(València, 1568 – 1641)
Poeta. Fou governador de València (1621) i ocupà dues vegades el càrrec de lloctinent del Regne de València. Membre de l’Acadèmia dels Nocturns.
Conreà la poesia en castellà. Excel·lí com a mecenes de l’activitat literària.
Hom l’identificà, erròniament, amb l’autor dramàtic conegut amb el nom de Ricardo del Turia.
(València, 26 octubre 1568 – Lleó, Castella, 2 novembre 1608)
Poeta. Nét de Guillem Ramon Català de Valeriola. El 1591 fundà a casa seva l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou president, i adoptà el sobrenom Silencio.
Fou veedor general de la costa marítima del Regne de València, membre de l’orde de Calatrava i corregidor de Lleó (1604).
Organitzà tres justes poètiques a València i publicà les millors poesies participants (1602). Deixà escrita una breu autobiografia, en català, i, en castellà, diverses poesies i discursos pronunciats a l’Acadèmia dels Nocturns.
Foren cosins seus:
Pelegrí Català de Valeriola (València, segle XVI – 1634) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Cuidado.
Guillem Ramon Català de Valeriola i de Borja (València, 1574 – segle XVII) Concorregué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el sobrenom de Reposo.
(Palma de Mallorca, 1568 – Saragossa, Aragó, 1627)
Teòleg jesuïta. Ensenyà teologia i moral a Saragossa.
Escriví De bulla cruciatae, inèdita.
(Ribera Alta, segle XVI – )
Títol concedit el 1568 al cavaller Miquel de Salvador, senyor d’Antella, Rafalet i la Xarquia.
Passà a les famílies Dassió, Ferrer de Pròixida, Peres de Calataiud, Roca, Ortís de Rodrigo i Rovira.
(Oriola, Baix Segura, 1498 – València, 29 febrer 1568)
Eclesiàstic. Estudià a les universitats de París, Pavia i Bolonya, on es graduà en lleis i cànons. Tornà a Oriola i durant les Germanies s’oposà als agermanats i fou obligat a exiliar-se amb la seva família. Després de la guerra, fou nomenat assessor del governador d’Oriola Pere (VII) Maça de Liçana i, mes tard, fiscal de la inquisició de València i inquisidor de Barcelona.
Ocupà, successivament, les seus episcopals d’Elna (1542-43), Lleida (1543-53) i Tortosa (1553-60), els d’arquebisbe de Tarragona (1560-67) i de València (1567-68) i president de la Generalitat (26 novembre 1559 – 1560).
Reformà el tribunal d’Aragó (1544), assistí a la segona etapa del Concili de Trent (1551-52), fundà els col·legis de Sant Domènec de Tortosa i d’Oriola, celebrà el concili provincial de Tarragona en el qual fou acceptat a tota la Tarraconense el Tridentí (1564), i fou patriarca d’Antioquia a títol honorífic (1566).
Dedicà a Carles I de Catalunya la seva obra principal, De matrimonio regis Angliae (Bruges 1528, Barcelona 1531), en defensa de la reina Caterina d’Aragó. Llegà al col·legi de Sant Domènec d’Oriola la seva important biblioteca, nucli de l’actual Biblioteca Pública Ferran de Lloaces.
(Valladolid, Castella, 1545 – Madrid, 1568)
Príncep d’Astúries i de Girona. Fill de Felip II de Catalunya i de Maria de Portugal.
Deforme i desequilibrat, tingué una profunda aversió pel seu pare, el qual el féu empresonar a l’alcàsser de Madrid (fet que provocà una forta oposició, fins al punt que els estats catalano-aragonesos trameteren ambaixadors al rei), on morí pocs mesos després.
(Catalunya, segle XV – Barcelona, 1518)
Noble. Estigué al servei del duc de Borgonya per lluitar contra França.
El 1477 el duc el trameté com a ambaixador a Joan II de Catalunya, tractant que aquest l’ajudés contra França a la defensa de Borgonya i de Flandes.
Es casà amb Constança de Gualbes i foren pares de:
Margarida de Llupià i de Gualbes (Rosselló, segle XVI – Barcelona, 1568) Muller de Joan (II) de Llupià i de Vallgonera, foren fills seus: Tomàs, Lluïsa, Pere (I) i Carles (I) de Llupià i de Llupià.
Joan (I) de Llupià i de Gualbes (Rosselló, segle XVI) Senyor de Llupià i de Vilarmilà. Lluís XI de França li confiscà els béns. Fou el pare de:
(Perpinyà, 1493 – Vilabertran, Alt Empordà, 3 febrer 1568)
Teòleg, hel·lenista i hebraista. Format a Girona, Alcalá de Henares, París i Bolonya, on es doctorà en teologia i en dret canònic (1528). Retornat a Catalunya, cridat pels consellers de Barcelona, va ésser catedràtic de filosofia (1543-47) i de teologia (1547-60) i rector de la Universitat de Barcelona, de la qual es considerat el restaurador.
El 1560 assistí al concili de Trent, i en tornar, es retirà a l’abadia de Vilabertran, d’on era abat.
Els seus estudis històrics i lexicogràfics sobre els texts originals grecs i hebreus de la Bíblia, que comparà amb la versió llatina de la Vulgata, restaren inèdits. Els seus deixebles publicaren la seva composició, en forma de drama clàssic: In Canticum canticorum Salomonis explanatio (Barcelona 1583, Venècia 1585).
(Catalunya ?, segle XVI – Barcelona, vers 1568)
Impressor. S’establí a Barcelona el 1536.
Imprimí per a la Generalitat alguns actes de cort. El 1543 s’associà amb dos impressors més per publicar el Methodi Donati i la Sintaxis d’Erasme.
El 1562 publicà la Crònica de Ramon Muntaner, còpia esmenada de la publicada quatre anys abans a València.
El 1565 s’associà amb l’impressor Pere Malo, amb qui regentà la impremta.
(Mirapeix, País de Foix, 1480 – Montserrat, Bages, 1568)
Eclesiàstic. Ingressà a Montserrat el 1512.
Fou mestre de novicis en diversos monestirs hispànics i, durant molt de temps, confessor de pelegrins a Montserrat.
Esdevingué el primer confés i director espiritual d’Ignasi de Loiola, en ocasió de la seva estada al santuari a l’inici de la seva conversió (1522).
Dades dels Països Catalans 