(Perpinyà, 12 gener 1396 – 4 agost 1396)
Filla de Joan I el Caçador i de la seva segona muller Violant de Bar. Era el sisè dels infants haguts pel matrimoni.
Ha estat anomenada Joana de Perpinyà per distingir-la de la seva germanastra Joana d’Aragó i d’Armanyac, llavors vivent i casada.
Morí poc després que el seu pare.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – )
Títol jurisdiccional, concedit el 1396 per Martí I de Sicília a Guillem Ramon de Montcada, comte d’Agosta.
Encara que li havia estat confinat (1398), després el recuperà el seu fill.
(Balaguer, Noguera, 1396 – Catalunya, 1410)
Segon fill mascle del comte Pere II d’Urgell i de la seva segona muller, Margarida de Montferrat.
A la mort del seu pare (1408), mentre el seu germà Jaume II, el futur Dissortat, rebia el comtat d’Urgell i altres possessions, Joan era beneficiat amb la baronia d’Entença, en terres aragoneses.
A la seva mort, deixà hereu de la baronia el seu germà Jaume II d’Urgell.
(Girona, segle XIV – segle XV)
(o Borraçà o Borraçan) Família de pintors, segurament originaris del poble empordanès del mateix nom.
Tots consten com a domiciliats exclusivament a Girona, tret de Lluís Borrassà.
El més antic és Guillem (I) Borrassà (Girona, segle XIV – 1396) Pintor. Documentat des del 1360. Tingué tres fills també pintors, Francesc (I) Borrassà, Lluís Borrassà i:
Guillem (II) Borrassà (Girona, segle XIV – abans 1390) Pintor. Com que morí abans que el seu pare, el taller familiar fou heretat pel seu germà segon Francesc (I).
(Ciutadilla, Urgell, segle XIV – Barberà de la Conca, Conca de Barberà, 18 juliol 1396)
Gran prior de Catalunya de l’orde de l’Hospital. Comanador de la batllia d’Amposta (1333), de la de Villel (1335), de Montsó (1337), d’Horta (1349), procurador dels frares de la castellania d’Amposta davant el mestre de Rodes (vers el 1351), comanador de Tortosa i de Granyena (1359-66), fins que el 1366 canvià la comanda de Tortosa per la de Barberà.
El 1376, per voluntat del papa Gregori XI, regí, a més la comanda d’Ulldecona. El 1372 fou elegit regent del gran priorat de Catalunya, càrrec que exercí fins a la mort.
En la guerra entre Pere III de Catalunya i Jaume IV de Mallorca, fou procurador del primer al Rosselló; president de la generalitat (1376-77); el 1376 fou ambaixador del rei Pere davant Gregori XI, i acompanyà aquest en el retorn del papa a Roma.
Obtingué de Pere III l’encàrrec de supervisar la construcció de les muralles de Montblanc i de Poblet.
(Barcelona, 2 juny 1396)
Procés obert per la reina Maria de Luna, muller i lloctinent del rei Martí I l’Humà, a instigació de les ciutats i les viles reials, especialment de Barcelona, contra els principals consellers i funcionaris de la cort del rei Joan I el Caçador, mort poc temps abans.
Els trenta-vuit processats, entre els quals hi havia consellers, juristes i altres alts càrrecs de la cort, foren acusats d’haver format una lliga de consellers per a governar segons llurs conveniències, d’haver malaconsellat el rei, d’haver cridat tropes invasores estrangeres, de suborns, d’enriquiment a costa del patrimoni reial, i d’immoralitat en llur vida privada.
La majoria dels acusats foren absolts pel rei Martí entre 1397-98. Els prestadors de la cort hagueren d’acceptar una rebaixa de llurs crèdits.
(Barcelona ?, segle XIV – abans 1396)
Alt funcionari reial. Ciutadà de Barcelona, el 1354 fou mostassaf de Barcelona, i l’any següent conseller quart.
