Arxiu d'etiquetes: Palma de Mallorca (morts a)

Llompart i de la Peña, Josep Maria

3 Respostes

(Palma de Mallorca, 23 maig 1925 – 28 gener 1993)

Escriptor. Els seus escrits aparegueren en un principi a la premsa, i col·laborà com a secretari redactor de la revista “Papeles de Son Armadans”, dirigida per Camilo J. Cela. Després es convertí en un íntim col·laborador de Francesc de B. Moll.

Els reculls Poemes de Mondragó (1961), La terra d’Argensa (1972), Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974), Urbanitat i cortesia (1979), Mandràgola (1980, premi Crítica Serra d’Or), La capella dels dolors (1981, guardonat amb la Lletra d’Or), Jerusalem (1990) i Spiritual (1992) representen l’entroncament amb l’Escola Mallorquina i amb certs corrents de la poesia postsimbolista. Els seus poemes foren aplegats el 1983 en l’Obra poètica (I-II).

Obres de crítica i assaig: La història de Mallorca contada pels poetes (1963), la biografia Joan Alcover, la història d’un home (1964), La literatura moderna a les Balears (1965), Literatura mallorquina contemporània (1973), Retòrica i poètica (1982), Països Catalans? i altres reflexions (1991).

Fou president de l’Obra Cultural Balear i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1983-87). El 1982 li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi.

Jaume II de Mallorca

111 Respostes

(Montpeller, França, 31 març 1243 – Palma de Mallorca, 29 maig 1311)

“el Prudent”  Rei de Mallorca (1276-1311). Era fill de Jaume I el Conqueridor i de Violant d’Hongria. A la mort del seu pare, heretà el regne de Mallorca, que comprenia, ultra les illes Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la baronia de Montpeller i el vescomtat de Carladès.

En produir-se la rebel·lió dels comtes d’Urgell, Pallars i Foix, i del vescomte de Cardona contra el seu germà Pere II el Gran, ajudà els insurrectes, cosa que li valgué l’enemistat, ja palesa en vida de Jaume I, del rei de la corona catalano-aragonesa. En virtut de l’acord que posà fi al conflicte (1279) es reconegué feudatari del seu germà.

Pocs anys després, quan Felip III l’Ardit emprengué la conquesta dels estats de la corona catalano-aragonesa, refusà l’aliança amb Pere el Gran i s’oferí al rei francès per ajudar-lo.

El nou rei catalano-aragonès, Alfons II el Franc, en compliment de la voluntat paterna, envaí i conquerí Mallorca (1285) i Eivissa (1286). Des d’aquest moment Jaume II es veié immers en les complicades accions de la política internacional, especialment en la lluita entre França i la corona catalano-aragonesa, i Alfons II se’n proclamà rei.

En la pau d’Anagni (1295) el monarca Jaume II de Catalunya, li retornà el regne de Mallorca; en compensació el mallorquí va retre novament vassallatge al seu oncle (1297).

Els darrers anys de la vida els passà en continuades disputes amb França, a qui hagué de lliurar Montpeller. No pogué veure solucionats tampoc els problemes que li ocasionaven les possessions a la vall d’Aran.

Després de la pau d’Anagni acomplí una tasca d’organització interna dels seus estats. El comerç mallorquí va ésser competitiu del de la corona catalano-aragonesa.

Sostingué una bona amistat amb Ramon Llull, la personalitat més rellevant del seu regnat.

Garcia i Julià, Dídac

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1655 – 1723)

Doctor en teologia i jesuïta (1673). Ensenyà humanitats a Lleida i filosofia i teologia a la universitat mallorquina. Fou rector del col·legi de Monte-sion.

Publicà una Doctrina cristiana (1715), dialogada, en català, de la qual es feren més de vint edicions.

Garcia -varis bio-

1 Resposta

Atanasi Garcia  (València, 1574 – 1627)  Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.

Eliseu Garcia  (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719)  Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.

Ferran Garcia  (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877)  Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.

Francesc Garcia  (València, 1728 – Itàlia, 1774)  Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.

Gabriel Garcia  (Tarragona, segle XV)  Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.

Ignasi Garcia  (País Valencià, segle XIX)  Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.

Jeroni Garcia  (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589)  Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.

Joan Anton Garcia  (Catalunya, segle XVI)  Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.

Josep Garcia  (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII)  Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.

Josep Lluís Garcia  (Catalunya, 1935 – )  Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.

Lluís Garcia  (València, segle XV – abans 1515)  Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.

Manuel Garcia  (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)  Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.

