Arxiu d'etiquetes: assagistes

Fuster i Ortells, Joan

(Sueca, Ribera Baixa, 23 novembre 1922 – 21 juny 1992)

Poeta, periodista, pensador i assagista. Publicà assaigs d’estètica, crítica i història literària, i anàlisis sociològiques i polítiques del País Valencià, i és considerat l’intel·lectual valencià més important del segle XX i un dels màxims autors en llengua catalana.

Després dels seus primers llibres de poemes, inicià amb El descrèdit de la realitat (1955) la seva brillant etapa d’assagista dins un humanisme crític, el punt culminant de la qual fou Nosaltres els valencians (1962), que, junt amb Qüestions de noms i El País Valencià, publicades el mateix any, són peces essencials per a entendre la identitat nacional de València i dels Països Catalans.

Va ésser col·laborador habitual de diaris i de revistes, activitat que abandonà a principi dels anys 1980. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i de les Valencianes en la seva primera edició (1981); doctor honoris causa per les universitats de Barcelona (1984), Autònoma de Barcelona (1985) i de València (1985); en aquesta última s’incorporà el 1983 com a professor no numerari, i el 1986 obtingué la càtedra d’Història Social de la Llengua Catalana, càrrec que exercí fins que es jubilà (1987).

Forteza i Valentí, Guillem

(Palma de Mallorca, 1830 – 1873)

Assagista i poeta. Treballà a l’Arxiu Municipal de Barcelona i a l’Academia de la Historia de Madrid.

Formà part del grup de poetes que figuraren a l’antologia Los trobadors nous (1858). Mantenint-se al marge del tipus de poesia dels jocs florals, la seva obra lírica el destaca com un poeta romàntic.

És autor dels poemes Lo que diu l’oreneta i L’orfanet saboiard. Publicà, en castellà, els estudis Juicio crítico de las obras de Don Antonio de Capmany y de Montpalau (1857) i Algunas observaciones acerca del estado actual de las letras en España (1860). Pòstumament, li foren publicades les Obras críticas (1882) i Obras literarias (1894).

Ferrà i Juan, Miquel Ramon

(Palma de Mallorca, 1885 – 14 novembre 1947)

Poeta i assagista. Fill de Bartomeu Ferrà i Perelló. Estudià lleis i filosofia a Barcelona, i ingressà al cos d’arxivers i bibliotecaris. Residí a Gijón (1911-13), on exercí a la Biblioteca Jovellanos, i a Barcelona, on fou bibliotecari de la universitat i de la facultat de medicina. Fundà i dirigí la Residència d’Estudiants de Catalunya (1913-36).

Des del 1936 residí a Palma de Mallorca, on regí la biblioteca provincial. Membre actiu i un dels promotors intel·lectuals de l’Escola Mallorquina, de la qual portà, en bona part, la direcció intel·lectual. La seva poesia, d’extensió molt reduïda, pertany al corrent postsimbolista, A mig camí (1926) és un recull de la seva obra poètica.

Col·laborador de diverses publicacions del Principat, tingué una destacada actuació a Mallorca com a capdavanter cultural i assagista, que es concretà sobretot en les seves col·laboracions als diaris i les revistes de l’època, en part com a introductor del Noucentisme a Mallorca.

També excel·lí en la traducció, Les muses amigues (1920), és un aplec de versions de poetes simbolises i romàntics, i, per a la Fundació Bernat Metge, el Diàleg dels oradors, de Tàcit (1926). Secretari de la Comissió Editora de les Obres de Ramon Llull, preparà l’edició del Blanquerna.

L’any 1962 es publicaren a Barcelona les seves Poesies completes. Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1946).

Pla i Coral, Ramon

(Olot, Garrotxa, 1906 – 1980 )

Periodista, poeta i assagista polític.

A setze anys fundà “Esplais Literaris”, portaveu dels Pomells de Joventut locals. Obtingué premis de poesia.

Fundà la “Revista d’Olot” (1926) i col·laborà en publicacions olotines. Fundà el setmanari “Lluita” (1931) de l’Esquerra Republicana de Catalunya. Articles seus foren reproduïts a la premsa regional.

