noucentisme

(Catalunya, 1906 – 1931)

Moviment cultural i literari. Sorgit en part com a reacció contra el modernisme. Enquadrat dins una època d’estabilitat i d’auge de la burgesia catalana, orientada pels esquemes de govern de Prat de la Riba, produí una cultura equilibrada i europeista.

El 1906 es considerat com l’any d’esclat del noucentisme literari, que impulsà decisivament la liquidació de l’última etapa modernista, que va perdurar fins al primer decenni del segle XX. És aquest any en què Eugeni d’Ors, amb el pseudònim de Xènius, començà a publicar el Glosari a “La Veu de Catalunya”, alhora que Josep Carner publicava Els fruits saborosos (1906).

El moviment noucentista imposava un ideal de sobrietat i de classicisme; l’artista havia de dominar l’activitat creadora i arbitrar la realitat exterior. Cal assenyalar el 1911 també la mort de Nonell i Maragall, representants del modernisme, i, d’altra banda, l’aparició de l'”Almanac dels Noucentistes”, representatiu del nou ideal i plataforma de consolidació del nou moviment.

Mallorca s’incorporà en certa manera al noucentisme amb la publicació d’Horacianes (1906), llibre que corona l’obra de Costa i Llobera.

Eugeni d’Ors, representant màxim del noucentisme, esdevingué el guia de la societat catalana de les dues primeres dècades del segle. Proclamà la doctrina del seu ideari, basat en la perfecció de la forma i contrari a la paraula viva maragalliana, en el pròleg de La muntanya d’ametistes (1908) de Guerau de Liost. Ell mateix fou qui dibuixà en La Ben Plantada (1911) un ideal femení acomodat a la doctrina que propugnava.

La poesia noucentista, representada sobretot per Josep Carner i Guerau de Liost, es caracteritza pel seu contacte mesurat i artitzat, que s’oposa als excessos sentimentals de maragallians i decadentistes.

Aquesta tasca cultural fou complementada per la labor ordenadora de Pompeu Fabra en matèria lingüística dins l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció Filològica del qual fou nomenat president, per l’acceptació general de les Normes Ortogràfiques i per la formació del clima d’investigació i estudi que l’Institut suposà.

Alguns escriptors s’oposaren a la fredor i a l’intel·lectualisme d’aquestes noves concepcions estètiques i ideològiques i, d’altra banda, reaccionaren contra el civilisme predicat per d’Ors. El coneixement profund de les lletres clàssiques i renaixentistes, que foren preses com a model, fou també motiu perquè sorgís un grup d’oposició que al mateix temps intentà de contrarestar l’acció noucentista. Foren exponents d’aquest grup Ramon Miquel i Planas (amb les edicions dels clàssics catalans) i les traduccions renaixentistes de Josep Pin i Soler.

La vigència de l’ideari noucentista es va mantenir fins al tercer decenni del segle XX i, finalment, desaparegué amb la deserció d’Eugeni d’Ors, l’abandó del país per part de Pijoan, la marxa de Carner amb motiu de la incorporació d’aquest poeta a la carrera diplomàtica i, finalment, la reacció propugnada pels joves escriptors d’avantguarda i la prosa realista de Josep Pla que s’inicià amb Cases vistes (1925).

ART.- Les característiques de la plàstica noucentista a Catalunya foren el monumentalisme clàssic, el realisme idealitzat, l’expressió serena, el localisme costumista i l’al·legorisme didàctic. Tots aquests elements corresponien a l’aspecte formal de la Catalunya ideal que la burgesia catalana s’havia imposat com a tasca. El noucentisme rebé el nom, també, en relació amb les arts plàstiques, de mediterranisme, adoptant o generalitzant el concepte amb que l’escultor rossellonès Arístides Maillol designà una de les seves escultures (Mediterrània, 1901). Inicialment, fou una reacció contra el medievalisme i contra el modernisme de la fi del segle XIX considerats com a manifestacions romàntiques i subjectives impròpies d’una cultura que es presentava ella mateixa com a generadora d’unes noves formes de vida.

