Arxiu d'etiquetes: Catalunya

Garrigues, les -comarca-

77 Respostes

Comarca de Catalunya: 797,70 km2, 19.090 hab (2016), densitat: 23,93 h/km2, capital: les Borges Blanques

0garrigues

Consta de 24 municipis: l’Albagés – l’Albi – Arbeca – Bellaguarda – les Borges Blanques – Bovera – Castelldans – Cervià de les Garrigues – el Cogul – l’Espluga Calba – la Floresta – Fulleda – la Granadella – Granyena de les Garrigues – Juncosa – Juneda – els Omellons – la Pobla de Cérvoles – Puiggròs – el Soleràs – Tarrés – els Torms – el Vilosell – Vinaixa

Limita al nord amb el Pla d’Urgell i l’Urgell, a l’est amb la Conca de Barberà, al sud amb el Priorat i la Ribera d’Ebre i a l’oest amb el Segrià.

GEOGRAFIA FÍSICA – La comarca està constituïda per un pla, que baixa en pendent cap a l’Ebre i el Segre, format per l’extrem meridional de la Depressió Central Catalana i, al nord, per un fragment de la plana d’Urgell regat pel canal d’Urgell. Són terrenys d’edat terciària, generalment argilencs, horitzontals i poc deformats, recoberts a la part baixa per les terres al·luvials de les terrassses que devallen del Segre. Integrada en el vessant esquerre d’aquest riu, la serra la Llena i els contraforts del Montsant, als límits de les terres de Prades i el Priorat, la separen de les terres del Francolí. El curs principal és el Set, afluent del Segre, alimentat per nombrosos cursos gairebé sempre secs.

El clima de les Garrigues és mediterrani amb tendència continental, presenta una gran amplitud tèrmica, amb hiverns freds i presència freqüent de boira, i estius calurosos. L’escassesa de pluges hi és crònica (la mitjana anual és de 380 mm, amb un màxim pluviomètric a la primavera) i, d’altra banda, quan plou els corrents d’aigua són torrencials i d’una gran força erosiva. L’extrema aridesa del territori i l’explotació de l’home ha reduït la vegetació primitiva a un matollar esclarissat i algun bosc de pi; a les muntanyes de la zona meridional s’hi troben roures.

POBLACIÓ – La població de les Garrigues ha experimentat una minva constant al llarg del segle XX (5% la dècada 1981-91) a causa de l’emigració, més acusada en els municipis del sud-oest, i un marcat envelliment (és la segona comarca de Catalunya en proporció de vells i la taxa de natalitat és de les més baixes). Els pobles són compactes i apinyats i el poblament dispers hi és pràcticament inexistent.

ECONOMIA – L’agricultura, de secà, en franca davallada tot i ésser el motor econòmic de la comarca, ocupa el 35,7% de la població, la indústria i la construcció, el 31,3% i el sector serveis, el 33%. El conreu principal és l’olivera i l’espècie més apreciada, l’arbequina, protegida des de 1975 per la denominació d’origen Borges Blanques. Ocupa una extensió de 17.000 ha, la més important de Catalunya, que fa de les Garrigues la principal productora d’oli del país. Segueixen en importància l’ametller, els fruiters de fruita dolça, a la zona regada pel canal d’Urgell, i la vinya. La ramaderia se centra en el bestiar porcí i la cria de vedells i l’avicultura va en augment. La indústria hi és escassa, l’oliera és la més important, i és caracteritza per empreses petites situades a la vora de les principals vies de comunicació, particularment la carretera de Lleida. Nuclis principals: les Borges Blanques (la capital), Arbeca, Castelldans, Juneda, Vinaixa, Cervià de les Garrigues, la Granadella i l’Albi.

HISTÒRIA – Els vestigis prehistòrics més interessants i també més coneguts són les pintures rupestres de la Cova dels Moros, prop del poble del Cogul. Pertanyen al paleolític superior i el conjunt està format per unes 45 figures d’animals i humanes pintades en vermell i negre. El lloc fou utilitzat com a santuari fins a l’època dels romans. Terra dels ilergets, els romans hi bastiren villae, sobretot a la zona nord. En època de dominació sarraïna fou marca fronterera entre els musulmans de Prades i els de Lleida i Ramon Berenguer IV de Barcelona en començà la repoblació.

Abundants castells s’escampen per la comarca com a testimoni de la seva qualitat fronterera: el de l’Espluga Calba -que pertangué al valiat de Siurana i fou centre d’una comanda de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem-, el de la Floresta, potser el més bell de la zona, el de l’Albí i el d’Arbeca. Molt castigada per les successives guerres lliurades al Principat, molts termes es despoblaren després de la Guerra dels Segadors i del Francès.

Així mateix, durant la Guerra Civil, l’enfrontament de les tropes republicanes, atrinxerades a la zona després de la batalla de l’Ebre, i les del general Franco hi causaren grans destruccions. Terra lligada tradicionalment a Lleida, la creació el 1908 del partit judicial de les Borges Blanques fou la base per a la creació per part de la Generalitat, el 1936, de la nova comarca de les Garrigues.

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme – DOP Oli de les Garrigues

Garraf, el

52 Respostes

Comarca de Catalunya: 185,11 km2, 146.876 hab (2016), densitat: 793,45 h/km2, capital: Vilanova i la Geltrú

0garraf

Format per 6 municipis: Canyelles – Cubelles – Olivella – Sant Pere de Ribes – Sitges – Vilanova i la Geltrú

Lligada històricament i geogràficament al Penedès, constitueix, de fet, el Penedès marítim. Limita al nord amb l’Alt Penedès, a ponent amb el Baix Penedès, a llevant amb el curs final del Llobregat i a migdia amb la Mediterània.

GEOGRAFIA FÍSICA – Comprèn la major part del massís de Garraf, terminació sud-est de la Serralada Litoral, que s’estèn entre la vall del Llobregat i la depressió del Penedès, i una fèrtil plana més o menys pròxima a la línia de mar, on es succeeixen els nuclis de població principals. El Garraf és un massís calcari, que presenta en aquesta zona un dels paisatges càrstics més interessants de Catalunya, accidentat per barrancades i engorjats; té els cims màxims a la comarca en el puig Bernat (606 m), puig de l’Àliga (417 m), la Talaia (315 m) i la Mola (532 m).