S’exilià el 1939 a França i a Alemanya. De retorn (1945), col·laborà al setmanari “Olot-Misión”.

Pallerola i Munné, Domènec

Nom real de l’assagista i narrador, conegut pel pseudònim de Domènec de Bellmunt.

Monegal i Prat, Esteve

(Barcelona, 1 maig 1888 – 23 desembre 1970)

Escultor, assagista i industrial. Fill de Ramon Monegal i Nogués, que succeí a l’empresa Myrurgia.

Format a l’Escola d’Art Galí fou un dels representants més típics del noucentisme català. Practicà primer el dibuix (era col·laborador artístic a “Or i Grana”) i la pintura.

Passà a l’escultura, treballant primer de forma autodidàctica i després juntament amb J. Clarà.

Formà part de Les Arts i els Artistes i dirigí la secció d’escultura de l’Escola Superior de Bells Oficis.

D’entre les seves obres destaquen Dona pentinant-se, Dona asseguda, La Pau o la imatge de Santa Anna de la parròquia barcelonina del mateix nom.

Mir i Mas de Xexàs, Josep Maria

(Olot, Garrotxa, 1900 – Tossa, Selva, 28 febrer 1968)

Pintor, caricaturista, crític i assagista.

Destacà com a caricaturista i fou premiat al I Saló d’Humoristes de Barcelona (1924).

Com a pintor conreà el paisatge, sobretot el d’Olot i el de Mallorca.

Com a escriptor, és autor de diversos llibres, entre els quals cal esmentar El llibre de la cultura social (1928) i Sentiment, voluntat, intel·ligència i caràcter en la cultura social (1930).

Miquel i Macaya, Josep

(Valls, Alt Camp, 1907 – Vic, Osona, 23 desembre 1995)

Assagista. Estudià a l’Institut Catòlic de París i a la universitat de Lovaina. Format en el neotomisme sota la influència de Maritain, Gilson i Garrigou-Lagrange. Visqué a Vic.

Es dedicà a l’ensenyament i recollí una biblioteca d’uns trenta mil volums, així com un gran arxiu epistolar referent a destacades personalitats intel·lectuals catalanes i estrangeres, sobre algunes de les quals ha publicat diversos opuscles, com: Elogi del bisbe Torras (1952), El Dr. Lluís Carreras, de santa memòria (1955), Introducció a l’estudi de sant Tomàs (1967), História d’una biblioteca (1967) i El meu P. Xiberta (1968).

Col·laborà a “El Matí”, “Catalunya Social”, “El Pla de Bages”, “Diari de Reus”, “La Cruz” de Tarragona i “Criterión” de la primera època.

Matons i Colomer, August

(Buenos Aires, Argentina, 1890 – Barcelona, 1964)

Enginyer agrònom i assagista. Estudià a la Universitat Agrària de Pisa. Professà a l’Escola Superior d’Agricultura.

En col·laboració amb Josep Maria Valls dirigí la revista “Agricultura” (1917-27), publicació que continuà amb el títol “Agricultura i Ramaderia”, que durà fins al 1936.

Fou bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès. És important el seu donatiu a la Biblioteca de Catalunya, d’un lot de 15.000 títols.

És autor de L’olivera (1923) i Contribució a l’estudi de l’esporga de l’olivera (1922).

Lorés i Caballeria, Jaume

(Barcelona, 1935 – 4 desembre 2002)

Assagista i escriptor. Ha fet estudis, inacabats, de dret, periodista i teologia. Fou codirector de “Qüestions de Vida Cristiana” (fins el 1965).

En una primera època tractà problemes específics de la societat i de l’Església catalana: Problemes del nostre cristianisme (1966) i Ensayos de subteología secular (1969).

Després del 1975 s’ha convertit en un dels analistes més lúcids de la transició democràtica, Societat, cultura i pensament (1984), Catalunya política i socialisme (1984), La transició a Catalunya (1977-1984). El pujolisme i els altres (1985), etc.