(Barcelona, 1847 – 1853)
Grup policial de vigilància de Barcelona, dirigit per Jeroni Tarrés. Famós per l’arbitrarietat i la violència dels seus procediments. Tenia fama d’ésser composta per malfactors.
Per les citacions judicials, són coneguts els noms d’alguns dels seus membres: Antoni Garreta, Miquel Matas, Josep Bernis, Josep Puig, Ignasi Bonsoms, Ambròs Carles i Joaquim del Rosal.
(Catalunya, segle XVI – Alt Penedès ?, 1616)
Nom de dos germans bandolers, vinculats a la facció dels nyerros, que actuaven per les rodalies de Vilafranca del Penedès els anys 1614-16.
Morts en una batuda, llur banda actuà encara uns quants anys.
(Catalunya, segle XIII – 1978)
Institució catalana consistent en la mobilització general dels veïns d’un lloc per perseguir els delinqüents que haguessin atemptat contra la pau pública.
El seu origen es remunta a l’edat mitjana, i segueix l’esquema germànic de l’obligació que té tot ciutadà de contribuir al manteniment de la pau pública del propi indret o país.
Aquesta organització sembla datar del regnat de Jaume I, el qual institucionalitzà el sometent en els seus trets fonamentals per mitjà d’ordenances, complementades més tard per disposicions posteriors.
La crida a sometent era una facultat reial exercida per l’autoritat que ostentava la representació del monarca; es podia exercitar contra tota persona de qualsevol classe, estament o jurisdicció, i era, doncs, per damunt de l’organització i els privilegis feudals.
Al si de cada vegueria, acostumava a ésser el veguer qui convocava els veïns per mitjà de pregons o campanes (d’aquí el nom de so metent) fins que el delinqüent era capturat, i també era ell qui, assistit pels magistrats de la ciutat, instruïa procés.
Els reis de la casa d’Àustria van intentar de substituir el sometent vers les Milícies de la Unió, una mena de policia semblant a la Santa Hermandad, però desistiren d’aquest intent davant la resistència del país.
Els sometents participaren intensament en la guerra de Successió menant una lluita guerrillera; l’alçament del gener de 1714, a Catalunya, es va produir al crit del sometent “Via fora, lladres”. Un cop guanyada la guerra, Felip V, amb el decret de Nova Planta, va suprimir la institució com a represàlia.
Durant la guerra del Francès, el general Ricardos ressuscità el sometent (1794), com a forma d’alçament en massa previst a l’usatge Princeps namque. En el decurs de la guerra del Francès, organitzant-se espontàniament, els sometents tornaren a formar part de les milícies catalanes, amb la tàctica de la guerrilla hostilitzaven l’enemic, l’obligaven a dividir les forces i el sotmetien a un estat continu de vigilància i de fatiga. Però del 1808 al 1814 els sometents lluitaren no solament contra els francesos, sinó també contra els senyors i grans propietaris.
A l’últim terç del segle XIX i al primer del segle XX es produí un nou restabliment de la institució, per bé que molt adulterada; durant les guerres civils del segle XIX va col·laborar amb l’exèrcit en el restabliment de l’orde al camp.
El 1923 Primo de Rivera la va estendre per tot Espanya i durant la República sofrí diverses alternatives. El 1945 fou novament restablerta, i es mantingué fins al 1978.
(Forès ?, Conca de Barberà, 1821 – Ceret, Vallespir, 1846)
Bandoler. Era conegut amb els malnoms Collsuspiner i Tocabens.
Lluità a favor dels carlins i el 1840 s’exilià al Rosselló on constituí una banda de tretze homes, coneguts amb el nom d’Els Trabucaires, que atemoriren la comarca amb atacs a diligències, segrestos i assassinats.
Detingut a Cortsaví (1845) amb tots els seus homes, fou executat amb tres d’ells.
(Vilabella, Alt Camp, 14 novembre 1881 – Barcelona, 8 agost 1908)
Terrorista, conegut com “el coix de Sants“.
Després de mantenir relacions amb els grups anarquistes barcelonins en 1901-05, fou empresonat acusat d’haver col·locat una bomba. Tanmateix, poc després aconseguí un lloc de treball a l’ajuntament, conegué el comte de Güell i a través d’aquest el governador civil, al qual s’oferí com a confident.
Ossorio y Gallardo acceptà els seus serveis i entre el desembre de 1906 i el maig de 1907 sembla que la major part de les bombes que esclataren a Barcelona foren fabricades i col·locades pel mateix Rull.
Finalment, en voler extorsionar el governador, fou detingut, jutjat i executat a Montjuïc.
L’afer, que restà amb molts d’aspectes no aclarits (en especial la possible implicació de Güell i de Solferino), coincidí amb el naixement del projecte de llei de Maura contra el terrorisme.
(Oristà, Osona, 18 desembre 1582 – Nàpols ?, Itàlia, després 1635)
Bandoler. Anomenat Perot lo Lladre.
Fou cabdill de la bandositat dels nyerros, en defensa de la qual va combatre fins al 1611, any en que, havent estat perseguit durant molt de temps per ordre dels virreis, l’arquebisbe de Saragossa signà l’indult del bandoler a canvi de la seva sortida de la Península en un termini de 22 dies.
Rocaguinarda anà a Nàpols, on, nomenat capità d’un terç de tropes regulars, serví al rei fins que morí.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, segle XVI – Barcelona, 26 juny 1546)
Bandoler. Sembla que havia rebut ordes menors abans de dedicar-se al bandidatge.
La seva banda esdevingué famosa el 1544, quan es féu fort a Caldes de Montbui. El virrei del Principat, marquès d’Aguilar, al front de columnes procedents de Barcelona, Girona i Lleida, anà a combatre’l personalment.
Fugí a França, però hi fou detingut. Portat a Barcelona, fou executat a la plaça del Rei.
(Bagà ?, Berguedà, segle XVI – Catalunya, segle XVI)
Bandoler. Era aristòcrata, d’una família de donzells de Bagà, encara que, segons sembla, les seves propietats personals eren a la Pobla de Lillet.
Actuà intensament als anys 1561-67, durant els virregnats de García de Toledo i de Diego Hurtado de Mendoza. Encara que solia operar a les muntanyes del Berguedà, es traslladava a l’hivern cap a la marina, on prosseguia les seves malifetes.
El 1565, després de la mort de Bartomeu Camps i probablement amb homes procedents de la quadrilla d’aquest, la banda de Riembau esdevingué molt nombrosa. L’any següent féu una agosarada incursió a Tortosa.
(País Valencià, segle XIII – segle XIV)
Mariner i corsari. Serví Jaume II contra Sicília.
El 1288 participà en accions navals contra els sarraïns del nord d’Àfrica. Fou especialment remarcable la seva actuació en els combats navals de Cap Orlando (1299) i de Ponça (1301).
Després es dedicà al cors contra la navegació sarraïna.
(Alfara dels Ports, Baix Ebre, 23 abril 1857 – Tarragona, 16 juny 1883)
Bandoler, conegut per Panxa-ampla.
Actuà sobretot al Baix Ebre i la gent el protegia per la seva popularitat.
Detingut a França i concedida l’extradició, fou afusellat.