Mancada d’una xarxa hidrogràfica superficial (només se’n destaquen el Foix amb un embassament a mig recorregut que permet el regadiu de Cubelles, Vilanova i Sant Pere, i la riera de Canyelles), hi abunden els cursos subterranis, com el de la Falconera i l’Aigua Dolça.

El clima és de tipus mediterrani amb hiverns suaus, estius calurosos (la mitjana anual a Vilanova és de 16,6 ºC) i precipitacions escasses (la mitjana anual és de 530 mm). La vegetació constitueix el límit septentrional dels paisatges mediterranis dominats per la màquia de garric i el margalló.

POBLACIÓ – Garraf és una de les comarques que ha experimentat un creixement més important la dècada 1981-91: l’11,3%. El 85% de la població es concentra en el triangle Vilanova- Sitges- Sant Pere, mentre que l’interior, tot i l’augment espectacular d’algunes poblacions com Olivella, està gairebé deshabitat. Només el 3,2% de la població activa es dedica al sector primari, el secundari ocupa el 42,6% i el terciari, el 54,2%.

ECONOMIA – L’agricultura, en clar retrocés, resta reduïda a la vinya, el conreu tradicional de la comarca, i la pesca es concentra entorn del port de Vilanova. La principal indústria és la relacionada amb el metall i també hi tenen forta implantació la química, del cautxú i del plàstic. El sector més puixant, però, és el turisme, iniciat ja a final del segle XIX, principalment a Sitges, i que actualment s’ha escampat per tots els municipis litorals.

HISTÒRIA – Les coves de Sant Llorenç, a Sitges, o la del pantà de Foix donen testimoni del poblament prehistòric de la zona. També fou escala dels comerciants fenicis i grecs que tractaren amb els ibers, primers pobladors de les mítiques Adarró i Subur, i conegué la dominació romana, que hi establí un seguit de vil·les, sobretot a la costa. Com a part integrant de la regió natural del Penedès estigué indissolublement lligada a la seva història. Terra de frontera entre moros i cristians, des de començament del segle IX constituí una marca del comtat de Barcelona, centrada en el castell d’Olèrdola.

Les viles principals són d’origen medieval: Sitges, Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes i Cubelles eren nuclis fortificats i se’n conserva algun vestigi a Olivella i en el traçat del barri de la Marina de la Geltrú. El conreu de la vinya i la seva elaboració -la famosa malvasia de Sitges i els vins negres de la regió- determinaren la prosperitat de la comarca, que arribà al punt culminant amb la liberalització del comerç amb Amèrica: els ports, especialment el de Vilanova i la Geltrú, començaren a viure una gran activitat, mentre un important contingent d’habitants d’aquestes costes provaren fortuna a Amèrica. Els indianos enriquits impulsaren importants projectes públics que van reviscolar la comarca, després de la catàstrofe que suposà la plaga de la fil·loxera del final del segle XIX.

Inclòs a la vegueria de Vilafranca del Penedès des del segle XIV, el Garraf integrà la província de Barcelona en la divisió provincial de 1833 i formà el partit judicial de Vilanova i la Geltrú, que esdevingué comarca en la divisió comarcal de Catalunya duta a terme per la Generalitat el 1936. El 1990 els municipis de Castellet i la Gornal i Olesa de Bonesvalls s’incorporaren a la comarca de l’Alt Penedès.

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Consell Esportiu

Conca de Barberà, la

92 Respostes

Comarca de Catalunya: 650,17 km2, 20.042 hab (2019), densitat: 30,83 h/km2, capital: Montblanc

0conca

Format per 22 municipis: Barberà de la Conca – Blancafort – Conesa – l’Espluga de Francolí – Forès – Llorac – Montblanc – Passanant i Belltall – les Piles – Pira – Pontils – Rocafort de Queralt – Santa Coloma de Queralt – Sarral – Savallà del Comtat – Senan – Solivella – Vallclara – Vallfogona de Riucorb – Vilanova de Prades – Vilaverd – Vimbodí i Poblet

conca_mapa

GEOGRAFIA FÍSICA – Situada al marge meridional de la Depressió Central i separada del Camp de Tarragona per la Serralada Pre-litoral, la Conca de Barberà estricta és una gran fossa excavada pels rius Francolí i Anguera. Conté, però, dos sectors més, al nord la baixa Segarra, amb el naixement dels rius Corb i Gaià, veritable subcomarca amb identitat pròpia i presidida per la vila de Santa Coloma de Queralt, i el sector de les muntanyes de Prades, al sud-oest, centrat pel terme de Vilanova de Prades, a la conca del Montsant.

Presenta un clima de transició entre el mediterrani i el continental, amb una pluviositat anual que va dels 500 mm als 600 a la muntanya i una temperatura mitjana al fons de la conca de 13º, 12º a les muntanyes de Prades i 10º a la baixa Segarra.

La vegetació està dominada per l’alzinar a la conca estricta, al nord predomina la carrasca i el roure a les zones més fresques, i a les muntanyes de Prades, de gran riquesa forestal, hi trobem disposats en estatges altitudinals alzines, roures i pins.

pobl_conca

POBLACIÓ – Des de la darrera dècada del segle XIX la població de la Conca de Barberà ha experimentat un descens lent però sostingut, que contribueix a un clar envelliment de la població, tot plegat fidel reflex de l’èxode rural cap a nuclis industrials. El despoblament més gran es dóna en els municipis menys densament poblats, especialment en els de la zona segarrenca, mentre que els de la conca estricta tot just mantenen un cert estancament.

ECONOMIA – L’agricultura continua essent l’activitat productiva bàsica, amb prop del 40% de la superfície de la comarca conreada i predomini de cereals, ametllers, avellaners i vinya. La indústria, modesta, va guanyant terreny i, al costat de la tradicional (agroalimentària, tèxtil i minerals no metàl·lics), es comencen a implantar també nous sectors, com el paper, el metall, etc.; Montblanc, l’Espluga de Francolí i Santa Coloma de Queralt en són els nuclis principals. Darrerament ha experimentat un cert creixement el sector de serveis i especialment el turisme. Nuclis principals: Montblanc, l’Espluga de Francolí, Santa Coloma de Queralt, Sarral i Vimbodí.

