Arxiu d'etiquetes: reis/reines Catalunya

Carles II de Catalunya

62 Respostes

(Madrid, 6 novembre 1661 – 1 novembre 1700)

Rei de Catalunya-Aragó i de Castella (1665-1700). Fill de Felip IV i de Marianna d’Àustria. Era de constitució feble i malaltissa i de poca capacitat mental.

El seu regnat presidí la fase més aguda de la decadència castellana, encara que la corona catalano-aragonesa es trobava, però, en un procés de recuperació palesat en una política que aspirava a actualitzar l’ordre constitucional de la monarquia; les classes dirigents catalanes sostingueren a fons l’aixecament de Joan Josep d’Àustria, fill natural de Felip IV, el qual no sabé, però, treure partit de les circumstàncies (fou nomenat vicari general de la corona catalano-aragonesa).

Mentre que per a la historiografia castellana és el símbol de l’ocàs, segons alguns cronistes catalans, com Narcís Feliu de la Penya, fou el millor rei que ha tingut Espanya.

Al País Valencià, on la Segona Germania (1693) revelà el desvetllament del camp i reivindicà els Furs de València de Jaume I, tingué lloc el 1670 la creació del port franc de València.

A les Illes Balears, per contrast, semblen restar al marge d’aquest corrent: fou l’època de les lluites entre canamunts i canavalls i del paroxisme inquisitorial (crema de xuetes del bosc de Bellver, el 1691).

Desaparegué el càrrec de vice-canceller de Catalunya-Aragó el 1692, i fou demanada la seva restitució a Carles II per una representació dels regnes catalano-aragonesos.

La persistència d’un ideal imperialista insostenible portà el govern de Madrid a rebutjar l’oferiment de Lluís XIV de França de retrocessió del Rosselló, del Conflent i de la Cerdanya ocupada a canvi d’altres territoris del centre d’Europa, complicada en guerres continuades que produïren invasions freqüents a Catalunya.

En un testament (3 octubre 1700) el rei es decantà per la seva successió pel nét de Lluís XIV de França, Felip d’Anjou, deixà, així, el camí obert a la guerra de Successió, que s’iniciaria al cap de pocs mesos.

Carles I de Catalunya

141 Respostes

(Gant, Flandes, Bèlgica, 24 febrer 1500 – Yuste, Castella, 21 setembre 1558)

Rei de Catalunya (1516(19)-1556) i emperador d’Alemanya (Carles V) (1516-56). Fill de l’arxiduc Felip d’Àustria i de Joana la Boja.

A la mort de Ferran II heretà el govern efectiu de les corones de Catalunya-Aragó i de Castella, nomenà Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, regent de la corona catalano-aragonesa, i confirmà per als alts càrrecs d’Itàlia Ramon II de Cardona i Hug de Montcada.

A Barcelona, on reuní les corts del Principat (1519-20), després de superar diverses qüestions de procediment, hagué de jurar com a comte de Barcelona i presidí a la catedral una reunió del capítol del Toisó d’Or, en què foren nomenats sis nous membres, dos dels quals de la corona catalano-aragonesa.

A la mort del seu avi, l’emperador Maximilià I, inicià les gestions com a candidat a l’Imperi. La notícia de la seva elecció el trobà a Barcelona, que esdevingué, així, uns quants mesos, la capital de l’Imperi.

Retornà als Paísos Baixos deixant com a lloctinent al regne de València i al Principat de Catalunya Diego Hurtado de Mendoza i a Castella, com a regent, Adrià d’Utrecht, el qual ell havia fet nomenar bisbe de Tortosa (1516) i inquisidor general de Catalunya-Aragó (1517).

Poc temps després esclatà a València la revolta de les Germanies (1519-22), que s’estengué al Principat, on fou aviat sufocada (1520), i a Mallorca (1520-23), que en fou el darrer reducte.

