Arxiu d'etiquetes: comerciants/es

Solsona, Arnau de

(Lleida, segle XIII)

Mercader. Comercià activament per la Mediterrània, i especialment amb els territoris sarraïns.

A Tunis es casà amb Elisenda de Sant Climent, una captiva que havia restat vídua, mare de Guillemona, que l’emir Miralmomoní havia pres per muller. Arnau i Elisenda tornaren a Lleida amb la relíquia de Sant Drap de la Passió de Crist, robat secretament per Guillemona.

Descobert el robatori per l’emir, entaulà una enèrgica gestió davant de Jaume I perquè el Sant Drap li fos restituït. El monarca comminà a Arnau perquè tornès la relíquia, cosa que ell negà, ja que Elisenda no li revelà el seu secret. Arnau fou empresonat, però gràcies a la defensa del famós Guillem Sasala, recuperà la llibertat pagant 3.000 dobles d’or (1272).

Fins que la seva muller no es trobà a les portes de la mort, no li confessà la veritat i li entregà la relíquia, el qual la guardà fins que estigué a punt de morir (1297), i llavors la donà al bisbe de Lleida Guerau d’Andrià.

La relíquia fou venerada a la seu de Lleida fins al 1936.

Setantí, Guillem

(Barcelona, vers 1410 – 1490)

Mercader. Fill gran i hereu de Jaume Setantí i germà de Lluís i Francesc. Fou l’hereu de la casa paterna del Born. Formà la branca primogènita. Fou tresorer dels reis elegits per la generalitat.

Foren germans seus:

Lluís Setantí  (Barcelona, 1417 – vers 1488)  Mercader. Juntament amb el seu germà, Francesc, foren els iniciadors de la segona branca d’aquesta família, la qual intervingué en la política municipal i es distingiren per un cert acaparament dels càrrecs de conseller, obrer, cònsol de llotja, sobretot des del 1460.

Francesc Setantí  (Barcelona, 1420 – abans 1483)  Comerciant.

Setantí

(Lucca, Itàlia, segle XIV – Barcelona, segle XV)

Família de mercaders. Establerts a Barcelona, on catalanitzaren llur cognom primitiu, possiblement Accettanti.

El primer fou Jaume Setantí (Lucca, Itàlia, segle XIV – Barcelona, 1450)  Mercader. Fou el primer de la família que s’instal·là a Barcelona, i féu venir als seus germans Joan i Pere Setantí. Foren banquers i deixaren diners a Pere el Cerimoniós, puix que el rei els concedí el castell de Calonge.

Jaume esdevingué un dels mercaders barcelonins més rics i més influents i fou, amb la seva muller Joana Ferrer, procedent d’una família de donzells, el cap d’una llarga branca que ascendí ràpidament d’estament social.

Deixà tres fills: Guillem, Lluís i Francesc Setantí.

Selomó Bonjuda

(Barcelona, segle XIV – València, segle XIV)

Mercader i poeta jueu de circumstàncies, de qui es conserva una poesia de felicitació a Mosé Natan de Tàrrega.

Es convertí el 1391 i rebé el nom de Pere de Montcada.

Seguí, Bernat

(Illes Balears, segle XIV – vers 1320)

Mercader. Fou soci d’un marroquí de Tilimsen que traficava a Eivissa (1296). Amb un company, fou ambaixador del rei Abū Ya’qūb per a demanar una ajuda a Jaume II (1302). Bernat es guanyà la confiança dels dos reis.

Organitzà una milícia catalana de la qual fou fet alcaid (1303), però caigué malalt i el seu germà Guillem hagué de dur-la al Marroc (1304), on ell retornà seguidament. Envià un altre germà, Arnau, a Jaume II per tal de negociar la tramesa de naus catalanes en la campanya contra Ceuta.

Treballà per a mantenir l’amistat d’Abū Ya’qūb amb els castellans. El nou rei Abū Tābit l’envià també a Jaume II (1308). Ajudà amb èxit el seu successor Abū Rābi’a contra els granadins (1309). Actuà com a alcaid major, no solament de la milícia, sinó de tots els cristians del Marroc, on féu prevaler la influència catalano-aragonesa.

Es mantingué fidel al rei africà durant la guerra civil, en la qual perdé la seva muller Marciana (1315). Fou pres, però pel seu prestigi fou ràpidament alliberat. Ajudà a la reconciliació amb els rebels.

Foren germans seus:

Arnau Seguí  (Catalunya, segle XIII – Marroc ?, segle XIV)  Militar. Secundà l’actuació del seu germà Berenguer al Marroc. Jaume II l’envià com a ambaixador a Mansura el 1303. L’any següent, inversament, actuà com a missatger del soldà Abu-Iakub prop del rei Jaume. Tornà al Marroc per col·laborar amb els seus germans. Fou alcaid de Marràqueix fins al 1316, any en què era succeït al càrrec pel seu germà, Berenguer.

Berenguer Seguí  (Catalunya, segle XIII – Marroc ?, segle XIV)  Militar. El 1316 succeí al seu germà Arnau com a alcaid local de Marràqueix, depenent de l’alcaid general al Marroc, que era Bernat. Per als Berenguer Seguí de dades posteriors ha estat preferida la identificació amb el seu nebot homònim, fill de Bernat.

