(València, 1830 – 1876)
Actor. El 1865-66 féu una temporada de teatre català, important per la seva ambició i els seus resultats. Després actuà molt a Amèrica, dirigint una companyia de sarsuela des del 1867. Aquest any Frederic Soler li dedicà La rosa blanca.
Tornà al país tres anys abans de la seva prematura desaparició.
(València, 19 març 1830 – el Cabanyal, València, 31 juliol 1897)
Comerciant. Fill de Tomàs Trènor i Keating, i germà d’Enric i de Tomàs. Col·laborà a les empreses familiars.
Fou vice-cònsol de Dinamarca i membre de la junta del tribunal de comerç, del consell de la Societat dels Ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona i de la sucursal del Banco de España a València.
(Elda, Vinalopó Mitjà, 8 abril 1754 – 18 octubre 1830)
Il·lustrat i jurista. Fou fiscal de la cancelleria de Granada des del 1790 fins al 1810, en què Josep I el nomenà membre del Tribunal Suprem de Madrid. Les seves idees econòmiques entronquen amb les de Campomanes.
Autor de moltes obres, entre les quals cal esmentar Ensayos de una biblioteca española de los mejores escritores del reinado de Carlos III (1785-89), Historia del lujo y de las leyes santuarias en España (1788) i Historia de los vínculos y mayorazgos (1805).
(València, 1830 – Madrid, 1901)
Polític. Residí habitualment a Madrid i es distingí per la seva activitat a favor de la restauració monàrquica (1874), després de la qual fou diputat en quatre legislatures i senador. Afiliat al partit conservador, seguí l’escissió silvelista.
Aconseguí del govern la construcció de la carretera Almansa-Cofrents i altres obres a la Vall de Cofrents i la Plana d’Utiel i estigué molt lligat als cacics d’aquelles comarques.
(Palma de Mallorca, 14 febrer 1830 – Madrid, 17 juny 1902)
Militar. Germà de Remigi. Lluità al Principat en la guerra dels Matiners contra els carlins i participà a la guerra d’Àfrica. El feriren a Anghera i li fou atorgada la creu de Sant Ferran de primera classe. Anà a Cuba l’any 1869, essent ja comandant i, al cap de tres anys, tornà a la Península.
Lluità en la tercera guerra carlina, i fou ferit al front del nord. Tingué càrrecs governatius a Cuba i a les Filipines i el 1893 fou ascendit a tinent general. Fou capità general de Castella la Vella, València (1896-1901) i Castella la Nova.
(València, 13 març 1830 – Madrid, 2 novembre 1895)
Escriptor i polític. Es casà amb la novel·lista Pilar Sinués. Residí a Madrid. Hi féu periodisme. Dirigí els quaderns “Pro Patria” i fundà la revista “España Musical y Literaria”.
Escriví nombroses obres teatrals amb una intenció moralitzant i de to humorístic, com Los flacos (1870), La mujer compuesta (1872), Figuras de cera (1876), El gato negro (1878), La feria de las mujeres (1883), Adán y Eva, etc.
Fou director general d’ultramar i ocupà càrrecs al ministeri d’instrucció pública.
(València, 1767 – Madrid ?, 1830 ?)
Pintor. Conegut també amb el sobrenom d’El Peixcaoret. Col·laborà amb Goya en l’execució dels frescs de San Antonio de la Florida. La seva obra mostra la forta influència que hi exercí el mestre aragonès.
Al Museu de València s’hi conserva la tela El nàufrag, i d’altres, com La caiguda d’Ícar, es conserven en col·leccions particulars.
Cal citar, també, els seus dibuixos i aiguaforts.
(Maó, Menorca, 1830 – 1894)
Argenter. Fou deixeble de Francesc Hernández i Carreras. Seguí els ensenyaments del seu mestre i arribà a superar-ne les excel·lències.
Fou el pare de Francesc Hernández i Sanz.
(Alaior, Menorca, 23 gener 1830 – París, França, 19 juliol 1897)
Metge i erudit. Doctorat en medicina a Montpeller (1853) i en lletres a París. Estudià grec, llatí, hebreu i sànscrit, i col·laborà en diverses revistes franceses.
Adscrit al corrent positivista, va escriure diversos articles defensant aquesta línia a “Revue Philosophique”. Durant el període 1890-92 col·laborà a “L’Avenç”.
Les seves obres principals són: De la prostitution en Espagne (1857), La médicina a travers les siècles (1865), Un mois à Minorque (1868), Une excursion en Catalogne, Valence, et aux iles Baléares.
Traduí al francès i publicà a París Lo somni, de Bernat Metge.
(Énguera, Canal de Navarrés, 16 maig 1830 – Montilla, Andalusia, 1 abril 1911)
Metge, literat i pintor. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles.
Com a pintor conreà sobretot el gènere costumista (La mort de Lucano, Llauradores valencianes), el retrat i la natura morta; preparava ell mateix teles i pintures.
Entre els seus escrits cal esmentar El hombre ante la estética (1885) i un nombre de poesies en castellà, aparegudes als diaris i les revistes de l’època. Publicà articles i dibuixos a “El Museo Universal” (1860-67).
Fou el pare dels pintors Josep Garnelo i Alda i Eloísa Garnelo i Aparicio.
Dades dels Països Catalans 