HISTÒRIA – Les característiques socials i històriques de la Conca de Barberà són el resultat de la seva condició de lloc de pas entre el litoral i les terres de l’interior, via natural entre Tarragona i Lleida. Hi ha mostres de poblament de diferents èpoques: sepulcres de fossa neolítica de Conesa i Santa Coloma de Queralt, sepulcre megalític del pla del Bosc de la Sala de Comalats, objectes de l’Edat del Bronze a l’Espluga, i vestigis de les èpoques ibèrica i romana.

conca1

El segle XI, amb el començament de la reconquesta als àrabs de l’alt Gaià, suposà l’inici de la gran embranzida d’aquestes terres. Els ordes religiosos que s’hi establiren: templers a Barberà, cistercencs a Poblet i hospitalers a l’Espluga, n’impulsaren la colonització gràcies a l’establiment de molins a la vora dels cursos fluvials de la comarca, i a l’expansió agrícola i ramadera, alhora que ens deixaven un dels monuments més bells i emblemàtics de tot el Principat: el monestir de Poblet. L’expansió de la vinya al segle XVIII i que, després dels moments baixos de la plaga de la fil·loxera, cristal·litzà en l’expansió del cooperativisme.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Denominació d’Origen

Berguedà, el

127 Respostes

Comarca de Catalunya: 1.185,25 km2, 39.178 hab (2016), densitat: 33,05 h/km2, capital: Berga

0berguedaTé 31 municipis:  Avià – Bagà – Berga – Borredà – Capolat – Casserres – Castell de l’Areny – Castellar de n’Hug – Castellar del Riu – Cercs – Espunyola – Fígols – Gironella – Gisclareny – Gósol – Guardiola de Berguedà – Montclar – Montmajor – la Nou de Berguedà – Olvan – la Pobla de Lillet – Puig-reig – la Quar – Sagàs – Saldes – Sant Jaume de Frontanyà – Sant Julià de Cerdanyola – Santa Maria de Merlès – Vallcebre – Vilada – Viver i Serrateix

Limita al nord amb la Baixa Cerdanya i l’Alt Urgell, a l’est amb el Ripollès i Osona, al migdia amb el Bages i al ponent amb el Solsonès.

GEOGRAFIA FÍSICA – La comarca s’organitza fonamentalment al voltant del curs alt del Llobregat i participa de tres unitats morfològiques: l’alt Pirineu, el Pre-pirineu i la depressió de l’Ebre. Al nord i nord-est, el Pirineu axial comprèn els massissos paleozoics del Moixeró (2.260 m), la Tosa d’Alp (2.531 m), el Puigllançada (2.260 m) i el Mogrony (2.045 m). Les serres interiors del Pre-pirineu, amb la serra de Cadí (coma Bona 2.530 m), de Costafreda (2.173 m), massís del Pedraforca (2.497 m) i les serres de Gisclareny, Falgars, Catllaràs, puig Lluent, Faig-i-Branca, serra del Verd, d’Ensija, rasos de Peguera i la serra de Queralt, conformen l’Alt Berguedà, considerat de vegades com una autèntica subcomarca. L’emplaçament de Berga, a la zona central, marca el punt d’inflexió de l’orografia, on la muntanya s’obre a les ondulacions del Baix Berguedà, i ja es comença de reconèixer la transició als plans del Bages.

El territori de la comarca es constituït sobre l’ànima fluvial del primer Llobregat, que neix a Castellar de N’Hug. Al nord, el límit del Pirineu separa la capçalera del Llobregat de les del Segre -a la Cerdanya i l’Alt Urgell- i el Rigard, de la conca del Ter -al Ripollès-.

El clima d’alta muntanya, amb hiverns vius i estius suaus, es tempera per la influència mediterrània. Les pluges, molt abundants a tota la comarca, superen a la plana els 700 mm, amb un màxim a la tardor.

A la zona muntanyosa domina la roureda, i el pi roig en els estatges inferiors, i el pi negre i pastures a partir dels 1.600 m; als cims més elevats, s’hi fan els prats naturals. La zona del Baix Berguedà, és domini de l’alzinar de carrasca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, al sector septentrional, presenta un especial interès botànic i faunístic; els ecosistemes de tipus alpí afavoreixen l’existència d’espècies vegetals i animals infreqüents a l’àrea mediterrània i més pròpies del nord d’Europa.

pobl_berguedaPOBLACIÓ – La dinàmica demogràfica del Berguedà és una de les més regressives de Catalunya. La minva de població durant el decenni 1981-91 ha estat del 6,4%, tot i que alguns municipis, com Berga, mantenen un creixement moderat.

ECONOMIA – L’agricultura, en davallada, s’orienta cap els cereals i farratges, que alimenten una ramaderia, cada cop més intensiva, en què destaca el porcí. L’explotació forestal continua activa. La indústria tradicional, centrada en el tèxtil i la mineria, travessa una forta crisi, i el nombre de treballadors que ocupa es redueix cada any. La bellesa natural de la comarca i la millora de les comunicacions han potenciat darrerament el sector dels serveis, especialment el turisme. Són nuclis importants: Berga, la capital, Gironella, Bagà, Cercs, la Pobla de Lillet, Puig-reig, Avià, Guardiola de Berguedà.

HISTÒRIA – Poblada d’antic, al moment de la conquesta romana el país estava habitat pels bergistans, que li han donat nom. A l’Edat Mitjana, l’antic pagus de Berguedà fou repoblat per Guifré el Pelós i convertit en comtat de Berga pels comtes de Cerdanya. Dintre la seva antiga família vescomtal, es destaca el trobador Guillem de Berguedà, famós per la vida aventurera i per les 31 composicions poètiques que se’n conserven.

bergueda1Al segle XII el comtat de Berga passà al patrimoni dels comtes de Barcelona. En aquesta època es bastiren per tot el territori un conjunt impressionant d’esglésies, més d’un centenar, entre les quals destaquen Sant Quirze de Pedret, Sant Jaume de Frontanyà, Sant Andreu de Sagàs i sobretot els monestirs de Sant Llorenç prop Bagà i Serrateix.

