(Saxònia ?, Alemanya, segle XIV – València, 1410)
Pintor. Actiu a València entre el 1393 i el 1410. Se’l considera el fundador de l’escola valenciana, que representà la tendència gòtica internacional.
Li són atribuïts dos dels més importants retaules valencians de la primera meitat del segle XV: el gran Retaule de Sant Jordi, que es conserva el Museu de Victòria i Albert, de Londres, i que representa amb gran dinamisme escenes de la vida del sant, i el Retaule de la Santa Creu (vers 1403).
(Masquerola, Aragó, 1410 ? – València, 1474)
Eclesiàstic i diplomàtic. Fou canonge del capítol de València.
Regalà a la seu dos antependis, amb escenes de la Crucifixió i la Resurrecció, finament brodats, que es conserven actualment.
(Saragossa, Aragó, segle XIV – vers 1410)
Financer. D’origen hebreu, al servei dels reis Pere III el Cerimoniós i Martí I l’Humà. Comissari reial des del 1380, exercí una considerable influència en la cort fins al 1388.
El 1396 fou banquer de l’arquebisbe de Saragossa i, posteriorment, passà al servei de Martí I, el qual el designà (1401) per tractar amb els diputats d’Aragó i li encomanà altres missions financeres (1403-07).
(Balaguer, Noguera, 1396 – Catalunya, 1410)
Segon fill mascle del comte Pere II d’Urgell i de la seva segona muller, Margarida de Montferrat.
A la mort del seu pare (1408), mentre el seu germà Jaume II, el futur Dissortat, rebia el comtat d’Urgell i altres possessions, Joan era beneficiat amb la baronia d’Entença, en terres aragoneses.
A la seva mort, deixà hereu de la baronia el seu germà Jaume II d’Urgell.
(Xàtiva, Costera, vers 1410 – València, 1482)
Cavaller. Mestre de l’orde de Montesa (1453). Fou ambaixador d’Alfons IV el Magnànim a Castella (1443-46) i a diversos estats italians: Milà (1447), Ferrara (1451), els Estats Pontificis (1445) i Venècia. Després serví Ferran I de Nàpols (gestionant el reconeixement papal) i Joan II de Catalunya, a França (1459).
Durant la guerra civil contra Joan II figurà en el bàndol reialista, i va ésser conseller de l’esmentat rei, el qual li encarregà la defensa de Girona (1462) contra l’exèrcit de la Generalitat comandat pel comte de Pallars. Malgrat que aquest ocupà una gran part de la ciutat, Despuig pogué resistir fins que arribaren tropes franceses comandades pel comte de Foix, que feren aixecar el setge.
Dirigí la presa d’Ulldecona (1465) i la de Tortosa (1466). Posteriorment fou nomenat capità general de València.
(Prato, Itàlia, 1335 – 1410)
Mercader. L’any 1393 creà la delegació de la seva companyia a Barcelona, nascuda com a filial de la de Gènova i independitzada des del 1396, amb les filials de València (1393) i de Mallorca (1394).
La filial de València es dedicà a la compra de llana al Maestrat, Aragó i Castella, de grana, arròs, fruita seca, etc, i la de Mallorca, a la compra de llana menorquina, sal d’Eivissa, productes barbarescs dels que arribaven a Mallorca, etc. Barcelona era el centre financer.
(Catalunya, segle XIV – 1410)
Baró de Bellpuig (Hug II d’Anglesola). Fill d’Hug II de Cardona, del qual heretà les baronies de Bellpuig d’Urgell (o d’Anglesola), Linyola i Utxafava i les senyories de Maldà, Maldanell i Golmés, al pla d’Urgell.
Fou conseller i camarlenc del rei Martí I l’Humà (1397) i, el 1398, un dels capitans de l’expedició naval contra Tedelís.
Fou el pare de Ramon I de Cardona-Anglesola i de Pinós.
(Sicília, Itàlia, vers 1410 – vers 1450)
Senyor de Maldà, Maldanell i Oliana a Catalunya, i comte de Collessano i primer marquès de Padula a Nàpols. Fill gran d’Antoni de Cardona i de Luna, virrei de Sicília.
Serví Alfons IV de Catalunya a Itàlia i compartí amb ell la captivitat després de la desfeta de Ponça (1435). El 1439 heretà del seu pare les baronies catalanes. Les vengué als Albert el 1450.
Fou camarlenc i conseller d’Alfons IV, el qual, el 1444, li donà el comtat de Collessano, la baronia de Caronia i les senyories de Gal·lípoli i Due Petralie -feus confiscats a Antoni de Centelles i de Ventimiglia– i el feu mestre justicier del regne de Sicília. El mateix any havia adquirit ja la baronia de Naso.
Tanmateix, mai no perdé el contacte amb Catalunya, on prengué part activa a les corts del 1440 i del 1446.
El succeí el seu fill Artau de Cardona i de Ventimiglia.
(València, vers 1335 – Barcelona, 1410)
(o March) Poeta preceptista i senyor d’Eramprunyà. Fill de Jaume Marc.
Fou uixer d’armes del rei Pere III el Cerimoniós i conseller de la ciutat de Barcelona. Participà en nombroses batalles. Nominat mantenidor dels primer jocs florals (1393) per Joan I el Caçador, del qual fou home de confiança.
Compongué poemes al·legòrics La joiosa guarda i Cobles de Fortuna, sis poesies breus i un diccionari de rimes, el Llibre de concordances (1371), uns sis mil mots, de gran importància pel coneixement del lèxic i la poètica catalans.
També és autor de Debat entre Honor e Delit (1365), escrita durant el setge que les tropes catalanes tenien posat a Morvedre, ocupat per Pere el Cruel.
(Barcelona, segle XIV – Catalunya, 1410)
Fill de Joan Llull i d’Agnès de Gualbes, i germà de Joan.
Fou l’iniciador de la línia de Romeu o del Born, que tenia la important possessió de la Verneda d’En Llull (que s’estenia entre els termes de Sant Martí de Provençals, Sant Adrià de Besòs i Sant Andreu de Palomar). Posseïa una important biblioteca.
Fou pare de Joan Llull i Marquet.
Dades dels Països Catalans 