Arxiu d'etiquetes: 1311

Vida Coetània

2 Respostes

(Illes Balears 1311)

(llat: Vita)  Títol d’una biografia de Ramon Llull, en català modern. Escrita en llatí per un autor desconegut, probablement religiós de la cartoixa de Vauvert (París). El text llatí, conservat a la Bibliothèque Nationale, de París, fou publicat per B. de Gaiffier.

La versió catalana, de lletra del segle XV, es conserva al British Museum, i fou editada primer per Salvador Bové (1915) i reimpresa després a Mallorca (1933) i a Barcelona (1957).

L’obra té un gran valor autobiogràfic, perquè en gran part reprodueix la narració feta oralment pel mateix Llull, malgrat que aquest hi aparegui anomenat en tercera persona.

Jaume II de Mallorca

108 Respostes

(Montpeller, França, 31 març 1243 – Palma de Mallorca, 29 maig 1311)

“el Prudent”  Rei de Mallorca (1276-1311). Era fill de Jaume I el Conqueridor i de Violant d’Hongria. A la mort del seu pare, heretà el regne de Mallorca, que comprenia, ultra les illes Balears, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la baronia de Montpeller i el vescomtat de Carladès.

En produir-se la rebel·lió dels comtes d’Urgell, Pallars i Foix, i del vescomte de Cardona contra el seu germà Pere II el Gran, ajudà els insurrectes, cosa que li valgué l’enemistat, ja palesa en vida de Jaume I, del rei de la corona catalano-aragonesa. En virtut de l’acord que posà fi al conflicte (1279) es reconegué feudatari del seu germà.

Pocs anys després, quan Felip III l’Ardit emprengué la conquesta dels estats de la corona catalano-aragonesa, refusà l’aliança amb Pere el Gran i s’oferí al rei francès per ajudar-lo.

El nou rei catalano-aragonès, Alfons II el Franc, en compliment de la voluntat paterna, envaí i conquerí Mallorca (1285) i Eivissa (1286). Des d’aquest moment Jaume II es veié immers en les complicades accions de la política internacional, especialment en la lluita entre França i la corona catalano-aragonesa, i Alfons II se’n proclamà rei.

En la pau d’Anagni (1295) el monarca Jaume II de Catalunya, li retornà el regne de Mallorca; en compensació el mallorquí va retre novament vassallatge al seu oncle (1297).

Els darrers anys de la vida els passà en continuades disputes amb França, a qui hagué de lliurar Montpeller. No pogué veure solucionats tampoc els problemes que li ocasionaven les possessions a la vall d’Aran.

Després de la pau d’Anagni acomplí una tasca d’organització interna dels seus estats. El comerç mallorquí va ésser competitiu del de la corona catalano-aragonesa.

Sostingué una bona amistat amb Ramon Llull, la personalitat més rellevant del seu regnat.

Boixadors, Berenguer de -varis-

10 Respostes

Berenguer de Boixadors  (Catalunya, segle XII)  Germà de Ramon de Boixadors. Un dels membres documentats més antics de la família. Participà en la conquesta de Lleida (1149) i fou jutge en un plet entre el rei Alfons I el Cast i Pere de Lluçà (1180).

Berenguer de Boixadors  (Catalunya, segle XIII – abans 1311)  Senyor de Boixadors i de Sant Mateu de Bages. El 1297 fou nomenat veguer de Cervera i Tàrrega, càrrec que ostentà també el seu fill i hereu Guillem.

Berenguer de Boixadors  (Catalunya, segle XIV)  Germà de l’almirall Bernat de Boixadors. Pare de Beatriu, iniciadora de la branca dels Boïl de Boixadors.

Berenguer de Boixadors  (Catalunya, segle XIV)  Fill de l’almirall Bernat de Boixadors. Iniciador de la branca dels senyors de Savallà. Es casà amb Francesca de Timor, senyora de Savallà, Guialmons, les Piles (Conca de Barberà), Rubió (Anoia) i Montlleó (Segarra), la qual s’uní en segones núpcies amb Gombau d’Anglesola. Fou el pare de Bernat.

Berenguer de Boixadors  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Germà de Ramon Berenguer de Boixadors. Comprà Solivella (Conca de Barberà) a Ramon d’Abella (1394), però hagué de revendre-la a la corona el 1424; participà en l’expedició a Sardenya del 1409. En morir ambdós germans sense successió, la senyoria de Boixadors passà a llur germana Beatriu.

