Veure> marquesat de Mansolí (títol català, del segle XIX).
Veure> Sau, Estatut de (projecte d’Estatut de Catalunya del 1978).
(Catalunya, segle XV)
Militar. Prengué les armes contra Joan II el Sense Fe. La seva actuació a la guerra contra aquest monarca resultaria destacada.
El 1465, durant el regnat de Pere IV de Catalunya, dirigí la reconquesta de Berga i de Bagà.
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. Exercí missions diplomàtiques al servei de Pere III el Cerimoniós.
El 1373, com a ambaixador d’aquest, anà a Bordeus per entrevistar-se amb el duc de Lancaster.
(Catalunya)
Sigla de l’Associació Internacional de la Llengua i Literatura Catalanes (organisme científic, 1973- ).
(Artois, França, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Escultor de cambra de Pere III el Cerimoniós.
Realitzà el sepulcre del pare d’aquest monarca, Alfons II el Liberal, obra destinada a Saragossa (1337).
L’any 1340 el rei Pere el designà a ell i al mestre Eloi escultors de les tombes reials de Poblet i, concretament, del seu propi sepulcre.
(Catalunya, segle XVII)
Militar. Fill d’Acard d’Erill-Desplà i d’Areny i de Maria Rafaela d’Erill-Cardona-Anglesola i Ferrer, i germà de Francesca d’Erill i d’Erill.
Defensà la causa catalana a la guerra de Separació. Amb forces escasses resistí a Flix, el 1643, el setge de les tropes espanyoles manades per Juan de Garay. Aconseguí rebutjar-les.
Es donà de baixa el 1648 durant la crisi de relacions polítiques entre el Consell de Cent i les autoritats franceses.
(Catalunya, segle XIV – 1405)
Funcionari reial. Senyor de Montagut, Querol, Subirats i Sant Martí Sarroca. Fill d’Hug de Cervelló i d’Elionor de Cardona.
De jove estigué a Sardenya al servei reial (1345), i prengué part en la guerra de Castella. Pere III el Cerimoniós li vengué el mer imperi de Querol i de Montagut (1363). Assistí a les corts de Barcelona i de Tarragona (1368 i 1370) i a les de Montsó (1388).
Regí la governació general de Rosselló i Cerdanya (1361) i fou castellà de Perpinyà. Fou enviat al rei de França per tal d’arranjar uns deutes entre les dues corts (1363). Nomenat governador de València a la mort de Garcia de Lloris (1370), des de l’any següent fins al 1376 fou sovint ambaixador a la cort pontifícia i a Castella per tal de fer la pau amb Enric II i de concordar el matrimoni del fill d’aquest amb Elionor d’Aragó. Llavors li fou donada l’administració del dret de quema, que tingué tota la vida. Així mateix, fou enviat a fer una lliga amb el rei de Navarra.
En morir Berenguer d’Abella obtingué el càrrec de governador de Catalunya (1374) i intervingué en algunes qüestions amb l’arquebisbe de Tarragona pel senyoratge de la gent del Camp. Adquirí els castells de Subirats (1377) i d’Avinyó (1381). Pel seu intens treball a la cort, li fou posat com a lloctinent a la governació al seu fill Hug Alemany de Cervelló i de Queralt (1379).
Ramon fou destituït del càrrec per malvolença dels seus enemics i substituït per Pere d’Avinyó. Gran amic de Joan I el Caçador, fou rehabilitat per ell i nomenat de bell nou governador de Catalunya (1389). Tot seguit s’ocupà dels tractes matrimonials de la infanta Violant amb Lluís d’Anjou i de la pau amb Carles VI de França. El 1390 era ambaixador, encara, a Avinyó.
Joan I li féu donació del castell de Sant Martí Sarroca (1391), on Ramon havia combatut abans contra el partit de Sibil·la de Fortià, i més endavant li vengué el lloc de Cabra (1391). Assistí a les noces de la infanta Joana (1392). Li fou creat el títol de conestable, o lloctinent de senescal, en absència de l’infant Martí. El càrrec de governador fou deixat sovint per Ramon a mans de lloctinents.
