(Vila-seca de Solcina, Tarragonès)
Despoblat, situat a la costa, prop de Salou.
El terme fou donat a poblar per l’arquebisbe de Tarragona Bernat Tor el 1115; el 1550 l’església de Sant Bartomeu fou destruïda pels corsaris de Dragut.
Unit a Tarragona, el 1673 passà a dependre de Vila-seca.
(ort.ant: Barchinona) Nom llatí de la ciutat, posterior a Barcino.
Utilitzat també en texts oficials catalans fins a mitjans del segle XVI.
Ciutat romana (Colonia Iulia Faventia Paterna Barcino) que fou la capital de la Laietania i correspon a l’actual ciutat de Barcelona.
(Catalunya, segle IX – segle XIII)
Jurisdicció senyorial de l’antic comtat de Barcelona.
Els primers vescomtes coneguts foren Sunifred (848), Ermenard (vers 918) i Otger (vers 966). Amb Guitard (mort vers 985) començà la transmissió hereditària del càrrec vescomtal.
El seu fill, Udalard I (mort vers 1014), que hagué de suportar l’atac d’al-Mansur contra Barcelona (985), fou empresonat a Còrdova.
Guislabert I (mort 1062), bisbe de Barcelona, exercí el càrrec durant la minoria d’Udalard II (mort vers 1077). Durant aquest període es manifestà una oberta rivalitat amb el comte Ramon Berenguer I.
Al contrari, Guislabert II (1076-1126) fou un dels principals col·laboradors dels descendents de Ramon Berenguer I.
Reverter (mort 1142) i Berenguer Reverter es passaren al servei dels almoràvits. Amb la mort del darrer (1208) sense descendència, s’extingí la casa vescomtal de Barcelona.
(Catalunya, segle XII – 1716)
Demarcació administrativa: 56.655 h (1718), que comprenia el pla de Barcelona, el Maresme fins al límit entre Caldetes i Arenys de Mar i el Baix Llobregat.
En depenia la sotsvegueria del Vallès, amb la qual sumava 81.658 h el 1718 i formava una sola demarcació anomenada ja al segle XIV vegueria de Barcelona i del Vallès.
A causa d’haver esdevingut carrers de Barcelona llurs capitals, també passaren a dependre les sots-vegueries de Moià i d’Igualada.
El 1716, amb el decret de Nova Planta, la vegueria de Barcelona, sense la sots-vegueria del Vallès ni la zona del Maresme, formà el corregiment de Barcelona.
(Barcelona, 19 gener 1493)
Tractat d’aliança entre Ferran II de Catalunya, Isabel I de Castella i Carles VIII de França (que el signà a Tours el 18 gener 1493).
Segons el qual el rei francès tornà a Ferran el Catòlic el Rosselló i la Cerdanya, sense que li pagués les 200.000 dobles que li devia la corona d’Aragó des de temps de Joan II el Sense Fe.
A canvi d’això s’assegurava la seva neutralitat davant les operacions que preparava a Itàlia, llevat del cas que el papa fos atacat.
Aquesta darrera clàusula permeté posteriorment la intervenció espanyola.
(Catalunya)
Demarcació, sota la jurisdicció de la ciutat de Barcelona.
Bé que durant l’època comtal aquesta designació fou utilitzada alguna vegada com a equivalent a pagus o comtat de Barcelona, ja a partir del segle X hom acostumà a restringir la seva accepció per tal d’aplicar-la al territori jurisdiccional de la ciutat, comprès entre el vell areny del Besòs, aigua avall del coll de Finestrelles, la serra d’Agudells, el coll Serola, el puig d’Aguilar, el coll de Vallvidrera i el puig de Sant Pere Màrtir fins al Llobregat, prop de la desembocadura.
Al segle XI comprenia, a més de les parròquies de la ciutat, les de Santa Maria del Mar, Sant Julià de Montjuïc, Santa Maria dels Sants, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells i Santa Eulàlia de Provençana.
En aquest territori, afectat a les franquícies atorgades a la ciutat, no es podien crear jurisdiccions ni drets feudals, i els castells no havien d’ésser termenals (el castell de Port, la força de Provençals, la força de Sarrià), cosa que no sempre fou respectada.
