Arxiu d'etiquetes: ciutats

Manresa (Bages)

333 Respostes

Municipi i capital comarcal del Bages (Catalunya): 41,65 km2, 238 m alt, 74.752 hab (2016)

0bages

Situat al sud del pla de Bages, el territori és accidentat per diversos turons i relleus (Collbaix, 544 m) i drenat pel Llobregat i el Cardener, a la riba esquerra d’aquest riu, i per les rieres de Guardiola i Rajadell.

ECONOMIA.- Agricultura de secà (conreus mediterranis) i de regadiu (hortalisses i farratge), que és possible gràcies als regatges provinents de la sèquia de Manresa, derivada del Llobregat; l’expansió urbanística redueix cada cop més l’espai dedicat als conreus. Ramaderia (bestiar boví i porcí). El principal recurs n’és la indústria, activitat que ocupa la majoria de mà d’obra de la població activa; sobresurt la indústria tèxtil. Al segle XIX era ja un important centre cotoner, matèria que substituí la llana; també hi té importància la tradicional indústria sedera. Al segle XX la indústria s’ha diversificat: la sidero-metal·lúrgica (fabricació de maquinària tèxtil, acer, carrosseries); la química, destaca la del cautxú (pneumàtics); la de la fusta (torneries, mobles) aprofita la primera matèria de les conques del Llobregat i del Cardener; cal esmentar, a més, l’alimentària (farina, galetes, vi), la paperera, l’adobera i la hidroelèctrica (central). L’activitat industrial, que augmentà gràcies a l’aprofitament de la força mecànica de l’aigua i amb la introducció de la màquina de vapor, es desenvolupà sobretot gràcies a la instal·lació d’una xarxa de comunicacions (el ferrocarril hi fou instal·lat el 1859) a partir de mitjan segle XIX; és una prolongació del complex industrial barceloní que s’estén al llarg del Llobregat.

pobl_manresa

POBLACIÓ.- Demogràficament acusa aquest desenvolupament econòmic; al començament del segle XIX tenia uns 850 h (n’havia perdut amb la guerra del Francès), i el 1900 en tenia 23.252; des del 1950 (llavors, 40.452 h) la població ha augmentat el 59,1%. Fou molt important la immigració. La barriada de Guix ha estat absorbida per la ciutat. Centre de l’àrea comercial. És un centre de comunicacions.

Gràcies a les seves funcions, a més d’estructurar al seu voltant la vida del Bages com a capital, és un veritable cap regional a les terres de l’interior (fins a sectors del Prepirineu, de la Segarra i d’Anoia). La seva població s’ha incrementat respecte a la del total comarcal: el 1986 representava el 43,5%, és a dir, un 16,5% més que el 1860, acusant una petita pèrdua al decenni del 1990 (1996), data en la qual representava un 42,1%.

A primers del segle XX es fundaren diverses entitats culturals i socials, com el Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1905). També disposa d’escola de la Universitat Politècnica de Barcelona. El municipi comprèn, a més, els nuclis de Viladordis, el Guix, Miralpeix, la plana del Pontnou, el Xup, el barri de Sant Pau i les colònies industrials dels Comdals i els Polvorers.

HISTÒRIA.- El nucli romà (anomenat Minorissa segons alguns historiadors) s’establí en el cim del puig Cardener, on hi havia ja un poblat ibèric, del qual es conserven restes. Sota dominació musulmana al segle VIII, fou abandonada durant un temps i de nou conquerida, fins que Guifre I el Pilós la posà definitivament sota domini cristià el 876. Després de la destrucció sarraïna de l’any 1000 fou repoblada i reconstruïda al voltant del puig Cardener i el puig Mercadal.