A la mort d’Antoni Agustí (1523), dividí les funcions de vice-canceller de la corona catalano-aragonesa en tres càrrecs, un per al Principat i els regnes de Mallorca i Sardenya, un altre per al de València i un altre pel d’Aragó (divisió que perdurà fins al 1529), i establí el costum de convocar les corts a Montsó per als tres regnes, a les quals -igualment com als altres organismes catalans- fou el darrer rei a dirigir-se en català.

Miquel May -que ocupà el lloc directiu de la política italiana de Carles V, vacant amb la mort d’Hug de Montcada- gestionà la pau amb Climent VII i França, la qual fou signada a Barcelona el 1529 (pau de Barcelona).

Vers el 1532 tornà a Barcelona, on preparà, per fer cara a la nova coalició franco-turca, la gran expedició, menada personalment per ell, que acabà amb la presa de Tunis (1535).

Desaparegut Miquel May (1546), cap més català no intervingué en la direcció de la política imperial fora de la vice-cancelleria catalano-aragonesa. Els organismes catalans de govern s’anaren inhibint de tota política exterior.

El 1555 dimití la sobirania del Toisó d’Or i cedí els Països Baixos al seu fill Felip, a qui lliurà també (gener 1556) les corones de Castella i de Catalunya-Aragó, i es retirà al monestir de Yuste.

Caçador, el *

Deixa un comentari

Sobrenom amb què és conegut el rei Joan I de Catalunya.

Blanca de Nàpols i d’Hongria

25 Respostes

(regne de Nàpols, Itàlia, 1283 – Barcelona, 14 octubre 1310)

(o d’Anjou)  Reina de Catalunya (1295-1310). Filla de Carles II de Nàpols i de Margarida d’Hongria. Fou la segona esposa de Jaume II de Catalunya.

El matrimoni, concertat en el tractat d’Anagni (1295), tingué lloc a Vilabertran el 29 d’octubre de 1295. Formaren una família d’aspecte burgès i d’una gran religiositat, en la qual influí Arnau de Vilanova.

Acompanyà el seu marit en les expedicions contra el seu cunyat Frederic II de Sicília i contra Almeria (1308). Intervingué en l’entrevista de Tarassona (1304).

Residí amb preferència a Montblanc, Santes Creus i Tortosa. Tingué cancelleria pròpia. Sufragà l’eixamplament de bona part del monestir de Santes Creus, on fou enterrada.

Tingué deu fills, entre els quals el futur rei Alfons III el Benigne.

Barcelona, Casal de

47 Respostes

(Catalunya, 878 – 1410)

Llinatge dels comtes de Barcelona i després reis de Catalunya i d’Aragó. Regí durant més de cinc-cents anys la vida de la Corona catalano-aragonesa.

Iniciat per Guifré I el Pelós, nét de Bel·ló, comte de Carcassona, que el 878 fou investit comte de Barcelona-Girona–Besalú per Lluís el Tartamut.

Més tard, el 985, el comte Borrell II decidí de trencar el lligam de vassallatge que mantenia amb el rei franc Hug Capell i proclamà l’autonomia del comtat de Barcelona -fet que la història moderna considera el primer pas de la nacionalitat catalana i que el 1985 donà peu a la celebració del mil·lenari de Catalunya-.

Ramon Berenguer IV, per matrimoni amb Peronella, hereva de Ramir II, uní el govern dels seus comtats al regne d’Aragó. El seu fill Alfons I el Cast esdevingué comte de Barcelona a la mort del seu pare (1162) i rei d’Aragó per renúncia de la seva mare (1163).

El llinatge s’extingí, per línia masculina directa, el 1410 amb la mort de Martí I de Catalunya, dit l’Humà.

