Arxiu d'etiquetes: reis/reines Catalunya

Pere I de Catalunya

113 Respostes

(Osca, Aragó, juliol 1178 – Muret, Llenguadoc, 12 setembre 1213)

“el Catòlic”  (Pere I de Catalunya i II d’Aragó) Rei de Catalunya-Aragó (1196-1213). Fill primogènit d’Alfons I el Cast i de Sança de Castella. Pel testament del seu pare rebé Catalunya, Aragó i terres al Llenguadoc, i el seu germà Alfons rebé Provença, Millau i Gavaldà.

Malgrat aquestes divisions d’herència es conservà una certa unitat entre els dominis catalano-occitans, refermada per l’aliança política entre els germans i perquè a la mort d’Alfons de Provença (1209), Pere el Catòlic exercí la tutoria del seu jove nebot.

Pel seu matrimoni (1204) amb Maria de Montpeller vinculà la senyoria montpellerina a la corona catalano-aragonesa i, malgrat les desavinences entre els esposos, el 1208 Maria donà a llum el futur Jaume I el Conqueridor. En els primers anys del seu regnat tingué algunes topades amb la seva mare, la reina Sança (morta 1208), que es resolgueren a les entrevistes d’Ariza (1200) i Daroca (1201).

A l’interior, per mantenir la cort fastuosa que contínuament l’acompanyava, per fer cara a les despeses de les guerres i de la complicada política occitana i per atendre els seus compromisos amb el monarca castellà i amb la Santa Seu, es trobà abocat a una ruïnosa política fiscal (cobrament del bovatge, creació de l’impost dit monedatge) que exhaurí els seus recursos i els dels seus súbdits.

Intentà vincular el comtat d’Urgell a la corona defensant l’herència d’Aurembiaix de les ambicions de Guerau de Cabrera i pactant el casament d’aquesta amb l’infant Jaume. El 1210 reconquerí als sarraïns de València, Ademús, Castellfabib i Sertelle.

A l’exterior, la seva política se centrà en l’aliança amb Castella i en l’esforç per conservar els dominis occitans, encara que també mostrà una decidida vocació mediterrània quan projectà una expedició a Mallorca (que no pogué dur a terme) i quan, el 1209, després de laborioses negociacions, casà la seva germana Constança amb l’emperador Frederic II Hohenstaufen, rei de Sicília.

Contradient, en part, la política del seu predecessor, ajudà els castellans a estendre el seu domini pel País Basc (1206), en perjudici dels navarresos, i amb els seus exèrcits de catalans i aragonesos ajudà d’una manera decisiva Alfons VIII contra els almohades a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212).

A Occitània, on s’havia estès el catarisme, portà al principi una política summament cautelosa per tal de servar alhora la fidelitat dels barons llenguadocians i l’amistat del papa, que el coronà a Roma el novembre de 1204. La intransigència d’uns i altres (i sobretot la decisió papal d’enviar la noblesa del nord de França contra els heretges occitans, amb què la lluita religiosa es podia convertir en un conflicte polític entre estats feudals) obligà Pere a alinear-se al costat dels llenguadocians, per tal com ja no es tractava sols de complir el deure feudal de protegir els vassalls, sinó que hi havia en joc tota la política occitana dels seus avantpassats.

A les portes de Muret, Pere el Catòlic i els seus aliats occitans, menystenint la capacitat bèl·lica dels croats, es decidiren a realitzar la batalla decisiva (12 setembre 1213), en la qual, però, foren completament derrotats, Pere hi trobà la mort, tot Occitània quedà en mans dels croats i les pretensions hegemòniques de la casa de Barcelona al Llenguadoc restaren definitivament arruïnades.

Martí I de Catalunya

247 Respostes

(Perpinyà, 29 juliol 1356 – Barcelona, 31 maig 1410)

“l’Humà“ o “l’Eclesiàstic“  Rei de Catalunya-Aragó, de Sardenya (1396-1410) i de Sicília (Martí II) (1409-10). Fill de Pere III el Cerimoniós. En els últims temps del seu pare, quan esclatà la discòrdia entre aquest i l’hereu Joan, Martí procurà de mantenir-s’hi al marge, i només molt forçadament acabà inclinant-se cap al partit del seu germà.

