Antiga possessió dels templers, els quals la reberen el 1237 arran de la conquesta cristiana.
Seca, la -Plana Baixa-
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: templers/es
Orla -Rosselló-
Antic terme, que havia pertangut als templers (comanda d’Orla). El 1317 passà als hospitalers i es mantingué fins al segle XVIII, bé que agregada a la comanda de Cotlliure.
Mallorca, batllia de
(Illes Balears, segle XIII – 1788)
Demarcació de l’orde de l’Hospital, erigida per un capítol celebrat a Rodes sobre l’antiga comanda de Mallorca. La primitiva comanda hospitalera fou creada arran del repartiment de l’illa, després de la conquesta per Jaume I de Catalunya. Comprenia una alqueria i terres per a mantenir trenta cavallers i l’edifici de la drassana de la ciutat. El 1239 tenia ja comanador propi, i aixecà tot seguit l’església de Sant Joan, a la ciutat.
El 1314 se li uniren els béns de l’antiga comanda templera de Mallorca: el 1228 els templers havien rebut de Jaume I, en el repartiment de l’illa, el castell de l’Almudaina, 525 cavalleries de terra, 365 cases, 54 obradors i molins i 122 alqueries a Palma, Pollença i Montuïri; el primer comanador fou Bertran d’Arlet, i la comanda esdevingué, amb noves dotacions, senyora de la parròquia, els delmes i l’escrivania de Pollença -on creà un priorat-, de la parròquia d’Escorca i d’Algaida, i obtingué importants dominis a Montuïri, Manacor i Sóller.
El 1314, amb la unió dels templers amb la petita comanda de l’Hospital, els nous comanadors hospitalers es traslladaren a l’església i castell del Temple, mentre que l’església de Sant Joan fou donada al prior de Pollença. Des del 1319 depengué del gran priorat de Catalunya.
A mitjan segle XIV els béns eren estimats en 1.800 lliures barceloneses, i el 1661 eren arrendats per unes 5.000 lliures mallorquines.
El darrer batlliu fou Manuel de Montoliu (1788).
Fraga (Baix Cinca)
Municipi i capital de la comarca del Baix Cinca (Franja de Ponent): 437,64 km2, 118 m alt, 14.926 hab (2014)
Estès per una ampla zona de la vall del Cinca, des dels altiplans occidentals del Segrià fins al sector oriental dels Monegres, en terres aragoneses. Al terme hi ha grans extensions de bosc i pastures.
ECONOMIA.- Hi abunden també els conreus de secà (cereals -ordi, civada i blat-), i el regadiu (arbres fruiters -pereres, pomeres i presseguers-, blat de moro, farratge i hortalisses) que és alimentat pel canal d’Aragó i Catalunya. Vers el 1950 desaparegueren les famoses figues de Fraga, seques, de tradició morisca. La ramaderia de llana i algunes activitats industrials agropecuàries (pinsos, molins d’oli i farineres) i de materials per a la construcció completen l’oferta econòmica del municipi, afavorit per la seva privilegiada situació en les comunicacions entre Barcelona i la Meseta peninsular.
LA CIUTAT.- D’origen pre-romà, s’estén a banda i banda del Cinca, el nucli antic en un turó coronat per l’església de Sant Miquel, fortificada al segle XIX. Cal esmentar-ne l’església parroquial de Sant Pere (d’origen romànic amb campanar mudèjar), i alguns edificis, com la casa Junqueres (amb portal renaixentista).
Dins el terme hi ha, a més, el poble de Miralsot, els antics llocs de Cardell i Buriat, els despoblats dels Arcs, l’Atxon, Mont-ral, Torreblanca, Canals i Viriol i l’antiga torre de l’Almúnia dels Templers.
HISTÒRIA.- Hi ha abundància de restes prehistòriques i de l’Edat de Ferro, i també de poblats ibèrics i romans. Capital d’un emirat independent, fou conquerida temporalment pels aragonesos (1083); tanmateix, poc temps després passà a ésser domini dels sarraïns de Saragossa. El 1134 Alfons I d’Aragó intentà de conquerir-la, però fou derrotat. Ramon Berenguer IV de Barcelona la reconquerí l’any 1149, esdevingué senyoria en part dels Montcada i en part dels templers (baronia de Fraga), i Jaume I el Conqueridor li atorgà el Fur d’Osca (1240). El 1709 Felip V de Borbó li concedí el títol de ciutat amb els atributs de fiel i vencedora en agraïment al fet d’haver-li estada fidel durant la guerra de Successió, i perquè era una ciutat fronterera entre Aragó i Catalunya, hi creà una duana interior d’aranzels (1742).
Serra -varis bio-
Bernabeu Serra (Catalunya, segle XVI) Jurista. Fou oïdor de l’Audiència de Barcelona. Publicà l’obra Anotaciones decisivae et quae in curiis generalibus Cathaloniae inter Bracchi quandoque sanitari solent (1563).
Bernat Serra (Catalunya, segle XV) Escriptor. N’és coneguda una sola poesia, que recorda la manera de Jordi de Sant Jordi.
Francesc Serra (Catalunya, segle XVII – segle XVIII) Escriptor. És autor d’una de les escasses obres teatrals catalanes de l’època: Lo primer plor de l’auba.
Gonçal Serra (País Valencià, segle XIV) Cavaller. El 1323 anà a lluitar a Sardenya, amb l’expedició que dirigí l’infant Alfons per sotmetre l’illa a l’obediència de Jaume II el Just.
Guillem Serra (Illes Balears, segle XVIII – 1754) Eclesiàstic. Tingué gran fama com a teòleg.
Jaume Serra (País Valencià, segle XIV) Cavaller. El 1323 anà a l’expedició per sotmetre Sardenya, a les ordres de l’infant Alfons, el futur rei Benigne.