Alfons d’Aragó i de Castella

13 Respostes

(Aragó, 1222 – Calataiud, Aragó, 23 març 1260)

Infant d’Aragó. Fill de Jaume I el Conqueridor i de la seva primera muller, Elionor de Castella. Malgrat l’anul·lació d’aquest primer matrimoni del rei, el legitimà (1229) i el reconegué com a hereu universal el 1232. Però en successius testaments només li va deixar Aragó i Catalunya (1241) i Aragó tot sòl (1243-44).

L’últim testament esmentat provocà un gran descontentament de l’infant, que marxà a Castella, i, en general, de tot el regne d’Aragó. Finalment, Jaume I, tement l’aliança del seu primogènit amb Castella, i empès per les Corts d’Alcanyís (1250-51), acordà de fer una nova partició dels seus estats, en la qual (1253) Aragó i València eren assignats a Alfons.

L’infant es casà amb Constança de Montcada, filla hereva del vescomte de Bearn, amb la qual recollia les aspiracions catalano-aragoneses sobre el sud de França. Morí, però, sense descendència.

Violant de Bar

49 Respostes

(França, 1365 – Bellesguard, Barcelona, 3 juliol 1431)

Reina de Catalunya-Aragó (1387-95). Segona muller de l’infant Joan (futur Joan I de Catalunya-Aragó), primogènit de Pere el Cerimoniós. Filla de Robert, duc de Bar, i de Maria, germana de Carles el Savi de França.

El paper polític de Violant fou molt important a la corona catalano-aragonesa en vida del seu marit i després de mort aquest. El matrimoni de Violant i Joan féu cada vegada més profunda la discòrdia entre Pere el Cerimoniós i l’infant, i la rivalitat de Violant amb la reina Sibil·la de Fortià va causar problemes a la família reial.

S’interessava molt pels afers d’estat i va introduir a la cort un joc complicat de favoritismes del qual s’aprofitaren Constança de Perellós i Carrossà de Vilaragut. El 1381 va néixer la seva primera filla, Violant, l’única que arribà a la majoritat. El 1384 nasqué el seu primer fill baró, Jaume, i el 1389 nasqué un altre infant, Ferran Mateu.

Reina del 1387 al 1395, època en la qual la cort de Catalunya-Aragó fou una de les més fastuoses d’Europa. Durant la persecució semita, Violant intervingué a favor del rabí Mossé.

A la mort del seu marit, la reina vídua fou allunyada del tron.

En morir, fou enterrada a la seu de Barcelona, i fou traslladada el 1460 al monestir de Poblet.

Pere IV de Catalunya

51 Respostes

(Portugal, 1429 – Granollers, Vallès Oriental, 29 juny 1466)

“el Conestable de Portugal”  Rei de Catalunya (1463-66). Conestable de Portugal des del 1443. Fill de Pere, duc de Coimbra, i d’Isabel, filla de Jaume d’Urgell. Després de la mort del seu pare al desastre d’Alfarrobeira (1449), fou desposseït dels seus béns i desterrat a Castella. Alfons V li permeté de retornar a Portugal el 1457 i li foren reintegrats els béns i els honors.

Com a nét del comte d’Urgell, la Diputació de Catalunya li oferí la corona (1463) durant la guerra contra Joan II. Pere acceptà la proposta i es dirigí a Barcelona, on arribà cap al gener de 1464.

Després d’ésser proclamat comte de Barcelona i rei de Catalunya-Aragó, es féu càrrec personalment de la direcció de la lluita contra els exèrcits joanistes, però fracassà en els seus intents d’aconseguir suports internacionals (d’Anglaterra, Portugal, Castella i Borgonya), tingué l’hostilitat declarada de Lluís XI de França i sofrí greus revessos militars: derrota de Calaf (febrer 1465), pèrdua de Cervera (agost 1465), etc, que l’enemistaren amb la Generalitat. El 1466, enmig d’adversitats sense fi, morí prematurament.