Jaume II el Just la ratificà com a ciutat (1315), Joan I el Caçador creà el Consell dels Cent Jurats per al govern municipal (1393) i més endavant Felip III concedí la creació d’una taula de comuns dipòsits (1603). Durant les guerres dels Segadors i de Successió prengué una decidida actitud anticentralista: durant la primera acollí la Generalitat de Catalunya, i durant la segona fou incendiada (1713). El decret de Nova Planta li conferí el cap de corregiment de Manresa. Participà activament en la guerra del Francès, en que inicià la crema del paper segellat (1808), i el seu sometent derrotà els francesos al Bruc (1808). Fou el centre també de la guerra dels Malcontents (1827).

L’arribada del ferrocarril (1859) impulsà la industrialització i la seva constitució com a centre aglutinador de les comarques del Bages, el Solsonès i el Berguedà. El 1892 s’hi celebrà l’Assemblea de la Unió Catalanista, que aprovà les Bases de Manresa. L’increment de l’immigració, iniciat el 1925, permeté no solament una transformació de l’urbanisme, sinó una participació activa en els conflictes polítics (aixecament de l’Alt Llobregat, 1932; fets del 6 d’octubre de 1934) i en la guerra civil.

casa Torrents, de Manresa

ART.- La catedral, dedicada a santa Maria de l’Alba, fou consagrada l’any 1548. El 1322 fou començada per Berenguer de Montagut, que hi posà la primera pedra el 1328, i fou continuada al segle XV pel mestre Arnau de Valleres, que participà a la famosa junta d’arquitectes de Girona del 1416. És d’estil gòtic i constitueix una solució intermèdia entre els temples d’una nau i de tres. Té capelles de planta quadrada a la capçalera poligonal, així com arcs botants dobles; segons l’estil català, té pilars vuitavats i capelles entre els contraforts. L’ornamentació hi és escassa, però s’hi conserven importants pintures i retaules de l’escola catalana, entre els quals hi ha obres de Pere Serra, Lluís Borrassà, Arnau Bassa i Jaume Cabrera. Són remarcables a la vila l’església dels Carmelites, construïda a partir del 1322 també per Berenguer de Montagut; la de Sant Miquel, reconstruïda l’any 1382, segons consta en una làpida; la de la Santa Cova, i el col·legi residencial dels jesuïtes, d’estil barroc.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Cambra de Comerç – Bàsquet – Centre d’Esports

Lleida (Segrià)

741 Respostes

Municipi i capital de la comarca del Segrià (Catalunya): 212,30 km2, 155 m alt, 138.144 hab (2016)

0segria

A la plana del Segre. Nucli demogràfic i econòmic principal de la Catalunya interior.

GEOGRAFIA FÍSICA.- La ciutat antiga s’estén a la dreta del Segre, aigua avall de la confluència amb la Noguera Ribagorçana, en un terme extens que comprén un sector de l’horta lleidatana (pla de Lleida), regada pel canal de Pinyana (amb aigua de la Noguera Ribagorçana) i les sèquies de Fontanet i de Torres.

ECONOMIA.- Important centre agrícola. Conreu d’arbres fruiters (un 70%), especialment poma (especialitat Golden) i pera llimonera. Hi té gran importància el centre Mercalleida, que comercialitza els productes de tota l’àrea fruitera del pla i de la comarca. Indústria de transformació agrària i ramadera -conserves, cervesa, oli, sabons, farineres, etc- i d’adobs, maquinària agrícola, frigorífics, etc. El comerç hi té una llarga tradició i una oferta gran i  ferroviàries faciliten la comunicació de la ciutat amb la resta de l’estat.

URBANISME I MONUMENTS.- El nucli urbà s’estén al llarg de la riba dreta del Segre i a redós del turó on s’aixeca la Seu Vella, monument que marca la silueta inconfusible de la ciutat. La part nova o eixample residencial s’estén darrera aquest turó, cap a les carreteres d’Osca i de la Vall d’Aran. A l’altra riba del Segre hi ha el barri del Cappont, on s’ha establert el nou campus universitari.