Posteriorment, Berga esdevingué un gran centre de la indústria de la llana. Després de diferents alts i baixos, vingué l’esplendor de la indústria cotonera, i a mitjan segle XVIII fou la capdavantera en aquest ram. El territori de la demarcació del Berguedà, correspon, amb petites modificacions, al del comtat i posterior vegueria i partit judicial de Berga.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme

Barcelonès, el

52 Respostes

Comarca de Catalunya: 145,75 km2, 2.232.833 hab (2016), densitat: 15.319,61 h/km2, capital: Barcelona

0barcelonesEstà format per 5 municipis: Badalona – Barcelona – l’Hospitalet de Llobregat – Sant Adrià de Besòs – Santa Coloma de Gramanet

GEOGRAFIA FÍSICA – Coneguda també amb el nom de pla de Barcelona. Limita al nord amb el Maresme i el Vallès Oriental, a l’oest amb el Vallès Occidental, al sud-oest amb el Baix Llobregat i a l’est amb la Mediterrània. Comprèn el territori del pla de Barcelona, entre la serra de Collserola, el tram de la Serralada Litoral entre el Llobregat i el Besòs, i la mar. Al peu del Tibidabo (512 m) s’estèn un pla tabular obert a mar, ondulat per uns serrats baixos paral·lels a Collserola, que van del turó de Monterols fins al turó de la Peira, amb les altures màximes del turó de la Rovira (261 m) i el Carmel (267 m).

Aquest pla s’acaba en un territori baix format per les aportacions dels torrents que baixen d’aquestes muntanyes i s’ajunten amb els deltes dels dos rius. D’un delta a l’altre s’allargassa la platja, interrompuda per l’elevació de Montjuïc i antigament pel mont Tàber. El clima del Barcelonès és temperat, amb forta humitat; les pluges hi oscil·len entre 500 i 600 mm.

pobl_barcelonesPOBLACIÓ – Més de dos terços de la població del Barcelonès es concentra a Barcelona, mentre que la resta ho fa en els altres quatre municipis que formen la comarca: Badalona, Santa Coloma de Gramanet i Sant Adrià de Besòs, a llevant, entre el Besòs i el Maresme, i l’Hospitalet de Llobregat, a ponent, entre la serra de Collserola i el Llobregat. Des de 1982 la població ha disminuït a tots els municipis, amb un total comarcal del 6,2%. El creixement vegetatiu, negatiu des de 1983, i un saldo migratori també negatiu, ocasionat per la tendència de la població d’anar a viure fora la comarca i la tornada dels immigrants als llocs d’origen, en són els motius.

ECONOMIA – El pes del sector primari en l’economia comarcal és mínim: només el 0,2% de la població activa. L’agricultura està en camí de desaparèixer, i la pesca, molt minoritària, es localitza als ports de Barcelonabarcelones_com i Badalona. La indústria, molt afectada per la crisi dels anys 1980, està en procés de transformació i ha començat una lenta remuntada, gràcies en part a les fortes inversions de les empreses multinacionals. Els sectors més importants són el sidero-metal·lúrgic, químic, tèxtil, de l’alimentació i del paper i les arts gràfiques. S’hi dedica un 32,6% de la població activa, xifra a la qual s’ha de sumar el 5,6% dedicat a la construcció. El sector terciari, en canvi, aplega el 61,6% de la població activa i confirma la terciarització de la comarca i sobretot de Barcelona, amb un protagonisme destacat del comerç.

HISTÒRIA – Al Barcelonès no abunden els vestigis prehistòrics i no es poc parlar de poblament estable fins a l’establiment de les tribus ibèriques dels laietans, documentats a les fonts greco-romanes des del segle III aC. Els principals poblats, situats sempre dalt de turons, es localitzen al puig Castellar (Santa Coloma de Gramanet), can Boscà (Badalona), el turó de la Rovira i al Putxet (Barcelona) i segurament a Montjuïc.

Conquerit el territori pels romans, fundaren l’establiment de Baetulo al turó badaloní de Dalt de Vila i de Barcino sobre el Tàber, que en època d’August fou reconegut com a colònia. A mitjan segle III, les hordes de gals i alamans arrasaren la comarca; Barcelona, fortament murallada, es convertí de fet en la capital del país, afermada posteriorment per la primacia del comtat homònim sobre els altres comtats catalans.

L’expansió del comerç marítim barceloní, al començament de la Baixa Edat Mitjana, afavorí el creixement de tota la comarca i es començaren a constituir un seguit de nuclis, futures parròquies del Barcelonès, al llarg de les rutes que arribaven a Barcelona. La industrialització dels segles XVIII i XIX hi aportà un nou impuls econòmic i demogràfic i facilità l’esclat de la Renaixença i del sentiment catalanista, motor de la recuperació de Catalunya. La divisió territorial de 1936 delimità la demarcació del Barcelonès a la de l’antic pla de Barcelona.

Enllaços web:  Estadístiques – Joves 

Baixa Cerdanya, la

75 Respostes

Comarca de Catalunya: 546,69 km2, 17.704 hab (2016), densitat: 32,38 h/km2, capital: Puigcerdà

0baixa_cerdanyaConsta de 17 municipis: Alp – Bellver de Cerdanya – Bolvir – Das – Fontanals de Cerdanya – Ger – Guils de Cerdanya – Isòvol – Lles – Llívia – Meranges – Montellà i Martinet – Prats i Sansor – Prullans – Puigcerdà – Riu de Cerdanya – Urús

GEOGRAFIA FÍSICA – Una de les dues en què es dividí la Cerdanya. Limita al nord amb Andorra i l’Alta Cerdanya, i el Ripollès, a l’oest, el Berguedà, al sud, i l’Alt Urgell, a l’est. La Baixa Cerdanya ocupa l’alta vall del riu Segre, encastada en els Pirineus axials. La vall cerdana, orientada d’est a oest, té una extensió d’uns 20 km de llarg per 5 d’ampla i està situada a uns 1.100 m d’altura. Es troba encerclada d’altes muntanyes, de pissarres i granits amb faixes calcàries, com el Carlit (2.921 m), el puig Peric (2.870 m), el Campquerdós (2.911 m) i la Tossa Plana de Lles (2.898 m) al nord o solana, i el pic d’Eina (2.794 m), el Puigmal (2.913 m), la Tosa d’Alp (2.537 m), el Moixeró (2.260 m) i la serra de Cadí a migdia o obaga, baga com en diuen els cerdans. Les muntanyes de la baga, no tan altes com les de la solana, són més espadades i esquerpes. El curs principal és el Segre, que travessa la plana d’est a oest, i rep tots els torrents i rierols que davallen de les muntanyes.

