Arxiu d'etiquetes: Catalunya

Baix Empordà, el

98 Respostes

Comarca de Catalunya: 701,69 km2, 132.598 hab (2016), densitat: 188,97 h/km2, capital: la Bisbal d’Empordà

0baix_empordaConsta de 36 municipis: Albons – Begur – Bellcaire d’Empordà – la Bisbal d’Empordà – Calonge – Castell-Platja d’Aro – Colomers – Corçà – Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura – Foixà – Fontanilles – Forallac – Garrigoles – Gualta – Jafre – Mont-ras – Palafrugell – Palamós – Palau-sator – Pals – Parlavà – la Pera – Regencós – Rupià – Sant Feliu de Guíxols – Santa Cristina d’Aro – Serra de Daró – la Tallada d’Empordà – Torrent – Torroella de Montgrí – Ullà – Ullastret – Ultramort – Vall-llobrega – Verges – Vilopriu

GEOGRAFIA FÍSICA – Una de les dues comarques en què es divideix l’Empordà, anomenada popularment l’Empordanet. Limita al nord amb l’Alt Empordà, a ponent amb el Gironès i al sud i a l’est la tanca la mar Mediterrània. La comarca està constituïda per dos sectors separats per la part oriental del massís de les Gavarres i les muntanyes de Begur. El sector septentrional de la comarca es correspon bàsicament amb la depressió de l’Empordà, formada per la conca baixa del Ter i la del Daró, els cursos principals d’aquest territori, amb una zona d’aiguamolls salins, aprofitats antigament com a arrossars, i de fondals a l’interior.

El massís del Montgrí, emergint enmig de la plana, i la serra de Valldevià, a ponent, constitueixen el límit nord de la depressió, que enllaça amb la badia de Palamós pel corredor de Palafrugell. Més al sud de les Gavarres, que en aquest tram es prolonguen fins al mar i donen una costa aspra i retallada, la vall d’Aro enllaça la depressió de la Selva amb el port de Sant Feliu de Guíxols.

La temperatura és suau a l’hivern (11º de mitjana) i relativament fresca a l’estiu (24º) i les pluges se situen entre els 500 i 700 mm; l’estació més plujosa és la tardor. Els vents més característics són la tramuntana, que bufa a l’hivern a la plana, el garbí, a l’estiu, i el llevant, que és vent de primavera. Pel que fa a la vegetació, predominen les sureres sobre sòls silicis i damunt els calcaris l’alzinar, substituït en moltes zones pel pi blanc i la garriga.

pobl_baixempordaPOBLACIÓ – Tot i que la població de la comarca ha crescut gairebé un 10% el decenni 1981-91, el contrast entre la densitat de població del litoral, on es concentren les viles industrials i turístiques (Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i Palamós), i la de la plana i la muntanya és molt acusat. El nombre d’habitants de la capital, la Bisbal d’Empordà (7.778 hab), a l’interior, és sensiblement inferior al dels principals nuclis que es beneficien de la seva situació costanera o a la vora del mar: Palafrugell (17.343 hab), Sant Feliu de Guíxols (16.088 hab) i Palamós (13.258 hab).

ECONOMIA – L’agricultura continua essent important a la comarca, amb un clar predomini dels cereals i farratges i en ramaderia sobresurt el porcí; la pesca es concentra a Palamós i en segon lloc a Sant Feliu, ports que també tenen una important activitat comercial. L’activitat secundària més important és la construcció, seguida per la indústria del suro, la fusta i els mobles. Una gran part de la població activa (55%) es dedica al sector terciari, per raó de l’increment espectacular del turisme a la costa (Costa Brava) a partir dels anys 1950, que ha revitalitzat de manera excepcional els antics nuclis mariners (Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Begur, Calonge de Mar, Llafranc, Tamariu, l’Estartit) i n’ha afavorit la creació de nous (Platja d’Aro).

HISTÒRIA – El Baix Empordà pertany a la regió natural i històrica de l’Empordà i per tant participa de la història comuna de la zona. Densament poblat en època prehistòrica, en són bons exemples els jaciments paleolítics del cau del Duc, al massís del Montgrí, els sepulcres de fossa de la Bisbal i Sant Feliu, o les restes de la cultura megalítica, com el dolmen de la Cova d’En Daina de Romanyà. D’excepcional importància és el poblat ibèric d’Ullastret, fortament murallat, i que assolí la màxima esplendor pel volts dels segles V i IV aC, en contacte amb els grecs d’Empúries.

baix_emporda1De poblament dispers en època romana, les invasions dels bàrbars empobriren l’Empordà i en reduïren els nuclis urbans. Des de principi del segle IX, expulsats ja els musulmans, el Baix Empordà fou incorporat a l’imperi carolingi i repartit entre el comtat d’Empúries (sector del Ter) i el de Girona i posteriorment el de Besalú (la zona costanera).

La riquesa de monuments medievals és notable, a més de la gran quantitat de castells que senyoregen la regió (Montgrí, Vulpellac, Peratallada, Calonge, la Bisbal, etc), abunden les poblacions emmurallades (Pals, Sant Feliu, Begur, Cruïlles, Peratallada, Palau-sator, etc) i abundants mostres d’arquitectura religiosa, com les 53 esglésies romàniques catalogades.

