique.

Pratmans i Llambés, Miquel Josep

(Cardona, Bages, 31 maig 1808 – Tortosa, Baix Ebre, 3 gener 1861)

Prelat. Fou rector del seminari de Solsona.

El 1860 fou nomenat bisbe de Tortosa. Tot i que la seva prelatura resultà curta, deixà un bon record per les seves virtuts.

Fou succeït per Benet Vilamitjana.