(Saragossa, Aragó, octubre 1327)
Setè fill de l’infant Alfons, el futur Alfons III el Benigne, i de Teresa d’Entença.
Morí al poc de néixer. La seva mare morí de sobrepart el dia 20 del mateix mes.
Sanç d’Aragó i d’Entença
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1327
Elisabet d’Aragó i d’Entença
(Catalunya, 1323 – 1327)
Cinquena filla de l’infant Alfons -futur Alfons III el Benigne– i de Teresa d’Entença. Morí al cap de molt poc temps.
Constança d’Aragó i d’Anjou
(València, 4 abril 1300 – Garcimuñoz, Castella, 19 octubre 1327)
Filla de Jaume II el Just i de Blanca d’Anjou. El 1303, el famós adelantado castellà Juan Manuel, nebot d’Alfons X el Savi i vidu de l’infanta Isabel de Mallorca, demanà a Jaume II la mà de Constança.
El compromís de noces fou signat a Xàtiva, el 1306, a Guadalaviar, es signaren els capítols definitius, i per l’agost de 1307 se celebrà la boda per poders a Perpinyà. Després es traslladà a València i d’allí a Villena, a càrrec del marit fins arribar a la pubertat. El 3 d’abril de 1311 fou celebrat el matrimoni.
Constança patí durant anys de tuberculosi. Les seves lletres al seu pare palesen que la malaltia li augmentava un profund enyorament.
Caça, Arnau de
(Illes Balears, segle XIII – Sardenya ?, Itàlia, després 1327)
Cavaller. Conseller de l’infant Ferran de Mallorca, que acompanyà en la conquesta de Morea (1315).
Muntaner, entre altres, censurà la seva conducta en la batalla de la Manolada, on morí l’infant (1316).
Sembla que participà en la conquesta de Sardenya (1323-24), on residia encara el 1327.
Avinyó, Ramon d’
(Catalunya, segle XIII – Lleida, 1327)
Prelat. Fou bisbe de Lleida des del 1324. Hi succeí Ponç de Vilamur.
Tingué una governació curta. El succeí el famós Arnau Sescomes.
Desfar, Riambau
(Catalunya, segle XIII – vers 1327)
Cavaller. Lluità a la batalla del cap Orlando, a Sicília (1299), a favor de Jaume II de Catalunya i prengué part en les campanyes de Múrcia i d’Almeria.
Fou veguer de Vilafranca i de Montblanc (1310) i de Girona–Besalú (1312, 1317 i 1318).
El 1313 anà a Sicília amb quatre galeres; pel camí coincidí amb l’estol en què viatjava el cronista Ramon Muntaner, amic seu, i l’acomboià fins a Messina.
Fou conseller reial (1321-22).
Jaume II de Catalunya
(València, 10 agost 1267 – Barcelona, 2 novembre 1327)
“el Just” Rei de la corona catalano-aragonesa (1291-1327) i de Sicília (1286-95). Era fill de Pere II el Gran i de Constança de Sicília.
Per tal de tenir les mans lliures per ocupar-se dels problemes mediterranis, signà la pau amb Sanç IV de Castella en el tractat de Monteagudo (1291), on fou estipulat el matrimoni, no realitzat, del sobirà amb Isabel, filla del rei de Castella, i fou confirmada la zona d’expansió d’ambdós estats a l’est de la Península.
En virtut de la pau d’Anagni (juny 1295) Jaume II renuncià tots els seus drets sobre Sicília i retornà Mallorca al seu nebot, Jaume II de Mallorca; va ésser pactat el seu matrimoni amb Blanca d’Anjou i el pontífex prometé investir el rei de la corona catalano-aragonesa de les illes de Còrsega i Sardenya, cosa que s’esdevingué l’any 1297.
Aquesta pau amb el papa i els Anjou significava el repudiament de la infanta Isabel de Castella, la qual cosa contribuí a perjudicar l’amistat de Catalunya-Aragó i Castella. Jaume II envaí el regne de Múrcia (1296) i conquerí Alacant, Elx, Oriola, Llorca i la mateixa capital. En la sentència arbitral de Torrelles, el rei de Portugal actuà de mitjancer (1304) i repartí el regne de Múrcia entre els dos regnes.
A Anagni, Jaume II s’havia obligat a lluitar contra el seu germà Frederic II si aquest no volia lliurar l’illa de Sicília. Aquesta situació provocà noves lluites a la Mediterrània entre els ja antics rivals: els Anjou i els reis de Sicília. La pau de Caltabellotta (1302) posà fi definitivament a aquesta situació. Frederic fou reconegut rei de Sicília, però amb el títol de rei de Trinàcria, amb la qual cosa s’afirmà l’existència d’una dinastia catalana a Sicília.
En col·laboració amb Castella, Jaume II intervingué en la conquesta de Tarifa (1292) i, uns quants anys després, a conseqüència de l’acord d’Alcalá de Henares, en les empreses de Ceuta, Gibraltar i Almeria (1309). La mort (1322) molt prematura de la seva segona muller Maria de Xipre, germana d’Enric II de Xipre, impedí la incorporació, d’altra banda ja problemàtica, d’aquest regne a la corona catalano-aragonesa.
L’any 1307 suprimí l’orde dels Templers i uns quants anys després creà la de Montesa (1317). La darrera empresa brillant del regnat fou la conquesta de Sardenya (1323-24), acomplerta per l’infant Alfons. El 1300 el rei fundà l’Estudi General de Lleida, primera universitat de Catalunya. En temps de Jaume II tingué lloc l’expedició dels almogàvers i de la Gran Companyia Catalana a Orient.
Aquest regnat pot ésser considerat la síntesi de tota la política de la corona catalano-aragonesa: d’una banda, projecció a la Mediterrània, i, de l’altra, presència dels estats de la corona a la Península, sobretot a l’est. En l’aspecte interior, cal remarcar que Jaume II decretà (1319) la indivisibilitat dels seus regnes, i que aquesta disposició va cloure els problemes ocasionats per les particions de Jaume I i Pere II el Gran.
Dades dels Països Catalans 