El rei Martí I l’Humà li posà com a ajudant el seu fill Guerau Alemany (1397), però Ramon, fins que pogué, continuà recorrent els pobles catalans per afers de govern. Finalment, en veure’l vell i malalt, el rei li féu deixar el càrrec i el donà provisionalment a un altre fill, fra Guillem Ramon Alemany, comanador d’Alcanyís, i, definitivament, a Guerau Alemany (estiu del 1404), tot prometent a Ramon que li restituiria el seu ofici quan és veuria en forces per a regir-lo.
Comarca de Catalunya: 735,00 km2, 403.259 hab (2017), densitat: 548,65 h/km2, capital: Granollers
Consta de 39 municipis: Aiguafreda – l’Ametlla del Vallès – Bigues i Riells – Caldes de Montbui – Campins – Canovelles – Cardedeu – Cànoves i Samalús – Figaró-Montmany – Fogars de Montclús – les Franqueses del Vallès – la Garriga – Granollers – Gualba – la Llagosta – Llinars del Vallès – Lliçà d’Amunt – Lliçà de Vall – Martorelles – Mollet del Vallès – Montmeló – Montornès del Vallès – Montseny – Parets del Vallès – la Roca del Vallès – Sant Antoni de Vilamajor – Sant Celoni – Sant Esteve de Palautordera – Sant Feliu de Codines – Sant Fost de Campsentelles – Sant Pere de Vilamajor – Santa Eulàlia de Ronçana – Santa Maria de Martorelles – Santa Maria de Palautordera – Tagamanent – Vallgorguina – Vallromanes – Vilalba Sasserra – Vilanova del Vallès
Situada a la Depressió Prelitoral, entre el Vallès Occidental (oest), el Bages (nord-oest), Osona i la Selva (nord i nord-est), el Maresme (est) i el Barcelonès (sud).
GEOGRAFIA FÍSICA.- De relleu pla, forma part de la fossa tectònica del Vallès, la qual, encerclada per la Serralada Litoral i la Serralada Pre-litoral, està emplenada amb materials miocènics tous en els quals s’ha encaixat la xarxa hidrogràfica formant una sèrie de valls longitudinals; les màximes altituds es localitzen al sector nord-est, on es troba el massís del Montseny (1.712 m alt al turó de l’Home).
El clima és mediterrani, lleugerament modificat pel fet que la influència benèfica del mar queda obstaculitzada per la barrera orogràfica de la Serralada Litoral; les temperatures presenten mitjanes anuals i diàries elevades, i el veritable hivern climàtic (menys de 6 ºC de mitjana mensual) només es dóna a l’àrea muntanyosa septentrional; la pluviositat oscil·la entre els 600 i el 700 mm anuals a la plana, i s’eleva fins al 1.000 mm anuals al Montseny; el regim pluviomètric presenta un marcat màxim de tardor produït per les llevantades, masses d’aire humit procedent del nord-est que aconsegueixen de travessar la Serralada Litoral.
La vegetació natural és variada i les més esteses són les típicament mediterrànies (alzina surera i pi blanc) i les submediterrànies, esteses a la plana i a la Serralada Litoral, respectivament; la vegetació subalpina (roures) és localitza de forma aïllada al Montseny, al Montnegre i a Sant Quirze Safaja (Moianès), i la d’alta muntanya (faigs i avets), exclusivament al Montseny; aquest massís constitueix una de les zones preservades del territori català, mitjançant el parc natural del Montseny creat el 1977. La xarxa fluvial és formada per dues conques hidrogràfiques diferents, ambdués tributàries directes del Mediterrani: la de la Tordera, que drena el sector oriental de la comarca, i la del riu Besòs (amb els seus afluents el Congost, el Mogent i el Tenes) al sector occidental.