La Seu Vella -en procés de restauració- és la catedral primitiva (segle XIII-XV). Obra de transició del romànic al gòtic, presenta un insòlit i espectacular claustre frontal, amb bells finestrals calats gòtics, mirador de la ciutat, el riu i l’horta. Les portades pertanyen a l’Escola de Lleida, que incorporà una tradició aràbiga i oriental. L’interior és sever, espaiós, de planta de creu llatina. La torre del campanar, de 70 m, s’alça en un extrem del claustre. Damunt la Seu, hi ha les restes de l’antiga Suda o Castell del Rei, residència dels vells àrabs molt reformada pels monarques catalans, de la qual només resta l’estructura (n’ha estat restaurada una torre cantonera).

Els típics carrers de Cavallers i de la Palma comuniquen la part alta del nucli antic amb el carrer Major. Al primer, hi ha l’antic convent dominicà del Roser, actualment Museu de Pintura Jaume Morera. Més a ponent, es destaca l’església de Sant Llorenç, contemporània de la Seu Vella, amb portal porticat i torre campanar, que allotja una col·lecció de retaules gòtics de pedra i notables escultures. Al carrer Major, eix urbà i comercial de la ciutat tradicional, hi ha la Seu Nova, catedral bastida al segle XVIII -quan la Seu Vella passà a l’exèrcit i es convertí en caserna-, obra neoclàssica de l’arquitecte Pedro Martín Cermeño consagrada el 1781 i que conserva l’arxiu i una rica col·lecció de tapissos flamencs. Davant per davant, l’antic edifici gòtic de l’Hospital de Santa Maria (segles XV-XVI), amb un bell pati central, estatja l’Institut d’Estudis Ilerdencs i el Museu Arqueològic, amb valuoses peces ibèriques i romanes. Al mateix carrer Major, trobem la Paeria, casa de la vila i noble casal gòtic del segle XIII amb un petit museu arqueològic local. Vénen després els Porxos de Dalt i de Baix, amb el Teatre Principal a un costat i l’edifici modernista de l’antic Hotel Palace a l’altre. A la vora, hi ha la plaça de Sant Joan, amb restes arqueològiques al subsòl, urbanitzada modernament.

Deixant enrere l’Arc del Pont, entrada antiga a la ciutat murallada, on s’alça el monument a Indíbil i Mandoni, el Pont Vell condueix als Camps Elisis, jardí urbà de regust romàntic on s’han establert els pavellons de la fira. Altres punts d’interès són l’església romànica de Sant Martí, els antics castell i església de la comanda templera de Gardeny, les Cases Noves, modernistes de la Rambla d’Aragó o l’edifici noucentista de l’Estació de la Renfe, obra d’Adolf Florensa.

HISTÒRIA.- La ciutat té origen en la fortificació d’Iltirda (segles IV i III aC), que fou capital del poble ibèric dels ilergets. Els seus cabdills Indíbil i Mandoni, enfrontats durant la II Guerra Púnica (218-205 aC) als Escipions, simbolitzen la resistència de la població indígena contra el món romà. Un cop romanitzada, Ilerda obtingué la categoria de municipium (segle I dC), però abans havia estat escenari de les lluites del general romà Sertori contra Sul·la (78-67 aC) i fou una ciutat clau en la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu, quan les forces d’aquest darrer foren derrotades (49 aC) en la batalla d’Ilerda. La seva situació de pas entre la Mediterrània i l’interior n’afavorí el desenvolupament.

El bisbat es constituí probablement a la fi de l’època romana, i l’any 546 s’hi celebrà un important concili provincial. Durant els quatre segles de dominació musulmana (719-1149), Lleida (Lareda) mantingué la funció de plaça fortificada i fou un bastió de primera fila dins la Frontera Superior, de primer dins l’òrbita de l’emirat i califat de Còrdova i, des del segle XI, com a taifa independent, en mans dels almoràvits des del 1102. Després de la destrucció de la ciutat per Lluís el Piadós a l’inici del segle IX, els àrabs bastiren la fortalesa de la Suda a la Roca Sobirana i murallaren la ciutat. Es construí una extensa xarxa de canals i sèquies a l’horta, base de la posterior riquesa agrària, i la ciutat assolí un alt grau de prosperitat mercantil i de convivència entre la població mahometana dominant i les comunitats cristiana i jueva que hi residien.

