(València, 1830 – 1876)
Actor. El 1865-66 féu una temporada de teatre català, important per la seva ambició i els seus resultats. Després actuà molt a Amèrica, dirigint una companyia de sarsuela des del 1867. Aquest any Frederic Soler li dedicà La rosa blanca.
Tornà al país tres anys abans de la seva prematura desaparició.
(València, 19 març 1830 – el Cabanyal, València, 31 juliol 1897)
Comerciant. Fill de Tomàs Trènor i Keating, i germà d’Enric i de Tomàs. Col·laborà a les empreses familiars.
Fou vice-cònsol de Dinamarca i membre de la junta del tribunal de comerç, del consell de la Societat dels Ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona i de la sucursal del Banco de España a València.
(Elda, Vinalopó Mitjà, 8 abril 1754 – 18 octubre 1830)
Il·lustrat i jurista. Fou fiscal de la cancelleria de Granada des del 1790 fins al 1810, en què Josep I el nomenà membre del Tribunal Suprem de Madrid. Les seves idees econòmiques entronquen amb les de Campomanes.
Autor de moltes obres, entre les quals cal esmentar Ensayos de una biblioteca española de los mejores escritores del reinado de Carlos III (1785-89), Historia del lujo y de las leyes santuarias en España (1788) i Historia de los vínculos y mayorazgos (1805).
(València, 1830 – Madrid, 1901)
Polític. Residí habitualment a Madrid i es distingí per la seva activitat a favor de la restauració monàrquica (1874), després de la qual fou diputat en quatre legislatures i senador. Afiliat al partit conservador, seguí l’escissió silvelista.
Aconseguí del govern la construcció de la carretera Almansa-Cofrents i altres obres a la Vall de Cofrents i la Plana d’Utiel i estigué molt lligat als cacics d’aquelles comarques.
(València, 1767 – Madrid ?, 1830 ?)
Pintor. Conegut també amb el sobrenom d’El Peixcaoret. Col·laborà amb Goya en l’execució dels frescs de San Antonio de la Florida. La seva obra mostra la forta influència que hi exercí el mestre aragonès.
Al Museu de València s’hi conserva la tela El nàufrag, i d’altres, com La caiguda d’Ícar, es conserven en col·leccions particulars.
Cal citar, també, els seus dibuixos i aiguaforts.
(Maó, Menorca, 1830 – 1894)
Argenter. Fou deixeble de Francesc Hernández i Carreras. Seguí els ensenyaments del seu mestre i arribà a superar-ne les excel·lències.
Fou el pare de Francesc Hernández i Sanz.
(Alaior, Menorca, 23 gener 1830 – París, França, 19 juliol 1897)
Metge i erudit. Doctorat en medicina a Montpeller (1853) i en lletres a París. Estudià grec, llatí, hebreu i sànscrit, i col·laborà en diverses revistes franceses.
Adscrit al corrent positivista, va escriure diversos articles defensant aquesta línia a “Revue Philosophique”. Durant el període 1890-92 col·laborà a “L’Avenç”.
Les seves obres principals són: De la prostitution en Espagne (1857), La médicina a travers les siècles (1865), Un mois à Minorque (1868), Une excursion en Catalogne, Valence, et aux iles Baléares.
Traduí al francès i publicà a París Lo somni, de Bernat Metge.
(Énguera, Canal de Navarrés, 16 maig 1830 – Montilla, Andalusia, 1 abril 1911)
Metge, literat i pintor. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles.
Com a pintor conreà sobretot el gènere costumista (La mort de Lucano, Llauradores valencianes), el retrat i la natura morta; preparava ell mateix teles i pintures.
Entre els seus escrits cal esmentar El hombre ante la estética (1885) i un nombre de poesies en castellà, aparegudes als diaris i les revistes de l’època. Publicà articles i dibuixos a “El Museo Universal” (1860-67).
Fou el pare dels pintors Josep Garnelo i Alda i Eloísa Garnelo i Aparicio.
(Énguera, Canal de Navarrés, 1830 – País Valencià, segle XX)
Família de pintors, iniciada per Josep Ramon Garnelo i Gonzálvez.
(Prada, Conflent, 1830 – Bordeus, França, 1881)
Historiador. Fou president del sindicat del canal de Boera.
Publicà diversos estudis sobre Pietro Orseolo, Jacint Rigau, les relacions de França i la corona catalano-aragonesa, i sobretot l’extensa monografia Histoire de la ville de Prades en Conflent, des communes du canton et de l’abbaye royale de Saint-Michel-de-Cuxa (1878).
Dades dels Països Catalans 