Guillem Seguí  (Illes Balears, segle XIII – Marroc ?, segle XIV)  Militar. De primer fou el principal auxiliar de Bernat, quan aquest fou nomenat alcaid general de cristians del Marroc en 1303. L’any següent, per malaltia de Bernat, fou comandant interí de la milícia catalana al servei d’Abu-Iakub. Degué morir bastant abans que els seus germans, ja que aviat se’n perden les notícies.

Santcliment i de Casa-saja, Pere Joan de

(Barcelona, segle XV – 1474)

Mercader i després ciutadà honrat de Barcelona. Fill de Francesc Burguès. Era vinculat a altres mercaders, com el seu cunyat Joan de Llobera.

Posseïa una galera de tres-centes bótes que anava regularment a Llevant o servia el rei Alfons a Nàpols, i contra Gènova quan comandà l’estol a les ordres de Bernat de Vilamarí (1454-58).

Exercí càrrecs municipals gairebé des de la seva inscripció al Consell de Cent el 1432, com el de síndic de Barcelona a Nàpols, i fou considerat de la Biga fins als inicis de la guerra civil contra Joan II, moment en què demostrà una vegada més la fidelitat de la família a la institució monàrquica.

Santcliment

(Catalunya, segle XIII – 1609)

Llinatge de mercaders, ciutadans honrats i cavallers. Vinculat des del segle XIII a Lleida i a Barcelona.

La branca de Lleida adquirí una certa importància amb Tomàs de Santcliment (Lleida, segle XIII – després 1292)  Senyor del castell d’Alcarràs (Segrià), el qual comprà el 1249 a Guillem de Cardona. Rebé potestat del rei, com a recompensa de la seva participació a la campanya de València, sobre els castells d’Albalat de Cinca, Maldà i Maldanell (Urgell).

Al segle XIV residien al carrer Major de Lleida i posseïen, a més de la senyoria d’Alcarràs i Montagut, Sarroca de Lleida, Llardecans, Vilanova de Remolins i grans latifundis a Flix i la Palma (Ribera d’Ebre), aquests darrers venuts a la ciutat de Barcelona el 1398. Havien esdevingut una de les principals famílies lleidatanes. El 1515 no posseïen ja ni Alcarràs ni Sarroca ni Llardecans, fet que reflecteix llur decadència.

La branca de Barcelona esdevingué, a la baixa edat mitjana, una de les més importants de la ciutat, tant pels seus membres ciutadans honrats o mercaders com pels de la petita noblesa. El primer personatge destacat sembla ésser Pere de Santcliment (Barcelona, segle XIII)  Escrivà. Qualificat per Jaume I d’escrivà nostre, després ho fou de l’infant Pere. Potser era germà seu Jaume de Santcliment, escrivà de la batllia de Barcelona.

Des dels primers decennis del segle XIV aparegueren al Consell de Cent i tingueren càrrecs municipals: el primer membre que fou conseller fou Francesc de Santcliment el 1325. Llurs descendents arribaren a ésser cavallers i senyors de Badalona gràcies a llurs serveis a la monarquia.

A la fi del segle XIV una branca enllaçà amb els Burguès, senyors de la torre Burguesa de Viladecans, que imposaren llur cognom.

Safont i Lluch, Josep

(Vic, Osona, 5 juliol 1803 – Madrid, 13 desembre 1861)

Comerciant i banquer. Fou associat de jove als negocis del seu pare Josep Safont i Casarramona, de qui heretà tots els béns el 1841. Anà a Madrid el 1830.

Un dels seus negocis més importants fou l’arrendament a l’estat del paper segellat entre el 1841 i el 1846; per això féu gran amistat amb J. de Salamanca, amb qui col·laborà en la construcció del ferrocarril d’Aranjuez.

El 1844 comprà l’antic palau de Monteleón i hi instal·là una de les millors foneries metal·lúrgiques del seu temps, on treballaven 95 obrers fixos i molts d’eventuals. Explotà una mina de ferro a la província de Toledo. Pel mateix temps creà una casa de banca molt florent a partir del 1898.

Morí sense descendència i l’heretà el seu germà Jaume, que s’anà desprenent dels negocis.

Safont i Casarramona, Josep

(Vic, Osona, vers 1765 – Madrid, 24 febrer 1841)

Comerciant. Es dedicà al càrrec del cotó, que feia venir de Mataró. El 1802 es casà amb Rosa Lluch i Marech. A Barcelona (1814) continuà en el comerç i també s’especialitzà en la importació de queviures de Mallorca.

El 1830 es traslladà a Madrid, on féu una gran fortuna, en el cercle de Gaspar de Remisa, com a subministrador de l’exèrcit i fent préstecs a curt termini a l’estat, amb motiu de la Primera Guerra Carlina (1833-39).

Al final de la seva vida es dedicà també als negocis de mines de ferro i de plom. En la desamortització comprà molts solars a Madrid, on construí cases per vendre.

Fou el pare de Josep Safont i Lluch, el qual associà als seus negocis.

Riera i Balaguer, Francesc

(Manresa, Bages, segle XVIII – segle XIX)

Comerciant i militar. Conegut amb el malnom de Noi de la botigueta, fou un dels promotors de la Crema del Paper Segellat francès, el 2 de juny de 1808.

Intervingué en el primer combat del Bruc, i hi fou ferit. Com a capità del terç de miquelets de Manresa, prengué part en diverses accions de la guerra del Francès.

Ascendit a tinent coronel d’infanteria, el 1816 es retirà de l’exèrcit.