Pere III de Catalunya

685 Respostes

(Balaguer, Noguera, 5 setembre 1319 – Barcelona, 5 gener 1387)

“el Cerimoniós”  (Pere III de Catalunya, IV d’Aragó i II de València) Rei de Catalunya-Aragó (1336-87). Fill d’Alfons III el Benigne i de Teresa d’Entença. Durant la seva joventut tingué topades constants amb la seva madrastra Elionor, que es refugià a Castella quan Pere heretà la corona (gener 1336). Després d’uns moments de relacions tenses amb Alfons XI de Castella a causa d’Elionor, l’hostilitat s’apaivagà quan el Cerimoniós envià un estol (1340-41) per defensar la zona de l’estret de Gibraltar contra els benimerins.

L’objectiu principal de la seva política fou el de reintegrar al seu domini els regnes que havien estat dels seus predecessors, utilitzant tots els recursos possibles. Contra Jaume III de Mallorca desplegà una campanya sistemàtica que començà obligant al mallorquí que li jurés vassallatge (1339) i obrint-li un procés (1341) amb el pretext d’haver encunyat moneda falsa; finalitzà amb la conquesta de Mallorca (1343) i del Rosselló (1344), acompanyada de la derrota i la mort de Jaume III a la batalla de Llucmajor (octubre 1349).

Respecte a Sardenya (que mai no estigué sotmesa totalment), cobejada alhora per Gènova, Pisa i Milà, i dominada, de fet, per dues poderoses famílies (els Oria i els Arborea), Pere portà una política d’aliança amb Venècia i d’intervenció armada a l’illa, combinada amb una guerra naval a tot el Mediterrani contra les naus d’aquelles repúbliques. Malgrat els èxits successius dels catalans -victòria naval de Constantinoble (febrer 1352) i de l’Alguer (agost 1353) i presa de l’Alguer (desembre 1354)-, la rebel·lió sarda i la guerra naval es convertiren en fets endèmics i Pere hagué de pactar amb els rebels (agost 1386).

L’illa de Sicília també fou objecte de la seva política reintegracionista, i amb aquest fi casà el seu nét Martí el Jove amb Maria de Sicília; si bé els joves esposos pogueren dir-se reis de Sicília, de fet el govern de l’illa estigué en mans del Cerimoniós. També per aquell temps (1380) els ducats d’Atenes i Neopàtria reconegueren la seva sobirania.

A l’interior actuà amb energia contra la potència política dels barons aragonesos i valencians i, després d’un primer moment en que cedí a les imposicions dels unionistes d’Aragó (1347) i de València (1348), amb l’ajuda de Catalunya liquidà el poder polític de la noblesa aragonesa a la batalla d’Épila (juliol 1348) i de la valenciana a Mislata (desembre 1348).

A la Península, el Cerimoniós aprofità la lluita civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara per intentar ampliar les fronteres dels seus regnes en perjudici de Castella (guerra dels Dos Peres). Fracassà en aquest objectiu després d’una sèrie de costoses campanyes dutes a terme entre el 1356 i el 1367, ja que si bé Enric fou coronat rei castellà, la corona catalano-aragonesa no obtingué els desitjats beneficis territorials.

Malgrat els problemes amb els seus fills durant els darrers anys de la seva vida, el regnat de Pere III pot considerar-se l’apogeu del poder polític català. Pere fou un intel·ligent i hàbil governant, que buscà els seus èxits polítics en els mitjans diplomàtics i en una eficaç organització burocràtica dels seus estats (Cancelleria reial); destaca en aquest sentit la posició neutralista davant el cisma d’Occident, que li permeté no enemistar-se amb cap dels dos bàndols.

Pere II de Catalunya

294 Respostes

(València, 1240 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 11 novembre 1285)

“el Gran”  (Pere II de Catalunya, III d’Aragó i I de València). Rei de Catalunya-Aragó (1276-85). Fill de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria. El 1248 fou nomenat hereu de Catalunya i Mallorca, però a la mort dels seus germans Alfons i Ferran reclamà la totalitat de l’herència paterna en perjudici de Jaume, el germà petit, i el seu pare el nomenà hereu de Catalunya, Aragó i València (1262).

