Arxiu d'etiquetes: demarcacions històriques

Víllec i Estana

(Montellà i Martinet, Baixa Cerdanya) 

Antic municipi, agregat (1970) a l’actual. Comprenia dos sectors separats del Montsec de Béixec i el tossal de Víllec (units a través del coll de Víllec), i les valls dels rius de Bastanist (o riu de Víllec) i d’Estana.

El centre del municipi era el poble d’Estana, i comprenia, a més, els pobles de Víllec i Béixec i el santuari de Bastanist.

Vilarestau

(Centelles, Osona)

Antiga demarcació i església (673 m alt), sufragània del municipi, situada al pla de la Garga, entre els masos de l’Ollic i el Cerdà de la Garga.

Entre els anys 1094 i 1097 s’hi aixecà una església dedicada primer a santa Maria i més tard a Santa Magdalena, que fou sufragània de Centelles fins el 1868, i després passà a ésser-ho de Sant Martí de Centelles.

Fou abandonada al principi del segle XX, i el culte es traslladà a la capella de Santa Magdalena del mas Cerdà. De la primitiva resten importants ruïnes.

Vilafranca del Penedès, vegueria de

(Catalunya, inici segle XIII – 1716)

Antiga demarcació administrativa: 23 970 h (1718), dita també vegueria del Penedès. El veguer de Vilafranca tenia jurisdicció sobre la sots-vegueria d’Igualada, fins que aquesta passà a dependre el 1381 del veguer de Barcelona.

Inicialment comprengué tot el Penedès i el sector del Camp de Tarragona a l’esquerra del Gaià; a la dreta d’aquest riu, comprenia també el Pont d’Armentera i Selmella, i al nord, al límit amb la sots-vegueria d’Igualada, comprenia diversos pobles d’Anoia i del Baix Llobregat.

Poc abans de la Nova Planta, la zona costanera entre el Gaià i Vilanova i la Geltrú (exceptuant el Vendrell i la seva platja, i el terme de Sitges), foren incorporats a la vegueria de Tarragona.

Amb aquesta extensió reduïda i amb la incorporació de la sots-vegueria d’Igualada constituí a partir del 1716 el corregiment de Vilafranca del Penedès.

Vilafranca del Penedès, corregiment de

(Catalunya, 1716 – 1833)

Demarcació administrativa. Creada pel decret de Nova Planta el 1716.

Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Vilafranca del Penedès, amb la sots-vegueria d’Igualada.

Tenia dues alcaldies majors, l’una a Vilafranca i l’altra a Igualada.

Vilademany

(Aiguaviva, Gironès)

Antic castell i demarcació feudal que es trobava situat a la ratlla fronterera amb el nom de Vilobí d’Onyar, per on s’estenia també el seu terme.

L’antic castell es trobava al lloc de l’actual mas del Forroll, que té adossada una capella del segle XII, modificada el 1564, anomenada antigament Sant Jaume de Vilademany.

Guarda el nom de Santa Maria de Vilademany, una capella i santuari marià situat a uns 10 minuts, vers el sud-oest, del Forroll, prop del modern camp d’aviació de Girona-Costa Brava. És un edifici romànic, existent el 1116, modificat i amb una volta nova feta en època barroca. S’hi venera una imatge d’alabastre de Santa Maria del segle XV, molt popular a la contrada.

Eren senyors del castell i antic terme feudal els Vilademany, coneguts des del segle XII, que més tard esdevingueren senyors de la varvassoria de Vilademany.

Viella

(Vall d’Aran)

Antic terçó i batllia, que comprenia la part mitjana de la comarca, amb els llocs de Viella, Gausac, Casau, Betrèn, Escunyau, Casarill, Vilac, Mont, Montcorbau, Betlan, Aubert, Vila i Arròs.

Més tard se subdividí en els terçons (o sesterçons) de Castièro (o sesterçó de Viella) i de Marcatòsa.

Vic, vegueria de

(Catalunya, segle XII – segle XVIII)

Antiga demarcació administrativa (2.302 focs, uns 11,510 h el 1553), creada entorn del 1188 i estructurada definitivament vers el 1228, dita inicialment vegueria d’Osona. El 1304 anava del Congost a Collsuspina, d’ací al Lluçanès, comprenia Besora i Curull, n’excloïa el Cabrerès i, en canvi, arribava a Osor i Sant Hilari i, seguint el cim del Montseny, arribava fins al Tagamanent.

