Arxiu d'etiquetes: 1267

Sabata de Calataiud, Pere Sanxis

1 Resposta

(Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XIII)

(o Pere Peres)  Noble. Fill gran de Garcia Sánchez Zapata de Calatayud. Senyor de Santa Engràcia de Jaca, castell de Valtorres i de la Vilueña.

Assistí a la conquesta de València, on fou recompensat amb les senyories de Tous, Pedralba, Real de Montroi i Montserrat d’Alcalà.

Casat amb Maria Pérez de Gurrea y de Atrosillo tingué per fills:

  • Joan Sanxis Sabata de Tous (País Valencià, segle XIII)  Senyor de Tous. Fou l’estirp dels Sabata de Tous.
  • Roderic Peres Sabata de Calataiud (Aragó, segle XIII – País Valencià, 1267)  Senyor de Santa Engracia de Jaca. Heretà els béns paterns, excepte Tous. Fou l’avi de:

Roderic Sanxis Sabata de Calataiud (País Valencià, segle XIII)  Es casà amb Oria Ximénez de Tovia, i foren pares de:

  • Pere Sanxis Sabata de Calataiud i Ximénez de Tovia (Aragó, segle XIV)  Senyor de Valtorres i La Viluella. Heretà del seu pare els béns d’Aragó i residí a Calataiud, on deixà descendents.
  • Roderic Sanxis Sabata de Calataiud i Ximénez de Tovia (Aragó, segle XIV – País Valencià, segle XIV)  Noble. Anà amb Pere II el Gran a Sicília. Hereu dels béns valencians del seu pare, i pare de Roderic Sanxis Sabata de Calataiud i de Libiano.

Beatriu de Provença i de Savoia

1 Resposta

(Provença, França, 1233 – Nocera, Itàlia, 23 setembre 1267)

Reina de Nàpols i Sicília. Filla de Ramon Berenguer V de Provença i de Beatriu de Savoia.

Governà Provença, mentre el seu marit, Carles I d’Anjou, i el germà d’aquest, Lluís IX de França, eren a la croada d’Egipte.

Tingué la protecció papal, però l’oposició armada de Jaume I de Catalunya.

Foix, Cecília de

17 Respostes

(Foix, Occitània, segle XIII – 1267)

Comtessa d’Urgell. Filla de Roger Bernat II de Foix i d’Ermengarda de Narbona, germana, per tant, de Roger IV de Foix, que era també vescomte de Castellbó.

En 1256, es casà amb el comte Àlvar d’Urgell, el qual havia considerat invàlid el seu matrimoni anterior i no consumat amb Constança de Montcada. El fet desencadenà una llarga guerra civil, ja que tant els Montcada com el rei Jaume I volgueren forçar Àlvar a desfer-se de Cecília i acceptar el matrimoni amb Constança.

Àlvar arribà a viure un any amb aquesta darrera, però va tornar amb Cecília i fins es refugià amb aquesta a la cort de Foix quan perdé quasi tots els seus territoris a mans dels seus irreductibles adversaris.

Àlvar morí en 1267, deixant Cecília de Foix amb dos fills, Ermengol X i Àlvar d’Ager i una filla, Cecília d’Urgell.

Flor, Roger de

17 Respostes

(Brindisi, Itàlia, 1267 – Adrianòpolis, Turquia, 30 abril 1305)

Cavaller i aventurer. Fill d’un falconer alemany anomenat Richard von Blume i d’una italiana.

Ingressà de molt jove a l’orde dels templers, a Barcelona, i participà, en la darrera croada, en la defensa de Sant Joan d’Acre, que caigué en poder dels turcs (1291).

Acusat d’apropiar-se els béns de l’orde, i perseguit, abandonà els templers i passà a Sicília. Allí es posà a les ordres de Frederic II de Sicília i actuà com a corsari contra els angevins. Capturà diversos vaixells i formà una companyia de catalans i aragonesos mercenaris que posà al servei del rei. Aquest el nomenà vicealmirall per a la conquesta de Sicília.

L’any 1301, comandant dues naus, aixecà el setge del duc de Calàbria a Messina. Aquesta victòria fou decisiva, i portà a la pau de Caltabellota (1302). Inactives a partir d’aleshores les tropes mercenàries, decidí oferir-se a Andrònic Paleòleg, emperador de Constantinoble, per a combatre els turcs.

Al capdavant de la Gran Companyia Catalana de cavallers i almogàvers, i amb el títol de megaduc, concedit per l’emperador, arribà a Constantinoble (setembre 1302) amb 39 galeres, 1.500 genets, 4.000 almogàvers i 1.000 peons. Es casà amb Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic.

