Arxiu d'etiquetes: 1350

Universitat de Perpinyà

19 Respostes

(Perpinyà, 1350 – )

-Via Domitia  (UPVD)  Institució d’ensenyament superior. Creada per iniciativa de Pere III el Cerimoniós, poc després de la definitiva reincorporació del Regne de Mallorca a la corona catalano-aragonesa. Fou dotada de tres facultats: teologia, dret i arts, amb les mateixes prerrogatives i privilegis que la Universitat de Lleida.

El 1379 fou confirmada eclesiàsticament per butlla papal de Climent VII, però aquest li suprimí la facultat de teologia i li n’afegí una de medicina, per suplir possiblement la de Montpeller, vila incorporada al regne de França. La Universitat depenia bàsicament del bisbe d’Elna.

Els estatuts foren redactats el 1380, calcats sobre els de la Universitat de Lleida; el 1647 hi foren afegits els de Tolosa, fet que accentuà la desvinculació respecte a Montpeller. Hi afluïren mestres i estudiants de la corona. La facultat de teologia hi fou restablerta el 1447 per butlla de Nicolau V. L’ensenyament de dret conservà la primacia, mentre que el de les lletres reculava i el de teologia s’estenia.

Amb la incorporació a França dels comtats de Rosselló i Cerdanya desaparegueren pràcticament els estudiants de la resta de Catalunya, que foren substituïts per occitans i francesos, i en general la universitat experimentà una gradual decadència i esdevingué un focus de francesització, obra principalment dels jesuïtes. Amb tot, entre els seus professors i rectors es troben alguns dels membres més destacats del nucli d’escriptors neoclàssics rossellonesos en llengua catalana (J. Balanda i Sicart, Antoni de Banyuls i de Montferrer).

Amb l’expulsió de l’orde, només la facultat de medicina mantingué prestigi, i fou enriquida amb una càtedra de botànica i d’anatomia, amb un jardí botànic i laboratoris. Malgrat un intent de restauració factícia el 1759 i de la construcció d’un edifici de nova planta, la Universitat de Perpinyà no pogué sobreviure a la Revolució Francesa (1793).

El 1957 hom inicià activitats universitàries, amb cursos de dret i, després, de lletres i ciències. A partir del 1971, amb la creació del Centre Universitari de Perpinyà, dependent de la Universitat de Montpeller, s’inicià un nou període que portà a la constitució, amb plena actuació, de la Universitat de Perpinyà el 1979.

L’any 2005 disposava de cinc campus (Perpinyà, on es troba el rectorat, Font-Romeu, Narbona, Carcassona i Mende) i oferia un total de 75 titulacions.

Ferrer, Bonifaci

6 Respostes

(València, 1350 – Valldecrist, Alt Palància, 1417)

Jurista i eclesiàstic. Fou prior general de l’orde cartoixà, germà de sant Vicent Ferrer. Estudià a Lleida i a Perusa i es doctorà en dret civil i eclesiàstic i en teologia a Lleida.

Fou professor de dret canònic a València a partir del 1376; assessor del justícia criminal a València el 1386 i jurat en representació de l’estament dels ciutadans durant el bienni 1387-89.

El 1389 representà la ciutat de València a les corts de Montsó, i, caigut en desgràcia, fou empresonat (1389-96). El 1396 ingressà a la cartoixa de Portaceli, de la qual fou prior (1400). En aquesta època, Benet XIII li encarregà diverses missions diplomàtiques: davant el duc d’Orleans (1400), i a la cort de França (1401).

El 1402 fou elegit prior de la Grande Chartreuse i general de l’orde, i el 1408 Benet XIII l’envià com a legat al concili de Pisa; les seves gestions no foren, però, reeixides. Instal·lat a la cartoixa de Valldecrist, prop de Sogorb, hi celebrà cada any capítol general fins al 1416.