A la fi del segle XIII, tanmateix, Barcelona obtingué una extensió de la seva jurisdicció, reconeguda pel nou usatge Item statuerunt, que assenyalà els termes de Barcelona (nom emprat sovint com a equivalent de territori de Barcelona), estesos de Montgat, el coll de Finestrelles, coll Serola, Molins de Rei i Castelldefels fins a dotze llegües mar endins. Els consellers aplicaren en aquests límits més amplis la jurisdicció de les ordinacions (cosa que confirmà Jaume II el Just en un privilegi del 1319), que en qüestions marítimes arribava d’Alella a Sant Vicenç de Garraf (tot i que en alguna matèria encara continuà regint la jurisdicció de riu a riu).
Dins aquests límits, però, restaren inclosos territoris de jurisdicció privada, com els castells de Cervelló i Eramprunyà, i algunes parròquies de jurisdicció episcopal, cosa que fou origen de conflictes. Hom aplicava la designació de forà a aquests llocs i parròquies i a llurs habitants.
Aquesta jurisdicció fou suprimida amb el decret de Nova Planta (1716), en què els pobles forans adquiriren plena independència administrativa respecte a Barcelona.
Les agregacions dels municipis del pla de Barcelona a la ciutat al tombant del segle XIX (Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts de Sarrià, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals el 1897; Horta el 1904; Sarrià el 1921) restituïren el territori barceloní a l’extensió de l’època comtal, llevat per a l’Hospitalet de Llobregat (l’antic Santa Eulàlia de Provençana).
Paral·lelament a l’ampliació de la jurisdicció de Barcelona, a la fi del segle XIII es concretà una jurisdicció més restringida, on els consellers exercien totes llurs atribucions, on els habitants gaudien de les màximes franquícies i en la qual ha estat vigent fins al segle XX el dret privatiu barceloní; aquest territori més restringit (anomenat també territori i termes, però més conegut amb el d’hort i vinyet de Barcelona) delimitat pel Recognoverunt proceres (1283), s’estenia de la riera d’Horta a la riera de Sants i del coll de Font-rúbia, el coll Serola, el puig Aguilar i el coll de Codines (o Collblanc) fins a la mar, tot excloent del primitiu territori de Barcelona els termes de Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells (amb Sant Joan d’Horta) i Santa Eulàlia de Provençana (amb l’Hospitalet de Llobregat).
(Barcelona, 25 juliol 1713 – 11 setembre 1714)
Nom amb el qual és conegut, en la historiografia internacional especialment, el setge que patí la ciutat per les tropes de Felip V de Borbó i que culminà l’Onze de Setembre.
Fou la darrera operació militar de la Guerra de Successió. Va enfrontar els defensors de la ciutat, compostos per la Coronela, l’exèrcit regular català i els ciutadans, sense exèrcits estrangers, contra els exèrcits de Felip V dirigides primer pel duc de Pópoli i després de l’entrada de l’exèrcit francès el comandament passà al duc de Berwick.
(Catalunya, 17 abril 1810 – 1812)
Demarcació prevista per la divisió administrativa d’Espanya decretada per Josep I Bonaparte, quan Napoleó ja havia sostret Catalunya de la seva administració.
Comprenia el territori del Barcelonès, del Vallès, del Maresme, del Garraf, de l’Alt Penedès, d’Anoia, del Bages, del Berguedà, del Solsonès i un sector del de la Segarra, de la Noguera i de l’Alt Urgell comprès entre el Sió, el Segre i el riu de Perles.
(Barcelona, 29 juny 1529)
Tractat de reconciliació entre Carles I i el papa Climent VII, signat a la catedral de Barcelona.
Les clàusules del conveni foren redactades a Barcelona pel nunci papal Girolamo Bencucci, conjuntament amb Mercurino Gattinara, De Praet i el cardenal Granvelle, en representació de Carles I.
L’emperador es comprometia a restituir Ravenna, Cervio, Mòdica, Reggio i Rubiera al papa, i aquest reconeixia a Carles I la investidura del regne de Nàpols, li prometia de coronar-lo emperador del Sacre Imperi i el comprometia a convocar un concili ecumènic per tal de posar fi al cisme; ambdós signataris es comprometien a una aliança militar contra els turcs i els luterans. Restava pendent la qüestió de Milà.
La pau de Barcelona inaugurà un període de col·laboració entre Carles I i Climent VII, que havia de traduir-se en la solemne coronació de Carles I a Bolonya, aspiració del cercle erasmista del gran canceller imperial Mercurino Gattinara, del qual Miquel May formava part.
