(Catalunya, 6 març 1810 – 1812)
Demarcació administrativa, creada pel decret del governador general Augereau durant l’ocupació francesa.
El seu corregidor era ajudat pels sots-corregidors de Barcelona, de Manresa i de Vic. Comprenia el territori que aproximadament tingué després la província el 1833.
Perdurà fins a l’annexió de Catalunya a l’imperi francès (1812).
(Catalunya, 1716 – 1810)
Demarcació administrativa. Creada pel decret de Nova Planta. Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Barcelona, exclosa la sots-vegueria del Vallès i la part del Maresme a llevant de Badalona.
Tenia dues alcaldies majors, a Barcelona mateix, una per a la jurisdicció civil i una altra per a la criminal.
El primer corregidor designat fou José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar (1718), governador militar de la ciutat; el primer alcalde major de la jurisdicció criminal fou Oleguer d’Ametller i Pescio (1718), i el primer de la civil, Josep Francesc d’Alòs i de Rius (1718).
(Catalunya, 985 – 1714)
Territori històric que arribà a aglutinar quasi tota Catalunya, així com d’altres jurisdiccions senyorials del vessant mediterrani.
Regit per un comte i després també marquès, a causa de la condició fronterera d’aquest espai. El comtat de Barcelona incloïa així les terres del Vallès, el Maresme i el Penedès. Amb el temps, els comtes de Barcelona s’anaren annexant els comtats de Girona, Besalú, Cerdanya, Urgell, Rosselló, Empúries, Pallars i part de la Ribagorça, i també foren, en determinats períodes, comtes de la Provença i senyors del Bearn, la Bigorra i altres territoris del Llenguadoc.
A mitjan segle XII, sota el regnat de Ramon Berenguer IV, amb la repoblació de Tarragona i la conquesta de Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), Miravet (1152) i Prades i Siurana (1153), esdevingueren senyors de tot Catalunya.
En el mateix regnat, pel matrimoni (1137) amb Peronella d’Aragó, els titulars prengueren el títol de prínceps i, amb Alfons I el Cast, fill de Ramon Berenguer i Peronella, el de reis d’Aragó. L’adopció del títol reial no implicà, tanmateix, ni la desaparició del comtat ni de l’estructura comtal.
Posteriorment, els comtes de Barcelona esdevingueren reis de la corona catalano-aragonesa gràcies a les conquestes de les Balears i València en temps de Jaume I, de Sicília, en època de Pere el Gran, la investidura de Còrsega i Sardenya donada per Bonifaci VIII a Jaume II el Just, la possessió dels ducats d’Atenes i Neopàtria, que passaren als dominis dels comtes sota Pere el Cerimoniós, i Nàpols, conquerida per Alfons el Magnànim. Així i tot, conservaren el títol de comtes, que perdura entre els aplegats per la monàrquia hispànica.
L’origen del comtat de Barcelona es remunta a les divisions administratives del Baix Imperi romà, que foren continuades pels visigots.
Instituït en comtat després de la conquesta de Barcelona per Lluís el Piadós (801), fou encomanat a Berà, noble got, i posteriorment a diversos senyors francs, fins que en el concili de Troyes (878) fou atribuït a Guifré I el Pelós, fill de Sunifred I d’Urgell i nét de Bel·ló I de Carcassona.
Durant el regnat de Guifré i a causa de l’afebliment de la monarquia franca, el comtat de Barcelona esdevingué hereditari, el primer tocant a la independència de tots els comtats regits per ell i els seus germans, fet que s’esdevingué el 985, quan el comte Borrell II no acceptà el vassallatge que li exigia el rei franc Hug Capet i trencà el lligam de dependència de Barcelona i els comtats catalans amb els francs i proclamà l’autonomia del seu comtat, que a poc a poc va anar afermant el domini moral i la seva supremacia sobre els altres comtats, recolzada en el nucli comtal Barcelona-Girona-Osona i en la capital del país, Barcelona, única ciutat important que havia aleshores en els territoris catalans.
Amb Alfons I de Catalunya (II d’Aragó, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, els comtes de Barcelona anteposaren a aquest títol el de reis d’Aragó.
(Catalunya, segle IV – )
(o arxidiòcesi de Barcelona) Demarcació de l’església catòlica. Amb seu episcopal a Barcelona, elevada el 1964 a arxidiòcesi sense sufragànies, amb subjecció directa a la Seu Apostòlica.
Bé que els primers indicis del cristianisme a la Barcino romana són del final del segle III i començament del IV (ho constaten el martiri de sant Cugat -vers 304- i altres, segons la tradició local –santa Eulàlia, sant Sever, sant Medir, etc-), els primers bisbes barcelonins coneguts documentalment són Pretextat (vers 343) i l’il·lustre escriptor sant Pacià (360-390).
Entorn del 450, Nundinari, bisbe de Barcelona, creà una nova seu episcopal a Egara (Terrassa), que subsistí fins a la invasió àrab. Al segle XII es produí una forta organització diocesana, en part promoguda pel bisbe sant Oleguer.
Els límits diocesans -aproximadament coincidents des de l’Edat Mitjana amb els de l’antic comtat de Barcelona– han sofert modificacions durant els darrers segles, sobretot a partir del Concordat de 1953.
L’arxiu diocesà, organitzat al segle XVIII per l’arxiver Antoni Campillo i reorganitzat modernament, conté documentació des de l’època medieval.
El seminari diocesà fou fundat (1595) pel bisbe J. Dimes Loris a l’antic convent de Montalegre, passà al Col·legi de Betlem de la Rambla (1872) després de l’expulsió dels jesuïtes, s’instal·là definitivament a l’edifici de l’Eixample (1882), on fou traslladada la Biblioteca Pública Episcopal i s’hi creà el Museu de Geologia (1874); hi radiquen també la Facultat de Teologia de Catalunya, creada el 1968, i altres institucions.
El Museu Diocesà, fundat el 1916 a l’edifici del seminari i passat recentment a la Pia Almoina, tocant a la catedral.
La primera catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Creu, fou una basílica paleocristiana (segle IV), amb baptisteri exempt d’època visigòtica i perdurà fins a la construcció de la catedral romànica, consagrada el 1058 i substituïda per l’actual, gòtica (segles XIV-XV; façana principal acabada al segle XX). A la cripta es veneren les relíquies de santa Eulàlia, cotitular de la catedral. Té cura de la catedral el cos de canonges constituït en capitol catedral, del qual depenen l’arxiu i el museu capitulars, de gran importància documental i artística.
El palau episcopal, al costat de la catedral i adossat a una torre romana, fou construït el segle XIII i remodelat el segle XVIII (nova façana i decoració a la sala del tron amb pintures de Francesc Pla el Vigatà).
En l’aspecte monumental cal subratllar les esglésies barcelonines de Sant Pau del Camp, Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria de Mar, Sant Just i Pastor, Santa Maria del Pi, el monestir de Pedralbes, Sant Sever, Sant Felip Neri, Betlem, la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat i de l’arxidiòcesi, i la Sagrada Família. Fora ciutat sobresurten el conjunt visigòtico-romànic de Sant Pere de Terrassa, el monestir de Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Mataró, Santa Maria de Vilafranca i el monestir de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.
Enllaç web: arquebisbat de Barcelona
(Barberà de la Conca, Conca de Barberà)
Comanda dels templers, una de les més antigues i importants de l’orde a Catalunya. El lloc i el castell de Barberà fou cedit a l’orde els anys 1132 i 1135 per donacions del comte Ermengol VI d’Urgell, que ratificà Ramon Berenguer IV de Barcelona el 1143.
Al començament del segle XIII els seus religiosos endegaren la casa de Vallfogona, que aviat (1240) s’independitzà de Barberà.
Extingits els templers (la comanda de Barberà es distingí per la resistència oposada al decret d’extinció de l’orde), la comanda passà al gran priorat de Catalunya de l’orde de Sant Joan, creat el 1319; en aquests temps era, de molt, la casa més rica de l’orde a Catalunya.
Els seus religiosos es refongueren amb els de l’Espluga de Francolí al començament del segle XV, però restaren alguns religiosos a Barberà; el 1664 s’hi reuní un capítol provincial de l’orde.
Fou propietat dels hospitalers fins al començament del segle XIX.
(o Banyoles) Nom del delta del Llobregat a l’edat mitjana.
Sector de marina dels antics termes de Sant Boi de Llobregat (els Banyols de Sant Boi, esdevingut més tard el Prat de Sant Boi, dellà Aigua o de Llobregat) i de Santa Eulàlia de Provençana (els Banyuls de Provençana, esdevinguda més tard el Prat de Provençana o deçà Aigua).
Mandíbula d’un home de Neanderthal, descoberta prop de l’estany de Banyoles, la primera trobada a Catalunya (1887); fou recollida per Pere Alsius entre els dipòsits sedimentaris de l’antillac, d’una extensió més gran que l’actual.
Es conserva a la Col·lecció Prehistòrica Alsius de Banyoles.
Despoblat, a l’esquerra de l’Ebre. Probablement, poc temps després de la conquesta cristiana, al segle XII, hi fou construït el castell de Banyoles, actualment enrunat, en un indret on hi havia hagut una població ibèrica (anomenada el Castellet de Banyoles).
Els primers anys del segle XV fou adquirit per la ciutat de Barcelona, per tal de construir una ruta que assegurés a la ciutat el proveïment de blat de les planes del Segre i d’Aragó; hi fou construïda una llotja (1408) per tal d’emmagatzemar-hi el blat que arribava per via fluvial i que era transportat fins a Miramar per una carretera feta fer igualment per Barcelona (1410).
Esdevinguda inutilitzable la llotja de Banyoles a causa de l’apartament del llit del riu, el camí fou allargat fins a Móra d’Ebre.
(Catalunya, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial. Posseïda, probablement, el segle XIII, pels descendents del primer veguer de Balsareny, Guifré (mort el 1020-21), casat amb Emma-Ingilberga de Besora, el qual fou pare de Guisla de Balsareny, muller del comte Ramon Berenguer I de Barcelona, i del bisbe de Vic, Guillem, successor d’Oliba.
La senyoria fou comprada el 1281 per Ramon de Peguera i de Gurb (mort el 1290) a Mateu de Balsareny (dit de Vilallonga) i estigué a les mans de la casa de Peguera fins a la fi del segle XV, que, per enllaços matrimonials, passà als Oliver.
El darrer d’aquesta família, Miquel d’Oliver i de Sarriera, fou succeït (1622) per la seva muller Elisabet de Corbera, la qual llegà la senyoria (1633) a Lluís de Corbera i de Castellet. Els Corbera la vengueren el 1648 al ciutadà honrat de Barcelona Joan Antoni Martín.
Concepció de Martín i de Magarola (morta el 1862), pubilla de la seva casa, es casà amb Lluís Carles d’Alòs, marquès d’Alòs, els descendents dels quals posseeixen el títol de barons de Balsareny.
(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)
Antic monestir benedictí (Sant Fruitós de Balestui), situat a Balestui, actualment desaparegut. Era prop del camí de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí.
Sembla que és la cel·la de Sant Fruitós que el bisbe Possedoni d’Urgell uní al monestir de Senterada entre els anys 814 i 823.
Al segle X era un priorat de l’abadia de Gerri; més tard (1125) consta encara com a possessió d’aquest monestir, però sense comunitat.