S’ocupà novament de problemes públics: sentència sobre la successió al Maestrat de l’orde de Montesa (1409) i fou compromissari a Casp (1412), on es col·locà, com tot el grup d’incondicionals del papa Luna, a favor de Ferran d’Antequera. El 1416 se sostragué a l’obediència de Benet XIII i s’adherí al concili de Constança.

Escriví obres de tema jurídic valencià (Notae super foris Regni Valentiae) o cartoixà (Tractatus de coeremoniis monachorum cartusiensium), però la seva obra més famosa és la traducció literal en català de la Bíblia. Impresa a València el 1478 i perseguida, posteriorment, per la inquisició, s’ha perdut gairebé totalment.

Aragó, Jaume d’ -Sicília-

Deixa un comentari

(Mazzara, Sicília, Itàlia, 1291 – 1350/51)

Fill bastard de Jaume I de Sicília (després Jaume II de Catalunya) i d’una siciliana anomenada Lucrècia. Vers l’any 1323 lluità a la conquesta de Sardenya, i des del 1325 fou ambaixador al sultanat de Tiemcen, càrrec que exercí fins al 1331 o 1332.

El 1333 fou enviat a Sardenya per Alfons III el Benigne, on fou veguer de Càller (1337-41). Pere III el Cerimoniós l’armà cavaller (1344) i el nomenà membre del consell reial. Governador de Sardenya (1347-48).

S’havia casat dues vegades: amb Jacmeta Guerau, mallorquina, i amb Putxa, sarda, que el sobrevisqué. No deixà descendència.

Ferrer, Vicent -sant, 1350/1419-

63 Respostes

(València, 23 gener 1350 – Gwened, Bretanya, França, 5 abril 1419)

Eclesiàstic, escriptor i sant. El 1367 va ingressar a l’orde dels dominics, de la qual va ésser nomenat predicador general el 1389. Va escriure el 1380 el seu tractat De moderno Ecclesiae schismate, en defensa del papa d’Avinyó Climent VII. Benet XIII el va cridar a la cort papal i el va nomenar capellà domèstic.

Influït pel papa i la cort de Castella, va contribuir com a compromissari de Casp a imposar el candidat Ferran I d’Antequera.

Les seves predicacions, d’una gran habilitat, van obtenir conversions multitudinàries impressionants. Del 1412 al 1416 es va dedicar a la conversió dels jueus i va recòrrer la península ibèrica.

Despont -germans-

Deixa un comentari

Bernat Despont  (Barcelona ?, abans 1350 – abans 1428)  Doctor en lleis, diplomàtic i polític. Des del 1376 exercí diverses funcions diplomàtiques, i intervingué en el compromís matrimonial entre Violant de Bar i l’infant Joan (1379). Posteriorment fou conseller dels reis Joan I el Caçador, Martí I l’Humà i Ferran I d’Antequera.

Joan Despont  (Catalunya, segle XIV)  Cortesà. Germà de Bernat. Com ell, fou home de confiança del príncep Joan, duc de Girona i, com ell també, fou destituït de la cort ducal per ordre de Pere III el Cerimoniós.

Corbera -varis bio-

2 Respostes

Arnau de Corbera  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Participà a la conquesta de València. Jaume I de Catalunya li premià els seus serveis amb la donació d’algunes cases i un corral.

Arnau de Corbera  (Rosselló ?, segle XIV – abans 1350)  Noble. Senyor de Corbera. Partidari de Pere III el Cerimoniós, fou empresonat amb el seu germà per Jaume III de Mallorca. El primer d’aquests monarques n’exigí la llibertat guardant com a rehens presoners fets a la campanya del Rosselló.

Bernat de Corbera  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fou un dels catorze que prengueren en primer lloc l’hàbit de la Mercè, en constituir-se aquest orde a Barcelona.