Durant el regnat de Joan I el Caçador (1387-96) fou nomenat duc de Montblanc i lloctinent general dels regnes. Després del casament (1390) del seu fill Martí I el Jove amb la reina Maria I de Sicília, Martí l’Humà s’encarregà de pacificar el regne sicilià, on la noblesa havia usurpat l’autoritat reial, tasca que realitzà entre el 1392 i el 1396.

Succeí al seu germà Joan I, mort sense fills el 1396. En aquells moments Martí es trobava a Sicília i encara trigà un any, aproximadament, a tornar a Catalunya. Durant l’absència, la seva muller, Maria de Luna, defensà el tron enfront de les pretensions del comte de Foix.

El 1397 Martí jurà els furs de Catalunya i Aragó i tingué corts d’aquests regnes l’any següent, però la seva principal ocupació en la primera etapa de regnat fou d’apaivagar les bandositats que hi havia en diversos indrets dels seus dominis. La mort del comte d’Empúries li permeté de fer l’annexió d’aquest comtat a la corona (1401). Entre el 1406 i el 1408 estigué a València, ocupat a pacificar els bàndols nobiliaris de la ciutat; mentrestant, morí (1406) la seva muller, Maria de Luna.

A Sardenya, els jutges d’Arborea, ajudats pels genovesos, havien aconseguit de dominar quasi tota l’illa, i només tres ciutats (Càller, l’Alguer i Longosardo) restaven fidels a la corona catalano-aragonesa. Martí el Jove passà a Càller i el seu pare li envià un estol de 150 veles per ajudar-lo, però el rei sicilià, sense esperar l’arribada de l’estol, inicià la batalla i derrotà completament sards i genovesos a Sanluri (1409).

Dissortadament, Martí el Jove, el primogènit d’Aragó, emmalaltí de febres infeccioses i morí al cap de poc temps. El reialme sicilià passà a Martí l’Humà, que el 1409 es casà amb Margarida de Prades en un últim intent de cercar un hereu per a la corona. Poc després, nomenà el seu cunyat i cosí, Jaume II d’Urgell, governador dels estats i lloctinent general, nomenament que topà amb l’hostilitat declarada de les autoritats aragoneses. Veient que no naixia l’hereu esperat, es decidí a convocar una assemblea de juristes de tots els regnes de la corona perquè l’assessoressin en l’afer de la successió.

Si bé els càrrecs de Jaume d’Urgell eren els propis de l’hereu a la corona, Martí procurà sempre en favor del seu nét Frederic de Luna, fill natural de Martí el Jove, el qual intentà sense èxit fer legitimar pel papa. A la mort de Martí deixà sense resolució el problema successori. Fou el darrer monarca del Casal de Barcelona; el Compromís de Casp (1412) elegí el castellà Ferran d’Antequera com a successor.

Rei pacífic i humanista, el regnat de Martí l’Humà fou una època de crisi per a la corona catalano-aragonesa. Les pestes que periòdicament (1397-1410) s’estenien sobre els reialmes de la corona produïren una àmplia crisi demogràfica que subvertí l’estructura econòmica. Al camp començaren a produir-se les primeres agitacions dels remences, i a les ciutats es produïen desordres. A l’exterior la revolta sarda i la llarga lluita de pirateries amb Gènova dificultaren el comerç i produïren, entre el 1407 i el 1409, una profunda crisi monetària.

Joana Enríquez

36 Respostes

(Torrelobatón, Castella, 1425 – Tarragona, 13 febrer 1468)

Reina de Navarra (1447-68) i de Catalunya-Aragó (1458-68). Filla de l’almirall de Castella Fadrique Enríquez i mare de Ferran II el Catòlic. Per raons polítiques es casà (1447) amb l’infant de Catalunya-Aragó Joan, futur Joan II el Sense Fe, que aleshores, juntament amb l’almirall, menava una política d’oposició al conestable Alvaro de Luna. El 1451 fou nomenada governadora general de Navarra, càrrec que compartí amb el seu fillastre Carles de Viana.

