Arxiu d'etiquetes: bisbat Lleida

Lloaces i Peres, Ferran de

(Oriola, Baix Segura, 1498 – València, 29 febrer 1568)

Eclesiàstic. Estudià a les universitats de París, Pavia i Bolonya, on es graduà en lleis i cànons. Tornà a Oriola i durant les Germanies s’oposà als agermanats i fou obligat a exiliar-se amb la seva família. Després de la guerra, fou nomenat assessor del governador d’Oriola Pere Maça i, mes tard, fiscal de la inquisició de València i inquisidor de Barcelona.

Ocupà, successivament, les seus episcopals d’Elna (1542-43), Lleida (1543-53) i Tortosa (1553-60), els d’arquebisbe de Tarragona (1560-67) i de València (1567-68) i president de la Generalitat (26 novembre 1559 – 1560).

Reformà el tribunal d’Aragó (1544), assistí a la segona etapa del Concili de Trent (1551-52), fundà els col·legis de Sant Domènec de Tortosa i d’Oriola, celebrà el concili provincial de Tarragona en el qual fou acceptat a tota la Tarraconense el Tridentí (1564), i fou patriarca d’Antioquia a títol honorífic (1566).

Dedicà a Carles I de Catalunya la seva obra principal, De matrimonio regis Angliae (Bruges 1528, Barcelona 1531), en defensa de la reina Caterina d’Aragó. Llegà al col·legi de Sant Domènec d’Oriola la seva important biblioteca, nucli de l’actual Biblioteca Pública Ferran de Lloaces.

Joan de Baufés

(Normandia, França, segle XIV – Lleida, 1403)

Clergue i doctor en dret civil. Bisbe de Dacs (Gascunya) fins el 1392.

Fou bisbe de Vic (1392-93) -on es destacà per la seva tasca de jurista-, d’Osca (1393-1403) i de Lleida (1403).

Girvés, Francesc

(Catalunya, segle VII)

Eclesiàstic. Fou canonge del capítol de Lleida. És autor d’un estudi episcopològic de la seva diòcesi.

Fluvià, Guillem de (varis)

Guillem de Fluvià  (Catalunya, segle XIII – Lleida, 1283)  Prelat. Fou elegit bisbe de Lleida el 1282, succeint a Guillem de Montcada. La seva governació fou molt breu, ja que morí l’any següent. Promulgà tanmateix unes constitucions notables. Successor seu fou Guerau d’Andrià.

Guillem de Fluvià  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Era casat amb Brunissenda de Cardona, filla natural del vescomte Ramon Folc VI, i germana, per tant, dels successius vescomtes Ramon Folc VII i Hug VI d’Empúries.

Guillem de Fluvià  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Cavaller. Serví el papa Benet XIII. El 1398 es trobava entre els defensors del pontífex assetjats a Avinyó.

Erill, Berenguer d’ (varis)

Berenguer d’Erill  (Ribagorça, segle XII)  Noble. Entre les seves actuacions militars, destaca la seva participació a la presa de Lleida, el 1149, per les forces combinades de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell.

Berenguer d’Erill  (Catalunya, segle XII – 1236)  Eclesiàstic. Abat de Saidí i bisbe de Lleida (1205-36). Conseller de Jaume I de Catalunya-Aragó, el va acompanyar en el setge de Borriana.

Berenguer d’Erill  (Pallars, segle XIII)  Noble. Era un dels principals valedors del comte Nunyo Sanç del Rosselló a les bandositats d’aquest contra l’infant Ferran, oncle de Jaume I el Conqueridor. Com a tal fou figura destacada de les concòrdies de 1226-27. Col·laborà a les campanyes valencianes de Jaume I. Assistí a les corts generals de Montsó (1236). Participà al setge de València (1238). Fou un dels nobles que juraren els convenis de capitulació de la ciutat.

Berenguer d’Erill  (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)  Noble. El 1347 s’embarcà cap a Sardenya expedició que era delmada al fort revés dels Aidu di Turdu, en lluita amb els Oria.

Dalmau (varis)

Dalmau  (Peralada ?, Alt Empordà, segle X – segle XI)  Primer vescomte de Peralada entre els coneguts. N’hi ha notícies de l’any 1010 al 1017.

Dalmau  (Tarragona, segle XV)  Joglar. Fou un prestidigitador extraordinari. Viatjà per diversos països i hi assolí grans èxits. La Inquisició espanyola el perseguí repetidament, atribuint a bruixeria la seva habilitat.

Bernat Dalmau  (Catalunya, segle XIV – Palerm, Sicília, Itàlia, 1412)  Abat de Santes Creus (1402-12). A la mort de Martí I l’Humà (1410), presidí les ambaixades que el parlament de Catalunya envià a València (novembre 1410 – març 1411) i a Sicília (desembre 1411 – febrer 1412), preparatòries per al Compromís de Casp. Morí al castell de Solento (Palerm) sense poder acabar la segona missió.

Felip Ignasi Dalmau  (Barcelona, segle XVII – segle XVIII)  Fill de Sebastià Dalmau i Oller. Després de la guerra de Successió romangué a Barcelona. Obtingué de Felip V el privilegi de cavaller.

Jeroni Dalmau  (Catalunya, segle XVI)  Jurista. És autor d’un Diccionari jurídic.

Pere Dalmau  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Participà a les campanyes del Rosselló de 1343 i 1344, dirigides per Pere III el Cerimoniós per desposseir Jaume III de Mallorca dels seus dominis. Fou membre del consell reial.

Ramon Dalmau  (Catalunya, segle XI – Lleida ?, 1094)  Prelat. Fou elegit per aclamació bisbe de Lleida, confirmat pel papa Gregori VII. Destacà pel seu saber i per l’austeritat dels seus costums, la qual cosa el convertí en un eficaç reformador de la vida eclesiàstica. El seu episcopat pertany al període de dominació musulmana.

Copons i de Tamarit (varis)

Jaume de Copons i de Tamarit  (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVII – Lleida, 1680)  Prelat. Fou ardiaca d’Urgell. Nomenat President de la Generalitat (1662). El 1665 rebé el nomenament de bisbe de Vic. El 1674 passà a regir la diòcesi de Lleida.

Salvador de Copons i de Tamarit  (Catalunya, segle XVII – 1757)  Frare benedictí. Es distingí per la seva cultura. Fou abat del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Secretari seu fou el monjo i escriptor Melcior de Bru-Descatllar.

Cerdà i Lloscos, Antoni

(Santa Margalida, Mallorca, vers 1390 – Roma, Itàlia, 1459)

Prelat trinitari. Reformà les constitucions del seu orde i en fou visitador, comissari i procurador general.

Fou també bisbe de Lleida (1449-59), cardenal (1449), inquisidor suprem, diputat per la Congregació de Regulars i canonge de la seu de Mallorca.

Escriví l’obra De educatione principum.

Català i de Montsonís, Gaspar

(Benassal, Alt Maestrat, 1612 – País Valencià, 1652)

Frare dominicà. Felip IV el nomenà bisbe de Lleida, però morí abans de ser consagrat.

Deixa diversos escrits, entre ells uns Sermons de tèmpora en dos volums, i una Explicació sobre l’oració del Parenostre, la qual seria objecte d’una edició pòstuma.

Avinyó, Ramon d’

(Catalunya, segle XIII – Lleida, 1327)

Prelat. Fou bisbe de Lleida des del 1324. Hi succeí Ponç de Vilamur.

Tingué una governació curta. El succeí el famós Arnau Sescomes.