Làscaris, Eudòxia

(Bizanci, 1245 – Catalunya ? , 1311)

(o Irene)  Comtessa de Ventimiglia. Princesa bizantina, filla de l’emperador de Nicea Teodor II Làscaris.

Del comte Guiglielmo Pietro de Ventimiglia, amb que la casà l’emperador usurpador Miquel VIII Paleòleg, tingué quatre filles i un fill: Làscara es casà amb el comte Arnau Roger I de Pallars, Violant amb Pere d’Aierbe, nét de Jaume I el Conqueridor, Beatriu amb Guillem II de Montcada i Joan continuà la línia comtal de Ventimiglia-Tenda.

Eudòxia trobà la protecció dels reis del casal català, conjuntament amb la seva aviastra Constança de Sicília i les seves filles.

El 1296 fundà amb el seu patrimoni el monestir de la Serra de monges clarisses, a Montblanc.

Fou enterrada al convent de pares predicadors de Saragossa.

Cefís, batalla del -1311-

6 Respostes

(plana de Beòcia, Grècia, 13 març 1311)

Combat lliurat entre els almogàvers de la Companyia Catalana i l’exèrcit de Gaulter I de Brienne, duc d’Atenes, a la vora del riu Cefís.

Els almogàvers, tot i que mancaven d’un comandament suprem, desviaren les aigües del riu i el convertiren, així, en aiguamoll. La cavalleria francesa restà encallada en el fang i fou totalment anihilada per la infanteria catalana, reforçada per 500 catalans mercenaris de Brienne que es negaren a lluitar a favor dels francesos.

Hi moriren Gualter de Brienne i la majoria dels seus cavallers; el botí aplegat pels almogàvers fou considerable, i l’endemà elegiren com a capità Roger Desllor.

La batalla representà la fi de la vida errant de la Companyia Catalana i el seu establiment al ducat d’Atenes.

Atenes, ducat d’

95 Respostes

(Grècia, 1311 – 1390)

Territori format per la Beòcia i l’Àtica. L’any 1308 passà a Gautier de Brienne, que, en guerra amb alguns senyors grecs i amb el mateix emperador Joan II Ducas, soldejà la Companyia Catalana (1310).

Un cop recuperats els castells i indrets que li havien estat arrabassats, Gautier concedí terres a una petita part dels catalans mentre ordenava als altres que sortissin del territori sense pagar-los la soldada.

Aquests, però, el derrotaren i trobà la mort a la batalla del Cefís (1311) i s’instal·laren a les ciutats, on introduïren el règim municipal català (Usatges de Barcelona). Posteriorment sol·licitaren el nomenament d’un duc al rei Frederic II de Sicília.

Primer ho fou el seu segon fill, Manfred I d’Atenes (1312-17), i després el tercer, Guillem de Sicília (1317-38), però qui de fet governava era el vicari Alfons Frederic (1317-30), que signà un tractat de pau amb Venècia (1319) i conquerí Siderocastrón, Ptiòtida i el sud de Tessàlia, amb la qual cosa quedà format el ducat de Neopàtria (1319), que en endavant aniria sempre unit al d’Atenes (ducats d’Atenes i Neopàtria).

La sobirania directa pertocava al regne català de Sicília i de manera indirecta a la corona catalano-aragonesa.

Renovada la treva amb Venècia (1331), fou vençut Gautier II de Brienne a Atenes (1335) i se succeïren en el ducat Joan de Sicília i de Caríntia, marquès de Randazzo (1338-48), i Frederic de Sicília (1348-55). Mort aquest últim, el títol ducal passà a Frederic III de Sicília, que el cedí a la seva germana Elionor, casada amb el rei Pere III el Cerimoniós. Pels Capítols d’Atenes (1380) els ducats grecs quedaven definitivament incorporats a la corona catalano-aragonesa.

Poc temps després, el florentí Nèrio Acciaiuoli començà (1385) la conquesta sistemàtica: Atenes es lliurà el 1388 i el castell de Neopàtria el 1390.

Durant aquesta època el català, fou, al costat del llatí, la llengua oficial dels ducats.