Arxiu d'etiquetes: 1398

Centelles i de Riu-sec, Gilabert de

4 Respostes

(País Valencià, segle XIV – 1409)

Baró de Nules i d’Oliva, conegut també per Ramon de Riu-sec. Fou conseller i camarlenc del rei Martí I l’Humà. Fill de Pere de Centelles i de Vilanova.

Amb les tropes valencianes participà en la defensa de Catalunya contra les companyies dels Armanyac, dels qual caigué presoner a Ceret (1390). Amb les tropes de reforç enviades per rei Joan I el Caçador al seu germà Martí, anà a Sicília, el 1394, on aquest premià els seus serveis militars amb la donació de terres i rendes a l’illa.

Retornat a València, prengué part en les bandositats, i des del 1398 capitanejà la dels Centelles, oposada a la dels Soler. Les principals incidències de la lluita foren la mort de Pere de Centelles, germà de Gilabert, i de Lluís de Soler (1398), l’assassinat per ordre de Gilabert del cap del bàndol contrari, Jaume de Soler (1403), i la batalla de Llombai, on els Centelles foren derrotats (1404).

Fou un dels cinc marmessors nomenats per la reina Maria de Luna en el seu testament, la qual llegà a Gilabert diversos béns (1406).

Foren germans seus:

Joan de Centelles i de Riu-sec  (País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1398/99)  Morí jove.

Pere de Centelles i de Riu-sec  (País Valencià, segle XIV – València, 1398)  Havia lluitat a Sicília i morí en una brega amb el bàndol dels Soler.

Calatabiano, baronia de

1 Resposta

(Sicília, Itàlia, segle XIV – )

Jurisdicció feudal concedida el 1398 a Joan de Cruïlles, baró de Francofonte.

El 1484 Joan de Cruïlles i Abbatelli la vengué als Mirulla; el 1583 fou recuperada pels Gravina-Cruïlles.

Hortafà i de Cruïlles, Pere d’

4 Respostes

(Perpinyà, vers 1398 – Rosselló, abans 1475)

Cavaller. Fill de Berenguer d’Hortafà, baró d’Ortafà i de Sant Joan de Pladecorts. El 1424 obtingué d’Alfons IV el Magnànim la castellania d’Òpol i acompanyà el rei en l’expedició a Nàpols (1425).

Participà en la defensa de la força de Girona (1462) contra l’exèrcit de la generalitat durant la guerra civil. El 1463, però, Joan II el Sense Fe li denegà la governació dels comtats de Rosselló i Cerdanya, que per a ell havia demanat el seu gendre Pere de Rocabertí i d’Erill.

Fou el pare de Caterina i de Pere d’Hortafà i de Saportella.

Llibre dels Mariners

(Catalunya, 1398)

Dos aplecs de narracions en vers, l’un de la darreria del segle XIV i l’altre del 1398.

Ambdós llibres són sàtires contra els mariners, i tenen valor pel llenguatge que empren i per la narració de costums.

Joan I d’Empúries

8 Respostes

(Catalunya, 1338 ? – Castellví de Rosanes, Baix Llobregat, 1398)

“el Vell”  Comte d’Empúries (1364-96). Darrer comte efectiu de la segona dinastia comtal. Fill de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries i de Maria Álvarez de Xèrica.

Es casà amb Blanca de Sicília (1364). En accedir al comtat tenia una vasta cultura, brillantor i ambició, les quals el mostren com un príncep del Renaixement. Embellí Castelló d’Empúries, n’acabà la catedral i intentà, sense èxit, d’erigir-la en seu episcopal.

Ajudà Pere III el Cerimoniós, el 1364, a València i Aragó, contra la invasió castellana. El 1373 estrenyé les seves relacions amb aquest, en casar-se, en segones noces, amb Joana d’Aragó, filla del rei; però aviat s’enemistà amb ell, portat pel seu esperit independentista.

El 1381, en la lluita amb el seu vassall Bernat Alemany de Foixà i de Porqueres, parent de la reina Sibil·la de Fortià, el rei l’obligà a una treva forçosa, i, represes les hostilitats (1384), que desembocaren en una veritable guerra civil, el comtat fou envaït per les tropes reials. La seva muller Joana intentà, a Figueres, una reconciliació del comte amb el rei, però no fou atesa i morí, diuen, de l’afront rebut.

Una hàbil política del comte amb els reis de França, Anglaterra i Castella i amb el poderós duc de Borgonya i el comte d’Armanyac (de la qual ha romàs un ric epistolari, que és un testimoniatge més de la seva formació literària) féu que obtingués reforços gascons -uns 500 genets- i s’afermés en les seves ambicions independentistes.

Encesa de nou una forta guerra civil, intentà d’atreure’s el príncep hereu Joan, enemistat amb la reina Sibil·la. Però aviat el rei i el príncep, units, el derrotaren, i hagué de cercar refugi a Avinyó. El comtat fou ocupat i incorporat a la corona (1386), bé que li fou tornat poc després, a precs del papa d’Avinyó (1387).