Del segle XIV al XVII formà part de la vegueria de Girona i, després del Decret de Nova Planta, del corregiment del mateix nom. La divisió territorial de 1936 inclogué dins el Baix Empordà Sant Feliu de Guíxols i la vall d’Aro, lligats tradicionalment a la Selva.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme – Institut d’Estudis

Baix Ebre, el

77 Respostes

Comarca de Catalunya: 1.002,67 km2, 78.977 hab (2016), densitat: 78,77 h/km2, cap: Tortosa

0baix_ebreConsta de 14 municipis: l’Aldea – Aldover – Alfara de Carles – l’Ametlla de Mar – l’Ampolla – Benifallet – Camarles – Deltebre – Paüls – el Perelló – Roquetes – Tivenys – Tortosa – Xerta

GEOGRAFIA FÍSICA – Juntament amb el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, conforma les Terres de l’Ebre. Limita al nord amb el Baix Camp i la Ribera de l’Ebre, a ponent amb la Terra Alta, al sud amb el Montsià, i a llevant amb la mar Mediterrània. L’orografia determina en aquest espai quatre zones ben diferenciades: a l’interior, la zona muntanyosa, darrer fragment de la serralada Pre-litoral, es perfila amb les serres dels ports de Beseit (el Caro, 1.447 m), al nord, profundament trencada pels barrancs que baixen a l’Ebre, i de Cardó, a l’esquerra del riu, de característiques càrstiques i ben coberta de boscos i pineda; la plana quaternària, tallada també per barrancs; la vall al·luvial, formada per les quatre terrasses de l’Ebre, eix vivificador de tota la regió, i finalment el delta de l’Ebre, que amb una extensió d’uns 220 km2 de terra consolidada (la meitat corresponen al Montsià) i un centenar més entre aiguamolls, illes semiaquàtiques i basses, és el segon en importància de la Mediterrània, després del Nil.

El destacat paper biològic del delta, amb un poblament vegetal propi dels salobrars, d’una riquesa excepcional, amb una fauna del més gran interès, especialment d’ocells, amb més de 300 espècies i abundants colònies de cria, i una destacada importància com a refugi dels ocells de pas han fet que, el 1983, la Generalitat creés el Parc Natural del Delta de l’Ebre, de 7.735 ha, repartides entre el Baix Ebre (3.757) i el Montsià (3.979).

El clima és mediterrani continental, excepte a la muntanya, i les pluges hi són escasses, no més de 500 mm a la plana, agreujada per la forta evaporació, els vents secs i la filtració en sòls calcaris.

pobl_baixebrePOBLACIÓ – La població del Baix Ebre ha experimentat un augment del 3,3% el decenni 1981-91 i el seu repartiment està clarament marcat pel riu i les zones de regatges. La major concentració es dóna a Tortosa, el cap de la comarca, amb el 45%, i al Deltebre, amb el 16%, i és característica la disseminació pels regadius de la ribera. El sector primari, prop del 30% de la població activa, manté una taxa superior a la mitjana catalana.

ECONOMIA – L’agricultura continua essent l’activitat principal; la zona dedicada a regadiu és la més extensa de Catalunya (arròs, cítrics i hortalisses), i del secà destaca l’olivera. La pesca té importància a tot el golf de Sant Jordi, amb captures de peix i llagostins, i als estanys i sèquies del delta (anguiles). La indústria, especialment la del metall i l’alimentació, es concetra sobretot a Tortosa, Roquetes i l’Ametlla de Mar, i ocupa un terç de la població de la comarca. El turisme és especialment important a la costa: Deltebre, l’Ametlla de Mar i l’Ampolla.

HISTÒRIA – La història i el poblament del Baix Ebre, lligats essencialment al riu, han determinat al llarg del temps dues zones geogràfiques clarament diferenciades. La interior, amb uns antecedents particularment antics, conserva vestigis del neolític i d’etapes següents. Posteriorment va ser poblada pels ilercavons, poble de cultura ibèrica. A l’època romana, Tortosa fou un important nucli -el títol de ciutat prové de la civitas que fou amb els romans, Iulia Ibera Ilercaonia Dertosa– .

baix_ebre1Tot el territori del Baix Ebre, constituí el nucli del bisbat de Tortosa, i amb la invasió sarraïna la ciutat esdevingué capital de la taifa de Tortosa i s’hi bastí la impressionant fortalesa de la Suda. Després de la conquesta, al segle XII, Tortosa i totes les viles sobre l’Ebre van viure una notable puixança gràcies al control que exercien sobre el riu. La costa, en canvi, sobretot el delta, respon a un establiment i una explotació moderna, iniciats dins el primer terç del segle XX per la Mancomunitat de Catalunya, que dessecà i sanejà el territori i aviat passà a ser una de les zones més fèrtils del país.