Durant els darrers anys de regnat de Jaume I assumí la direcció de les empreses militars i lluità contra els sarraïns al sud de València, sotmeté el regne de Múrcia en profit de Castella i s’enfrontà amb el seu germanastre Ferran Sanxis de Castre, cap de la noblesa rebel.

El juny de 1262 es casà amb Constança, filla primogènita de Manfred de Sicília. A la mort d’Enric I de Navarra (1274) reivindicà l’herència d’aquest regne en nom del seu pare, però fracassà a causa de la intervenció de França.

El 26 de juliol de 1276 heretà Aragó, Catalunya i València i encaminà els primers actes de govern a sotmetre definitivament els musulmans rebels de València i la noblesa de la Catalunya occidental. El seu germà Jaume (que havia heretat l’anomenat Regne de Mallorca: Balears, Rosselló i Cerdanya i el senyoriu de Montpeller) es reconegué feudatari seu.

Hàbil diplomàtic, es va aprofitar del fet de tenir en el seu poder els infants de la Cerda per obligar Alfons X de Castella a mantenir bones relacions amb ell; en efecte, a les entrevistes de Campillo i d’Ágreda (març 1281) Alfons el Savi i el seu fill Sanç, firmaren una aliança amb Pere el Gran. També acordà pactes amb Portugal, Anglaterra i l’imperi d’Orient.

D’aquesta manera creà una àmplia xarxa de suports internacionals per tal que li fessin costat en la seva futura política expansiva pel Mediterrani; així doncs, mort Manfred de Sicília (1266) i executat Conradí (1268), Pere es convertí, de fet, en el cap del gibel·lisme i en defensor dels drets de la seva muller al regne de Sicília, ocupat pels angevins.

Aprofitant l’hostilitat dels sicilians contra Carles d’Anjou i havent rebut l’ofrena de l’illa per part d’una ambaixada siciliana, Pere desembarcà a Palerm i en el curs del 1282 i del 1283 es possessionà de Sicília i de les illes de Malta, Gozzo i Gelves. De retorn als seus regnes peninsulars i després d’un cèlebre episodi cavalleresc i poc polític (desafiament de Bordeus), expugnà el castell d’Albarrasí (1284) i incorporà aquest senyoriu a la corona.

L’onerosa política fiscal a que l’obligaven les seves empreses expansives provocà el descontentament dels aragonesos, que no se sentien beneficiats per l’expansió mediterrània, i després d’uns enfrontaments amb la noblesa d’Aragó, hagué de jurar el Privilegi General de la Unió. Mentrestant, a les costes italianes, les naus catalano-sicilianes, comandades per l’almirall Roger de Llúria, derrotaren repetidament la flota angevina.

El papa Martí IV, contrari al domini català de Sicília, no solament excomunicà Pere el Gran (novembre 1282), sinó que arribà a concedir la investidura de Catalunya, Aragó i València al fill del rei de França (1284). Un exèrcit de croats travessà els Pirineus i derrotà les tropes catalanes que se li oposaren (els aragonesos no col·laboraren en la defensa dels regnes), però, sortosament, els estralls causats per la pesta entre els invasors i la superioritat naval dels catalans, que obstaculitzaven l’aprovisionament de l’exèrcit francès per mar, obligaren els croats a retirar-se, i al coll de Panissars Pere el Gran derrotà les tropes de Felip III de França quan es retiraven.

El seu germà Jaume, rei de Mallorca, aprofità el moment de la invasió per trencar la fidelitat deguda a Pere el Gran, per la qual cosa aquest envià el seu fill (el futur Alfons el Franc) amb un estol per castigar la traïció i incorporar el regne mallorquí a la corona, si bé no pogué veure el resultat de l’expedició perquè morí abans.