Esteve de Corbera  (Barcelona, 1563 ? – 1631)  Historiador. Ciutadà honrat de Barcelona, fou desterrat de la ciutat, i posteriorment exercí diversos càrrecs a Milà i a Nàpols. La seva obra principal, inacabada, és Cataluña Ilustrada, publicada a Nàpols el 1678.

Francesc Corbera  (València, segle XVI)  Musicòleg. Dels seus escrits destaca l’obra sobre cant pla publicada el 1592.

Gilabert de Corbera  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1343 participà a l’expedició de Pere III el Cerimoniós per reincorporar Mallorca, on hi actuà com a negociador. Des d’allí, amb cinc galeres i algunes forces, anà a sotmetre Menorca, missió que cobrí de forma incruenta. Restà a l’illa com a lloctinent del nou governador posat a Mallorca, Arnau d’Erill. Tenia drets sobre la venda de peix a la ciutat de Barcelona.

Joan B. Corbera  (València, segle XV – segle XVI)  Escultor i eclesiàstic. El 1506 fou pedrapiquer oficial de València. Projectà les finestres del palau de la Generalitat del seu temps, més tard convertit en edifici de l’Audiència Territorial.

Ramon de Corbera  (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)  Cavaller. Passà a Sardenya el 1347. Anava amb els reforços que hi portà Hug de Cervelló i que no trigaren a ser delmats a la desastrosa acció dels Aidu di Turdu.

Romeu de Corbera  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Serví Jaume II el Just. Aquest l’envià d’ambaixador al Marroc el 1323.

Bernat d’Albí

Deixa un comentari

(Saverdun, País de Foix, segle XIV – França, 1350)

Cardenal. Era d’ascendència catalana. Representà el papa Benet XII en la cerimònia de la translació del cos de santa Eulàlia a Barcelona el 1339, on féu amistat amb el rei Pere III el Cerimoniós.

El 1343 fou enviat a la cort catalana, a fi d’evitar que el rei de Mallorca fos desposseït del seu regne, però només aconseguí que fos signada una curta treva.

Joana de França i de Navarra

Deixa un comentari

(França, maig 1350 – Besiers, França, 16 setembre 1371)

Princesa de França. Filla de Felip IV de Valois i de Blanca de Navarra.

Promesa (1370) amb l’infant Joan, fill gran de Pere III el Cerimoniós i futur rei Joan I el Caçador.

Abans, però, hagué de renunciar els seus drets a la corona de França, i en el viatge d’anada a Catalunya morí de malaltia.

Hug Roger II de Pallars

14 Respostes

(Catalunya, 1350 – 1416)

Comte de Pallars Sobirà (1369-1416). Fill d’Hug Roger I.

Es casà amb Blanca de Foix i va ésser camarlenc i conseller de l’infant Joan. Quan aquest heretà la corona (Joan I el Caçador), el va servir en la campanya contra els invasors armanyacs (1389-90), els quals va vèncer al coll de Panissars.

Al començament del regnat de Martí I l’Humà, ajudà la reina Maria de Luna contra el pretendent Mateu de Foix. En l’interregne va ajudar Lluís d’Anjou, però després de la sentència de Casp prestà obediència a Ferran I d’Antequera i col·laborà a reprimir la revolta de Jaume II d’Urgell (1412-13).

Els seus successors van esdevenir caps del partit pactista, defensor de les llibertats i privilegis de les classes dirigents catalanes enfront de l’autoritarisme de la monarquia.

Heredia, Diego de

Deixa un comentari

(Munébrega, Aragó, vers 1350 – Vic, Osona, 1410)

Eclesiàstic. Fou vicari general a Vic, al llarg de deu anys, des del 1377.

L’any 1387 fou elegit bisbe de Sogorb. Amic de Vicent Ferrer i del papa Luna, Benet XIII.

L’any 1400 fou traslladat a la seu de Vic (fins a la seva mort), des d’on, per pacificar la ciutat, dividida entre bàndols irreconciliables, cridà Vicent Ferrer.