Fou capità en les armades oficials i en la guerra de cors contra Gènova. Pere III el Cerimoniós el nomenà vice-almirall de Catalunya (1364-81), participà en la guerra contra Castella, al capdavant de les galeres del Principat, i en nombroses missions de vigilància i de defensa de les costes de Sardenya i de Sicília.
Del 1381 al 1384 fou veguer de Barcelona.
(Perpinyà, 27 desembre 1350 – Foixà, Baix Empordà, 19 maig 1396)
“el Caçador” Rei de Catalunya-Aragó (1387-96). Fill i successor de Pere III el Cerimoniós i d’Elionor de Sicília. L’any 1351 el seu pare creà per a ell el títol de duc de Girona, que ostentaren des d’aleshores els hereus a la corona.
Morta la seva primera muller, Mata d’Armanyac, refusà els consells del seu pare de maridar-se amb Maria de Sicília, hereva d’aquest regne, i es casà amb Violant de Bar, neboda de Carles V de França, seguint així les indicacions de Climent VII d’Avinyó, papa a qui, trencant la indiferència del pare en la qüestió del Cisma, prestà obediència poc després de l’inici del seu regnat (1387).
Durant el seu regnat es produí la gran explosió antisemita que assolà els calls de Barcelona, Girona, Perpinyà, València i Mallorca, i que fou durament reprimida pel monarca. El 1389, hagué de rebutjar un intent d’invasió de Catalunya pel comte Bernat VII d’Armanyac, que pretenia fer valer els drets que Isabel de Mallorca, germana del titular Jaume IV de Mallorca, havia cedit a Lluís d’Anjou.
El seu regnat significà l’inici del retrocés del poder català al Mediterrani. El 1391 es produí a Sardenya un alçament de Brancaleone d’Oria que no clogué el domini català a l’illa gràcies únicament a la fidelitat d’algunes ciutats, ja que el monarca fou incapaç de dur a la pràctica l’expedició de socors.
Uns quants anys abans (1388) el ducat català d’Atenes havia caigut en mans de Raineri Acciaiuoli i Joan I no havia fet res per enviar ajuda als súbdits que el defensaven. Neopàtria caigué el 1390, amb la qual cosa restaren en poder català només algunes places de menor importància.
Fou un rei de mentalitat oberta a la cultura i als plaers de la Cort; anomenat també l’Aimador de la Gentilesa. Durant el seu regnat se celebraren els primers Jocs Florals i destacaren personalitats com Bernat Metge.
A la seva mort els seus consellers més pròxims, entre els quals el mateix Metge, foren jutjats per conspiració enmig d’un gran escàndol i, fins i tot, acusats de regicidi.
(Munébrega, Aragó, 1315 – Avinyó, França, 1396)
Diplomàtic i escriptor. Fill de García Fernández de Heredia. Conseller de Pere III el Cerimoniós (1338). L’any 1345 fou nomenat castellà d’Amposta. Influí notablement en la política de la cort pontifícia i en la del Cerimoniós, al servei del qual participà en les batalles de Mislata (1348), Llucmajor (1349) i Araviana (1359). Tingué també un gran ascendent sobre Joan I el Caçador ja abans que fos rei. Intervingué en les lluites dels ducats catalans de Grècia (1376-81). Ambaixador a Navarra i a Avinyó; gran mestre dels Hospitalers (1377), residí a Rodes i tornà a Occident per donar suport al papa d’Avinyó.
Gran erudit i interessat per la història, escriví una Grant Chronica de los Reyes et principes de Spanya (1385-86, en part perduda) i Crónica de los conqueridores, una mica posterior. Intervingué en les traduccions de diverses obres històriques i d’autors clàssics, especialment a l’aragonès i a vegades al català.
(Medina del Campo, Castella, 24 febrer 1396 – Nàpols, Itàlia, 27 juny 1458)
“el Magnànim” Rei de Catalunya (1418-58). Alfons V d’Aragó, III de València, I de Mallorca i I de Nàpols. Fill de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque.