Lleida fou conquerida el 1149 per Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell, que se’n repartiren el domini, mentre els templers rebien una cinquena part del terme i la fortalesa de Gardeny; però aquest règim senyorial desaparegué el 1228 quan Jaume I el Conqueridor convertí Lleida en ciutat amb privilegi reial. Ell mateix creà el 1264 el Consell General de la Paeria. La restauració del bisbat comportà la construcció de la magnífica catedral damunt la Roca Mitjana. Jaume II el Just hi fundà el 1300 l’Estudi General, universitat central i, durant un temps, única dels seus regnes. La guerra contra Joan II (1462-72) inicià un seguit de setges i agressions bèl·liques contra la ciutat, plaça fortificada sempre en primera línia de foc en la defensa de Catalunya, que hi dificultaren el normal desenvolupament. El més cruent de tots es produí el 1646, durant la Guerra dels Segadors, quan les tropes franceses del comte d’Harcourt intentaren recuperar la ciutat, en mans de Felip IV; quan la ciutat fou deslliurada es trobava pràcticament tota en ruïnes.

El 1707, durant la guerra de Successió, fou novament assetjada i presa per l’aliança franco-castellana de Felip V de Borbó, que en suprimí els tres elements més distintius: l’Estudi General -totes les universitats catalanes foren traslladades a Cervera-, la Paeria -convertida en ajuntament segons el model general borbònic- i la Seu Vella -convertida en caserna militar-. Així, Lleida entrà en un període de prostració, dominada pel turó de la Seu convertit en bastió fortificat. Però a partir de la segona meitat del segle XIX, es desvetllà i inicià un cert procés de revitalització. La vida cultural s’hi tornà a animar amb la penetració de la Renaixença cultural i del catalanisme polític. La guerra civil de 1936-39 portà una nova època de decadència, de la qual no sortí fins a l’adveniment de la democràcia, amb la transformació moderna de la ciutat actual. La Universitat, creada de nou els darrers anys, li proporciona una animada vida cultural.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Cambra de Comerç

Igualada (Anoia)

160 Respostes

Municipi i capital de la comarca d’Anoia (Catalunya): 8,11 km2, 313 m alt, 38.987 hab (2016)

0anoia

Situat al centre de la conca d’Òdena, a l’esquerra de l’Anoia, al nord-oest de Barcelona. El terme, poc extens, és ocupat quasi en tota la seva totalitat pel nucli urbà, que gairebé ha arraconat els conreus.

El gran motor de l’economia local és la indústria (tradicionalment tèxtil i d’adobar pells, però avui molt diversificada), que s’ha estés també als termes veïns de Vilanova del Camí, Òdena i Santa Margarida de Montbui, i ha estat la causa del gran creixement demogràfic de tota la zona, sobretot a partir del 1950. El municipi destaca també com a centre de serveis i com a mercat comarcal, amb dues fires anuals, ja que es un centre d’atracció mercantil, principalment per als productes agropecuaris comarcals.

La ciutat, a banda i banda de l’antiga carretera de Barcelona a Lleida, va iniciar la seva expansió urbanística a mitjan segle XVIII, coincidint amb el desenvolupament industrial. El nucli antic conserva l’aire medieval, amb la plaça Vella, porticada, i restes de les muralles. A la ciutat destaquen també l’església parroquial de Santa Maria, renaixentista, l’antic convent de Sant Agustí, l’edifici de l’ajuntament, neoclàssic, el Museu de la Ciutat i Comarca (de prehistòria i història industrial) i el Museu de la Pell.

Dins el terme hi ha, a més, l’antiga església romànica de Sant Jaume de la Roixel·la i la capella romànica de Sant Jaume Sesoliveres.