Els dominis de la casa de Cabrera i de Rupit s’hi integraren a mitjan segle XIV. També n’era exclòs el Lluçanès, que en part hi pertangué el segle XV, fins que arribà a formar sots-vegueria pròpia el 1611.

Del 1274 al 1317 els veguers de Vic regien a la vegada el Bages, el Berguedà i el Ripollès, a partir del 1320 s’intitularen veguers d’Osona, Ripollès, Camprodon i la Ral, i per fi, a partir del segle XV, eren només veguers de Vic, de Ripoll i del Ripollès.

Durant l’època d’actuació dels comtes d’Osona (1354-66) els veguers passaren a residir a Moià, i hom els adjudicà la sots-vegueria de Moianès, després retornaren a Vic, on residia sempre un sots-veguer, que era l’executor de les tasques inherents al càrrec del veguer.

Distint del veguer reial, hi hagué un veguer i batlle de Vic per la partida o part de la ciutat del bisbe, que fou reial des del 1315 i que, amb la unificació de la ciutat, el 1421 refongué el seu càrrec amb el de veguer d’Osona, que des d’aleshores s’intitulà veguer de Vic i d’Osona.

El 1716 esdevingué corregiment de Vic.

Vic, corregiment de

(Catalunya, 1716 – 1833)

Demarcació administrativa, creada pel decret de Nova Planta. Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Vic, al qual hom annexà el territori de la vegueria de Camprodon, amb Olot i la vall de Bianya i el Ripollès. Tenia 76 municipis de jurisdicció reial i 25 de jurisdicció baronial.

El corregidor, que tenia casa a la plaça del Mercadal de Vic, tenia funció merament representativa a l’alcaldia de la ciutat, però, en canvi, exercia una funció oficial governativa i policíaca. Tenia dos lloctinents de corregidor, l’un a Vic i l’altre que residia a Camprodon o a Olot.

Fou suprimit amb la creació de les províncies.

Vic, bisbat de

(Catalunya)

Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de Vic. En l’actualitat comprèn íntegrament la comarca d’Osona, la major part de les del Ripollès, el Bages i Anoia i part de les de la Selva, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Berguedà i la Garrotxa.

Els primers límits del bisbat foren fixats en una butlla del papa Benet VII del 978 i en l’acta de consagració de la catedral de Vic del 1038; en tots dos documents els límits resten imprecisos en arribar a l’Anoia (segons el segon arriben fins al Segre), on faltava encara de reorganitzar la part de la Segarra i de l’Urgell.

Vers el 1150 arribà a la plena extensió per aquesta part, comprenent fins a Sidamon; també comprengué cinc parròquies (Conesa, les Piles, Biure, Forès i Rocafort) a l’oest de Santa Coloma de Queralt i dotze dels voltants de Maldà, fins a Tarrés i l’Espluga Calba, que el 1154 s’integraren a l’arxidiòcesi de Tarragona. El bisbat es mantingué sense variacions fins a la creació del bisbat de Solsona (1593).

Una butlla del 1597 confirmà l’adscripció a Solsona dels antics deganats d’Urgell i de la Segarra (aquest només parcialment) des de Sidamon fins a una línia que corria per Vallfogona de Riucorb, Sant Pere dels Arquells i Montpalau, deixant 21 parròquies per a Solsona, entre les quals Cervera, Tàrrega, Verdú, Mollerussa i Anglesola.

Altres petites variacions es feren el 1827, amb la pèrdua de Sant Marçal de Montseny, l’adquisició de Borredà i Aranyonet vers el 1835 i la pèrdua de Montserrat, amb Marganell i Monistrol, el 1890.

La darrera i desgraciada reforma tingué lloc el 1957, amb la pèrdua de 28 parròquies en els sectors de Santa Coloma de Queralt i part de l’arxiprestat de Calaf, pel fet de pertànyer aquestes a les províncies de Tarragona i de Lleida, a les quals cal afegir les poblacions de la Molsosa, Súria i Balsareny, passades a Solsona, i el guany d’una franja territorial del bisbat de Barcelona, que comprenia Sant Llorenç Savall, Gallifa, Sant Feliu de Codines, Riells i el Figueró i Montmany, els enclavaments de Palmerola i Boadella, prop de Borredà, l’arxiprestat de Camprodon, amb Llanars, Molló, Vilallonga de Ter, Tregurà i Setcases i les parròquies de Vilanova del Camí i la Pobla de Claramunt, al sector d’Anoia.