El Baix Ebre ha format part de totes les circumscripcions administratives de Tortosa (vegueria, corregiment, partit judicial). La divisió territorial de la Generalitat repartí el territori del partit judicial de Tortosa entre les comarques del Montsià i del Baix Ebre.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Consell Esportiu – Servei Educatiu

Baix Camp, el

82 Respostes

Comarca de Catalunya: 697,15 km2, 190.973 hab (2014), Densitat: 273,93 h/km2, cap: Reus

0baix_camp

Té 28 municipis: l’Albiol – l’Aleixar – Alforja – Almoster – Arbolí – l’Argentera – les Borges del Camp – Botarell – Cambrils – Capafonts – Castellvell del Camp – Colldejou – Duesaigües – la Febró – Maspujols – Montbrió del Camp – Mont-roig del Camp – Prades – Pratdip – Reus – Riudecanyes – Riudecols – Riudoms – la Selva del Camp – Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant – Vilanova d’Escornalbou – Vilaplana – Vinyols i els Arcs

GEOGRAFIA FÍSICA – És una de les tres comarques, la més meridional, que formen la regió del Camp de Tarragona. Limita al nord amb la Conca de Barberà i l’Alt Camp (nord-est), el Tarragonès a l’est, la mar Mediterrània la tanca al sud-est, la Ribera d’Ebre al sud i a l’oest el Priorat. Està format per una vasta plana de sedimentació quaternària baix_campadossada al litoral, circumdada per un amfiteatre muntanyós de basament granític i d’esquists cobert de taules calcàries i gresos roigs: muntanyes de Prades (amb el tossal de la Baltasana, 1.201 m) al nord i la serra de Pratdip i de l’Argentera a l’oest. Al punt d’unió de la plana i el cinyell muntanyós es drecen altes cingleres com la serra de la Mussara, la Creu de Llaberia o la Mola de Colldejou.

El sistema hídric és molt pobre i es limita a una sèrie de rieres, que neixen a la serra de Prades o a les muntanyes de ponent. La costa és rectilínia, baixa i arenosa.

El clima es benigne i les muntanyes protegeixen la comarca de les influències interiors: la temperatura mitjana anual és d’uns 15º a la costa i 12º a la serra de Prades. Les pluges hi són escasses -un màxim de 800 mm a la serra de Prades- i a la tardor es quan presenten un índex superior. El serè o mestral, a la tardor i l’hivern, i la marinada, a l’estiu, escampen boires i nuvolades i asseguren un cel net gairebé la meitat de dies de l’any. A les terres baixes i seques predomina la màquia de garric; l’alzinar a la muntanya i a la plana litoral i la roureda a la Mussara.

pobl_baixcampPOBLACIÓ – La població del Baix Camp ha experimentat un creixement notable: l’11,3%, la dècada 1981-91. Es concentra sobretot a Reus (66,6%) i Cambrils (11%), els dos nuclis urbans de la comarca, mentre que la despoblació afecta fortament els nuclis de muntanya i alguns de la plana. La meitat de la població activa es dedica al sector terciari, prop del 40% al secundari i a la ratlla del 10% al primari.

ECONOMIA – L’agricultura té el conreu característic en l’avellaner, que ha arribat en part a desplaçar la vinya i l’olivera i, encara més, el garrofer i els cereals. Aquests darrers decennis, el regadiu s’ha popularitzat gràcies als pantans de Riudecanyes i Siurana. Cal destacar també l’expansió de l’avicultura, que avui presenta més de 2.000 explotacions; la pesca, d’altra banda, es concentra als ports de Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant, coincidint geogràficament amb l’expansió del fenomen turístic i les seves instal·lacions (Cambrils, platges de Mont-roig, Vandellós, etc). El principal nucli industrial i comercial de la zona és Reus, ciutat de llarga tradició i que ofereix gran varietat d’activitats. Reus és també un important centre cultural amb notables institucions que irradien la seva influència més enllà de la comarca, com el Centre de Lectura, el Círcol, l’Orfeó, etc. A partir de 1972 funciona a Vandellòs una central nuclear, desmantellada el 1995. El 1987 va inaugurar-se Vandellòs II.

HISTÒRIA – La comarca del Baix Camp estigué poblada des de temps remots; s’hi ha trobat restes del paleolític, pintures rupestres a les muntanyes de Prades, vestigis de la cultura indoeuropea i ibèrica. La romanització fou intensa a la plana, sota la influència de Tarraco, i la dominació sarraïna deixà la seva petja en els pobles de muntanya, on es refugiaren. A partir del segle XII, un cop Tarragona fou alliberada dels musulmans, començaren a establir-se els pobles actuals.

baix_camp2De gran importància a l’Edat Mitjana foren el comtat de Prades, centrat a la vila del mateix nom, que estenia el seu domini per la majoria de nuclis de les muntanyes, i la baronia d’Escornalbou, centrada en el castell i monestir d’Escornalbou i vinculada als arquebisbes de Tarragona.