Prengué part molt activa en la guerra civil navarresa entre el seu marit i Carles; l’enemistat entre aquest darrer i Joana no trigà a manifestar-se obertament, cosa que agreujà l’enemistat de Joan II amb el seu fill. Menà personalment les negociacions de Vilafranca del Penedès (1461), acord de curta durada entre la reialesa i els organismes catalans.

El 1461 fou jurada a Catalunya com a tutora del seu fill Ferran, la qual cosa volia dir que assumia la lloctinència general de Catalunya, i des d’aquest càrrec s’enemistà progressivament amb els diputats i consellers de Barcelona; se n’anà de la ciutat el març de 1462, quan l’esclat de la guerra civil catalana ja era un fet ineludible.

Els anys següents prengué part molt activa en un seguit d’esdeveniments de la contesa: defensa de Girona (1462), missió diplomàtica prop de Lluís XI de França i d’Enric IV de Castella, i campanyes militars de l’Empordà (1462-66). El 1465 fou nomenada pel seu marit lloctinent general de tots els regnes de la corona catalano-aragonesa. La seva mort, en plena guerra civil, significà per a Joan II la pèrdua d’un dels col·laboradors més eficaços en els difícils moments en què es trobava a causa de la guerra.

Joan II de Catalunya

321 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 29 juny 1398 – Barcelona, 20 gener 1479)

“el Sense Fe” o “el Gran“  Rei de Catalunya-Aragó (1458-79) i de Navarra (1425-79). Fill de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque. En ésser proclamat Alfons IV el Magnànim, germà seu, successor de Ferran I, Joan heretà extensos dominis a Castella, cosa que li donà una base excel·lent per a futures intervencions en la política castellana en defensa dels interessos dels infants d’Aragó.

El fet d’ésser proclamat rei de Navarra (1425), en ésser casat amb Blanca I, hereva del regne, li representà també un gran avantatge per a les seves intervencions castellanes.

Passà després a Itàlia, on col·laborà amb el seu germà en l’empresa de Nàpols; el 1435 fou fet presoner a Ponça pels genovesos i alliberat poc després. En retornar d’Itàlia (1436), fou nomenat lloctinent general d’Aragó i de València.

L’any 1447 es casà amb Joana Enríquez, dona d’una gran intel·ligència, que secundà amb eficàcia les accions del marit. El confús testament de la seva primera esposa provocà la confrontació amb el seu fill, Carles de Viana, agreujada per les rivalitats entre els bàndols dels agramontesos i dels beaumontesos, que encengué la guerra civil a Navarra. El 1457 desheretà els seus fills Carles i Blanca, d’aquest regne. Uns quants anys abans (1454), el seu germà Alfons IV l’havia nomenat lloctinent general a Catalunya.

Un cop rei de la corona catalano-aragonesa (1458), la rivalitat amb el seu fill a causa del problema de la primogenitura catalana contribuí a agreujar la difícil situació del país. El 1460 Carles fou detingut per ordre del seu pare, acusat de conspirar amb el rei de Castella.

La indignació i la pressió dels primers organismes catalans (Generalitat i Consell de Cent) obtingueren l’alliberament de Carles i la firma de la concòrdia de Vilafranca del Penedès (1461), victòria de l’esperit pactista d’un sector de l’alta societat catalana. La mort de Carles (1461) no impedí, però, que s’encengués la guerra civil catalana, que durà deu anys (1462-72).

La greu situació dels pagesos de remença, el malestar provocat per la crisi econòmica i la lluita entre el partit de la Biga, que agrupava l’oligarquia, i el de la Busca, de tendències populars, foren les causes d’una de les crisis polítiques més greus que ha sofert Catalunya.

Els catalans foragitaren la reialesa i cercaren l’ajut de reis estrangers, primer d’Enric IV de Castella (1462-63), i, després, del conestable Pere de Portugal (1464-66) i de Renat d’Anjou (1466-72). Joan II, per la seva banda, s’alià, en una primera etapa de la guerra, amb Lluís XI de França, a qui empenyorà els comtats de Rosselló i de Cerdanya. En virtut de la capitulació de Pedralbes (1472), el país fou pacificat, i Joan II, vencedor en la contesa, s’obligà a no iniciar accions de represàlia.