POBLACIÓ.- El creixement demogràfic fou nul durant la segona meitat del segle XIX, però la població es duplicà des del començament del segle XX fins al 1960, triplicat el 1970 i més de quintuplicat el 1986, gràcies a l’existència d’un fort corrent immigratori procedent d’altres comarques catalanes i d’Andalusia, i atret per la indústria i la proximitat de Barcelona. En el període 1900-60 el creixement afectà fonamentalment l’aglomeració urbana de Granollers (Granollers, Canovelles i les Franqueses del Vallès), Mollet del Vallès i els nuclis perifèrics importants (la Garriga i Sant Celoni), mentre que el període 1961-86 els increments més notables s’enregistraren als municipis del fons de la depressió: la Llagosta, Montmeló, Montornès del Vallés, Parets del Vallès, Canovelles i les Franqueses del Vallès, Lliçà de Munt i Lliçà de Vall, tots els quals han triplicat com a mínim la població en aquest quart de segle.
ECONOMIA.- Des del punt de vista de l’estructura econòmica hi ha un clar predomini del sector secundari per sobre dels altres sectors. L’estructura productiva de l’agricultura està enfocada a la ramaderia, especialment la bovina, tant de llet com de carn, que amb prop de 60.000 caps ocupa el segon lloc de tot Catalunya; pren certa volada el bestiar porcí. La indústria es concentra a Granollers i al llarg dels eixos constituïts per les vies de comunicacions; la indústria més antiga és la tèxtil, però al seu costat són avui importants la de la metal·lúrgia i la de la construcció, seguides de l’alimentària i la química. A conseqüència de la crisi tèxtil sorgiren noves indústries (alimentàries, de detergents, d’electrodomèstics, d’articles per a la construcció, de materials plàstics), la qual cosa n’ha diversificat l’oferta industrial. Des del punt de vista comercial, la comarca forma part de l’àrea de Barcelona, on el mercat de Granollers constitueix una àrea subsidiària que ateny a tota la comarca. Als vessants muntanyosos, amb gran atractiu paisatgístic, s’han desenvolupat un gran nombre d’urbanitzacions que amplien els centres tradicionals d’estiueig (la Garriga, Aiguafreda, Castellterçol i Sant Feliu de Codines, principalment).
HISTÒRIA.- El poblament prehistòric fou paral·lel al del Vallès Occidental. Els vestigis anteriors al neolític són incerts, mentre que d’ençà de la fase neolítica dels sepulcres de fossa (Bigues, Canovelles, Montornès, etc) es manifesta intens. Durant les primeres edats dels metalls, la comarca fou part del sector meridional de l’àrea megalítica catalana, amb megàlits localitzats a les serres que la separen del Maresme (dòlmens a Vallgorguina, Vilalba Sasserra, la Roca) o a les del nord de la comarca, al Congost i a Castellterçol. Hi ha vestigis dels primers temps de l’edat del ferro; però els documents es multipliquen, mostrant una demografia alta, a partir de l’època ibèrica, tant en poblats encimbellats a les muntanyes que tanquen el Vallès, sovint al límit de les comarques veïnes, sobretot en el cas del Maresme, com al pla. Aquest poblament de la plana era bàsicament dispers, amb nuclis petits i pròxims entre ells. Molts d’aquests nuclis es transformen en vil·les romanes. Altres vil·les nasqueren al segle I dC, mentre que els poblats alts foren abandonats. Llerona, la Garriga i Samalús es destaquen per la densitat de poblament durant el període iberoromà. La comarca era travessada per la via Augusta (d’Hostalric en direcció a Sabadell), i Granollers (que deu correspondre a l’antiga Semproniana) fou un eix de comunicacions important, on la via Augusta enllaçava amb la d’Iluro (Mataró) i la de Bàrcino a Ausa (Vic) pel Congost.
Des de mitjan segle XIV fins a la divisió en partits judicials del 1834 Granollers havia estat sempre el centre administratiu de tot el Vallès. El partit judicial de Granollers es formà amb tots els municipis de la comarca del Vallès Oriental establerta el 1936, excepte Castellcir (atribuït al partit de Vic), Granera (al de Manresa) i gran part de la conca alta de la Tordera (Sant Celoni, Campins, Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera, Gualba, Vallgorguina i Vilalba Sasserra, que foren atribuïts al d’Arenys de Mar); incloïa també Caldes de Montbui, del Vallès Occidental.
Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme
Comarca de Catalunya: 583,13 km2, 910.031 hab (2017), densitat: 1.560,60 h/km2, capitals: Terrassa i Sabadell
Format per 23 municipis: Badia del Vallès – Barberà del Vallès – Castellar del Vallès – Castellbisbal – Cerdanyola del Vallès – Gallifa – Matadepera – Montcada i Reixac – Palau-solità i Plegamans – Polinyà – Rellinars – Ripollet – Rubí – Sabadell – Sant Cugat del Vallès – Sant Llorenç Savall – Sant Quirze del Vallès – Santa Perpètua de Mogoda – Sentmenat – Terrassa – Ullastrell – Vacarisses – Viladecavalls
Situada a la Depressió Prelitoral Catalana, entre les comarques del Bages (nord-oest), el Vallès Oriental (est i nord-est), el Barcelonès (sud-est) i el Baix Llobregat (oest i sud-oest).
GEOGRAFIA FÍSICA.- Constitueix el sector occidental de la fossa tectònica del Vallès, la qual, reblerta de materials tous sedimentaris, es caracteritza pel relleu pla i pel fet d’estar encerclada per un seguit de muntanyes de la Serralada Prelitoral i Litoral, entre les quals els relleus més importants són els de Sant Llorenç del Munt. En la configuració del relleu actual ha estat decisiva l’acció erosiva dels corrents fluvials (tots ells de règim pluvial mediterrani i de cabal escàs), la major part dels quals creuen la comarca en direcció nord-oest – sud-est, a la recerca del seu col·lector, el riu Besòs; els més importants són el riu Tenes i el Ripoll; en el sector occidental la riera de Rubí aflueix al Llobregat, que forma el límit sud-occidental.
El clima té característiques mediterrànies, lleugerament modificades al sector septentrional a causa de l’altitud; les temperatures són elevades (15,1 ºC de mitjana anual a Sabadell), sense que existeixi un vertader hivern climàtic (7,5 ºC de temperatura mitjana pel gener, el mes més fred, i 23,2 ºC de mitjana pel juliol, el més càlid); la pluviositat és relativament elevada (602 mm anuals), però està sotmesa a grans variacions interanuals, i el seu règim presenta dos màxims equinoccials i la típica secada estiuenca dels països mediterranis. La vegetació natural ha estat molt atacada per l’home, interessat en l’establiment de camps de conreu, i únicament subsisteix als sectors marginals, en especial al parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, on són importants els boscos d’alzines i les pinedes amb brolles i garrigues.
POBLACIÓ.- La població s’ha multiplicat per més de dotze entre el 1857 i el 1996; el màxim creixement correspon al període comprès entre el 1940 i el 1981, que es quadruplicà amb escreix. En el període comprès entre 1940-50 l’increment fou del 22%, el decenni següent del 57%, el del 1960-70 del 69%, el decenni següent d’un 32,3%; als quinze anys posteriors l’increment ha estat del 13% i ha arribat a situar-se en el tercer lloc de Catalunya per la població relativa (1.180,6 h/km2), per darrera del Barcelonès i del Baix Llobregat. En aquest considerable augment han tingut un paper cabdal les ciutats de Sabadell i Terrassa, i els municipis de Montcada i Reixac, Ripollet, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Barberà del Vallès i Cerdanyola del Vallès. Tots ells foren centres receptors d’un important corrent immigratori fonamentalment de la resta de l’estat (en el cas dels nuclis més industrialitzats) o procedent de Barcelona (en els nuclis residencials). La dinàmica generada al voltant de l’àrea metropolitana de Barcelona, a partir del decenni del 1990, ha fet del Vallès Occidental un pol d’atracció demogràfica gràcies principalment a la immigració procedent de la ciutat de Barcelona. L’any 1857, dels 24 municipis que formaven la comarca, 9 no assolien els 1.000 h, i únicament dos superaven els 5.000 h; l’any 1970 formaven la comarca 23 municipis, dels quals 4 no assolien els 1.000 h, però 12 ultrapassaven àmpliament els 5.000 h, i dos d’ells els 150.000. Ja l’any 1996, només tres municipis no superaven els 1.000 h i onze tenien més de 10.000 h.