La puixança de Reus arrencà ja en el segle XV amb la fabricació de teixits i aiguardents, que la portaren a esdevenir, durant el segle XVIII, la segona ciutat més important de Catalunya: juntament amb París i Londres, Reus fixava la cotització de l’aiguardent i era un centre comercial de primer ordre per al vi, oli i fruita seca. Aquest important creixement econòmic féu que al final del segle XIX i començament del XX es bastissin a la ciutat un important conjunt d’edificis modernistes. El 1835, Reus esdevingué cap d’un partit judicial, amb jurisdicció sobre quasi tot el Baix Camp, i en la divisió territorial del 1936 se’n confirmà la capitalitat sobre la comarca.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Consell Esportiu

Anoia

130 Respostes

Comarca de Catalunya: 866,31 km2, 117.504 hab (2016), densitat: 135,64 h/km2, capital: Igualada

0anoia

Formada per 33 municipis: Argençola – Bellprat – el Bruc – Cabrera d’Anoia – Calaf – Calonge de Segarra – Capellades – Carme – Castellfollit de Riubregós – Castellolí – Copons – els Hostalets de Pierola – Igualada – Jorba – la Llacuna – Masquefa – Montmaneu – Òdena – Orpí – Piera – la Pobla de Claramunt – els Prats de Rei – Pujalt – Rubió – Sant Martí de Tous – Sant Martí Sesgueioles – Sant Pere Sallavinera – Santa Margarida de Montbui – Santa Maria de Miralles – la Torre de Claramunt – Vallbona d’Anoia – Veciana – Vilanova del Camí

Limita al nord amb el Solsonès i el Bages; a l’est, amb el Baix Llobregat; al sud amb l’Alt Penedès i l’Alt Camp, i a l’oest, amb la Conca de Barberà i la Segarra.

GEOGRAFIA FÍSICA:  Situada a la depressió Central Catalana, bé que excavada en part per l’erosió o remuntant d’un riu de la depressió Prelitoral, l’Anoia. Presenta la forma d’una gran fossa, situada entre la serralada Prelitoral i els altiplans de la Segarra, dels quals comprèn una petita part. Pren el seu nom del riu Anoia que la drena juntament amb els seus afluents, i provoca l’aparició de tres medis físics diferenciats: 1) la conca d’Òdena, depressió ovalada i envoltada de muntanyes, formada per l’acció de l’erosió regressiva fluvial en els materials tous eocènics i oligocènics; 2) el conjunt de plataformes segarrenques sorgides de l’erosió diferencial, i 3) la vall de Carme, separada de la fossa igualadina, que és la zona més oberta de la conca d’Òdena, per la serra de Queralt i la de Collbàs. Les màximes altituds se situen al sector oriental (Montserrat, 1.224 m), però el fons de la conca no sobrepassa els 300 m.

El clima representa la transició entre el mediterrani i el continental; les pluges hi són escasses (400-500 mm) i l’oscil·lació tèrmica anual, forta (31ºC), la qual s’agreuja fora de la vall del riu, on té una temperatura mitjana anual de 14ºC. Els boscos hi són abundants; l’alzina, que n’és l’arbre característic, ha estat substituïda pel pi blanc, avui predominant.

pobl_anoiaPOBLACIÓ I ECONOMIA: La població de la comarca es distribueix en 33 municipis. La zona occidental i l’altiplà de Calaf tenen un major nombre de població activa dedicada a l’agricultura, mentre que a la rodalia d’Igualada i al sud de la comarca predomina la indústria.

Conreus de secà: cereals, vinya i ametllers. Els farratges i els conreus industrials (gira-sol i colza) tenen també una certa presència en l’agricultura comarcal. La indústria és el sector més important de la comarca, principalment la tèxtil (gèneres de punt i pell), les indústries mecàniques, foneries i bòbiles, si bé cal notar que globalment perd pes en favor dels serveis.

HISTÒRIA: La comarca conserva a l’abric Romaní (Capellades) un dels vestigis més antics de poblament de Catalunya, que es remunta al paleolític mitjà i també s’hi troben restes de l’edat del bronze (cova del Mas Vilar a Santa Maria de Miralles). La dominació romana també hi deixà restes importants, sobretot als Prats de Rei, antic municipi romà de la Segarra, i a Òdena, amb les restes excavades d’una vil·la romana a l’agregat de l’Empelt.

Al final del segle X, un segle després de l’expulsió dels musulmans d’aquestes terres, s’inicià el repoblament cristià de la comarca amb la construcció d’un seguit de castells roquers entre els quals destaquen els de Claramunt, Piera, Boixadors, Òdena, Castellfollit de Riubregós. Deixant de banda els castells, la comarca és molt rica en monuments medievals com ara l’església de Santa Maria de la Tossa de Montbui, un dels monuments alt-medievals més interessants de Catalunya, les de Santa Maria de Rubió i Santa Càndia d’Orpí, amb elements romànics i gòtics.