Martí Garcia  (País Valencià ?, segle XV)  Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.

Miquel Garcia  (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII)  Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.

Pere Garcia  (Catalunya, segle XV)  Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.

Sebastià Garcia  (Alacant, segle XVI – 1633)  Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.

Vicent Garcia  (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650)  Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).

Fullana i Hada d’Efak, Guillem

2 Respostes

(Asobla, Río Muni, 23 març 1929 – Palma de Mallorca, 15 febrer 1995)

“Guillem d’Efak“ Cantant i escriptor. Va viure la infantesa a Manacor i a partir del 1965 s’instal·là a Barcelona i va esdevenir un dels membres més personals dels Setze Jutges.

Va promoure activament la cançó catalana amb la fundació dels locals La Cova del Drac (1965) i La Cucafera (1968). Des del 1980 visqué a Mallorca, on treballà com a guia turístic.

Va escriure i enregistrar nombroses cançons; també va estrenar teatre: J.O.M. (1967), La mort de l’àvia (1968) i l’infantil El dimoni cucarell (1974) i publicà llibres de poesia com El poeta i el mar, Madona i l’arbre, premi Carles Riba 1969, El poeta i la mina, Erosfera, o els aplegats al recull Poemes, cobles i cançonetes (1965-1993) (1993). El 1973 rebé el premi Ciutat de Palma de Teatre.

Deixà una òpera inacabada, Rondalla de rondalles, en col·laboració amb el compositor Antoni Parera i Fons.

Forteza i Valentí, Guillem

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1830 – 1873)

Assagista i poeta. Treballà a l’Arxiu Municipal de Barcelona i a l’Academia de la Historia de Madrid.

Formà part del grup de poetes que figuraren a l’antologia Los trobadors nous (1858). Mantenint-se al marge del tipus de poesia dels jocs florals, la seva obra lírica el destaca com un poeta romàntic.

És autor dels poemes Lo que diu l’oreneta i L’orfanet saboiard. Publicà, en castellà, els estudis Juicio crítico de las obras de Don Antonio de Capmany y de Montpalau (1857) i Algunas observaciones acerca del estado actual de las letras en España (1860). Pòstumament, li foren publicades les Obras críticas (1882) i Obras literarias (1894).

Font -varis bio-

2 Respostes

Aliot de la Font  (Catalunya, segle XV)  Escultor. Col·laborà amb Pere Joan als excel·lents treballs escultòrics del Palau de la Generalitat de Barcelona.

Dídac Font  (Catalunya, segle XVIII)  Frare franciscà. És autor d’un Llibre de remeis que s’han aplicat per mals deixats per incurables des de l’any 1766, que es conserva manuscrit.

Esteve Font  (Illes Balears, segle XV)  Polític. Fou un dels principals capitostos del moviment dels forans, a l’illa de Mallorca.

Francesc d’A. Font  (Catalunya, segle XX)  Compositor. Fou un dels impulsors dels Aplecs de la Sardana de Vallvidrera. És autor de nombroses sardanes, com: Cançó de maig, Contemplació, Esclat, L’hora serena, A l’aplec i d’altres.

Guillem Font  (Palma de Mallorca, 1667 – 1705)  Frare franciscà. Fou autor de treballs panegírics sobre Ramon Llull i ardent defensor de les seves doctrines.

Ignasi Font  (Barcelona, segle XIX)  Escultor. Destacà per les seves figures i els seus retrats.

Jaume Font  (Sineu, Mallorca, 1657 – Palma de Mallorca, 1730)  Frare agustí. És autor de diversos escrits religiosos i filosòfics. Afavorí amb donacions el seu convent de Palma.

Joan Pau Font  (Barcelona, segle XVII)  Religiós jesuïta. Fou actiu missioner a Amèrica. Escriví un catecisme en llengua tapecuana. Féu també un vocabulari i una gramàtica d’aquesta llengua.

Josep Font  (Ripoll, Ripollès, segle XVII)  Historiador. És autor de Catalana justícia contra les armes castellanes (1641), obra de circumstàncies sobre la Guerra dels Segadors, inèdita.

Ramon Font  (Catalunya, segle XIX – Vic, Osona, 1900)  Eclesiàstic. Publicà diverses obres morals i de difusió cultural.

Ferrer -varis/es bio-

1 Resposta

Andreu Ferrer  (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801)  Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.

Antic Ferrer  (Catalunya, segle XV)  Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.

Bonifaci Ferrer  (Catalunya ?, segle XIV)  Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.