Els darrers anys de la seva llarga vida els passà intentant recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya. Bé que el 1473 conquerí Perpinyà, dos anys després (1475) els francesos recuperaren el domini al Rosselló. La situació política dels seus estats li impedí d’emprendre reformes serioses en l’ordre intern.

Joan I de Catalunya

217 Respostes

(Perpinyà, 27 desembre 1350 – Foixà, Baix Empordà, 19 maig 1396)

“el Caçador”  Rei de Catalunya-Aragó (1387-96). Fill i successor de Pere III el Cerimoniós i d’Elionor de Sicília. L’any 1351 el seu pare creà per a ell el títol de duc de Girona, que ostentaren des d’aleshores els hereus a la corona.

Morta la seva primera muller, Mata d’Armanyac, refusà els consells del seu pare de maridar-se amb Maria de Sicília, hereva d’aquest regne, i es casà amb Violant de Bar, neboda de Carles V de França, seguint així les indicacions de Climent VII d’Avinyó, papa a qui, trencant la indiferència del pare en la qüestió del Cisma, prestà obediència poc després de l’inici del seu regnat (1387).

Durant el seu regnat es produí la gran explosió antisemita que assolà els calls de Barcelona, Girona, Perpinyà, València i Mallorca, i que fou durament reprimida pel monarca. El 1389, hagué de rebutjar un intent d’invasió de Catalunya pel comte Bernat VII d’Armanyac, que pretenia fer valer els drets que Isabel de Mallorca, germana del titular Jaume IV de Mallorca, havia cedit a Lluís d’Anjou.

El seu regnat significà l’inici del retrocés del poder català al Mediterrani. El 1391 es produí a Sardenya un alçament de Brancaleone d’Oria que no clogué el domini català a l’illa gràcies únicament a la fidelitat d’algunes ciutats, ja que el monarca fou incapaç de dur a la pràctica l’expedició de socors.

Uns quants anys abans (1388) el ducat català d’Atenes havia caigut en mans de Raineri Acciaiuoli i Joan I no havia fet res per enviar ajuda als súbdits que el defensaven. Neopàtria caigué el 1390, amb la qual cosa restaren en poder català només algunes places de menor importància.

Fou un rei de mentalitat oberta a la cultura i als plaers de la Cort; anomenat també l’Aimador de la Gentilesa. Durant el seu regnat se celebraren els primers Jocs Florals i destacaren personalitats com Bernat Metge.

A la seva mort els seus consellers més pròxims, entre els quals el mateix Metge, foren jutjats per conspiració enmig d’un gran escàndol i, fins i tot, acusats de regicidi.

Jaume II de Catalunya

392 Respostes

(València, 10 agost 1267 – Barcelona, 2 novembre 1327)

“el Just”  Rei de la corona catalano-aragonesa (1291-1327) i de Sicília (1286-95). Era fill de Pere II el Gran i de Constança de Sicília.

Per tal de tenir les mans lliures per ocupar-se dels problemes mediterranis, signà la pau amb Sanç IV de Castella en el tractat de Monteagudo (1291), on fou estipulat el matrimoni, no realitzat, del sobirà amb Isabel, filla del rei de Castella, i fou confirmada la zona d’expansió d’ambdós estats a l’est de la Península.

En virtut de la pau d’Anagni (juny 1295) Jaume II renuncià tots els seus drets sobre Sicília i retornà Mallorca al seu nebot, Jaume II de Mallorca; va ésser pactat el seu matrimoni amb Blanca d’Anjou i el pontífex prometé investir el rei de la corona catalano-aragonesa de les illes de Còrsega i Sardenya, cosa que s’esdevingué l’any 1297.

Aquesta pau amb el papa i els Anjou significava el repudiament de la infanta Isabel de Castella, la qual cosa contribuí a perjudicar l’amistat de Catalunya-Aragó i Castella. Jaume II envaí el regne de Múrcia (1296) i conquerí Alacant, Elx, Oriola, Llorca i la mateixa capital. En la sentència arbitral de Torrelles, el rei de Portugal actuà de mitjancer (1304) i repartí el regne de Múrcia entre els dos regnes.

