Comarca de Catalunya: 1.001,24 km², 13.360 hab (2017), densitat: 13,34 h/km², capital: Solsona

Està formada per 16 municipis: Castellar de la Ribera – Clariana de Cardener – la Coma i la Pedra – Guixers – Lladurs – Llobera – la Molsosa – Navès – Odèn – Olius – Pinell de Solsonès – Pinós – Riner – Sant Llorenç de Morunys – Solsona – Torà

Situada a l’Altiplà Central, al varell nord-oriental de la Depressió Central, entre l’Anoia (sud), la Segarra i la Noguera (sud-oest), l’Alt Urgell (nord-oest), el Berguedà (nord-est) i el Bages (sud-est).

GEOGRAFIA FÍSICA: Constituïda per dos sectors diferenciats: al nord, una capçalera muntanyosa apuntalada al Pirineu i formada per un conjunt de serres de materials calcaris fortament plegats, que sobrepassen els 2.000 m alt: serres del Port de Comte (2.378 m), del Verd (2.274 m) i Guixers (2.233 m); el centre i el sud són formats per un conjunt d’altiplans de materials sedimentaris dipositats durant el terciari (gresos i margues, principalment), enlairats entre 600 i 800 m alt, i en els quals predominen les formes horitzontals.

El clima és de transició, i té alhora característiques prepirinenques, especialment visibles en la pluviositat, i una marcada tendència continental, manifestada en el règim tèrmic; les temperatures són baixes a l’hivern (mínimes mitjanes de -1ºC pel gener, i mínimes absolutes entre -11ºC i -15ºC, a Riner) i altes a l’estiu (màximes mitjanes de 28,2ºC al juliol), cosa que representa una amplitud tèrmica anual notable (18,3ºC) i un perllongat perill de glaçades. Les precipitacions són elevades, especialment al sector septentrional, on s’assoleixen els 1.000 mm anuals, amb importants pluges d’estiu que afecten la totalitat del territori.

La vegetació natural és abundant i variada; al sud-est predominen les alzines, i a la resta els boscos de pins, especialment la pinassa, que creix fins i tot en altures superiors als 1.500 m, i substitueix molt sovint el roure valencià, el pi roig (important fins als 2.000 m) i el pi negre, present a les muntanyes més altes, on també hi ha prats alpins. Hidrogràficament, les serres meridionals (serres de la Llena, Llobera i Pinós) fan de divisòria d’aigües entre les conques del Segre (riu ribera Salada i riu Llobregós) i del Llobregat (riu Cardener, amb els afluents aigua d’Ora i Negre).

POBLACIÓ: Hi predomina el poblament dispers en cases escampades d’origen medieval, i són pocs els nuclis de població concentrada (la Coma i la Pedra, Pinell de Solsonès, Sant Llorenç de Morunys i Solsona). L’evolució de la població ha estat molt accidentada en el decurs dels segles; es calcula que al començament del segle XIV el conjunt de la comarca tenia uns 11.000 o 12.000 h, xifra aproximada a l’actual; la pesta negra provocà una forta regressió i calgué una nova repoblació. La població, amb tot, no augmentà d’una manera sensible fins a la fi del segle XVI, quan es produí una important immigració occitana; durant el segle XVII s’incrementà la població rural segons semblen testimoniar-ho les nombroses construccions d’aquell període. Al principi del segle XVIII la població era d’uns 5.000 h, que es duplicà en el decurs de la centúria amb increment especialment al sector central i meridional i dels nuclis de Solsona i Sant Llorenç de Morunys, en detriment de l’àrea muntanyosa septentrional; durant la primera meitat del segle XIX es produí un altre increment de l’orde del 45%, i assolí el màxim poblacional l’any 1857 (16.670 h). La segona meitat del segle XIX es caracteritzà per un retrocés demogràfic provocat per la forta emigració vers les comarques més industrialitzades de Catalunya i vers Amèrica. Durant la primera meitat del segle XX fins al 1960, es produí una lleugera recuperació, però seguí un període de regressió, de manera que, dels quinze municipis comarcals (el 1990 li fou annexat el municipi de la Molsosa, fins llavors de l’Anoia), únicament Solsona i Sant Llorenç de Morunys augmentaren i només la capital comarcal ultrapassa els 1.000 h.