Mort el rei, el seu fill i successor, Joan I, instruí un nou procés contra ell, que es negà a comparèixer a judici; però la sentència li fou favorable (1389). Llavors col·laborà amb el rei a rebutjar la invasió dels armanyaguesos i a preparar l’avortada expedició contra Sardenya (1392).

El 1395 tornà a enemistar-se amb el rei, i, en produir-se la invasió del comte Mateu I de Foix (1396), per sospita de complicitat amb els invasors, fou tancat a Castellví de Rosanes, on morí. Fou enterrat a Castelló d’Empúries.

Escales, Ramon d’

5 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 24 juliol 1398)

Eclesiàstic. Abat de Vilabertran, bisbe d’Elna (1377-80), de Lleida (1380-86) -conserva, però, l’administració de la seu d’Elna-, i de Barcelona (1386-98).

Doctor en decrets i conseller de Pere III de Catalunya. Féu promulgar (1385) els estatuts sinodals de la seu d’Elna, assistí als concilis tarraconenses del 1391 al 1395, contribuí a l’armament d’una galera per a combatre els pirates musulmans, promogué a la catedral de Barcelona les obres de clausura del cor, del campanar damunt la porta de Sant Ivó i de la capella dels Sants Innocents -on fou després enterrat en un magnífic sepulcre de marbre, obra d’Antoni Canet-.

Davant el Cisma, fou partidari de Climent VII.

Protegí els jueus barcelonins arran de l’avalot del Call (1391).

Joan II de Catalunya

308 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 29 juny 1398 – Barcelona, 20 gener 1479)

“el Sense Fe” o “el Gran“  Rei de Catalunya-Aragó (1458-79) i de Navarra (1425-79). Fill de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque. En ésser proclamat Alfons IV el Magnànim, germà seu, successor de Ferran I, Joan heretà extensos dominis a Castella, cosa que li donà una base excel·lent per a futures intervencions en la política castellana en defensa dels interessos dels infants d’Aragó.

El fet d’ésser proclamat rei de Navarra (1425), en ésser casat amb Blanca I, hereva del regne, li representà també un gran avantatge per a les seves intervencions castellanes.

Passà després a Itàlia, on col·laborà amb el seu germà en l’empresa de Nàpols; el 1435 fou fet presoner a Ponça pels genovesos i alliberat poc després. En retornar d’Itàlia (1436), fou nomenat lloctinent general d’Aragó i de València.

L’any 1447 es casà amb Joana Enríquez, dona d’una gran intel·ligència, que secundà amb eficàcia les accions del marit. El confús testament de la seva primera esposa provocà la confrontació amb el seu fill, Carles de Viana, agreujada per les rivalitats entre els bàndols dels agramontesos i dels beaumontesos, que encengué la guerra civil a Navarra. El 1457 desheretà els seus fills Carles i Blanca, d’aquest regne. Uns quants anys abans (1454), el seu germà Alfons IV l’havia nomenat lloctinent general a Catalunya.

Un cop rei de la corona catalano-aragonesa (1458), la rivalitat amb el seu fill a causa del problema de la primogenitura catalana contribuí a agreujar la difícil situació del país. El 1460 Carles fou detingut per ordre del seu pare, acusat de conspirar amb el rei de Castella.

La indignació i la pressió dels primers organismes catalans (Generalitat i Consell de Cent) obtingueren l’alliberament de Carles i la firma de la concòrdia de Vilafranca del Penedès (1461), victòria de l’esperit pactista d’un sector de l’alta societat catalana. La mort de Carles (1461) no impedí, però, que s’encengués la guerra civil catalana, que durà deu anys (1462-72).

La greu situació dels pagesos de remença, el malestar provocat per la crisi econòmica i la lluita entre el partit de la Biga, que agrupava l’oligarquia, i el de la Busca, de tendències populars, foren les causes d’una de les crisis polítiques més greus que ha sofert Catalunya.

Els catalans foragitaren la reialesa i cercaren l’ajut de reis estrangers, primer d’Enric IV de Castella (1462-63), i, després, del conestable Pere de Portugal (1464-66) i de Renat d’Anjou (1466-72). Joan II, per la seva banda, s’alià, en una primera etapa de la guerra, amb Lluís XI de França, a qui empenyorà els comtats de Rosselló i de Cerdanya. En virtut de la capitulació de Pedralbes (1472), el país fou pacificat, i Joan II, vencedor en la contesa, s’obligà a no iniciar accions de represàlia.

Els darrers anys de la seva llarga vida els passà intentant recuperar els comtats de Rosselló i Cerdanya. Bé que el 1473 conquerí Perpinyà, dos anys després (1475) els francesos recuperaren el domini al Rosselló. La situació política dels seus estats li impedí d’emprendre reformes serioses en l’ordre intern.