Internament el bisbat s’organitzà al principi del segle XIII amb els deganats d’Osona o de l’Oficialat, de Moianès, de Lluçanès, de Bages, de Segarra, d’Urgell i de Ripollès. Vers el 1370 el deganat d’Urgell se subdividí en els de l’Alt Urgell, amb capital a Tàrrega, i del Baix Urgell, amb capital a Cervera.

Després de la creació del bisbat de Solsona, es modificà la divisió deganal, i l’Oficialat comprenia tota la plana de Vic amb les Guilleries, el Cabrerès i els antics deganats de Moianès i de Lluçanès; el de Ripoll tenia 14 parròquies, el de Manresa 26, el dels Orats de Rei 24, el d’Igualada 18 i el de Sant Antolí 13. El 1634 fou creat el deganat de Santa Coloma de Queralt, que absorbí el de Sant Antolí i algunes parròquies del d’Igualada.

El 1857 foren creats els primers arxiprestats, que foren els de Vic o Oficialat. Sant Joan de les Abadesses, Calaf, Igualada, Manresa, Moià, Olost, Santa Coloma de Queralt, Ripoll, Sant Hilari de Sacalm i Torelló, ampliats o modificats el 1945 amb els de Manlleu, Centelles, Tarradell i Santa Maria de Corcó, Artés, tres a la ciutat de Manresa, i Prats de Lluçanès, que formen el total de 19, després de la pèrdua del de Santa Coloma de Queralt i del guany del de Camprodon.

Els orígens històrics del bisbat de Vic, caldria cercar-los a la fi del segle V, en que l’extensió del cristianisme vers l’interior i muntanya féu crear la sèrie de diòcesis que surten els primer anys del segle VI. Des que Cinidi, bisbe de l’Ausonitanae civitatis, assistí a un concili de Tarragona el 516 fins al bisbe Guisfred, que el 693 signà les actes del XVI concili toledà, existí una diòcesi de Vic que per les bandes d’Urgell, de Girona i de Barcelona degué tenir la mateixa extensió que l’actual, car en organitzar-se aquelles diòcesis deixaren un buit a l’interior que no s’omplí fins el 881, després de la segona i definitiva conquesta del comtat d’Osona per Guifré I el Pelós (879). Sembla que durant la primera ocupació (798-826) no s’arribà a cap organització religiosa, per la inseguretat del país. La primitiva adscripció de Manresa amb els seus rèdits (889) fa suposar que també hom refeia una organització anterior.

L’acció del comte Guifré I deixà la diòcesi de Vic amb una frontera que anava de Montserrat a Cardona, seguint la serralada de Castellfollit del Boix i Sant Mateu de Bages. L’acció del bisbe Ató, que intentà de restaurar des de Vic la metròpoli de Tarragona (971), continuant les campanyes del temps del comte Sunyer (911-947), feren avançar la diòcesi vers l’Anoia, però el desgavell de la invasió d’Almansor paralitzà de moment l’obra, que reprengué vers el 990 amb el bisbe Fruià i sobretot amb els bisbes Borrell i Oliba (1010-46), restauradors de la frontera a través del levita Guillem d’Oló o de Mediona i dels Queralt-Cervelló i endegadors de les esglésies de Manresa, Calaf i Montbui. El bisbe Oliba, sobretot, donà una gran empenta a la vida secular i monacal de la diòcesi.

Al costat de l’acció episcopal a la frontera de ponent, l’acció dels comtes de Barcelona i dels magnats féu estirar el bisbat vers la Segarra i l’Urgell entre el 1030 i el 1150. El 1079 la restauració era ja a Anglesola, que el comte encarregà a Berenguer Gombau d’Anglesola.

Al costat de la restauració material hom constata la reestructuració interna, amb la creació i consagració coneguda d’unes seixanta parròquies i l’erecció de monestirs (Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Benet de Bages, Santa Cecília de Montserrat, Sant Pere de Casserres, etc.) i de canòniques (Manresa, Cardona, l’Estany, Manlleu, Lluçà, etc.). El 1150 les primeres llistes de parròquies donen a la diòcesi el nombre de 319 parròquies.

