(València, 1390 – 1460)
Cartoixà. Fou confessor de la reina Maria de Castella. Refusà el bisbat de Sigüenza.
Deixà inèdites tres obres ascètico-místiques en castellà.
Fontova, Bernat
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1460
Colomines, Llucià
(Perpinyà, segle XV – Palma de Mallorca, 1460)
Escriptor. Estudià a Perpinyà i passà després a València i Xàtiva. Esdevingut cec, es traslladà a Mallorca.
Escriví quatre llibres de gramàtica en vers, un d’intitulat De casu et fortuna, i epigrames a les seves obres. Pere Miquel Carbonell el considerà com un dels humanistes importants del seu temps i n’escriví una breu biografia.
És conegut pel seu nom llatinitzat, Lucianus Colominius.
Caupena -llinatge-
(Catalunya, segle XIV – Grècia, segle XV)
Llinatge d’origen català, que tingué la senyoria dels darrers reductes de la dominació catalana a Grècia: l’illa d’Egina i Piada, a l’Argòlida.
El més antic fou Aliot (I) de Caupena (Grècia, segle XIV – segle XV ) Coper del rei Martí I de Sicília. Fou el pare d’:
Antoni (I) de Caupena (Grècia, segle XIV – segle XV) Esdevingué senyor d’Egina i de Piada (vers 1402-1418) probablement pel seu suposat matrimoni amb la filla i hereva de Joan Frederic d’Aragó. Fou succeït pel seu fill:
Aliot (II) de Caupena (Grècia, 1418 – 1440) Tingué un fill il·legítim:
Antoni (II) de Caupena (Grècia, segle XV – 1451) Senyor d’Egina i de Piada. Es casà amb una filla adoptiva del duc d’Atenes, Antoni I Acciaiuoli. En morir sense fills, la senyoria d’Egina passà a Venècia i la senyoria de Piada fou heretada pel seu oncle:
Arnau Guillem de Caupena (Grècia, segle XV – 1460) Senyor de Piada. Renuncià als seus drets a Egina a canvi d’una pensió. El seu nom ha perdurat en el mont Arnà, a l’Argòlida. Fou el pare d’:
Aliot (III) de Caupena (Grècia, segle XV) Intentà, endebades, de recuperar l’illa d’Egina.
Castre-Pinós i de Tramaced, Pere Galceran de
(Ribagorça, abans 1413 – vers 1460)
Vescomte d’Évol, baró de Guimerà, conseller i camarlenc del rei Alfons IV el Magnànim. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós, i germà de Felip (V) Galceran. El 1422 es casà amb Blanca de So, hereva dels vescomtat d’Évol (Rosselló).
Acompanyà el rei Alfons IV el Magnànim en l’expedició del 1420 a Itàlia, i aquest premià els seus serveis amb la donació de nombroses rendes reials al Rosselló i a la Cerdanya i la jurisdicció reial sobre les possessions dels vescomtes d’Évol (1424-25).
Sostingué un plet amb Bernat I de Vilamarí per la possessió de Palau-saverdera, que fou reconeguda a aquest (1454).
Fou el pare de Guillem Ramon, d’Ivany i de:
Joan de Castre-Pinós i de So (País Valencià, segle XV – Roma, Itàlia, 1506) Prelat. A Roma fou governador del castell de Sant Angelo. Anys després era bisbe d’Agrigent, Sicília (1479) i abat comendatari de Sant Pere de Rodes (1484). Alexandre VI el féu cardenal prevere de Santa Prisca el 1496.
Bertran, Jaume
(Xàtiva ?, Costera, després 1460 – País Valencià, segle XVI)
Poeta. És autor d’obres d’inspiració religiosa, com Estramps de la Verge de la Soledat, Lahors al nom de Jesús i unes Obres contemplatives, escrites aquestes en col·laboració amb Vicent Ferrandis per al certamen poètic de València en llaor de Jesús, celebrat en 1515.
Era un autor de versificació fàcil, dins la tradició dels tòpics a què obligava la temàtica religiosa de l’època.
Benet, Cebrià
(Albelda, Llitera, 1460 – Roma, Itàlia, 1525)
Teòleg dominicà. Ensenyà a París i a Roma.
Fou autor d’un discurs contra Luter i d’un tractat antijudaic: Acaleus contra Iudaeos (1515).
Alimbroot, Lodewijk
(Bruges, Bèlgica, segle XV – València, 1460)
Pintor. Documentat a València des del 1439, on fou l’introductor de l’estil flamenc juntament amb Lluís Dalmau.
Les obres que li són atribuïdes amb més seguretat -el tríptic de l’Encarnació (Museu del Prado, Madrid) i el Calvari de l’antiga col·lecció Bauzá (Madrid)- es caracteritzen per la verticalitat de la construcció i una tècnica minuciosa.
Fou el pare de Jordi Alimbroot (València, segle XV) Pintor. Documentat des del 1463 fins al 1474. No en resta cap obra d’atribució segura.
Llopard, Bernat
(Barcelona, segle XV – 1460)
Argenter. Ciutadà de Barcelona.
Entre les seves obres cal destacar la gran creu processional de Sant Nicolau de Cervera (1435), feta a l’obrador del seu mestre o soci Marc Canyes.
Llobet -varis bio-
Llobet (Catalunya, segle XI) Escriptor religiós. Traduí al llatí una obra àrab d’astrologia. Polemitzà amb el monjo Gerbert, després papa Silvestre II.
Bernat Josep Llobet (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XVII – Catalunya, segle XVII) Escriptor. Escriví un estudi genealògic dels ducs de Cardona.
Joan Llobet (País Valencià, segle XIV – València, 1435) Escultor. Treballava a València des dels últims anys del segle XIV.
Joan Llobet (Barcelona, segle XV – Illes Balears, 1460) Teòleg. Seguidor de la doctrina de Ramon Llull, ensenyà l’art lul·liana a tots els regnes de la corona catalano-aragonesa i compendià les seves lliçons a l’Ars notativa.
Martí Llobet (País Valencià, segle XV) Arquitecte. Signà contracte comprometent-se a acabar el Miquelet de la catedral de València; l’enllestí el 1429 i, així, rematà una obra que havia estat començada l’any 1381 pel mestre de Tortosa Andreu Julià. Vers el 1430 treballà en el cimbori de la seu valenciana.
Silvi Llobet (Empordà, segle XI – Cervià de Ter, Gironès, 1095) Noble. Fundà el monestir de Santa Maria de Cervià. Fou avi del famós Jofre Bastons.
Domènec, Francesc
(País Valencià, vers 1460 – Catalunya, 1494 ?)
Gravador. Probablement fou frare del convent de Santa Caterina de Barcelona.
Va signar una estampa de la Mare de Déu del Roser (1488); es tracta del gravat més primitiu conegut de data certa en l’àmbit català.
Dades dels Països Catalans 