Comarca de Catalunya: 735,00 km², 403.259 hab (2017), densitat: 548,65 h/km², capital: Granollers

Consta de 39 municipis: Aiguafreda – l’Ametlla del Vallès – Bigues i Riells – Caldes de Montbui – Campins – Canovelles – Cardedeu – Cànoves i Samalús – Figaró-Montmany – Fogars de Montclús – les Franqueses del Vallès – la Garriga – Granollers – Gualba – la Llagosta – Llinars del Vallès – Lliçà d’Amunt – Lliçà de Vall – Martorelles – Mollet del Vallès – Montmeló – Montornès del Vallès – Montseny – Parets del Vallès – la Roca del Vallès – Sant Antoni de Vilamajor – Sant Celoni – Sant Esteve de Palautordera – Sant Feliu de Codines – Sant Fost de Campsentelles – Sant Pere de Vilamajor – Santa Eulàlia de Ronçana – Santa Maria de Martorelles – Santa Maria de Palautordera – Tagamanent – Vallgorguina – Vallromanes – Vilalba Sasserra – Vilanova del Vallès

Situada a la Depressió Prelitoral, entre el Vallès Occidental (oest), el Bages (nord-oest), Osona i la Selva (nord i nord-est), el Maresme (est) i el Barcelonès (sud).

GEOGRAFIA FÍSICA.- De relleu pla, forma part de la fossa tectònica del Vallès, la qual, encerclada per la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral, està emplenada amb materials miocènics tous en els quals s’ha encaixat la xarxa hidrogràfica formant una sèrie de valls longitudinals; les màximes altituds es localitzen al sector nord-est, on es troba el massís del Montseny (1.712 m alt al turó de l’Home). El clima ès mediterrani, lleugerament modificat pel fet que la influència benèfica del mar queda obstaculitzada per la barrera orografica de la Serralada Litoral; les temperatures presenten mitjanes anuals i diàries elevades, i el veritable hivern climàtic (menys de 6 ºC de mitjana mensual) només es dóna a l’àrea muntanyosa septentrional; la pluviositat oscil·la entre els 600 i el 700 mm anuals a la plana, i s’eleva fins al 1.000 mm anuals al Montseny; el regim pluviomètric presenta un marcat màxim de tardor produït per les ‘llevantades, masses d’aire humit procedent del nord-est que aconsegueixen de travessar la Serralada Litoral. La vegetació natural és variada i les més esteses són les típicament mediterrànies (alzina surera i pi blanc) i les submediterrànies, esteses a la plana i a la Serralada Litoral, respectivament; la vegetació subalpina (roures) és localitza de forma aïllada al Montseny, al Montnegre i a Sant Quirze Safaja (Moianès), i la d’alta muntanya (faigs i avets), exclusivament al Montseny; aquest massís constitueix una de les zones preservades del territori català, mitjançant el parc natural del Montseny creat el 1977. La xarxa fluvial és formada per dues conques hidrogràfiques diferents, ambdués tributàries directes del Mediterrani: la de la Tordera, que drena el sector oriental de la comarca, i la del riu Besòs (amb els seus afluents el Congost, el Mogent i el Tenes) al sector occidental.

POBLACIÓ I ECONOMIA.- El creixement demogràfic fou nul durant la segona meitat del s XIX, però la població es duplicà des del començament del s XX fins al 1960, triplicat el 1970 i més de quintuplicat el 1986, gràcies a l’existència d’un fort corrent immigratori procedent d’altres comarques catalanes i d’Andalusia, i atret per la indústria i la proximitat de Barcelona. En el període 1900-60 el creixement afectà fonamentalment l’aglomeració urbana de Granollers (Granollers, Canovelles i les Franqueses del Vallès), Mollet del Vallès i els nuclis perifèrics importants (la Garriga i Sant Celoni), mentre que el període 1961-86 els increments més notables s’enregistraren als municipis del fons de la depressió: la Llagosta, Montmeló, Montornès del Vallés, Parets del Vallès, Canovelles i les Franqueses del Vallès, Lliçà de Munt i Lliçà de Vall, tots els quals han triplicat com a mínim la població en aquest quart de segle. Des del punt de vista de l’estructura econòmica hi ha un clar predomini del sector secundari per sobre dels altres sectors. L’estructura productiva de l’agricultura està enfocada a la ramaderia, especialment la bovina, tant de llet com de carn, que amb prop de 60.000 caps ocupa el segon lloc de tot Catalunya; pren certa volada el bestiar porcí. La indústria es concentra a Granollers i al llarg dels eixos constituïts per les vies de comunicacions; la indústria més antiga és la tèxtil, però al seu costat són avui importants la de la metal·lúrgia i la de la construcció, seguides de l’alimentària i la química. A conseqüència de la crisi tèxtil sorgiren noves indústries (alimentàries, de detergents, d’electrodomèstics, d’articles per a la construcció, de materials plàstics), la qual cosa n’ha diversificat l’oferta industrial. Des del punt de vista comercial, la comarca forma part de l’àrea de Barcelona, on el mercat de Granollers constitueix una àrea subsidiària que ateny a tota la comarca. Als vessants muntanyosos, amb gran atractiu paisatgístic, s’han desenvolupat un gran nombre d’urbanitzacions que amplien els centres tradicionals d’estiueig (la Garriga, Aiguafreda, Castellterçol i Sant Feliu de Codines, principalment).

HISTÒRIA.- El poblament prehistòric fou paral·lel al del Vallès Occidental. Els vestigis anteriors al neolític són incerts, mentre que d’ençà de la fase neolítica dels sepulcres de fossa (Bigues, Canovelles, Montornès, etc) es manifesta intens. Durant les primeres edats dels metalls, la comarca fou part del sector meridional de l’àrea megalítica catalana, amb megàlits localitzats a les serres que la separen del Maresme (dòlmens a Vallgorguina, Vilalba Sasserra, la Roca) o a les del nord de la comarca, al Congost i a Castellterçol. Hi ha vestigis dels primers temps de l’edat del ferro; però els documents es multipliquen, mostrant una demografia alta, a partir de l’època ibèrica, tant en poblats encimbellats a les muntanyes que tanquen el Vallès, sovint al límit de les comarques veïnes, sobretot en el cas del Maresme, com al pla. Aquest poblament de la plana era bàsicament dispers, amb nuclis petits i pròxims entre ells. Molts d’aquests nuclis es transformen en vil·les romanes. Altres vil·les nasqueren al s I dC, mentre que els poblats alts foren abandonats. Llerona, la Garriga i Samalús es destaquen per la densitat de poblament durant el període iberoromà. La comarca era travessada per la via Augusta (d’Hostalric en direcció a Sabadell), i Granollers (que deu correspondre a l’antiga ‘Semproniana) fou un eix de comunicacions important, on la via Augusta enllaçava amb la d’Íluro (Mataró) i la de Bàrcino a Ausa (Vic) pel Congost. Des de mitjan s XIV fins a la divisió en partits judicials del 1834 Granollers havia estat sempre el centre administratiu de tot el Vallès. El partit judicial de Granollers es formà amb tots els municipis de la comarca del Vallès Oriental establerta el 1936, excepte Castellcir (atribuït al partit de Vic), Granera (al de Manresa) i gran part de la conca alta de la Tordera (Sant Celoni, Campins, Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera, Gualba, Vallgorguina i Vilalba Sasserra, que foren atribuïts al d’Arenys de Mar); incloïa també Caldes de Montbui, del Vallès Occidental.

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme – Viquipèdia