L’any 1303 passà a l’Àsia Menor i acudí a aixecar el setge turc de Filadèlfia, capital del territori, i vencé les tropes turques a Aulax i a Tirra. Poc temps després arribà a Quios Bernat de Rocafort amb noves tropes i es reuní amb Roger de Flor a Efes. Travessaren Anatòlia i venceren novament els turcs, a Isònion (prop de Taurus, agost 1304).

Cridat per l’emperador, passà a Constantinoble, on rebé Berenguer d’Entença, emissari del rei català Jaume II el Just, amb noves tropes. Roger de Flor lliurà a Entença el títol de megaduc i es féu concedir per a ell el títol de cèsar de l’Imperi, rebé en féu l’Asia Menor, llevat de les grans ciutats i les illes imperials.

Miquel IX, fill d’Andrònic, recelós dels seus èxits, el féu assassinar (1305) en un banquet a Adrianòpolis per tropes alanes, juntament amb la seva escorta, fet que provocà aviat la reacció coneguda amb el nom de la Venjança Catalana, que devastaren Tràcia i Macedònia.

Figura mítica ja al seu temps (Crònica de Ramon Muntaner, inspirador del Tirant lo Blanc), fou revalorat per la Renaixença.

Anglesola, Eldiardis d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – 1267)

Abadessa de Vallbona de les Monges. Fou elegida en 1249.

Rebé de Jaume I molts beneficis per al monestir.

Renuncià a l’abadiat en 1259.

Jaume II de Catalunya

376 Respostes

(València, 10 agost 1267 – Barcelona, 2 novembre 1327)

“el Just”  Rei de la corona catalano-aragonesa (1291-1327) i de Sicília (1286-95). Era fill de Pere II el Gran i de Constança de Sicília.

Per tal de tenir les mans lliures per ocupar-se dels problemes mediterranis, signà la pau amb Sanç IV de Castella en el tractat de Monteagudo (1291), on fou estipulat el matrimoni, no realitzat, del sobirà amb Isabel, filla del rei de Castella, i fou confirmada la zona d’expansió d’ambdós estats a l’est de la Península.

En virtut de la pau d’Anagni (juny 1295) Jaume II renuncià tots els seus drets sobre Sicília i retornà Mallorca al seu nebot, Jaume II de Mallorca; va ésser pactat el seu matrimoni amb Blanca d’Anjou i el pontífex prometé investir el rei de la corona catalano-aragonesa de les illes de Còrsega i Sardenya, cosa que s’esdevingué l’any 1297.

Aquesta pau amb el papa i els Anjou significava el repudiament de la infanta Isabel de Castella, la qual cosa contribuí a perjudicar l’amistat de Catalunya-Aragó i Castella. Jaume II envaí el regne de Múrcia (1296) i conquerí Alacant, Elx, Oriola, Llorca i la mateixa capital. En la sentència arbitral de Torrelles, el rei de Portugal actuà de mitjancer (1304) i repartí el regne de Múrcia entre els dos regnes.

A Anagni, Jaume II s’havia obligat a lluitar contra el seu germà Frederic II si aquest no volia lliurar l’illa de Sicília. Aquesta situació provocà noves lluites a la Mediterrània entre els ja antics rivals: els Anjou i els reis de Sicília. La pau de Caltabellotta (1302) posà fi definitivament a aquesta situació. Frederic fou reconegut rei de Sicília, però amb el títol de rei de Trinàcria, amb la qual cosa s’afirmà l’existència d’una dinastia catalana a Sicília.

En col·laboració amb Castella, Jaume II intervingué en la conquesta de Tarifa (1292) i, uns quants anys després, a conseqüència de l’acord d’Alcalá de Henares, en les empreses de Ceuta, Gibraltar i Almeria (1309). La mort (1322) molt prematura de la seva segona muller Maria de Xipre, germana d’Enric II de Xipre, impedí la incorporació, d’altra banda ja problemàtica, d’aquest regne a la corona catalano-aragonesa.

L’any 1307 suprimí l’orde dels Templers i uns quants anys després creà la de Montesa (1317). La darrera empresa brillant del regnat fou la conquesta de Sardenya (1323-24), acomplerta per l’infant Alfons. El 1300 el rei fundà l’Estudi General de Lleida, primera universitat de Catalunya. En temps de Jaume II tingué lloc l’expedició dels almogàvers i de la Gran Companyia Catalana a Orient.

Aquest regnat pot ésser considerat la síntesi de tota la política de la corona catalano-aragonesa: d’una banda, projecció a la Mediterrània, i, de l’altra, presència dels estats de la corona a la Península, sobretot a l’est. En l’aspecte interior, cal remarcar que Jaume II decretà (1319) la indivisibilitat dels seus regnes, i que aquesta disposició va cloure els problemes ocasionats per les particions de Jaume I i Pere II el Gran.