A Anagni, Jaume II s’havia obligat a lluitar contra el seu germà Frederic II si aquest no volia lliurar l’illa de Sicília. Aquesta situació provocà noves lluites a la Mediterrània entre els ja antics rivals: els Anjou i els reis de Sicília. La pau de Caltabellotta (1302) posà fi definitivament a aquesta situació. Frederic fou reconegut rei de Sicília, però amb el títol de rei de Trinàcria, amb la qual cosa s’afirmà l’existència d’una dinastia catalana a Sicília.

En col·laboració amb Castella, Jaume II intervingué en la conquesta de Tarifa (1292) i, uns quants anys després, a conseqüència de l’acord d’Alcalá de Henares, en les empreses de Ceuta, Gibraltar i Almeria (1309). La mort (1322) molt prematura de la seva segona muller Maria de Xipre, germana d’Enric II de Xipre, impedí la incorporació, d’altra banda ja problemàtica, d’aquest regne a la corona catalano-aragonesa.

L’any 1307 suprimí l’orde dels Templers i uns quants anys després creà la de Montesa (1317). La darrera empresa brillant del regnat fou la conquesta de Sardenya (1323-24), acomplerta per l’infant Alfons. El 1300 el rei fundà l’Estudi General de Lleida, primera universitat de Catalunya. En temps de Jaume II tingué lloc l’expedició dels almogàvers i de la Gran Companyia Catalana a Orient.

Aquest regnat pot ésser considerat la síntesi de tota la política de la corona catalano-aragonesa: d’una banda, projecció a la Mediterrània, i, de l’altra, presència dels estats de la corona a la Península, sobretot a l’est. En l’aspecte interior, cal remarcar que Jaume II decretà (1319) la indivisibilitat dels seus regnes, i que aquesta disposició va cloure els problemes ocasionats per les particions de Jaume I i Pere II el Gran.

Jaume I de Catalunya

615 Respostes

(Montpeller, França, 2 febrer 1208 – València, 27 juliol 1276)

“el Conqueridor”  Rei de la corona catalano-aragonesa (1213-76). Era fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller. En morir el seu pare a la batalla de Muret, Jaume es trobava en poder de Simó de Montfort com a garantia d’una pau que no arribà. Per indicació del papa Innocent III, el nou rei fou lliurat a l’orde del Temple, encarregat, per disposició testamentària del rei difunt, d’educar-lo.

Durant la minoritat de Jaume, el comte Sanç I de Rosselló, fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona assumí la regència del regne, però no trigà a ésser desbordat per tot de problemes interns i per l’antipatia del papa Honori III, i hagué de retirar-se (1218). Jaume I governà personalment des d’aleshores, bé que un consell integrat per rellevants personalitats de la corona era de fet el responsable de dirigir el país.

L’alçament de la noblesa aragonesa, menada per l’infant Ferran d’Aragó, oncle del rei, i la pau que hi posà fi (sentència arbitral d’Alcalà del Bisbe, març 1227) foren els darrers afers de la primera etapa del regnat de Jaume I, durant la qual, a causa del desgavell general, fracassaren els intents de conquerir Albarrasí (1220) i Peníscola (1225).

Després de la incorporació a la corona del comtat d’Urgell, gràcies al contracte de concubinatge signat amb la titular d’aquella regió, Aurembiaix, el monarca emprengué la primera empresa important del regnat. La necessitat de posar fi a la pirateria mallorquina i d’establir una base sòlida per al comerç mediterrani motivà la conquesta de les Balears, empresa en la qual col·laboraren també marsellesos, genovesos i pisans. Mallorca es lliurà a Jaume I el desembre de 1229 i Menorca se li declarà tributària l’any 1231. La presa d’Eivissa no s’acomplí fins al 1235.

Les regions peninsulars del regne, l’Aragó i els lleidatans, interessats més per l’expansió peninsular que no pas per la mediterrània, feren pressió al monarca, d’altra banda interessat també en l’empresa, perquè iniciés la conquesta de la regió valenciana. El 1232, Balasc d’Alagó, per iniciativa pròpia, ja havia conquerit Morella. Borriana i Peníscola foren les primeres poblacions incorporades a la corona (1233) i, després d’un lapse provocat pel problema de la sobirania sobre Carcassona, la conquesta de València va ésser continuada. El setembre de 1238 la capital va caure i el rei hi establí un fur propi. Pel tractat d’Almirra (març 1244) Jaume I es repartí amb Castella la zona de conquesta d’ambdós estats. Xàtiva (1244) i Biar (1245) foren les darreres poblacions que passaren a domini del rei.