Gràcies a la seva orientació i al fet que les muntanyes deturin els vents humits, té un clima sec i assolellat, amb temperatures pròpies de l’alta muntanya (23,5º a l’agost i 2º al febrer). Les precipitacions, en forma de pluja i neu, assoleixen els 600 mm de mitjana a Puigcerdà, amb el màxim a l’estiu i el mínim a l’hivern. La vegetació és semblant a la de l’Alta Cerdanya, amb extensos prats de dalla a la plana, rouredes a la baga i terres altes i alzinar, tot i que força reduït actualment, al massís del Cadí.

pobl_baixacerdanyaPOBLACIÓ – La població que, des de la meitat del segle XX, havia anat disminuint progressivament, ha experimentat un lleuger creixement, un 2,9% la dècada de 1981-91. Puigcerdà, la capital, amb el 51% de la població total, i Bellver són els dos únics municipis que superen el miler d’habitants.

ECONOMIA – L’agricultura, en retrocés, se centra principalment en els prats de dalla i els farratges i s’orienta a l’alimentació del bestiar boví. De la indústria, també en retrocés, destaca la construcció i la de l’alimentació. L’activitat econòmica principal i la que ocupa la part més important de població activa, el 47,5%, són els serveis, per raó de la importància que darrerament ha adquirit el turisme, tant d’estiu com d’hivern, i l’augment del nombre de cases dedicades a segona residència. La millora de les comunicacions, amb l’obertura del túnel del Cadí, que ha obert la comarca al Berguedà i per l’eix del Llobregat a Barcelona, ha estat causa decisiva de l’impuls que ha experimentat la comarca.

HISTÒRIA – La Baixa Cerdanya, juntament amb la veïna Alta Cerdanya, formen la regió històrica i natural de la Cerdanya. Habitada ja en temps antics, s’hi troben abundants restes del neolític, com els dòlmens d’Eina, Brangolí, Orèn, Talltendre i el Paborde. Els romans hi deixaren l’strata ceretaria, testimoni del seu pas per la regió, i hi fundaren la colònia Iulia Libica (Llívia), que tot i estar en territori de l’Alta Cerdanya pertany a la Baixa.

baixa_cerdanya1En època medieval, la regió es consolidà en comtat de Cerdanya, regit per una dinastia pròpia. Les mostres d’art romànic escampades per la zona constitueixen un dels moments més brillants de l’art cerdà. Se’n destaca especialment l’església de Talló a Bellver i un seguit d’esglesioles repartides per tot el territori: Planés, Ix, Dorres, Guils, Talltorta, Tartera, Meranges, All, Talltendre, Bastanist, entre moltes altres.

Dividida entre l’estat francès i espanyol arran del Tractat dels Pirineus (1659), el territori de la Baixa Cerdanya correspon a la part que fou incorporada a la vegueria de Puigcerdà, llevat de Toloriu i Aristot que formen part de l’Alt Urgell.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques

Baix Penedès, el

43 Respostes

Comarca de Catalunya: 296,45 km2, 99.813 hab (2016), densitat: 336,69 h/km2, capital: el Vendrell

0baix_penedesTé 14 municipis: Albinyana – l’Arboç – Banyeres del Penedès – Bellvei – la Bisbal del Penedès – Bonastre – Calafell – Cunit – Llorenç del Penedès – Masllorenç – el Montmell – Sant Jaume dels Domenys – Santa Oliva – el Vendrell

GEOGRAFIA FÍSICA – Una de les tres comarques que formen el Penedès. Limita la nord amb l’Alt Penedès i l’Alt Camp, amb el Garraf a l’est, a ponent amb el Tarragonès i al sud amb la mar Mediterrània. El Baix Penedès se centra en el pla del Vendrell, la zona més meridional de la Depressió Pre-litoral, ampla plana de sedimentació quaternària voltada d’un arc muntanyós. Aquesta zona muntanyosa s’estén al nord, amb el Montmell (861 m), Aiguaviva (752 m) i el Puig de l’Àguila (705 m), i a l’oest, amb el pujol de Santa Cristina i el de Sant Antoni d’Albinyana, i està constituïda pels estreps de la Serralada Pre-litoral, que separen la comarca de la vall del Gaià i el Tarragonès. La costa està accidentada a l’est pel massís de Garraf, que declina prop de Calafell i deixà la plana oberta al mar.

El clima és típicament mediterrani i les muntanyes l’arreceren dels vents de l’interior. Les pluges són escasses (530 mm a l’Arboç); l’estació més plujosa és la tardor i la més seca l’estiu. Mancada de rius importants, la comarca és drenada per la riera del Vendrell, i les de Sant Jaume dels Domenys i Marmellar, que desguassen al Foix, a més dels cursos superficials dels termes de Cunit i Calafell, que neixen a la serralada costanera. La vegetació, pròpia de la Mediterrània poc humida, està constituïda per la màquia de gerric i margalló a les terres baixes i alzinar a la muntanya.

pobl_baixpenedesPOBLACIÓ – El Baix Penedès és una de les comarques catalanes que ha experimentat un creixement més alt el decenni 1981-91, un 28,1%. Les causes del creixement es poden cercar en el caràcter turístic de la comarca, que s’ha vist menys afectada per la crisi dels darrers anys, i l’augment de la població que s’hi ha empadronat i que continua treballant a Barcelona gràcies a la millora de les comunicacions.

ECONOMIA – L’agricultura ha experimentat una davallada important i només la vinya està en expansió. El sector secundari, en canvi, va en augment, en part per l’expansió del sector de la construcció i per la instal·lació d’indústries de l’entorn barceloní atretes per les millors condicions de la comarca. Se’n destaquen la d’extracció de minerals no metàl·lics, l’alimentació i el metall. Del sector terciari, el comerç i l’hostaleria, centrats al Vendrell i a la franja costanera, ocupen gairebé la meitat de la població activa del sector. A més del Vendrell, cap de comarca, són nuclis importants, Cunit, Calafell, l’Arboç, Sant Jaume dels Domenys, la Bisbal del Penedès.

HISTÒRIA – Les nombroses troballes que han estat fetes sobretot a les muntanyes del nord i ponent, però també a la plana, testifiquen la presència de pastors i agricultors del neolític i de l’edat dels metalls. Les coves de la Griera (Bellveí), Mas Romeu (Calafell) i Mas Campanera (Montmell) han proporcionat abundant material de ceràmica i sílex: a la cova de Vallmajor (Albinyana) s’han descobert interessants pintures rupestres. De la cultura de Hallstat destaca la necrópoli de Can Canyís (Banyeres) i també s’hi ha trobat vestigis de poblats ibero-romans, com el de la Costa (Bisbal del Penedès), i vestigis d’obra romans, que podrien indicar l’origen d’algunes poblacions.

baix_penedes1Marca fronterera del comtat de Barcelona des del començament del segle IX, a partir del segle X s’hi començaren a bastir diversos castells, el de Santa Oliva, Banyeres i Sant Jaume. La repoblació del Penedès, però, es veié frenada per les escomeses sarraïnes i els diferents interessos dels senyors de la contrada i l’església, fins al segle XII, en què la conquesta de Tarragona donà estabilitat al territori.

El Baix Penedès fou inclòs a partir del segle XIII a la vegueria de Vilafranca del Penedès, el límit entre les províncies de Tarragona i Barcelona de la divisió estatal establerta des de l’any 1833 constituí la línia de demarcació entre l’Alt i el Baix Penedès en la divisió territorial de la Generalitat.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Consell Esportiu

Baix Llobregat, el

99 Respostes

Comarca de Catalunya: 485,99 km2, 809.883 hab (2016), densitat: 1.666,46 h/km2, capital: Sant Feliu de Llobregat

0baix_llobregatFormat per 30 municipis: Abrera – Begues – Castelldefels – Castellví de Rosanes – Cervelló – Collbató – Corbera de Llobregat – Cornellà de Llobregat – Esparreguera – Esplugues de Llobregat – Gavà – Martorell – Molins de Rei – Olesa de Montserrat – Pallejà – la Palma de Cervelló – el Papiol – el Prat de Llobregat – Sant Andreu de la Barca – Sant Boi de Llobregat – Sant Climent de Llobregat – Sant Esteve Sesrovires – Sant Feliu de Llobregat – Sant Joan Despí – Sant Just Desvern – Sant Vicenç dels Horts – Santa Coloma de Cervelló – Torrelles de Llobregat – Vallirana – Viladecans

GEOGRAFIA FÍSICA – Situat a la part baixa del riu Llobregat. Limita al nord amb el Bages i l’Anoia, a l’est amb el Vallès Occidental i el Barcelonès, la Mediterrània i el Garraf la tanquen al sud i per l’oest l’Alt Penedès. El Baix Llobregat comprèn la vall baixa del riu, des de l’estret del Cairat fins a la mar. L’angle nord-oest, a la zona de Collbató, està accidentat pel vessant montserratí de la Serralada Pre-litoral, entre l’estret del Cairat i el congost de Martorell, a la Depressió Pre-litoral, s’estén la vall pre-litoral del Llobregat, que a partir d’aquest punt s’obre en la vall baixa fins a les terres de Sant Boi i el delta. La Serralada Litoral accidenta aquesta darrera zona amb la serra de Collserola, a l’esquerra del Llobregat, i el massís de Garraf, en el límit amb la comarca del mateix nom.

El delta del Llobregat, o la Marina, com l’anomena la gent de la contrada, està format per dipòsits al·luvials quaternaris i constitueix unes terres fertilíssimes, que encara conserven estanys litorals, com el de la Ricarda i el Remolar; administrativament, el sector esquerre pertany al Barcelonès i el dret, més ampli i recent, al Baix Llobregat.

El clima és mediterrani litoral, amb gradacions entre la costa i la zona muntanyosa (17º de mitjana anual a la costa i 13º a Montserrat), i les pluges oscil·len entre els 500 mm de la costa i els 700 de Montserrat, amb un màxim de tardor. La vegetació, mediterrània litoral, comprendria en estat natural màquia de garric i margalló i bosc d’alzinar; actualment domina el bosc de pi blanc amb brolla de romaní i bruc. El delta, avui conreat o edificat, presentaria vegetació halòfila o canyars.

pobl_baixllobregatPOBLACIÓ – El Baix Llobregat és la tercera comarca més poblada de Catalunya i la de major densitat, després del Barcelonès. El creixement fou espectacular a partir dels anys 1950 fins als 1970, acostant-se al 150%, i es localitza en els nuclis de la plana seguits pels del delta; a partir dels anys 1980 la taxa de creixement migratori és negativa, i en el decenni 1981-91, la població comarcal només ha crescut un 4,6%, i han estat els municipis més petits (Sant Esteve Sesrovires, Castellví de Rosanes i Collbató) els que han experimentat un creixement positiu, mentre que els nuclis més industrialitzats (Sant Feliu de Llobregat, Cornellà i Molins de Rei) presenten taxes de creixement negatiu.