Es casà amb Maria de Castella (1415), germana del rei castellà Joan II. En ésser proclamat rei, convocà Corts, a las quals demanà capital per a les operacions a Itàlia. Les Corts l’hi negaren i, en una posterior convocatòria (1419-20), el rei acceptà llurs condicions per tal d’obtenir 50.000 florins.
El 1420 marxà a Sardenya, on reduí els nuclis de revoltosos, i després a Còrsega, on s’apoderà de Calvi i posà setge a Bonifaci. L’any 1421, aixecà aquest setge davant la possibilitat d’heretar el regne de Nàpols. Alfons IV entrà a Nàpols i fou reconegut hereu i virrei (1421). Va vèncer els genovesos i els angevins a la batalla naval de la Foç Pisana i després signà la pau amb Gènova i el duc de Milà. Els seus antics partidaris, però, conjuntament amb els angevins, promogueren (1423) una revolta ciutadana que el deixà reduït als castells Nou i de l’Ou, i per aixó tornà a Catalunya.
Un cop a la Península intervingué en la política castellana i ajudà els seus germans Enric i Joan contra el conestable Álvar de Luna. L’any 1429 envaí Castella amb forces pròpies i del seu germà Joan, rei de Navarra, però finalment acordà una treva de cinc anys (1530).
Mentrestant mantenia les seves aspiracions a Nàpols: el 1421 arribà a sengles acords amb el papa i Joana II de Nàpols. Tanmateix decidí anar a Sicília i no a Nàpols (1432). Aquell any morí assassinat el seu principal valedor, Gionni Caracciolo, i els seus partidaris reaccionaren obligant Joana II de Nàpols a reconèixer hereu el rei aragonès (1433).
Al cap de poc temps moria Lluís III d’Anjou (1434) i després Joana (1435), que en última instància designà Reiner d’Anjou com a successor. Aleshores Alfons IV es dirigí a Nàpols, però un estol genovès el vencé i capturà a Ponça (1435). Empresonat a Milà, el duc Felip M. Visconti l’alliberà per la suma de 30.000 ducats d’or. Alfons decidí de restar a Itàlia i amb l’ajut d’un estol català emprengué la conquesta de Nàpols i, després d’una llarga campanya (1436-42), entrà triomfalment a la ciutat (1443). El 1444 acordà una treva amb Gènova, però la mort del duc de Milà (1447) tornà a encendre la lluita per succeir-lo, en la qual finalment s’imposà Sforza.
A partir d’aleshores restà sempre a Itàlia, envoltat d’una brillant cort de pintors, escultors, literats i humanistes. D’altra banda, efectuà una política imperialista molt ambiciosa destinada a protegir el comerç català amb Orient; pactà el vassallatge del vaivoda de Bòsnia (1444), d’Albània (1447) i Sèrbia, intervingué a Rodes, Egipte, Xipre i Síria, i intentà la conquesta de Constantinoble. Amb aquest objectiu organitzà una croada contra els turcs i envià ambaixadors al preste Joan i a l’emperador de Trebisonda. Constantinoble caigué a mans dels turcs (1453), circumstància que posà en situació molt difícil l’imperi oriental catalano-aragonès, el qual, a la mort del Magnànim, s’enfonsà completament.
Durant el seu regnat exerciren el virregnat a la Península la reina Maria i el seu germà i successor Joan II el Sense Fe. A Catalunya es produïren els senyals més clars de la crisi econòmica en les lluites aferrissades entre bandositats nobiliàries rivals; l’actitud cada cop més conservadora de les classes poderoses davant les reivindicacions dels remences; les aspiracions més o menys democràtiques de la Busca enfront de les oligarquies urbanes; i, a Mallorca, la lluita entre “forans” i “ciutadans”.
Dades dels Països Catalans 