HISTÒRIA.- El nucli urbà començà a sorgir al segle XI. Antigament depenia del monestir de Sant Cugat del Vallès, el qual en va cedir la meitat de la jurisdicció al rei Jaume I el Conqueridor (1225), i l’any 1622 el Comú va comprar la jurisdicció que el monestir encara hi tenia. Pere III el Cerimoniós li concedí diversos privilegis (1385), gràcies a un dels quals l’any 1386 la ciutat va ésser emmurallada. Ferran I d’Antequera, de retorn de Perpinyà, hi morí el 2 d’abril de 1416. La ciutat intervingué en les lluites dels catalans contra Joan II el Sense Fe i lluità també contra Felip IV en la guerra dels Segadors. Durant la guerra de Successió va defensar la causa austríaca contra la dels Borbons i en la guerra del Francès, el juny de 1808 s’hi alçà, derrotà els francesos al Bruc i obligà el general Schwartz a retornar a Barcelona. Ocupada pels carlins durant la tercera guerra carlina, el 1879 li fou concedit el títol de ciutat. Fou un centre important del moviment obrer i tingué gran prosperitat econòmica durant la I Guerra Mundial.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Museu de la Pell – Ràdio – Club Atlètic – Moixiganguers (castellers)

Hospitalet de Llobregat, l’ (Barcelonès)

65 Respostes

Municipi del Barcelonès (Catalunya): 12,40 km2, 8 m alt, 254.804 hab (2016)

0barcelones

Estès a l’esquerra del Llobregat, formant un continu urbà amb la ciutat de Barcelona.

De municipi agrícola, proveïdor del mercat de Barcelona, ha esdevingut al llarg del segle XX un nucli industrial i residencial subsidiari de la capital catalana. Del 1900 ençà, el creixement demogràfic del municipi, bàsicament a causa de la immigració, ha estat espectacular, sobretot en els períodes 1920-35 i 1950-80. L’Hospitalet és avui el tercer municipi dels Països Catalans, després de Barcelona i València, en nombre d’habitants i per bé que prop de la meitat de la població treballa a Barcelona, el quart nucli industrial del Principat.

pobl_hospitalet

La ciutat forma un conglomerat urbà de populoses barriades dominat pel caos urbanístic. La celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 permeté la reordenació urbanística d’alguns espais de la ciutat.

A partir del nucli primitiu i dels barris més antics de Sant Josep i Santa Eulàlia, s’ha estès en direcció nord formant els barris de la Torrassa, Collblanc (limítrofs amb els barris barcelonins de Sants i les Corts), la Florida i Pubilla Cases. Al sud s’aixequen els grans blocs de la urbanització de Bellvitge, al costat de l’antic santuari romànic de la Mare de Déu de Bellvitge, i s’estén el sector industrial, on els grans polígons alternen encara amb alguns camps de conreu.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Mitjans comunicació

Granollers (Vallès Oriental)

144 Respostes

Municipi i capital de la comarca del Vallès Oriental (Catalunya): 14,87 km2, 145 m alt, 60.174 hab (2016)

0valles_oriental

Estès a banda i banda de la riera del Congost, formant una ampla vall al·luvial, a la Depressió Pre-litoral. La vegetació natural la formen pinedes i alzinars i vegetació de ribera.

POBLACIÓ.- Experimentà un gran desenvolupament demogràfic i urbanístic d’ençà de l’onada migratòria dels anys 1960 i 1970, en transformar-se en centre de descongestió industrial de la ciutat de Barcelona.

ECONOMIA.- L’agricultura ha estat tradicionalment una de les activitats econòmiques més importants del municipi, gràcies a les òptimes condicions edafològiques i climàtiques (sòls al·luvials, precipitacions regulars i humitat relativa alta); conreus de regadiu: hortalisses, patates, llegums i moresc; al secà: cereals, avellaners i oliveres. Les característiques agràries més acusades foren l’abandó progressiu de la vinya i la importància creixent del farratge, a causa de la introducció de la ramaderia bovina per a la producció de llet. Ramaderia bovina, porcina i aviram. Les activitats econòmiques més importants pertanyen als sectors secundari i terciari, sobretot la indústria tèxtil.

La construcció de la carretera i del ferrocarril, al final del segle XIX, fou el determinant de la consolidació de les petites indústries tèxtils existents (el 1890 ja havia 15 fàbriques) i, en ritme ascendent (gràcies també a la introducció de l’electricitat el 1913), arribà el 1950 a una capacitat de producció de 100.000 m de teixits diaris, i el 1960, a un total de 61 fàbriques, 2.764 telers i 4.340 obrers; aquesta xifra es reduí el 1966 a 2.600 (amb l’ocupació del 33% del cens laboral), a causa de la mecanització i la crisi conjuntural del moment. Com a indústria auxiliar del tèxtil s’originà, des del final del segle XIX, la metal·lúrgia (maquinària, telers, accessoris); cal destacar la fabricació de commutadors industrials elèctrics i utillatge complementari, per a la qual s’aprofiten els productes obtinguts a les foneries. També és important la indústria alimentària (farina, pa, galetes, pastissos i pastes alimentàries) i la química (sabons i pintures). És centre de la subàrea comercial dependent de Barcelona. És la capital agrícola i mercantil del Vallès Oriental.

LA CIUTAT.- Té l’origen en un primitiu nucli romà. L’església parroquial ha estat construïda modernament en substitució de l’antiga església de Sant Esteve, gòtica amb elements romànics, destruïda el 1936. A la ciutat destaquen sobretot la Porxada renaixentista de la plaça del Blat (antiga llotja del gra, un dels símbols de la ciutat), l’antic hospital (segles XIII-XIV) i alguns edificis amb elements gòtics i renaixentistes, a més de l’edifici modernista de la casa de la ciutat. Entre les entitats cal esmentar l’Escola Municipal del Treball, l’Escola Municipal de Música, la Casa de Cultura Sant Francesc i el modern Museu Comarcal. El desenvolupament urbà es produí al llarg de la carretera de Vic, a causa de la limitació entre el ferrocarril a França, per Portbou i Perpinyà, i el riu. La ciutat està unida amb Canovelles i amb les Franqueses del Vallès.

HISTÒRIA.- Les primeres notícies de poblament són de l’edat del ferro. Durant l’epoca romana s’anomenava Semproniana, denominació conservada fins a la invasió dels àrabs. El mot Granollers és del segle IX. A l’època medieval fou vila reial o lloc de franquesa i després passà a dependre de diversos senyors feudals. L’any 1418 fou lligada al patrimoni reial quan Alfons IV el Magnànim la declarà membre i carrer de la ciutat de Barcelona i li féu extensives les prerrogatives de que gaudia Barcelona. Intervingué en les lluites contra Joan II el Sense Fe, i en la vila féu estada i morí el conestable Pere de Portugal, elegit rei de Catalunya. Durant la segona guerra remença fou assaltada pels remences, capitanejats per Pere Joan Sala (1485); batuts aquests, començà per a Granollers una era de prosperitat econòmica i social notables al segle XVI. Encunyà una moneda de coure, el menut. Durant la guerra dels Segadors lluità contra Felip IV i fou una plaça d’armes important; el 1651, a causa de la pesta, s’hi refugià el Consell Reial. Durant la guerra del Francès fou seu de la Junta del Vallès que organitzà la defensa de la comarca.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme

Girona (Gironès)

822 Respostes

Municipi i capital comarcal del Gironès (Catalunya): 39,12 km2, 70 m alt, 98.255 h (2016)

0girones

Al sector nord-est del país. Seu de bisbat.

GEOGRAFIA FÍSICA: La ciutat s’estén sobre la vall del Ter, prop de la confluència amb els seus afluents Onyar, Galligants i Güell (la ciutat dels quatre rius), en el pas que el riu forma entre la zona muntanyosa de les Guilleries, a ponent, i la serra de les Gavarres, a llevant. El teme municipal, de petita extensió, format per materials d’al·luvió a la part plana i un sector més muntanyós (al voltant de 400 m) a la zona de contacte amb les Gavarres, està en bona part urbanitzat per la conurbació ciutadana i els barris perifèrics (Santa Eugènia de Ter, Palau-sacosta o Montilivi).

ECONOMIA: Malgrat no tenir una gran tradició industrial, s’hi troben algunes empreses importants en el ram alimentari (farineres, derivats del cafè, embotits), químiques (àcid tàrtric, sabons, etc), ciment, mobles, carrosseries, etc. Hi té un gran pes la funció de centre mercantil i comercial, ja que el seu mercat potencial abasta les comarques de l’entorn i es beneficia de la proximitat de la Costa Brava. Cal destacar, però, la creixent activitat turística que -malgrat no tenir una infraestructura hotelera important- es beneficia d’un gran nombre de visitants atrets pel magnífic patrimoni monumental i per l’oferta cultural, lúdica i gastronòmica.

URBANISME I MONUMENTS.- La ciutat té com a eix principal el curs de l’Onyar, que la divideix en dos sectors: el nucli antic i la ciutat moderna. El primer -que s’articula al voltant d’un costerut turó que havia estat murallat- és presidit per la fàbrica de la catedral, que integra estils diversos. Al veí Palau Diocesà hi ha el Museu d’Art de Girona, amb col·leccions importants d’art romànic i gòtic. Altres edificis d’interès de la ciutat antiga són la Pia Almoina (segle XV), l’església de Sant Feliu (gòtica i barroca, amb notables sarcòfags paleocristians), els anomenats banys àrabs, d’època romànica, la capella romànica de Sant Nicolau, l’antic monestir de Sant Pere de Galligants, romànic, que allotja l’interessant Museu Arqueològic, o els antics convents de Sant Domènec i dels jesuïtes, que, amb l’antic Estudi General, han estat recuperats per la nova Universitat de Girona. Resta una part de les antigues muralles romana i medieval, resseguides pels passeigs Arqueològic i de la Muralla.

Modernament ha adquirit una gran anomenada l’antic call o barri jueu, els petits i costeruts carrers del barri de la catedral. Altres casals senyorials o antics convents allotgen avui institucions polítiques o culturals, com el Palau de Justícia, la Diputació Provincial, el Museu d’Història de la Ciutat, l’Arxiu Municipal, etc. Encara a la dreta de l’Onyar, on les cases s’emmirallen sobre el riu en una visió típica de Girona, trobem la Rambla de la Llibertat, un dels principals eixos comercials, o la Casa de la Ciutat, amb el bonic Teatre Municipal annex.

A la Girona moderna, estesa a l’esquerra del riu, es destaquen el vell Hospici neoclàssic, actual Casa de Cultura, l’Hospital de Santa Caterina (segles XVII-XVIII), amb un Museu de la Farmàcia, diversos edificis del notable arquitecte gironí Rafael Masó (primer quart del segle XX) i el gran Parc de la Devesa, extensa arbreda de plàtans urbanitzada al segle XIX, on se celebren fires, concerts i festes populars, entre les quals es destaquen les de Sant Narcís. A més dels barris perifèrics esmentats, fora del recinte de la ciutat cal remarcar les restes de la fortificació de Montjuïc (segle XVII) i la frondosa vall de Sant Daniel.

HISTÒRIA.- L’origen de la ciutat és una fortificació romana al camí de la Gàl·lia a les terres orientals de la Península, a la vora de la Via Augusta. Tingué la categoria de municipium, i des de la fi del segle IV esdevingué seu episcopal d’importància, que ha perdurat al llarg del temps. Després d’una curta època de domini musulmà, l’any 885 s’incorporà a l’imperi carolingi dins l’àmbit de la Marca Hispànica i esdevingué centre d’un important comtat, que el 878 es fusionà amb el de Barcelona, dins el procés de formació política de Catalunya. Les activitats agrícoles, potenciades pel rec Monar, i les dels gremis menestrals i els mercaders donaran impuls a la vida econòmica de la ciutat medieval, que tingué, a més, Taula de Canvi i l’Estudi General.