ECONOMIA: L’economia es basava tradicionalment en la ramaderia, amb transhumància estival vers les muntanyes, avui la seva importància és molt relativa, i només el bestiar porcí ha experimentat un increment. L’economia actual es fonamenta en l’agricultura, que és bàsicament de secà (98,9% del total conreat); desapareguda la vinya (a conseqüència de la fil·loxera) i altres conreus tradicionals com el cànem i les nogueres, avui els conreus més difosos són els cereals, les patates i els llegums. La indústria té poca importància, malgrat la tradició de la comarca: de les antigues indústries tèxtils llaneres, de coltelleria, d’armeria i d’extracció i venda de neu glaçada, només en perduren els testimonis documentals. Subsisteixen les indústries derivades de l’explotació forestal (serradores), la tèxtil cotonera (Solsona), del metall, de la construcció i l’alimentària (farineres i derivats de la llet a Solsona i a Sant Llorenç de Morunys). Pel que fa al sector terciari, només les activitats relacionades amb el turisme rural i amb els esports d’hivern, centralitzades aquestes últimes en l’estació d’esquí del Port de Comte, hi tenen una certa importància. Des del punt de vista comercial, la ciutat de Solsona ateny tota la comarca i part del sector més septentrional de la Segarra.

HISTÒRIA: El poblament prehistòric és excepcionalment ben documentat d’ençà del neolític, a través dels enterraments de la cultura dels sepulcres de fossa, que cobreixen la major part de la comarca, llevat de la muntanya septentrional, i que presenten una variant especial (en cista). La densitat continua durant el segon mil·leni, amb la civilització megalítica, estesa arreu de la comarca, amb una de les densitats més altes del Principat en megàlits, i també, amb no tanta densitat, de coves d’enterrament col·lectiu. Després d’un període poc documentat, hom coneix el poblament ibèric a partir del segle VI aC, sobretot a través dels poblats del Vilaró o Enseresa, a Olius, i de Castellvell de Solsona. La romanització fou intensa i Solsona (l’antiga Setelsis lacetana) fou un petit nucli urbà, i són coneguts diversos jaciments rurals; però l’economia de l’època no era exclusivament agrícola, puix que han estat localitzats forns de ceràmica a Abella i a Solsona.

El Solsonès pertangué, en la seva major part, al comtat de Cardona (després ducat), dins el qual comprenia la batllia de Sant Llorenç de Morunys, la de Solsona (excepte l’extrem nord-occidental), la part septentrional i occidental de la de Cardona i un petit sector de la de Torà. Tota la comarca, sense excepcions notables, formà part de la vegueria de Cervera, i des de la Nova Planta, el 1716, del corregiment de Cervera. Amb la divisió provincial del 1833 restà dins la província de Lleida, malgrat les comunicacions i les relacions econòmiques amb Manresa, i formà el partit judicial de Solsona, juntament amb la vall del Llobregós (Torà, Biosca i Sanaüja, de la Segarra; Vilanova de l’Aguda, a la Noguera), un sector de la vall mitjana del Segre, entre Peramola (Alt Urgell) i Ponts (Noguera) i, a la zona del Cadí, els termes de Gósol (Berguedà) i Josa de Cadí (Alt Urgell). La divisió comarcal del 1936 inclogué a la comarca del Solsonès el terme de Llanera, el qual l’any 1968 fou annexat al municipi segarrenc de Torà de Riubregós, i la llei de modificació comarcal del 1990 hi agregà el municipi de la Molsosa, fins aleshores pertanyent a l’Anoia.

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme