(Barcelona, Barcelonès)

Antic barri de la ciutat, a l’oest de l’antiga ciutat romana, entre les primitives muralles i la Rambla.

Des del 965 s’esmenta el pla o palma de Santa Maria del Pi; aviat s’hi formà un barri, amb una segona església (Sant Joan del Pi) prop de l’antic camí del Llobregat, habitat per pagesos i envoltat d’hortes (els hortolans tingueren la seva capella a l’església del Pi).

Es convertí en barri suburbial, amb bordells i amb la residència del botxí, i aviat prengué un marcat caire comercial, que encara conserven els carrers compresos entre els de la Portaferrissa, de la Boqueria, dels Banys Nous i la Rambla.

L’església de Santa Maria del Pi, que des de la fi del segle X tenia els altars de Sant Climent i Sant Pancraç, on es juraven molts testaments sacramentals fins el 1283, fou renovada a partir del 1319 i consagrada el 1453, amb el cànon sever del gòtic català. La parròquia de Santa Maria del Pi, erigida al segle XIII, s’intitulà també de Santa Maria dels Reis.

El barri conserva cases notables com la de la confraria de la Sang, del segle XVII, a la plaça del Pi, i la del gremi dels revenedors. La plaça de Sant Josep Oriol, ocupada abans per l’antic cementiri, recorda el sant que fou beneficiat del Pi.