ECONOMIA – Comarca tradicionalment agrícola, organitzada al voltant del riu, el creixement industrial experimentat els anys seixanta féu que la indústria n’esdevingués el motor de creixement. La superfície conreada, sobretot la dedicada al secà, s’ha reduït considerablement, i avui hi predominen les hortalisses. La indústria, fortament castigada per la crisis, ocupa més de la meitat de la població activa del Baix Llobregat, que és la tercera comarca de Catalunya pel que fa a inversions industrials; se’n destaquen els sectors metal·lúrgic, químic, alimentari i tèxtil, en clar retrocés. El sector de serveis ha experimentat un creixement important, i actualment ocupa el 46% de la població activa.

HISTÒRIA – Els vestigis més antics de la comarca és remunten al neolític: coves de Montserrat a Collbató i la de can Montmany de Pallejà i sepulcres de fossa de Sant Joan Despí i Corbera. Els jaciments de Gavà i can Montmell donen testimoni del poblament de l’època hallstàtica, i posteriorment fou territori dels laietans que tenien en el massís de Garraf el límit occidental. La romanització hi fou intensa, amb nombroses vil·les dedicades a l’agricultura: la Via Augusta travessava el Llobregat a Martorell pel Pont del Diable.

baix_llobregat1Els comtes de Barcelona, després de la conquesta de la ciutat als àrabs, bastiren en aquest territori els castells de Castellví de Rosanes, Cervelló i Eramprunyà, que centraren les tres grans baronies llobregatines; també s’hi bastiren els del Papiol, Corbera, Esparraguera, Castelldefels, Rocafort, a redós dels quals es formaren els principals nuclis.

Tot i que el territori estigué sempre lligat administrativament a Barcelona, fins al segle XIII els nuclis de Sant Boi, Cornellà, Esplugues de Llobregat i Sant Joan Despí, lliures de lleudes reials, mesuratge i altres tributs, formaren part de les Franqueses del Llobregat, sota la jurisdicció d’un batlle reial de les Franqueses del Vallès. Amb la creació, el 1835, del partit judicial de Sant Feliu de Llobregat es delimità el territori que serví de base per a la divisió comarcal de Catalunya duta a terme per la Generalitat el 1936.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme – Consell Esportiu

Baix Empordà, el

91 Respostes

Comarca de Catalunya: 701,69 km2, 132.598 hab (2016), densitat: 188,97 h/km2, capital: la Bisbal d’Empordà

0baix_empordaConsta de 36 municipis: Albons – Begur – Bellcaire d’Empordà – la Bisbal d’Empordà – Calonge – Castell-Platja d’Aro – Colomers – Corçà – Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura – Foixà – Fontanilles – Forallac – Garrigoles – Gualta – Jafre – Mont-ras – Palafrugell – Palamós – Palau-sator – Pals – Parlavà – la Pera – Regencós – Rupià – Sant Feliu de Guíxols – Santa Cristina d’Aro – Serra de Daró – la Tallada d’Empordà – Torrent – Torroella de Montgrí – Ullà – Ullastret – Ultramort – Vall-llobrega – Verges – Vilopriu

GEOGRAFIA FÍSICA – Una de les dues comarques en què es divideix l’Empordà, anomenada popularment l’Empordanet. Limita al nord amb l’Alt Empordà, a ponent amb el Gironès i al sud i a l’est la tanca la mar Mediterrània. La comarca està constituïda per dos sectors separats per la part oriental del massís de les Gavarres i les muntanyes de Begur. El sector septentrional de la comarca es correspon bàsicament amb la depressió de l’Empordà, formada per la conca baixa del Ter i la del Daró, els cursos principals d’aquest territori, amb una zona d’aiguamolls salins, aprofitats antigament com a arrossars, i de fondals a l’interior.

El massís del Montgrí, emergint enmig de la plana, i la serra de Valldevià, a ponent, constitueixen el límit nord de la depressió, que enllaça amb la badia de Palamós pel corredor de Palafrugell. Més al sud de les Gavarres, que en aquest tram es prolonguen fins al mar i donen una costa aspra i retallada, la vall d’Aro enllaça la depressió de la Selva amb el port de Sant Feliu de Guíxols.

La temperatura és suau a l’hivern (11º de mitjana) i relativament fresca a l’estiu (24º) i les pluges se situen entre els 500 i 700 mm; l’estació més plujosa és la tardor. Els vents més característics són la tramuntana, que bufa a l’hivern a la plana, el garbí, a l’estiu, i el llevant, que és vent de primavera. Pel que fa a la vegetació, predominen les sureres sobre sòls silicis i damunt els calcaris l’alzinar, substituït en moltes zones pel pi blanc i la garriga.

pobl_baixempordaPOBLACIÓ – Tot i que la població de la comarca ha crescut gairebé un 10% el decenni 1981-91, el contrast entre la densitat de població del litoral, on es concentren les viles industrials i turístiques (Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i Palamós), i la de la plana i la muntanya és molt acusat. El nombre d’habitants de la capital, la Bisbal d’Empordà (7.778 hab), a l’interior, és sensiblement inferior al dels principals nuclis que es beneficien de la seva situació costanera o a la vora del mar: Palafrugell (17.343 hab), Sant Feliu de Guíxols (16.088 hab) i Palamós (13.258 hab).

ECONOMIA – L’agricultura continua essent important a la comarca, amb un clar predomini dels cereals i farratges i en ramaderia sobresurt el porcí; la pesca es concentra a Palamós i en segon lloc a Sant Feliu, ports que també tenen una important activitat comercial. L’activitat secundària més important és la construcció, seguida per la indústria del suro, la fusta i els mobles. Una gran part de la població activa (55%) es dedica al sector terciari, per raó de l’increment espectacular del turisme a la costa (Costa Brava) a partir dels anys 1950, que ha revitalitzat de manera excepcional els antics nuclis mariners (Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Begur, Calonge de Mar, Llafranc, Tamariu, l’Estartit) i n’ha afavorit la creació de nous (Platja d’Aro).

