(València, segle XVI – segle XVII)
Metge. Es formà a la Universitat de València.
Publicà Pro Valentina Medicorum Schola adversus Bernardum Cajanes (València 1594), obra polèmica contra el metge barceloní Bernat Cajanes, que havia atacat els metges de la universitat valenciana perquè considerava que feien sagnies abusives.
(Oriola, Baix Segura, 24 desembre 1836 – València, 8 gener 1919)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València i a Roma. Amic i seguidor de Marià Fortuny. Cultivà les composicions de tema històric, retrats i el quadre de costums.
És representat als museus d’Art Modern de Barcelona i de Madrid i al Museu de Belles Arts de València.
Quadres: Les dues amigues, A la fira, Nu.
(València, 1480 – 1553)
Escriptor i eclesiàstic. Autor, en llatí, d’una apologia de valor històric sobre l’actuació dels cavallers valencians que reprimiren la revolta de Germanies, i d’una altra sobre el virrei marquès de Cenete.
En llengua catalana va escriure dues obres hagiogràfiques: La Vida de Sant Julià i Santa Basilissa, i la Vida, martiri i traslació dels gloriosos màrtirs e reals prínceps Sant Abdon i Senén (1542).
(Paterna, Horta, 3 març 1911 – València, 12 octubre 1988)
Escriptor i editor. Autor de les novel·les I la pau (1953) i El salze a la sendera (1953) i el recull de contes A cor un (1956).
El 1944 fundà, amb Francesc Xavier Casp, l’Editorial Torre (més de 50 títols), que fou la plataforma de publicació de les noves promocions d’escriptors valencians en català.
(València, 1862 – 1924)
Pintor. Autor de marines i de paisatges.
El Museu de Belles Arts de València i el Museo de Arte Moderno de Madrid conserven obres seves.
Abdal·la ibn Ahmad Abdal·la ibn Hofs (Dénia, Marina Alta, segle XIII – Xàtiva ?, Costera, 1248) Metge i historiador. Residí generalment a Xàtiva.
Abdal·la ibn Càsim ibn Halaf al-Salmi (Alzira, Ribera Alta, 1194 – ? , 1248) Escriptor àrab. És autor d’obres biogràfiques i filosòfiques.
Abdal·la ibn Iaia (Dènia, Marina Alta, segle XII – València, 1182) Jurista àrab. Ensenyà filosofia a Xàtiva.
Abdal·la ibn Muhammad ibn Sufian al-Tudjibí (Xàtiva, Costera, segle XII – ?, 1193) Historiador àrab. Gaudí de gran prestigi al seu temps.
Abdal·la ibn Sulaiman ibn Haut Al·là (Onda, Plana Baixa, 1154 – Granada, Andalusia, 1215) Escriptor. Fou governador de diverses ciutats. Deixà sengles obres de caràcter bibliogràfic i històric.
Abdal·la Muhammad al-Mohaidi (Palma de Mallorca, 1029 – ?, 1095) Historiador àrab. La seva obra més destacada fou una Galeria històrica d’andalusos il·lustres, que ell no pogué acabar i fou enllestida per un deixeble seu.
Abd Alläh (Illes Balears, segle X – 1036) Valí de les Balears (1021-36). Primer a ocupar aquest càrrec, que el seu oncle, l’emir Mugähid de Dénia, creà per a ell.
Abd Alläh al-Balansï (País Valencià ?, segle VIII – València, 823) Governador de València (800?-823). Fill d’Abd al-Rahman I. Es rebel·là contra el seu germà petit, l’emir Hisäm I, i després contra el successor d’aquest, al-Hakam I, que el sotmeté i li atorgà el governament de gran part del Llevant, des d’Osca i Barcelona fins a Oriola. Poc abans de morir es revoltà de nou, aquesta vegada contra l’emir Abd al-Rahman II.
Abd Alläh al-Murtadä (Illes Balears, segle XI – 1095) Governador d’Ifrïqiya. Es deslligà del regne de Dénia quan aquest fou atacat i annexionat (1076) per al-Muqtadir de Saragossa. Cap al 1087 es declarà independent.
Abd Alläh ibn Abï al-Hafs ibn al-Mu’min (Illes Balears, segle XII – segle XIII) Noble. Penúltim representant del poder musulmà a les Illes. Fou destituït el 1208.
Abd Alläh ibn ‘Isäm al-Hawlänï (Illes Balears, segle X – la Meca, Aràbia, segle X) Noble. Fou nomenat pel poble, i el califa Abd al-Rahman III confirmà el nomenament. El 962 renuncià al càrrec i se n’anà en peregrinació a la Meca, on morí.
Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganïya (Illes Balears, segle XII – 1203) Emir de les Balears (1187-1203). Expulsà de les Balears els partidaris dels almohades i s’apoderà de Mallorca i de Menorca, però no d’Eivissa, ocupada per Abu-l-Abbas al-Siquilli. Protegí les accions piràtiques de la seva gent i establí relacions amb Gènova i Pisa. Els almohades el derrotaren i l’executaren.
Abd Alläh ibn ‘Iyäd (al-Andalus, segle XII – Conca, Castella, 1147) Militar. Lloctinent d’al-Sarqiyya, en nom del qual s’apoderà d’Oriola i de Múrcia durant la rebel·lió contra els almoràvits que presidí la invasió almohade. A la mort del seu cap, Ibn Iyad es declarà independent a València (1146). Morí l’any següent en combat contra els cristians.
Abd Alläh ibn Muhammad ibn Gänïya (Illes Balears, segle XII – 1151/55) Polític. Governador de Granada (vers 1145) i de València. Fill del governador almoràvit de Mallorca Muhammad ibn Ganiya, en ésser nomenat pel seu pare hereu del govern de Mallorca, fou mort pel seu germà Ishaq ibn Ganiya.
Abd Alläh ibn Müsà ibn Nusayr (al-Andalus, segle VII – 714) Polític. Governador d’Ifriqiya. El 707, quan encara no havia estat nomenat per al càrrec, capitanejà el primer assalt a les Balears, de retorn d’unes ràtzies per Sicília i per Sardenya. Se n’endugué un gran botí i, entre d’altres, capturà els governadors bizantins de Mallorca i de Menorca. Fou destituït i assassinat per ordre del califa Sulayman.
Abd Alläh ibn Tä’Alläh al-Kumí (Illes Balears, segle XII – segle XIII) Noble. Primer valí almohade de les Balears després de la conquesta als almoràvits (1203); al cap de poc temps, esdevingué almirall de l’estol almohade.
(Jaca, Aragó, 1619 – València, 1693)
Historiador i teòleg jesuïta. Professor de teologia a Salamanca. Escriví alguns tractats teològics i estudis històrics.
Són notables una història de Sant Joan de la Penya i, sobretot Los reyes de Aragón en anales históricos (1682-84), síntesi d’història d’Aragó fins a Ferran II el Catòlic, obres encara útils.
(València, 1774 – ? , 1860)
Militar. Brigadier, nomenat cap de l’estat major de l’exèrcit de La Mancha per la Junta Central Suprema durant la guerra contra Napoleó. El 1808 es destacà al costat del general Reding durant la batalla de Bailén.
L’any següent, tal com feren d’altres caps militars i polítics de la insurrecció, es negà a pactar amb els negociadors napoleònics. Retirat a Cadis, fou nomenat mariscal de camp i ocupà durant alguns dies el ministeri de la Guerra. El 1812 organitzà l’exèrcit de Galícia.
A la tornada de Ferran VII de Borbó al poder, el 1814, fou nomenat tinent general i inspector de les tropes destinades a reprimir la insurrecció americana.
(Castalla, Alcoià, 22 agost 1911 – València, 13 gener 2000)
Escriptor, folklorista i gramàtic. Col·laborà literàriament amb els grups valencianistes d’abans de la guerra civil.
Cal destacar els aplecs Rondalles valencianes (3 volums, 1950-58), les Narracions de la Foia de Castalla (1953), les novel·les L’ambició d’Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), El misteri de Canadà (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’hortizó (1991), els contes populars Maravelles i picardies (1964) i, en el camp de l’ensenyament de la llengua, Curs de llengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971) i Temes de correcció lingüística (1983).
Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1987 i la Creu de Sant Jordi el 1993.
Dades dels Països Catalans 