ECONOMIA.- Per sectors econòmics, l’agricultura resta marginal; s’hi conrea fonamentalment cereals i farratges (davant la importància de la ramaderia bovina). Cal destacar també la ramaderia de bestiar porcí. La indústria ocupa la major part de la població activa i és una de les concentracions industrials més importants de Catalunya. Sobresurten la indústria tèxtil, la metal·lúrgica i la de la construcció, seguides de la mecànica, la química, la derivada de la fusta, la paperera, l’alimentària i l’adobera; per tal de donar una nova empenta al sector secundari el 1989 fou inaugurat el Parc Tecnològic del Vallès, a Cerdanyola i Sant Cugat del Vallès, que n’aprofita no tan sols la proximitat a la ciutat de Barcelona, sinó també les òptimes condicions de mobilitat i accessibilitat que ofereix el corredor vallesà. Durant tot el segle XX fou especialment significativa la indústria tèxtil a les ciutats de Sabadell i Terrassa, que patiren greument la crisi que s’esdevingué a partir del decenni del 1970, a la qual succeí una diversificació industrial i una terciarització de l’economia. Terrassa fou durant la República l’única capital de la comarca.
HISTÒRIA.- Els testimonis de poblament abans del neolític són (ara per ara) incerts. A la primera època dels metalls corresponen diverses coves sepulcrals col·lectives (a Sant Llorenç del Munt, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, etc) que demostren la intensitat del poblament. El pas cap a l’edat del ferro es manifesta amb les necròpolis hallstàttiques de Can Missert, a Terrassa, i de Can Roqueta, a Sabadell, com també a diverses coves. Durant el període ibèric la comarca corresponia al poble dels laietans, probablement, i la densitat de poblament era alta, com ho demostren els poblats a les serres que tanquen la comarca, però també al pla (Rubí, etc). Alguns dels poblats ibèrics continuaren durant la romanització; se’n destacà Terrassa, que esdevingué municipi romà el 73 dC, amb el nom de Municipium Flavium Egara, únic nucli urbà que tingué aquesta categoria a tot el Vallès. El poblament rural d’època romana és molt intens i dispers, amb vil·les normalment petites, poc monumentals, indici tot plegat d’una economia agrícola de propietat mitjana o petita. Les destruccions del segle III dC afectaren molts d’aquests nuclis rurals. La comarca era travessada per la via Augusta, que passava per Arraona (Sabadell). Durant els segles I-III dC la vinya fou un conreu important, i l’exportació de vi fou destacada.
Fins a la creació dels partits judicials, el 1834, cap divisió administrativa o jurisdiccional, civil o eclesiàstica no dividí en dos el Vallès; fou, per tant, el partit judicial de Terrassa la primera demarcació que comprengué la comarca, tanmateix sense Montcada i Reixac, que era del partit dels afores de Barcelona, i, en canvi, amb Olesa de Montserrat (Baix Llobregat). El 1960 se’n segregà el partit judicial de Sabadell, amb tots els municipis de la conca del Besòs, excepte Sant Llorenç Savall, que restà al de Terrassa, i en canvi incorporava Montcada i Reixac. La divisió territorial del 1936 no mantingué aquesta dualitat, i féu de Sabadell la capital d’una comarca que comprenia els partits judicials de Sabadell i Terrassa (sense Olesa), a més de la vila de Caldes. L’any 1989 el Parlament aprovà la cocapitalitat Terrassa-Sabadell i féu segregar Caldes de Montbui, que s’agregà al Vallès Oriental.
Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme
Dades dels Països Catalans 