En virtut del tractat de Corbeil (maig 1258), Jaume I cedí els seus drets sobre el Migdia de França; en compensació, Lluís IX renuncià a la seva sobirania teòrica sobre els comtats catalans. Aquests tancaments dels camins ultrapirinencs significà una vigorització de la política peninsular i mediterrània de la corona catalano-aragonesa.

La conquesta de Múrcia (1266), lliurada a Alfons X de Castella en compliment del tractat d’Almirra, el frustrat intent de portar a terme una croada a Terra Santa (1269), la rebel·lió del seu fill, l’infant Pere, ajudat pel vescomte de Cardona i els comtes d’Empúries i del Pallars, i un seguit d’insurreccions dels valencians constitueixen els esdeveniments més importants de la darrera etapa del seu regnat.

La divisió dels estats -Catalunya, Aragó i València per al primogènit, Pere, i les Balears i els comtats de Rosselló i la Cerdanya, per al segon fill, Jaume– ha estat considerada com una de les decisions menys encertades del regnat.

En temps de Jaume I, la corona de Catalunya-Aragó assolí la plenitud en l’aspecte institucional i econòmic. El monarca impulsà vigorosament l’organització dels municipis, mentre que també les Corts Catalanes assoliren una gran importància en aquests anys. L’esperit del dret romà presidí la redacció del fur de València i dels costums de Lleida. Sant Ramon de Penyafort, potser confessor del monarca, i Ramon Llull foren sens dubte les personalitats més rellevants de l’època.

Ferran II de Catalunya

240 Respostes

(Sos, Aragó, 10 maig 1452 – Madrigalejo, Extremadura, 23 gener 1516)

“el Catòlic”  Rei de Catalunya-Aragó (1479-1516), de Castella (1474-1504), de Sicília (1458-1516) i de Nàpols (1504-16). Fill de Joan II de Catalunya i de Joana Enríquez. La seva infantesa transcorregué en mig de greus dificultats, a causa del conflicte entaulat entre el seu pare i les classes privilegiades catalanes (Guerra contra Joan II, 1462-72).

Reconegut hereu de la corona aragonesa, en morir el príncep de Viana (1461), i lloctinent general de Catalunya. L’any 1469 contragué matrimoni a Valladolid amb la princesa Isabel de Castella, germana d’Enric IV. Aquest matrimoni provocà la guerra civil castellana (1475-79) entre els partidaris d’Isabel i els de Joana la Beltraneja en morir Enric IV de Castella (1474).

Ferran, proclamat corregent de Castella en l’arbitratge de Segòvia (1475), participà activament en la direcció militar de la contesa. El 1479, havent acabat la guerra (pau d’Alcaçovas), Ferran succeí al seu pare en les possessions de la corona catalano-aragonesa. Fou a partir d’aquest any que s’inicià el regnat efectiu d’ambdós monarques. Ferran col·laborà activament amb Isabel en tots els assumptes referents a Castella i s’encarregà personalment dels de política exterior i dels de Catalunya-Aragó. Després de dictar les primeres mesures d’ordre intern, els Reis Catòlics emprengueren la conquesta del regne de Granada (1481-92), les dificultats d’aquesta guerra de setge palesaren les qualitats de Ferran com a militar i com a diplomàtic.

El prestigi que donà als monarques la conquesta del darrer reducte de l’Espanya musulmana afavorí l’enfortiment de l’autoritat reial, sobretot davant la noblesa. L’aristocràcia castellana quedà exclosa dels alts càrrecs polítics, però li fou confirmat el seu poder econòmic i social. Mitjançant la sentència arbitral de Guadalupe (1486), Ferran aconseguí de restablir la pau al camp català i promulgà una sèrie de mesures tendents a facilitar la recuperació econòmica del Principat, donant llibertat als remences. Envigorí els organismes institucionals i mantingué la totalitat del sistema polític tradicional, que dificultava la concentració del poder en mans del monarca (Constitució d’Observança, 1481). Modificà la Generalitat i el Consell de Cent, per recomanació de Jaume Destorrent, i instituí el règim d’insaculació, que burocratitzava aquestes institucions.