HISTÒRIA – El Baix Empordà pertany a la regió natural i històrica de l’Empordà i per tant participa de la història comuna de la zona. Densament poblat en època prehistòrica, en són bons exemples els jaciments paleolítics del cau del Duc, al massís del Montgrí, els sepulcres de fossa de la Bisbal i Sant Feliu, o les restes de la cultura megalítica, com el dolmen de la Cova d’En Daina de Romanyà. D’excepcional importància és el poblat ibèric d’Ullastret, fortament murallat, i que assolí la màxima esplendor pel volts dels segles V i IV aC, en contacte amb els grecs d’Empúries.

baix_emporda1De poblament dispers en època romana, les invasions dels bàrbars empobriren l’Empordà i en reduïren els nuclis urbans. Des de principi del segle IX, expulsats ja els musulmans, el Baix Empordà fou incorporat a l’imperi carolingi i repartit entre el comtat d’Empúries (sector del Ter) i el de Girona i posteriorment el de Besalú (la zona costanera).

La riquesa de monuments medievals és notable, a més de la gran quantitat de castells que senyoregen la regió (Montgrí, Vulpellac, Peratallada, Calonge, la Bisbal, etc), abunden les poblacions emmurallades (Pals, Sant Feliu, Begur, Cruïlles, Peratallada, Palau-sator, etc) i abundants mostres d’arquitectura religiosa, com les 53 esglésies romàniques catalogades.

Del segle XIV al XVII formà part de la vegueria de Girona i, després del Decret de Nova Planta, del corregiment del mateix nom. La divisió territorial de 1936 inclogué dins el Baix Empordà Sant Feliu de Guíxols i la vall d’Aro, lligats tradicionalment a la Selva.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme – Institut d’Estudis

Baix Ebre, el

74 Respostes

Comarca de Catalunya: 1.002,67 km2, 78.977 hab (2016), densitat: 78,77 h/km2, cap: Tortosa

0baix_ebreConsta de 14 municipis: l’Aldea – Aldover – Alfara de Carles – l’Ametlla de Mar – l’Ampolla – Benifallet – Camarles – Deltebre – Paüls – el Perelló – Roquetes – Tivenys – Tortosa – Xerta

GEOGRAFIA FÍSICA – Juntament amb el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, conforma les Terres de l’Ebre. Limita al nord amb el Baix Camp i la Ribera de l’Ebre, a ponent amb la Terra Alta, al sud amb el Montsià, i a llevant amb la mar Mediterrània. L’orografia determina en aquest espai quatre zones ben diferenciades: a l’interior, la zona muntanyosa, darrer fragment de la serralada Pre-litoral, es perfila amb les serres dels ports de Beseit (el Caro, 1.447 m), al nord, profundament trencada pels barrancs que baixen a l’Ebre, i de Cardó, a l’esquerra del riu, de característiques càrstiques i ben coberta de boscos i pineda; la plana quaternària, tallada també per barrancs; la vall al·luvial, formada per les quatre terrasses de l’Ebre, eix vivificador de tota la regió, i finalment el delta de l’Ebre, que amb una extensió d’uns 220 km2 de terra consolidada (la meitat corresponen al Montsià) i un centenar més entre aiguamolls, illes semiaquàtiques i basses, és el segon en importància de la Mediterrània, després del Nil.

El destacat paper biològic del delta, amb un poblament vegetal propi dels salobrars, d’una riquesa excepcional, amb una fauna del més gran interès, especialment d’ocells, amb més de 300 espècies i abundants colònies de cria, i una destacada importància com a refugi dels ocells de pas han fet que, el 1983, la Generalitat creés el Parc Natural del Delta de l’Ebre, de 7.735 ha, repartides entre el Baix Ebre (3.757) i el Montsià (3.979).

El clima és mediterrani continental, excepte a la muntanya, i les pluges hi són escasses, no més de 500 mm a la plana, agreujada per la forta evaporació, els vents secs i la filtració en sòls calcaris.

pobl_baixebrePOBLACIÓ – La població del Baix Ebre ha experimentat un augment del 3,3% el decenni 1981-91 i el seu repartiment està clarament marcat pel riu i les zones de regatges. La major concentració es dóna a Tortosa, el cap de la comarca, amb el 45%, i al Deltebre, amb el 16%, i és característica la disseminació pels regadius de la ribera. El sector primari, prop del 30% de la població activa, manté una taxa superior a la mitjana catalana.

ECONOMIA – L’agricultura continua essent l’activitat principal; la zona dedicada a regadiu és la més extensa de Catalunya (arròs, cítrics i hortalisses), i del secà destaca l’olivera. La pesca té importància a tot el golf de Sant Jordi, amb captures de peix i llagostins, i als estanys i sèquies del delta (anguiles). La indústria, especialment la del metall i l’alimentació, es concetra sobretot a Tortosa, Roquetes i l’Ametlla de Mar, i ocupa un terç de la població de la comarca. El turisme és especialment important a la costa: Deltebre, l’Ametlla de Mar i l’Ampolla.

HISTÒRIA – La història i el poblament del Baix Ebre, lligats essencialment al riu, han determinat al llarg del temps dues zones geogràfiques clarament diferenciades. La interior, amb uns antecedents particularment antics, conserva vestigis del neolític i d’etapes següents. Posteriorment va ser poblada pels ilercavons, poble de cultura ibèrica. A l’època romana, Tortosa fou un important nucli -el títol de ciutat prové de la civitas que fou amb els romans, Iulia Ibera Ilercaonia Dertosa– .

baix_ebre1Tot el territori del Baix Ebre, constituí el nucli del bisbat de Tortosa, i amb la invasió sarraïna la ciutat esdevingué capital de la taifa de Tortosa i s’hi bastí la impressionant fortalesa de la Suda. Després de la conquesta, al segle XII, Tortosa i totes les viles sobre l’Ebre van viure una notable puixança gràcies al control que exercien sobre el riu. La costa, en canvi, sobretot el delta, respon a un establiment i una explotació moderna, iniciats dins el primer terç del segle XX per la Mancomunitat de Catalunya, que dessecà i sanejà el territori i aviat passà a ser una de les zones més fèrtils del país.

El Baix Ebre ha format part de totes les circumscripcions administratives de Tortosa (vegueria, corregiment, partit judicial). La divisió territorial de la Generalitat repartí el territori del partit judicial de Tortosa entre les comarques del Montsià i del Baix Ebre.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Consell Esportiu – Servei Educatiu