Jaume Serra (Alzira o Algemesí, Ribera Alta, segle XV – Roma, Itàlia, 1517) Cardenal. Fou arquebisbe d’Oristany (Sardenya). Residí molts anys a Roma. N’ha restat un epistolari notable en valors literaris.
Joan de Serra (Sardenya, Itàlia, segle XIV – segle XV) Cavaller. Serví a Sardenya amb Martí I el Jove. Aquest li confià missions diplomàtiques. Amb Hug de Rosanes anà a diversos llocs de l’illa, pel maig de 1409, prometent l’indult a tots els rebels que abandonessin la causa del vescomte de Narbona, cap de la revolta en curs.
Josep Serra (Catalunya, segle XIX) Moblista. Fou un dels més notables del seu temps. Obtingué una medalla de primera classe a Londres, el 1862.
Ramon Serra (Catalunya, segle XIII) Comanador de l’orde del Temple a Montsó, durant la primera meitat del regnat de Jaume I el Conqueridor. El seu nebot Ramon Serra fou el comanador de l’orde a Mallorca, illa acabada de conquerir.
Tomàs Serra (Borriana, Plana Baixa, segle XVIII – 1755) Escriptor i eclesiàstic. Era doctor en dret i en teologia. És autor d’un acte sacramental i una comèdia de caràcter religiós, així com d’una Loa para la villa de Onda i diverses poesies.
Pontons, Guillem de
(Catalunya, segle XIII)
Mestre del Temple. Col·laborà al costat de Jaume I el Conqueridor a l’ofensiva de Múrcia (1266), reialme que havia estat perdut per Alfons X de Castella davant l’empenta dels sarraïns.
Peralta -varis/es bio-
Alfons de Peralta (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Serví Jaume I de Catalunya a la conquesta de València (1238). Hi rebé donacions com a premi dels seus serveis.
Guillem de Peralta (Ribagorça, segle XII – segle XIII) Templer. Comanador d’Alfambra, Novillas i Villel (1196) i de Cantavieja, Montsó i Castellote (1201).
Jordà de Peralta (Ribagorça, segle XIII) Comanador de Gardeny. Destacà per la seva total adhesió a Jaume I el Conqueridor durant la difícil minoritat d’aquest.
Ponç de Peralta (Lleida, segle XIII) Noble. Protagonitzà un deseiximent amb Bernat de Montlleó a Lleida el 1255.
Ramon de Peralta (Catalunya, segle XIII) Canonge de Lleida (1286).
Sança de Peralta (Ribagorça, segle XII) Dama. Donà a l’orde de l’Hospital l’honor que posseïa a Siscar (1180).
Sibil·la de Peralta (Ribagorça, segle XIII – Sicília ?, Itàlia, abans 1320) Es casà (1292-98) amb un cosí del rei, Felip de Saluzzo (mort 1324). Fills d’aquests foren Marquesa, Elionor i Constança de Saluzzo.
Sibil·la de Peralta (Catalunya, segle XIV) Abadessa de Sant Hilari de Lleida (1328-68).
Patot, Ramon de
(Catalunya, segle XIII)
Mestre del Temple. Col·laborà amb Jaume I el Conqueridor al setge de Borriana (1233) i a les operacions preliminars d’aquell.
Margarit -varis bio-
Berenguer Margarit (Catalunya, segle XII) Cavaller de l’Hospital. Probable membre del llinatge.
Berenguer Margarit (Catalunya, segle XIV) Probable germà de Bernat (I). Fou tresorer de Pere III el Cerimoniós (1351-63).
Bernat Margarit (Catalunya, segle XV) Probable fill de Joan (II) i germà de Miquel i Francesc (o Franci). Fou abat de Sant Pere de Rodes i bisbe de Catània.
Bernat de Margarit (Catalunya, segle XV – segle XVI) Frare cartoixà. Professà a Scala Dei el 1500. Fou prior d’aquest establiment i més tard de les cartoixes de Valldecrist i de Montalegre. Pertanyia al llinatge noble del seu cognom.
Francesc Margarit (Catalunya, segle XV) (o Franci) Probable fill de Joan (II) Margarit i germà de Bernat i Miquel.
Francesc de Margarit (Catalunya, segle XV) Noble. Com altres familiars seus, figurà entre els qui reteren Girona a Joan de Lorena, el 1469, i els qui lliuraren la plaça a Joan II el Sense Fe, el 1471. Fou nomenat veguer de la ciutat.
Guillem Guerau Margarit (Catalunya, segle XII) Templer (1150). Membre del llinatge.
Llàtzer de Margarit (Girona, segle XVI) Fill de Jeroni de Margarit i de Requesens.
Lluís de Margarit (Catalunya, segle XV – segle XVI) Marí. Senyor de Castell-Empordà, successor de Pere. Serví amb honor als exèrcits de l’emperador Carles I de Catalunya i a les guerres d’Hongria. Era el pare de Leandre de Margarit-Desvern i de Gallart.
Miquel Margarit (Catalunya, segle XV) Probable fill de Joan (II) Margarit i germà de Bernat i Francesc (o Franci). Fou capità de Llançà.
Pere Margarit (Catalunya, segle XII) Templer (1145). Membre del llinatge.
Vicenç Margarit (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Un dels primers membres d’aquest llinatge. Acompanyà Jaume I de Catalunya a la conquesta de València.
Galliners, Ramon de
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Frare templer. El 1309, decretada la dissolució del Temple, dirigí amb el seu comanador, Ramon Anglès, la dura resistència del castell de Cantavella contra les forces reials, davant les quals hagué de capitular finalment.
Dades dels Països Catalans 