L’absentisme reial a Catalunya s’anà accentuant i donà lloc a la consolidació del càrrec de lloctinent general o virrei i de la Reial Audiència, tribunal de justícia reorganitzat per les Corts del 1493, que actuà, com a consell de govern del lloctinent, al costat del Consell d’Aragó, creat el 1494. Ferran féu costat al programa religiós de la seva muller (reforma dels ordes religiosos, introducció de la inquisició el 1478), programa que assentà les bases ideològiques de l’Espanya moderna en acceptar l’esperit de croada i l’exclusivisme religiós (expulsió dels jueus el 1492 i conversió forçosa dels moriscs el 1503) com a fonts inspiradores de la seva política. L’establiment de l’inquisició a la corona catalano-aragonesa (1484) provocà les protestes dels consellers de Barcelona, que hi veien una vulneració de les Constitucions sobre l’administració de justícia.

Ferran, des del 1492, centrà la seva activitat en la continuació de la tradicional expansió de Catalunya-Aragó cap a Itàlia i cap al nord d’Àfrica. Pel tractat de Barcelona (1493) aconseguí recuperar el Rosselló i la Cerdanya, i, per tal d’oposar-se a l’intent francès d’ocupar Nàpols, organitzà la Lliga Santa (1495), que fou el seu primer gran èxit diplomàtic. Els èxits militars i l’astúcia diplomàtica permeteren d’expulsar la dinastia regnant a Nàpols i els francesos (1504), amb la qual cosa el regne s’afegí a les possessions espanyoles.

Amb la seva política matrimonial Ferran II aconseguí d’integrar Castella a Europa (matrimoni de les seves filles Elisabet i Maria amb reis portuguesos; de Joan, amb Margarida d’Àustria; de Joana, amb Felip el Bell, i de Caterina, amb Artur d’Anglaterra) i d’isolar definitivament França, que fracassà en els seus intents reiterats de restablir l’hegemonia a la península italiana. Ferran aprofità aquests conflictes per dur a terme l’ocupació de Navarra (1512), que quedà integrada a Castella. Al nord d’Àfrica preconitzà una política d’ocupació limitada del litoral (conquesta de Melilla, el 1497, i de Mazalquivir, el 1505). El descobriment d’Amèrica i la ràpida ocupació i exploració de les terres americanes enfortiren la posició internacional d’Espanya.

En morir Isabel (1504), fou nomenat regent de Castella, però l’oposició d’una part de la noblesa, unida al voltant de Felip el Bell, en qui recaigué l’herència dels regnes, decidí Ferran a casar-se amb Germana de Foix (1505), amb l’esperança que li donés un hereu per a la corona catalano-aragonesa; tingué un fill, Joan, però morí aviat (1509). En morir Felip el Bell (1506), acceptà de nou la regència de Castella, però, de fet, deixà els assumptes castellans a mans de Cisneros, mentre que ell s’ocupà essencialment de les qüestions d’Itàlia, on tingué, en Gonzalo Fernández de Córdoba el Gran Capitán, el seu principal ajut per a tots els seus problemes militars.

En el testament deixà totes les seves possessions al seu nét Carles V, i, mentre no arribés, nomenà Alonso d’Aragó regent dels seus estats catalano-aragonesos, i Cisneros regent del regne de Castella.

Ferran I de Catalunya

173 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 27 novembre 1380 – Igualada, Anoia, 2 abril 1416)

“d’Antequera”  Rei de Catalunya-Aragó (1412-16). Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor d’Aragó. Les possessions llegades pel seu pare (mort el 1390), i augmentades pel dot que aportà la seva rica muller, Elionor d’Alburquerque, comprenien un extens territori de Castella i Extremadura.