A les divisions provincials de 1822 i 1833, l’Anoia (excepte Bellprat i la Molsosa) entrà a formar part de la província de Barcelona i el 1936 la Generalitat delimità la comarca sobre el partit judicial d’Igualada.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques

Alta Ribagorça, l’

59 Respostes

Comarca de Catalunya: 426,86 km2, 3.867 hab (2016), densitat: 9,06 h/km2, capital: el Pont de Suert

0alta_ribagorcaFormat per 3 municipis:  el Pont de Suert – la Vall de Boí – Vilaller

De creació recent (1988), correspon a la regió històrica del comtat de Ribagorça. Limita amb la Vall d’Aran al nord, al nord-est amb el Pallars Sobirà -comarca amb la qual comparteix el Parc Natural d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici-, a l’est i sud, amb el Pallars Jussà i a l’oest amb la Ribagorça i l’Aragó.

alta_ribagorca1GEOGRAFIA FÍSICA.- S’estèn des de la zona axial pirinenca, al sector dels massissos de Besiberri i Montardo d’Aran, fins a la serra de Sant Gervàs, a la barrera calcària de les serres interiors pre-pirinenques, i comprèn el vessant esquerre de la vall de Barravés, que constitueix l’alta conca de la Noguera Ribagorçana, i la vall de Boí, que s’obre al pas de la Noguera de Tor. Comarca de muntanya, presenta un relleu abrupte, amb cims que superen els 3.000 m, (pic de Comaloforno al Besiberri), circs glaciars, zones lacustres i valls estretes i encaixades.

Les precipitacions, tant d’aigua com de neu, hi són abundants (de 800 a 1.200 mm anuals), i el fred, rigorós a l’hivern.

La vegetació és variada i complexa, des de la mediterrània de les zones més baixes (carrasca), a la d’alta muntanya (avetosa, pi negre i prat alpí), passant per la submediterrània i l’atlàntica. De la fauna, especialment rica i interessant, destaca l’isard, el senglar i el gat mesquer, i dels ocells, l’àguila reial, el gall fer i el picot negre.

POBLACIÓ.- La població, concentrada al fons de les valls, presenta un baix índex de densitat, una mitjana d’edat molt elevada (45 anys), i una lleugera tendència a l’emigració.

ECONOMIA.- La base tradicional ha estat la ramaderia (ovelles, vaques i bestiar equí) i el bosc; l’agricultura, de caràcter subsidiari, es limita a farratge i patates a la zona alta, que donen pas als cereals i a alguns productes d’horta i fruiters a mesura que es davalla a les valls. En els últims temps, l’aprofitament dels recursos hidràulics per a la producció d’energia elèctrica ha afavorit la millora de les vies de comunicació i ha potenciat el turisme. Actualment, la comarca posseeix una infraestructura adequada, especialment lligada als esports d’hivern, que fa que a la temporada alta s’arribi a doblar el nombre d’habitants de la comarca. El municipi del Pont de Suert, concentra la major part de la població, repartint-se la resta per la Vall de Boí i Vilaller, municipis molt extensos que inclouen nombrosos agregats.

alta_ribagorca2HISTÒRIA.- La comarca forma part de la regió històrica de la Ribagorça, formada a l’Edat Mitjana amb la creació del comtat de Ribagorça. Aquest territori, que comprenia les conques de l’Éssera i l’Isàvena i part de la del Noguera Ribagorçana, era regit per un comte, que depenia inicialment dels comtes tolosans i posteriorment dels sobirans de la Corona Catalano-Aragonesa. Les disputes, però, entre catalans i aragonesos per la possessió d’aquestes terres, atesa la seva condició fronterera, foren una de les característiques que marcà la vida de la regió. La divisió provincial de 1833, que fixà el curs de la Noguera Ribagorçana com a línia divisòria entre les províncies de Lleida i Osca, partí definitivament la regió, malgrat la persistència de la llengua catalana en gran part del territori que passà a formar part d’Aragó.

Des del punt de vista artístic destaca el conjunt d’esglésies romàniques de la vall de Boí, manades bastir entre els segles XI i XIII pels Erill, poderós llinatge que dominava la vall. Les més notables, tant per l’arquitectura com per les pintures que s’hi han conservat, són les de Taüll (Sant Climent i Santa Maria), tot i que també posseeixen gran interès les de Boí, de Barruera, de Durro i Erill la Vall.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme

Alt Urgell, l’

102 Respostes

Comarca de Catalunya: 1.447,46 km2, 20.548 hab (2016), densitat: 14,20 h/km2, capital: la Seu d’Urgell

0alt_urgellConsta de 19 municipis:  Alàs i Cerc – Arsèguel – Bassella – Cabó – Cava – Coll de Nargó – Estamariu – Fígols i Alinyà – Josa i Tuixén – Montferrer i Castellbó – Oliana – Organyà – Peramola – el Pont de Bar– Ribera d’Urgellet – la Seu d’Urgell – les Valls d’Aguilar – les Valls de Valira – la Vansa i Fòrnols

Situada a la regió de la Seu d’Urgell. Limita amb Andorra i la Cerdanya al nord, a l’est amb el Berguedà, al sur-est amb el Solsonès, al sur-oest amb la Noguera i a l’oest amb el Pallars.

alt_urgell1GEOGRAFIA FÍSICA.- Comarca enclavada al Pirineu, està constituït per un sistema de petites valls formades al llarg del riu Segre. La més important, situada a l’aiguabarreig d’aquest riu i la Valira, al punt on es troba la Seu, s’obre en una plana, d’uns 7 km, entre el Cadí i el Pirineu, voltada d’altes serres boscoses i travessada per un seguit de valls.