En el terreny arquitectònic, després d’un primer moment en que predominà un sintetisme despullat, d’arrel popular (Grup Escolar, de Josep Goday), adoptà les formes italianitzants del Renaixement i evolucionà cap a grandiositat i solidesa aparent del romanisme del segle XVI. Les obres més típiques de cadascuna d’aquestes dues posicions són l’actual Museu Arqueològic, de Pelagi Martínez i R. Duran i Reynals, i el Palau Nacional de Montjuïc de Pere Domènech. Tot de cases particulars de l’Eixample barceloní i de vil·les dels afores agregats a la ciutat presenten aquest aspecte sumptuós i monumental (Cinema Coliseum, de Francesc de P. Nebot). Altres arquitectes noucentistes són Adolf Florensa (casa Francesc Cambó), Antoni Puig i Gairalt (casa Guerra, a Sarrià), etc. La culminació de l’arquitectura noucentista està representada per les diferents obres que es construïren amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929.

En escultura, les essències classicistes del moviment es manifestaren a través de la puresa formal, l’harmonia i les línies serenes i reposades de les obres de Josep Clarà, la figura més destacada, així com Enric Casanovas, Apel·les Fenosa, Esteve Monegal, Joan Rebull o el primer Gargallo.

En pintura fou característic el mediterranisme de J. Torres-García i Francesc Galí, expressió d’un art idealitzant i de línia clara, que practicaren també J. Obiols i, abans, Joaquim Sunyer.

Destacà alhora un art caricaturesc que comprenia des d’un dibuix sense arestes (Francesc Domingo) fins a la pinzellada sintètica i deseixida, pròpia sobretot de Xavier Nogués. Moltes decoracions realitzades en cases particulars o en llocs públics (edifici de Correus, Palau de Justícia, Palau Nacional) donen testimoni de la pintura d’aquest moment.

Dins el camp de la ceràmica, cal esmentar el nom de Josep Aragay, autor de les rajoles de la font de la plaça de Santa Anna.

El noucentisme fou de mica en mica bandejat per la recerca cosmopolita i internacionalista, que desenvoluparen arquitectes com J.M. Sert i Sixt Illescas, escultors com el mateix Pau Gargallo i Manolo Hugué, i pintors com Joan Miró i Rafael Barradas.

29 pensaments sobre “noucentisme

  1. Retroenllaç: Arts i els Artistes, Les | Dades de Catalunya i dels Països Catalans

  2. Retroenllaç: Ariel | Dades de Catalunya i dels Països Catalans

  3. Retroenllaç: Carner i Puig-Oriol, Josep | Dades de Catalunya i dels Països Catalans

  4. Retroenllaç: Alomar i Villalonga, Gabriel | Dades de Catalunya i dels Països Catalans

  5. Retroenllaç: Alella (Maresme) | Dades de Catalunya

  6. Retroenllaç: Viver, el | Dades de Catalunya

  7. Retroenllaç: Vayreda i Casabó, Francesc | Dades de Catalunya

  8. Retroenllaç: Societat Catalana d’Edicions | Dades de Catalunya

  9. Retroenllaç: Suñé i Farando, Samuel | Dades de Catalunya

  10. Retroenllaç: Anglada i Sarriera, Dolors | Dades de Catalunya

  11. Retroenllaç: López-Picó, Josep Maria | Dades de Catalunya

  12. Retroenllaç: Riber i Campins, Llorenç | Dades de Catalunya

  13. Retroenllaç: Ors i Rovira, Eugeni d’ | Dades de Catalunya

  14. Retroenllaç: Riba i Bracons, Carles | Dades de Catalunya

  15. Retroenllaç: Esclasans i Folch, Agustí | Dades de Catalunya

  16. Retroenllaç: Planas i Calvet, Lluís | Dades de Catalunya

  17. Retroenllaç: Bofill i Mates, Jaume | Dades de Catalunya

  18. Retroenllaç: Oller i Moragas, Narcís | Dades de Catalunya

  19. Retroenllaç: Oliver i Sallarès, Joan | Dades de Catalunya

  20. Retroenllaç: Obiols i Palau, Josep | Dades de Catalunya

  21. Retroenllaç: Munteis i Bracons, Josep | Dades de Catalunya

  22. Retroenllaç: Muntanya d’Ametistes, La | Dades de Catalunya

  23. Retroenllaç: Miquel i Planas, Ramon | Dades de Catalunya

  24. Retroenllaç: Mercadé i Queralt, Jaume | Dades de Catalunya

  25. Retroenllaç: Mercadé i Villanueva, Lluís | Dades de Catalunya

  26. Retroenllaç: Marquès i Puig, Josep Maria | Dades de Catalunya

  27. Retroenllaç: Salvat-Papasseit, Joan | Dades de Catalunya

  28. Retroenllaç: Guardiola i Bonet, Josep | Dades de Catalunya

  29. Retroenllaç: Gaseta de les Arts | Dades de Catalunya

Els comentaris estan tancats.