La mort de Martí I l’Humà sense successió directa (1410) i l’interregne que seguí a la corona de Catalunya-Aragó suscitaren les seves ambicions polítiques i reivindicà el seu dret a la successió, basat en el fet que era nét de Pere III el Cerimoniós, a través de la mare, Elionor.

La seva candidatura, inicialment poc viable, passà a primer terme en produir-se l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa a mans dels Luna, partidaris de Jaume II d’Urgell. Tant la candidatura urgellista com la de Lluís de Calàbria, defensada pels Urrea i l’arquebisbe, quedaren debilitades. Ferran es féu seus els Urrea, mentre a València ajudà amb tropes castellanes i finançà els Centelles, enfrontats als urgellistes Vilaragut.

Les intervencions de Benet XIII i de Vicent Ferrer, juntament amb la seva habilitat política, portaren a la concòrdia d’Alcanyís entre els diferents Parlaments de la corona i al compromís de Casp (1412), que el nomenà successor legítim de Martí l’Humà.

Fou coronat aquell mateix any a Saragossa. L’any 1413, instigat pels Luna, sufocà l’alçament de Jaume d’Urgell i el desterrà. Mentrestant, a les Corts de Barcelona (1412-13), l’església i el patriciat urbà aconseguiren del nou rei importants concessions: li imposaren el pactisme i limitaren la seva autoritat a favor de la Generalitat i les Corts. Es posaren les bases de la transformació de la Diputació del General o Generalitat en un organisme de control de la monarquia, i la separació de l’Administració de Justícia del poder reial amb la creació de la Reial Audiència.

La política exterior de Ferran I estigué centrada en els problemes mediterranis. Es féu investir per Benet XIII sobirà dels regnes de Sicília, Sardenya i Còrsega (1412), i combaté els partits oposats a la dominació catalana. Pactà amb Gènova amb la finalitat de posar fi a la situació de tensió entre ambdós estats. Així mateix, pactà amb el soldà d’Egipte i el rei de Fes. Reinstal·là, a més, el consolat català d’Alexandria (1414).

En la resolució del cisma del papat, intervingué en defensa de Benet XIII, però fracassà davant la posició internacional de les corts europees i finalment tornà a l’obediència romana. A la seva mort fou succeït pel seu fill, Alfons IV el Magnànim.

Felip V de Borbó

291 Respostes

(Versalles, França, 19 desembre 1683 – Madrid, 9 juliol 1746)

Rei de Catalunya-Aragó (1700-05), i d’Espanya (1713-46). Fill segon del gran delfí de França, Lluís, i nèt de Lluís XIV de França. Fou nomenat rei de la corona hispana pel darrer Àustria, Carles II. L’arxiduc Carles d’Àustria amb el suport de la Gran Aliança (Anglaterra i Holanda, i posteriorment Savoia i Portugal), acudí a rescatar la corona per les armes. Tots els territoris de l’antiga corona catalano-aragonesa, temerosos de la política centralitzadora dels Borbons, també se li uniren, i començà així l’anomenada Guerra de Successió.

Després de la batalla d’Almansa (1707), Felip V suprimí les constitucions del País Valencià i Aragó i hi aplicà els decrets de Nova Planta, que els subjectaven a les lleis de Castella. La mort de l’emperador d’Àustria i la consegüent pujada al tron de Carles féu que les potències aliades l’abandonessin i ell mateix es desentengués del Principat; el tractat d’Utrecht (1713) segellà la pau i Catalunya, abandonada per tothom, sucumbí el 1714, i l’any següent Mallorca. Immediatament hi foren suprimides les institucions pròpies i aplicat el decret de Nova Planta, i els Països Catalans foren sotmesos a un règim militar.

Empès per Isabel de Parma, la segona esposa, intentà la conquesta de Sardenya i Sicília, però les potències europees, reunides en la Quàdruple Aliança (1720), l’obligaren a firmar la pau de Cambrai i a restituir les terres conquerides, tot i que amb els pactes de Família obtingué Nàpols, Sicília, Parma, Piacenza i Guastalla per als fills tinguts amb Isabel. Amb l’esperança de pujar al tron de França, abdicà en el seu primogènit, però la mort d’aquest el féu tornar al tron. El regnat de Felip V significà la introducció als seus estats d’un absolutisme centralista com el francès.