Al costat de l’organització material i espiritual, la canònica de Vic i els principals monestirs foren centres culturals de primer ordre, tal com ho testimonien l’estada del monjo Gerbert d’Orlhac (el futur papa Silvestre II) a Vic entre el 967 i el 970 i els nombrosos manuscrits eixits dels escriptoris de Ripoll i de la catedral de Vic, entorn del 1040.

Mort Oliba, els bisbes Guillem de Balsareny (1046-76) i Berenguer Sunifred de Lluçà (1078-99) completaren la sèrie de grans bisbes osonencs del segle XI, el segle més brillant de la història civil i eclesiàstica osonenca, època de grans realitzacions en el camp de la reforma dita gregoriana o romana, que culminà amb la restauració jurídica de la metròpoli de Tarragona pel bisbe Lluçà el 1090, que fou metropolità de les diòcesis catalanes fins a la seva mort, sense abandonar la seva estada a Vic. El bisbe Ramon Gaufred (1109-46) fou un gran col·laborador d’Oleguer i, en fer-se la restauració material de Tarragona, obtingué per a Vic el domini i el patronat de la primera parròquia de la ciutat, dedicada a sant Salvador.

El segle XIII es caracteritzà per la plena organització parroquial i monàstica, abans de la forta crisi del segle XIV; el bisbe Bernat Calbó (1233-43) fou l’encarregat de vetllar per l’ortodòxia del país, com a inquisidor, i de reformar les comunitats i els costums, que començaven a relaxar-se.

El principi del segle XIV encara és època de realitzacions, en especial del bisbe Berenguer Saguàrdia (1306-28), oncle de la reina Elisenda de Montcada, que inicià el claustre gòtic de la catedral i el 1315 cedí al rei el domini civil que el bisbe tenia sobre mitja part de la ciutat de Vic i que era objecte de múltiples conflictes amb els Montcada i Bearn, senyors de l’altra meitat.

A partir del 1345 s’opera un canvi radical: les eleccions de bisbes foren fetes pels papes d’Avinyó, i molts d’ells tenien la diòcesi només com un graó per a obtenir càrrecs superiors; els nous bisbes, escollits primer pel papa i després pels reis, foren sovint gent de fora del país, aragonesos o castellans, que es preocuparen poc de la diòcesi i sovint estigueren en conflicte amb el capítol, que coneixia més que no pas ells els problemes de la diòcesi. La majoria eren bisbes pocs anys, i encara hi residien poc.

Mereix una excepció el bisbe Ramon de Bellera (1352-77), antic monjo de Cuixà, que s’identificà amb la diòcesi i que, més endavant, s’oposà a les arbitrarietats dels Cabrera, creats comtes d’Osona el 1356, i fou desterrat per això i a la fi residí i morí a Vic. També tenen un cert relleu el rossellonès Jordi d’Ornós (1424-45) i Cosme de Montserrat, confessor i datari de Calixt III i partidari del príncep de Viana i enemic de Joan II.

En temps moderns ressalta l’igualadí Francesc Robuster (1598-1607), per la seva energia en les bandositats de la ciutat contra els nyerros, que féu que hom l’arribés a considerar el cadell gros. Després d’una llarga sèrie d’episcopats cap dels quals, descomptant el del bisbe Ramon de Sentmenat (1640-55), no passa de deu anys, fou nomenat bisbe Antoni Pasqual (1685-1704), d’Arenys de Mar, que s’esforçà a posar ordre al bisbat a través de minucioses i severes visites pastorals i dels sínodes del 1685 i el 1700.

El bisbe murcià Manuel Muñoz i Guil (1744-51) fundà definitivament el seminari, que havia tingut una actuació entre el 1635 i el 1642, però fracassà a causa de les pressions dels components de la Universitat Literària de Vic. El seu successor, el bisbe Sarmentero, el traslladà a Sant Just, on entre el 1618 i el 1766 hi hagué un convent i col·legi de jesuïtes.

Amb aquests bisbes començà, però, l’època de castellanització de la cúria i dels registres eclesiàstics, que completà el bisbe Antonio Manuel de Hartalejo, que inicià la catedral actual de Vic, el 1789, completada per Francesc de Veyan i Mola el 1803. Al bisbe Veyan (1784-1815) es deu la construcció d’una bona part del palau episcopal, la fundació de la Biblioteca Episcopal, que encarregà al jesuïta vigatà Llucià Gallissà, i l’ampliació de l’hospital de Vic amb la Casa de la Convalescència.

Al segle XIX, el bisbe Strauch fou assassinat a Vallirana (Baix Llobregat) el 1823 per les seves conviccions i actuació absolutistes, i entre els anys 1825 i 1880 seguí una tongada de fortes lluites ciutadanes a Vic, entre liberals i carlins, però que a la ciutat i a tota la diòcesi fou causa d’una renovació de la pietat, gràcies als equips de predicadors, entre els quals ressalten Antoni M. Claret, Francesc Coll i Ramon Gonfaus, i la fundació d’importants congregacions religioses (carmelitanes de la caritat, dominicanes de l’Anunciata, serves mínimes del Sagrat Cor, josefines de la caritat, filipnèries de la Immaculada Concepció), que s’establiren de preferència en poblacions petites i hi escamparen, així, el seu esperit religiós i la cultura a través dels seus col·legis.

Aquestes congregacions se sumaren a les antigues de clarisses, caputxines, dominicanes i carmelitanes, establertes quasi exclusivament a Vic, Manresa i Igualada, els principals centres de població de la diòcesi. Actualment hi ha 103 cases religioses femenines, que tenen 56 col·legis, 12 hospitals, clíniques, asils, guarderies i residències per a dones.

També es fundaren i s’establiren noves cases religioses masculines, com la Congregació de Fills de l’Immaculat Cor de Maria o claretians, i s’introduïren els germans de les Escoles Cristianes a sis poblacions, germans maristes, camil·lians, hospitalaris de Sant Joan de Déu, etc, que reemplaçaren en part els convents extingits el 1835 o se sumaren als antics de franciscans, dominicans, carmelitans, jesuïtes, escolapis, etc, establerts a les poblacions grans o en d’altres de més petites, com Calaf, Santpedor i Moià. Els religiosos tenen actualment 19 cases a la diòcesi, entre les quals quatre noviciats.

El segle XIX conegué també una forta renovació intel·lectual, iniciada amb Jaume Balmes i continuada pel Cercle Literari de Vic i, amb un esperit més català i de Renaixença, per l’Esbart de Vic, del qual fou el millor fruit Jacint Verdaguer. El seminari de Vic, autèntic institut popular, fou un focus notable de cultura i d’esperit catalanista. Aquest esperit patriòtic fou fonamentat pels bisbes Josep Morgades (1882-99), autor de la restauració de Ripoll, fundador del Museu Episcopal i inquiet pels afers socials i culturals, i Josep Torras i Bages (1899-1916), de ressonàncies en la vida de tot el país.

Al segle XX, després de l’episcopat de l’excèntric Francesc Muñoz (1916-27) i de la llarga època pietista i nacional-catolicista del bisbe Joan Perelló (1927-55), el bisbat ha vist una renovació i transformació en una època en què, pel despoblament de les antigues parròquies rurals, la vida i l’espiritualitat pren un aire més dinàmic i urbà.

El bisbat edita un “Boletín Oficial Eclesiástico” des del 1855, actualment gairebé tot en català, i una “Hoja Diocesana”, que es comença a publicar vers el 1920 i s’ha convertit (1971) en un “Full Diocesà”, amb més de trenta mil exemplars de tirada.

Depenen del bisbat el Museu Episcopal de Vic i un conjunt important d’arxius (l’Arxiu Capitular, l’Arxiu de la Mesa Episcopal, el de la Cúria Fumada, el Notarial i el de la Vegueria de Vic, així com els parroquials, que hom tendeix a concentrar en un mateix edifici), i també una notable Biblioteca Episcopal, tot sobre les dependències de la catedral i del palau episcopal.

Enllaç web: bisbat de Vic

vegueria

(Catalunya)

Distribució del territori. Denominació que s’aplicava, abans de 1716, a les divisions territorials de Catalunya.

Qualsevol de les nou agrupacions supracomarcals en què fou distribuït el territori de Catalunya en el projecte de 1933 i que en la Divisió Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.