(Barcelona, Barcelonès)

Sector de la ciutat. Format a partir del 1859 a la zona extramurs, des del nucli antic de Barcelona fins als antics municipis de Sants, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia i Sant Martí de Provençals, que constitueix una característica trama urbana en forma de quadrícula.

Hom sol distingir la dreta i l’esquerra de l’Eixample, separades pel carrer de Balmes (mirant a muntanya); la primera, edificada en gran part durant la segona meitat del segle XIX per la burgesia industrial i comercial, ha sofert des del 1960 un procés de reconversió de l’ús d’habitatges residencials en serveis (oficines, bancs, hotels); l’esquerra, d’edificació més tardana, fou zona mixta d’habitació popular i petita i mitjana indústria. Actualment, però l’oposició és entre el centre i els extrems, on s’han anat concentrant establiments industrials i l’hàbitat més deteriorat.

La seva construcció, programada al pla Cerdà, permeté l’espectacular creixement demogràfic de Barcelona (del 1850 al 1900 triplicà la població). A l’ajuntament fou creada la Comissió de l’Eixample (1859-1959), amb representants de la propietat urbana.

Les adulteracions del pla (augment de l’alçada prevista, edificació dels quatre costats d’illa, anul·lació del passatges per a vianants, edificació de l’interior de les illes, etc), que han permès una densificació extraordinària de la ciutat i el consegüent augment de les rendes de la propietat urbana, han estat legalitzades per diverses ordres municipals i modificacions (1876 i 1892) de la llei de l’Eixample del 1856.