El clima és de tipus mediterrani, modificat per la muntanya, amb precipitacions escasses (700 mm) que augmenten amb l’alçada. La vegetació és de tipus continental, amb predomini de la pineda de pi roig.

pobl_alturgellPOBLACIÓ.- L’Alt Urgell és una de les comarques de Catalunya que mostra senyals de despoblació, bé que lleugers: en el període 1981-91 s’ha registrat una minva de l’1,6%. La població es concentra principalment a la Seu d’Urgell (10.374 hab, el 54,5% del total de la comarca) i a la plana que l’envolta. Oliana i Organyà, on es trobaren les famoses Homilies, són altres poblacions importants.

ECONOMIA.- L’activitat econòmica principal és la ramaderia, especialment la bovina, amb un clar predomini de la vaca lletera. L’agricultura, centrada en els farratges i la patata, està clarament orientada vers la ramaderia, i la superfície conreada minva de dia en dia. La indústria hi és escassa; la més important i de més tradició és l’alimentària, en especial la lletera. També hi té un cert pes la indústria metal·lúrgica; la forestal, de gran importància fa un temps, ha quedat molt relegada. La promoció de la comarca de cara al turisme -les pistes d’esquí nòrdic de Sant Joan de l’Erm i l’aprofitament de les aigües dels rius de muntanya per a la pràctica del piragüisme en aigües braves- ha fet que el sector terciari experimentés un notable augment; actualment ocupa prop del 45% de la població.

alt_urgell2HISTÒRIA.- Les restes de poblaments antics a l’Alt Urgell es remunten al neolític, tot i que les més abundants, una vintena de megalits, corresponen ja a l’edat dels metalls. Tot i que la ruta del Segre fou de gran importància a l’hora de les invasions indoeuropees, no n’han quedat gaires restes, ni de la romanització, que hi fou escassa. De gran importància per a la història d’aquestes terres fou la creació pels reis francs, al segle VIII del comtat d’Urgell, que comprenia a l’Alt Urgell, Andorra, una part del Solsonès i de la Segarra. A partir del segle XI, amb la creació del vescomtat del Baix Urgell, quedà limitat a l’Alt Urgell. Els comtes, ocupats en la conquesta de noves terres, deixaren el comtat a mans dels vescomtes i dels bisbes de la Seu, que de fet es repartiren el domini de la zona i prepararen la separació d’Andorra, efectiva a partir del segle XVI, poc després que el comtat, al cap de set segles de supervivència, quedés definitivament annexat a la corona. La catedral d’Urgell, d’altra banda, és la mostra més clara del poder del bisbat d’Urgell, creat ja al segle VI, i que a l’Edat Mitjana s’estenia per un territori que sobrepassava els 10.000 km2. Dedicada a Santa Maria, és un dels monuments més notables del romànic català, declarada monument històrico-artístic el 1931. L’església actual, la quarta de les conegudes, és obra del segle XII i es deu al plantejament del mestre d’obres Ramon Llombard, de probable origen italià. Amb tot, la presència del romànic, l’estil més característic de la regió, no es limita a la Seu, i en trobem bones mostres al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, a Anserall, a l’església de Sant Climent, a Coll de Nargó, i un seguit d’esglesioles repartides per valls i muntanyes.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques

Alt Penedès, l’

100 Respostes

Comarca de Catalunya: 592,69 km2, 106.275 hab (2016), densitat: 179,31 h/km², capital: Vilafranca del Penedès

0alt_penedesConsta de 27 municipis:  Avinyonet del Penedès – les Cabanyes – Castellet i la Gornal – Castellví de la Marca – Font-rubí – Gelida – la Granada – Mediona – Olèrdola – Olesa de Bonesvalls – Pacs del Penedès – el Pla del Penedès – Pontons – Puigdàlber – Sant Cugat Sesgarrigues – Sant Llorenç d’Hortons – Sant Martí Sarroca – Sant Pere de Riudebitlles – Sant Quintí de Mediona – Sant Sadurní d’Anoia – Santa Fe del Penedès – Santa Margarida i els Monjos – Subirats – Terralavit – Torrelles de Foix – Vilafranca del Penedès – Vilobí del Penedès

alt_penedesGEOGRAFIA FÍSICA.- Una de les tres comarques en què, juntament amb el Baix Penedès i el Garraf, es divideix el Penedès. Limita al nord amb l’Anoia, a l’est amb el Baix Llobregat, al sud amb el Garraf i a l’oest amb el Baix Penedès. L’Alt Penedès està constituït bàsicament per una plana, extensa i fèrtil, anomenada Depressió Prelitoral, o també Depressió del Vallès-Penedès, emmarcada al nord per la serralada Pre-litoral, amb les serres d’Ancosa, Font-rubí i Mediona, i a migdia per la serralada Litoral, amb el puig d’Àguila i d’Olèrdola. A ponent i llevant la plana es prolonga sense límits naturals cap a les comarques veïnes.

El riu de Foix, la riera de Sant Sebastià i de la Rovira, que desemboquen directament al mar, i l’Anoia, que ho fa al Llobregat, constitueixen els principals cursos de la comarca.

Protegida per la serralada Prelitoral de les influències climàtiques de la Depressió Central, la comarca presenta les característiques pròpies de la zona mediterrània, amb temperatures suaus (15º de mitjana al pla) i pluges no gaire abundants (550 mm). La vegetació és la pròpia de la zona mediterrània poc humida, tot i que l’alzinar ha estat substituït per pi blanc.

pobl_altpenedesPOBLACIÓ.- La població ha experimentat un creixement moderat el decenni 1981-91, prop del 8%. La capital, Vilafranca del Penedès (28.000 hab), important cruïlla de camins, concentra un 30% de la població.

ECONOMIA.- El conreu principal de la comarca és la vinya, que ocupa a la ratlla del 75% del sòl cultivable. La resta de conreus tenen poca importància i estan concentrats als municipis de ponent. La indústria més puixant és l’alimentària, que aplega el 40% de les empreses del sector, Sant Sadurní d’Anoia, pel que fa al cava, i Vilafranca del Penedès, pel que fa al vi, concentren la indústria vinícola, decididament preponderant a la zona. A més de les poblacions esmentades, cal destacar Olesa de Bonesvalls, Sant Martí Sarroca, Gelida, Sant Pere de Riudebitlles, Santa Margarida i els Monjos i Pontons.

alt_penedes2HISTÒRIA.- La comarca, zona de pas, a mig camí de Barcelona i Tarragona, conserva restes arqueològiques de poblaments ibèrics i romans (Olèrdola). Durament castigada per la invasió sarraïna, al segle IX s’hi constituí una marca fronterera dependent del comtat de Barcelona. Un segle després s’hi començaren a bastir un seguit de castells defensius (Olèrdola, Subirats, els Domenys, etc), a redós dels quals es construïren petites esglésies romàniques, algunes de gran interès. En aquesta època, Olèrdola es convertí en el centre de la marca, anomenada també comtat del Penedès, fins que a partir del segle XII, anà perdent importància a favor de Vilafranca, vila on els sobirans catalans bastiren un palau reial, que encara conserva. Passat el perill de les escomeses sarraïnes, la població s’assentà a la plana, al pas de la Via Augusta romana i d’altres que solcaven la comarca, constituint-ne els nuclis principals.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Enoturisme

Alt Empordà, l’

199 Respostes

Comarca de Catalunya: 1.357,54 km2, 140.118 hab (2016), Densitat: 103.21 h/km², capital: Figueres

0alt_empordaConsta de 68 municipis: Agullana – Albanyà – l’Armentera – Avinyonet de Puigventós – Bàscara – Biure – Boadella i les Escaules – Borrassà – Cabanelles – Cabanes – Cadaqués – Cantallops – Capmany – Castelló d’Empúries – Cistella – Colera – Darnius – l’Escala – Espolla – el Far d’Empordà – Figueres – Fortià – Garrigàs – Garriguella – la Jonquera – Lladó – Llançà – Llers – Maçanet de Cabrenys – Masarac – Mollet de Peralada – Navata – Ordis – Palau de Santa Eulàlia – Palau-saverdera – Pau – Pedret i Marzà – Peralada – Pont de Molins – Pontós – el Port de la Selva – Portbou – Rabós d’Empordà – Riumors – Roses – Sant Climent Sescebes – Sant Llorenç de la Muga – Sant Miquel de Fluvià – Sant Mori – Sant Pere Pescador – Santa Llogaia d’Àlguema – Saus, Camallera i Llampaies – la Selva de Mar – Siurana – Terrades – Torroella de Fluvià – la Vajol – Ventalló – Vilabertran – Viladamat – Vilafant – Vilajuïga – Vilamacolum – Vilamalla – Vilamaniscle – Vilanant – Vila-sacra – Vilaür

Situat en el sector més nord-occidental del Principat, és una de les dues comarques en què es divideix l’Empordà.

alt_emporda1GEOGRAFIA FÍSICA.- Limita pel sud-oest amb el Baix Empordà, el Gironès i la Garrotxa, al nord amb França i a l’est amb la Mediterrània. És constituït bàsicament per una plana al·luvial formada per la Muga i el Fluvià, que desemboquen en el golf de Roses, oberta entre la serra de l’Albera, al nord, i el massís de Montgrí, al sud. Al punt de contacte d’aquestes dues serres amb el mar, la costa és abrupta i fragmentada (Costa Brava). El golf, al mig, presenta un canvi, una costa baixa, amb estancaments.

Els rius principals són la Muga, que neix al Pirineu, i el Fluvià, que ve de les muntanyes de la Garrotxa. La vegetació és mediterrània septentrional, tot i que la majoria de boscos han estat destruïts per l’home. Al litoral s’hi formen aiguamolls (zona declarada Parc Nacional dels Aiguamolls de l’Empordà el 1983), amb una vegetació específica i una fauna de gran interès científic.

El clima és mediterrani humit i la temperatura mitjana anual és de 14,9º a Figueres. Els vents hi tenen una gran importància, sobretot la tramuntana, freda i violenta, que bufa del nord, i el garbí o marinada, que bufa a l’estiu.

pobl_altempordaPOBLACIÓ.- La població ha augmentat la darrera dècada a la ratlla del 12%. Es concentra sobretot als nuclis de població i es dedica preferentment al sector terciari, atesa la gran importància del turisme en aquesta zona.

ECONOMIA.- L’economia tradicional, de caràcter rural, es basa en el conreu de la vinya i l’olivera, els farratges i els cereals. La ramaderia, que aprofita els prats naturals de la part més humida de la plana, ha crescut considerablement aquests darrers anys, i la pesca, concentrada als ports de Roses, l’Escala, el Port de la Selva i Llançà, manté encara una forta vitalitat. Figueres, la capital, és una activa ciutat mercat i nus de comunicacions important. Altres poblacions destacades són Roses, l’Escala, Castelló d’Empúries, Llançà, la Jonquera, Portbou, Cadaqués i Sant Climent Sescebes.

alt_emporda2HISTÒRIA.- Zona poblada d’antic, té especial importància la cultura ibera i sobretot l’assentament grec d’Empúries. Posteriorment, els romans, des de la mateixa Empúries, estengueren per la plana grans explotacions agrícoles i nuclis concentrats als turons, que després de la Reconquesta esdevingueren la forma de poblament tradicional de l’Empordà. A partir de l’Edat Mitjana i fins al segle XIX el territori estigué sota domini dels senyors feudals de Peralada (després vescomtes de Rocabertí) i els comtes d’Empúries. Des d’un punt de vista arqueològic i artístic, la comarca presenta un interès especial. A les restes d’Empúries, magnífic testimoni del pas de grecs i romans per aquestes terres, s’hi suma un important llegat medieval: s’hi han catalogat 25 edificis romànics, entre els quals destaca la mola impresionant de Sant Pere de Rodes. Ja als nostres dies destaca la figura de Salvador Dalí i el seu museu de Figueres, un dels més visitats del país.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques

Alt Camp, l’

84 Respostes

Comarca de Catalunya: 538 km2, 44.296 hab (2016), Densitat: 82,33 h/km², capital: Valls.

0alt_camp

Format per 23 municipis: Aiguamúrcia – Alcover – Alió – Bràfim – Cabra del Camp – Figuerola del Camp – els Garidells – la Masó – el Milà – Montferri – Mont-ral – Nulles – el Pla de Santa Maria – el Pont d’Armentera – Puigpelat – Querol – la Riba – Rodonyà – el Rourell – Vallmoll – Valls – Vilabella – Vila-rodona

Juntament amb el Tarragonès, el Baix Camp i la Conca de Barberà, forma part del territori més extens que coneixem amb el nom de Camp de Tarragona. Limita amb les mencionades comarques, a més del Baix Penedès. 

alt_camp2

GEOGRAFIA FÍSICA.- Presenta una part plana, que es prolonga al migdia, en direcció al mar, pel Tarragonès i el Baix Camp, circumdada per una franja muntanyosa; la serra de Miramar i els contraforts de la serra de Prades hi fan de límit al nord i a l’oest, i les muntanyes del Gaià, a llevant.

El Francolí i el Gaià, amb els seus afluents, que travessen la comarca de nord a sud, originen una zona de regadius -cas del Francolí- i l’obertura natural d’una vall més abrupta i trencada -la produïda per l’erosió fluvial del Gaià-.

L’orla muntanyosa la protegeix de les influències climàtiques de la Depressió Central; hi domina el clima mediterrani (15º a la plana i 12º a la muntanya), i les precipitacions són escasses (500 mm).

pobl_altcamp

POBLACIÓ.- El darrer decenni hi ha hagut un notable creixement demogràfic, centrat sobretot a Valls, que representa més de la meitat de la població de la comarca.

ECONOMIA.- La indústria n’és l’activitat principal, sobretot el sector de la metal·lúrgia i també el paper, els materials de construcció, el tèxtil i l’alimentari. Es concentra fonamentalment a Valls i, darrerament, a Alcover. L’agricultura, que el segle passat hi féu bastir els edificis de les cooperatives agrícoles, la majoria modernistes, hi està en retrocés, i en menys d’una dècada la superfície conreada ha disminuït un 15%. Els conreus més importants són la vinya i l’avellaner. El sector terciari és feble i està centrat sobretot a Valls. Aquests darrers temps, la comarca ha esdevingut un focus d’atracció turística gràcies a l’anomenada que ha adquirit la calçotada de Valls i a l’auge de les concentracions castelleres que s’hi celebren.

alt_camp

HISTÒRIA.- Terra de pas entre el litoral i les terres interiors, ja en època romana hi discorria la Via Aurèlia, que comunicava Tarragona amb els grans centres urbans de Lleida i Saragossa. Amb tot, els vestigis antics hi són rars (un forn de ceràmica ibèrica a Fontscaldes i algunes restes romanes esparses) i no és fins a la Reconquesta, amb l’ocupació de la vall del Gaià i la construcció d’un seguit de castells per tota la comarca, que l’Alt Camp, nom ja documentat des del 1315, entra decididament en la història del país. Un paper destacat en la història d’aquestes terres l’ha tingut el monestir de Santes Creus, compendi artístic de romànic al barroc. El seu origen es remunta a l’any 1158 amb la donació de terrenys que van fer Guerau Alemany (IV) de Cervelló i altres nobles. Els abats que el regiren impulsaren l’explotació agrícola d’aquestes terres i en fomentaren la vida cultural.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques