Arxiu d'etiquetes: reis/reines Catalunya

Països Catalans, els

Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes, situats a la riba occidental de la Mediterrània. La major part dels territoris són enclavats dins de l’estat espanyol (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l’estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l’illa de Sardenya (l’Alguer).

El concepte d’un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina, aparegué com a mínim al segle XII.

L’expansió territorial dels segles següents (cap al sud-oest continental i el sud-est marítim), especialment la del segle XIII, que incorporà al poblament català les Illes Balears i el que havia d’esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana, al tombant del 1300, l’àmbit territorial d’avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al segle XVII i al començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d’altres de despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió).

La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d’àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al segle XIV –a l’estranger, al segle XVI– hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decrets de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de l’Antic Règim) deixà de tenir vigència la corona catalano-aragonesa, nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat.

Al segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però ja l’any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista “L’Arc de Sant Martí”; més tard (1900), a la revista “Catalonia”, dirigida per J. Massó i Torrents, i el 1903 a la revista “Catalunya”, dirigida per Josep Carner.

Com a concreció d’un projecte polític, aquest nom es precisà els anys 1930 en els programes d’algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d’algun escriptor (com J. Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença.

Quan afluixà un xic la dura repressió del català imposada per la Guerra Civil de 1936-39, a la dècada del 1950, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i sobretot Jaume Fuster, van començar a divulgar un nou concepte de Catalunya Gran, de més abast que el de Principat, que abraçava totes les terres de llengua catalana.

Aquest concepte es va modificar encara a partir del decenni de 1960, quan se’n va excloure l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, i es creà el concepte de Països Catalans, com a realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellano-aragonesa del País Valencià.

Aquest concepte de Països Catalans és el que va presidir la confecció de les primeres edicions de la Gran Enciclopèdia Catalana, iniciada i posada en marxa per Max Cahner, que fou fins al seu final el director i responsable de l’àrea catalana. El concepte féu fortuna i la denominació entrà dins del lèxic popular i fins d’alguns partits polítics que el prengueren com a base per a reivindicacions nacionalistes.

Jaume IV de Mallorca

(Perpinyà, 24 agost 1338 – Sòria, Castella, 16 febrer 1375)

el Pretendent”  Rei de Mallorca i de Nàpols. Fill de Jaume III de Mallorca i de Constança d’Aragó. Participà en la batalla de Llucmajor, en la qual morí el seu pare i ell fou fet presoner del seu oncle Pere III el Cerimoniós (1349); tancat al castell de Xàtiva, el 1358 fou traslladat al Castell Nou de Barcelona.

El 1362 aconseguí d’escapar-se i es refugià a Nàpols, on va contraure matrimoni amb Joana I de Nàpols. Féu la guerra a Pere el Cerimoniós, comptant amb l’aliança i la protecció dels reis de Castella.

Envaí el Rosselló (1374) i penetrà en el Principat fins a les portes de Barcelona, però fou obligat a retirar-se a Aragó i Castella.

Jaume III de Mallorca

(Catània, Sicília, 5 abril 1315 – Llucmajor, Mallorca, 25 octubre 1349)

el Temerari”  Rei de Mallorca (1324-49). Era fill de l’infant Ferran de Mallorca i d’Isabel de Sabran. A la mort de Sanç I de Mallorca, predecessor seu, no fou reconegut com a rei per Jaume II de Catalunya, que volia reincorporar el regne de Mallorca a la seva corona.

La intervenció del papa Joan XXII, favorable a Jaume III, pogué deturar els intents de Jaume II, que ja havia ordenat al seu fill d’envair el Rosselló, bé que algunes tropes d’ocupació catalanes no abandonaren aquesta regió fins a l’any següent (1325). Durant la seva minoritat (fins al 1335), Gastó de Foix es rebel·là contra l’infant Felip de Mallorca, germà del rei Sanç I i tutor de Jaume III.

El 1336 contragué matrimoni amb Constança d’Aragó, filla d’Alfons III el Benigne, la qual els anys següents havia de jugar un paper molt important.

S’enemistà amb el rei de França, a causa de la baronia de Montpeller, per la qual cosa el monarca mallorquí havia de retre vassallatge a Felip IV.

Pere III el Cerimoniós, per tal de no haver d’ajudar al seu cunyat, cosa que estava obligat a fer en virtut dels vincles feudals, ideà un parany molt hàbil: convocà Jaume III a Corts. La no compareixença d’aquest permeté que el monarca peninsular li obrís un procés, en el qual l’acusà, entre altres coses, de la circulació de moneda francesa pels comtats.

L’any 1343, Pere III conquerí l’illa de Mallorca, que quedà incorporada a la corona catalano-aragonesa. Amb l’ajut de Felip VI de França, a qui va vendre la baronia de Montpeller, de Joana de Nàpols i amb el beneplàcit del papa, Jaume III intentà debades de recuperar el Rosselló, la Cerdanya i el Conflent i desembarcar a Mallorca (1347).

Pere el Cerimoniós trameté socors a Gilabert de Centelles, governador de l’illa des del 1343, el qual, amb l’ajuda del governador de Cerdanya, Riambau de Corbera, derrotà Jaume III a la batalla de Llucmajor, prop de Palma; el rei de Mallorca va morir en el combat.

Bé que encara el fill de Jaume III, Jaume IV, es titulà rei de Mallorca, Llucmajor representà la fi definitiva d’aquest regne com a entitat política independent.

Jaume II de Mallorca

(Montpeller, França, 31 març 1243 – Palma de Mallorca, 29 maig 1311)

el Prudent”  Rei de Mallorca (1276-1311). Era fill de Jaume I el Conqueridor i de Violant d’Hongria. A la mort del seu pare, heretà el regne de Mallorca, que comprenia, ultra les illes, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la baronia de Montpeller i el vescomtat de Carladès.

En produir-se la rebel·lió dels comtes d’Urgell, Pallars i Foix, i del vescomte de Cardona contra el seu germà Pere II el Gran, ajudà els insurrectes, cosa que li valgué l’enemistat, ja palesa en vida de Jaume I, del rei de la corona catalano-aragonesa. En virtut de l’acord que posà fi al conflicte (1279) es reconegué feudatari del seu germà.

Pocs anys després, quan Felip III l’Ardit emprengué la conquesta dels estats de la corona catalano-aragonesa, refusà l’aliança amb Pere el Gran i s’oferí al rei francès per ajudar-lo.

El nou rei catalano-aragonès, Alfons II el Franc, en compliment de la voluntat paterna, envaí i conquerí Mallorca (1285) i Eivissa (1286). Des d’aquest moment Jaume II es veié immers en les complicades accions de la política internacional, especialment en la lluita entre França i la corona catalano-aragonesa, i Alfons II se’n proclamà rei.

En la pau d’Anagni (1295) el monarca Jaume II de Catalunya, li retornà el regne de Mallorca; en compensació el mallorquí va retre novament vassallatge al seu oncle (1297).

Els darrers anys de la vida els passà en continuades disputes amb França, a qui hagué de lliurar Montpeller. No pogué veure solucionats tampoc els problemes que li ocasionaven les possessions a la vall d’Aran.

Després de la pau d’Anagni acomplí una tasca d’organització interna dels seus estats. El comerç mallorquí va ésser competitiu del de la corona catalano-aragonesa.

Sostingué una bona amistat amb Ramon Llull, la personalitat més rellevant del seu regnat.

Entença, Teresa d’

Veure> Teresa d’Entença (reina de Catalunya-Aragó, muller d’Alfons III el Benigne).

Armanyac, Mata d’

Veure> Mata d’Armanyac (reina, muller de Joan I el Caçador).

Antequera, Ferran d’

Veure> Ferran I de Catalunya (rei de Catalunya, 1412-16).

Violant d’Hongria

(Hongria, vers 1216 – Osca, Aragó, 12 octubre 1251)

Reina de Catalunya-Aragó (1235-51). Filla del rei Andreu II i de Violant de Courtenay, filla de l’emperador Pere I de Constantinoble, el seu nom de fonts era Andreua.

El 1234, a proposta del papa, fou arranjat el seu matrimoni amb el rei Jaume I el Conqueridor; li aportà en dot una elevada quantitat de diners, els drets a un comtat a Flandes i els territoris que els avis de Violant tenien a Nemours i Borgonya; Jaume I li féu donació de la senyoria de Montpeller, la baronia d’Omeladès i el vescomtat de Millau.

Les noces, que causaren sensació a l’estranger, se celebraren a Barcelona el 1235.

Dona de talent i caràcter, exercí una forta influència sobre el seu marit. Fou soterrada al monestir de Vallbona de les Monges.

Teresa d’Entença

(Catalunya, vers 1300 – Saragossa, Aragó, 20 octubre 1327)

Comtessa d’Urgell, vescomtessa d’Àger i reina de Catalunya-Aragó. Primera muller d’Alfons III el Benigne i mare de Pere III el Cerimoniós. Filla de Constança d’Antillon i de Gombau d’Entença, reneboda d’Ermengol X d’Urgell.

Les noces amb l’infant Alfons es van celebrar solemnement a Lleida el 10 de novembre de 1314. Alfons fou comte d’Urgell fins a la mort del seu pare el 1327.

La comtessa firmava documents i encunyava moneda com a sobirana dels seus feus. L’any 1323 va acompanyar Alfons a la conquesta de Sardenya.

Va instituir hereu el seu marit i (en defecte seu) el segon fill Jaume. Morí de part.

Tanto Monta

(Catalunya-Aragó)

Divisa humanística personal de Ferran II de Catalunya-Aragó que, combinada amb el jou i les fletxes, figurà a l’escut dels Reis Catòlics des d’abans de la conquesta de Granada, el 1492.

Aquest parell de mots sembla haver sorgit de l’ambient cultural del rei, referint-se a la resposta atribuïda a Alexandre el Gran quan tallà amb l’espasa el nus gordià: “tant és tallar com desfer”, és a dir, llibertat de decisió per a assolir el resultat desitjat. Que no té res a veure amb la diarquia de Ferran i Isabel.

L’afegitó posterior “monta tanto Isabel como Fernando” deu ésser degut a la fantasia política dels historiadors romàntics.