Arxiu d'etiquetes: bisbat Lleida

Erill, Berenguer d’ (varis)

Berenguer d’Erill  (Ribagorça, segle XII)  Noble. Entre les seves actuacions militars, destaca la seva participació a la presa de Lleida, el 1149, per les forces combinades de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell.

Berenguer d’Erill  (Catalunya, segle XII – 1236)  Eclesiàstic. Abat de Saidí i bisbe de Lleida (1205-36). Conseller de Jaume I de Catalunya-Aragó, el va acompanyar en el setge de Borriana.

Berenguer d’Erill  (Pallars, segle XIII)  Noble. Era un dels principals valedors del comte Nunyo Sanç del Rosselló a les bandositats d’aquest contra l’infant Ferran, oncle de Jaume I el Conqueridor. Com a tal fou figura destacada de les concòrdies de 1226-27. Col·laborà a les campanyes valencianes de Jaume I. Assistí a les corts generals de Montsó (1236). Participà al setge de València (1238). Fou un dels nobles que juraren els convenis de capitulació de la ciutat.

Berenguer d’Erill  (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)  Noble. El 1347 s’embarcà cap a Sardenya expedició que era delmada al fort revés dels Aidu di Turdu, en lluita amb els Oria.

Dalmau (varis)

Dalmau  (Peralada ?, Alt Empordà, segle X – segle XI)  Primer vescomte de Peralada entre els coneguts. N’hi ha notícies de l’any 1010 al 1017.

Dalmau  (Tarragona, segle XV)  Joglar. Fou un prestidigitador extraordinari. Viatjà per diversos països i hi assolí grans èxits. La Inquisició espanyola el perseguí repetidament, atribuint a bruixeria la seva habilitat.

Bernat Dalmau  (Catalunya, segle XIV – Palerm, Sicília, Itàlia, 1412)  Abat de Santes Creus (1402-12). A la mort de Martí I l’Humà (1410), presidí les ambaixades que el parlament de Catalunya envià a València (novembre 1410 – març 1411) i a Sicília (desembre 1411 – febrer 1412), preparatòries per al Compromís de Casp. Morí al castell de Solento (Palerm) sense poder acabar la segona missió.

Felip Ignasi Dalmau  (Barcelona, segle XVII – segle XVIII)  Fill de Sebastià Dalmau i Oller. Després de la guerra de Successió romangué a Barcelona. Obtingué de Felip V el privilegi de cavaller.

Jeroni Dalmau  (Catalunya, segle XVI)  Jurista. És autor d’un Diccionari jurídic.

Pere Dalmau  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Participà a les campanyes del Rosselló de 1343 i 1344, dirigides per Pere III el Cerimoniós per desposseir Jaume III de Mallorca dels seus dominis. Fou membre del consell reial.

Ramon Dalmau  (Catalunya, segle XI – Lleida ?, 1094)  Prelat. Fou elegit per aclamació bisbe de Lleida, confirmat pel papa Gregori VII. Destacà pel seu saber i per l’austeritat dels seus costums, la qual cosa el convertí en un eficaç reformador de la vida eclesiàstica. El seu episcopat pertany al període de dominació musulmana.

Copons i de Tamarit (varis)

Jaume de Copons i de Tamarit  (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVII – Lleida, 1680)  Prelat. Fou ardiaca d’Urgell. Nomenat President de la Generalitat (1662). El 1665 rebé el nomenament de bisbe de Vic. El 1674 passà a regir la diòcesi de Lleida.

Salvador de Copons i de Tamarit  (Catalunya, segle XVII – 1757)  Frare benedictí. Es distingí per la seva cultura. Fou abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Secretari seu fou el monjo i escriptor Melcior de Bru-Descatllar.

Cerdà i Lloscos, Antoni

(Santa Margalida, Mallorca, vers 1390 – Roma, Itàlia, 1459)

Prelat trinitari. Reformà les constitucions del seu orde i en fou visitador, comissari i procurador general.

Fou també bisbe de Lleida (1449-59), cardenal (1449), inquisidor suprem, diputat per la Congregació de Regulars i canonge de la seu de Mallorca.

Escriví l’obra De educatione principum.

Català i de Montsonís, Gaspar

(Benassal, Alt Maestrat, 1612 – País Valencià, 1652)

Frare dominicà. Felip IV el nomenà bisbe de Lleida, però morí abans de ser consagrat.

Deixa diversos escrits, entre ells uns Sermons de tèmpora en dos volums, i una Explicació sobre l’oració del Parenostre, la qual seria objecte d’una edició pòstuma.

Avinyó, Ramon d’

(Catalunya, segle XIII – Lleida, 1327)

Prelat. Fou bisbe de Lleida des del 1324. Hi succeí Ponç de Vilamur.

Tingué una governació curta. El succeí el famós Arnau Sescomes.

Albalat, Pere d’

(Aragó, segle XII – Tarragona, 2 juliol 1251)

Eclesiàstic. Bisbe de Lleida (1236-37) i arquebisbe de Tarragona (1237-51). El 1231 fou visitador dels monestirs benedictins de la Tarraconense.

Com a bisbe de Lleida féu consagrar Ramon de Torroella com a primer bisbe de Mallorca després de la conquesta, també va intervenir entre Jaume I i el comte Ponç I d’Urgell en la concòrdia de Tàrrega (1236).

Fou arquebisbe de Tarragona després de la renúncia de Guillem de Montgrí; va assistir a Jaume I durant la conquesta de València (1238). Va celebrar un gran nombre de concilis provincials. El 1243 va comprar al monestir de Bonrepós la llavors important baronia d’Alforja, i fixà la seva residència al castell.

Està enterrat al monestir de Poblet.

Aguilaniu, Ponç d’

Veure> Ponç d’Aguilaniu (bisbe de Lleida, 1308-13).

Virgili, Francesc

(Catalunya, segle XVI – segle XVII)

Prelat. Fou bisbe de Lleida del 1599 al 1620.

Hi convocà dos sínodes. Promulgà constitucions d’importància.

Vilamur i de Pallars, Ponç de

(Catalunya, vers 1299 – vers 1324)

Eclesiàstic. Era fill del vescomte Pere (V) de Vilamur i nebot del bisbe d’Urgell Ponç de Vilamur. El 1299 tenia béns a Perarnau, i el 1307 apareix com a ardiaca de Benasc i ensems canonge de Girona.

Era batxiller en dret canònic, i residí a la cort d’Avinyó, on tenia la consideració de capellà del papa. Des del 1320 era ardiaca major de Lleida.

Fou elegit bisbe de Lleida el 1322, càrrec que confirmà el papa, a petició del rei. Poc després de l’elecció retornà a Avinyó, i deixà a Lleida dos vicaris generals. Féu l’obra del claustre i edificis annexos i féu celebrar un sínode el 1323.

Morí molt aviat. El jurista Guillem de Montlauzun li dedicà una obra.