Esteve Ferrer  (Catalunya, segle XVI)  Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).

Esteve Ferrer  (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744)  Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.

Francesc de la Concepció Ferrer  (Barcelona, 1773 – 1821)  Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.

Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604)  Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).

Guerau Ferrer  (Catalunya, segle XVI)  Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.

Guillem Ferrer  (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII)  Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.

Guillem Ferrer  (Palma de Mallorca, 1759 – 1833)  Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.

Joan Bartomeu Ferrer  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.

Joan Francesc Ferrer  (Barcelona, segle XVII)  Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.

Josep Ferrer  (València, segle XVII – 1682)  Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.

Josep Ferrer  (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII)  Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.

Lleonard Ferrer  (València, vers 1623 – 1695)  Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.

Lluís Ferrer  (Catalunya, segle XIX)  Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.

Miquela Ferrer  (País Valencià, segle XVIII – 1804)  Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).

Pere Ferrer  (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII)  Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.

Pere Joan Ferrer  (Illes Balears, segle XVIII – 1747)  Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.

Plàcid Ferrer  (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645)  Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.

Simó Ferrer  (Barcelona, 1751 – segle XVIII)  Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.

Vicenç Ferrer  (Barcelona, segle XVI – 1632)  Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.

Ferrà i Juan, Miquel Ramon

5 Respostes

(Palma de Mallorca, 1885 – 14 novembre 1947)

Poeta i assagista. Fill de Bartomeu Ferrà i Perelló, i germà de Bartomeu Lluís. Estudià lleis i filosofia a Barcelona, i ingressà al cos d’arxivers i bibliotecaris. Residí a Gijón (1911-13), on exercí a la Biblioteca Jovellanos, i a Barcelona, on fou bibliotecari de la universitat i de la facultat de medicina. Fundà i dirigí la Residència d’Estudiants de Catalunya (1913-36).

Des del 1936 residí a Palma de Mallorca, on regí la biblioteca provincial. Membre actiu i un dels promotors intel·lectuals de l’Escola Mallorquina, de la qual portà, en bona part, la direcció intel·lectual. La seva poesia, d’extensió molt reduïda, pertany al corrent postsimbolista, A mig camí (1926) és un recull de la seva obra poètica.

Col·laborador de diverses publicacions del Principat, tingué una destacada actuació a Mallorca com a capdavanter cultural i assagista, que es concretà sobretot en les seves col·laboracions als diaris i les revistes de l’època, en part com a introductor del Noucentisme a Mallorca. Fou un dels fundadors de “Mitjorn”, revista literària apareguda a Palma de Mallorca el 1906.

També excel·lí en la traducció, Les muses amigues (1920), és un aplec de versions de poetes simbolises i romàntics, i, per a la Fundació Bernat Metge, el Diàleg dels oradors, de Tàcit (1926). Secretari de la Comissió Editora de les Obres de Ramon Llull, preparà l’edició del Blanquerna.

L’any 1962 es publicaren a Barcelona les seves Poesies completes. Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1946).

Feliu -varis bio-

Deixa un comentari

Bonaventura Feliu  (Catalunya, segle XVIII)  Compositor. Fou mestre de capella a l’església de Tàrrega.

Francesc Feliu  (Camprodon, Ripollès, segle XIV – Cervera, Segarra, segle XV)  Pintor i escultor. Realitzà un gran nombre d’obres, especialment pictòriques de caràcter religiós, sobretot per a temples de Cervera i de Manresa.

Gaspar Feliu  (Illes Balears, segle XVIII)  Jurista. És autor de notables al·legacions i d’un Tractatus varii juridici.

Josep Feliu  (Catalunya, segle XVII – Nàpols ?, Itàlia, segle XVII)  Jurista. Era oïdor del consell de Salern. Més tard fou jutge del civil a Nàpols. Gaudí de gran prestigi.

Nadal Feliu  (Alcúdia, Mallorca, 1623 – Palma de Mallorca, 1681)  Franciscà. És autor d’escrits religiosos en castellà i en llatí. El titulat Examen calificatorum fou condemnat per la Inquisició. Excel·lí com a orador i dialèctic.

Ramon Feliu  (Catalunya ?, segle XVIII – Madrid ?, segle XIX)  Polític. Fou diputat suplent pel Perú a les corts de Cadis (1810-13). El 1821 fou ministre d’ultramar, del govern constitucional de Ferran VII de Borbó; aviat, però, passà al de governació. Intentà, sense èxit, de consolidar el govern liberal moderat davant els exaltats.