Però la posició estratègica de Girona tingué de nou efectes desastrosos en tots els conflictes bèl·lics franco-espanyols, des de la Guerra dels Segadors fins a la de Successió (setge de 1712) i també a la Guerra Gran (1795). Aquesta situació representà una veritable tragèdia en la Guerra del Francès, quan la resistència a ultrança dels setges de 1808 i 1809 -d’on prové el mite de la immortal Girona reduí la població a la meitat (de 8.000 a 4.000 hab) i causà greus danys a la ciutat. La revolució industrial del segle XIX hi incidí només moderadament, igual com les lluites polítiques i socials de l’època. En el camp cultural i de la Renaixença es destacà l’escola d’historiadors gironins. Superada la cruel Guerra Civil 1936-39, la ciutat ha tingut un notable creixement demogràfic i econòmic, modernament molt afavorit pel desenvolupament del turisme i la recuperació de la Universitat.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Cambra de Comerç

Gandesa (Terra Alta)

28 Respostes

Municipi i capital de la comarca de la Terra Alta (Catalunya): 71,15 km2, 363 m alt, 2.999 hab (2016)

0terra_alta

Situat al límit de la depressió de l’Ebre, al centre de la comarca i accidentat, al sud-est, per les serres de Pàndols i de Cavalls. Hi resten algunes hectàrees de bosc i pasturatges.

La vida econòmica local és la pròpia de la comarca, basada en el conreu de la vinya (que produeix l’anomenat vi de Gandesa), els cereals, l’olivera i els ametllers, i en les activitats industrials derivades (producció d’oli, vi i alcohol). Hi ha una cooperativa vinícola fundada el 1919. Altres petites activitats industrials i ramaderes (granges de pollastres, conills, gallines, etc) completen l’oferta econòmica. Àrea comercial de Tortosa. A partir del 1900 la població ha anat disminuint, amb uns mínims els anys 1960 i 1991.

La vila, que agrupa tota la població del municipi; es troba en un turó, prop de la serra de Pàndols. Hi destaquen l’església arxiprestal de l’Assumpció, de transició romànico-gòtica (segle XIII), monument històrico-artístic; la plaça porticada de l’Església; la casa senyorial dels barons de Purroi; la casa de la vila, del segle XV; l’edifici modernista de la cooperativa agrícola, i l’actual presó, antiga casa de la Castellania, amb elements dels segles XIII i XIV. Dins el terme hi ha el santuari i balneari de la Fontcalda.

Habitada primitivament pels ilercavons, se’n desconeix la possible població romana. Ocupada pels musulmans, fou reconquerida per Ramon Berenguer IV de Barcelona, el qual la concedí a l’orde dels templers, i, en dissoldre’s aquest (1312), passà a l’orde de l’Hospital. Sota el regnat de Pere III el Cerimoniós, s’hi celebrà un Parlament General (1337). Al segle XIX fou assetjada diverses vegades per les tropes carlines durant la primera guerra carlina, però no pogueren ocupar-la; aixó li valgué la concessió del títol de ciutat (1838).

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Cooperativa – Festa del Vi

Figueres (Alt Empordà)

250 Respostes

Municipi i capital de la comarca de l’Alt Empordà (Catalunya): 19,30 km2, 39 m alt, 45.726 hab (2016)

0alt_emporda

Situat entre la Muga i el seu afluent, el Manol, a la plana empordanesa, al nord de Girona.

ECONOMIA.- L’agricultura, en retrocés a causa de l’expansió urbana, es limita a petites zones dedicades als conreus d’horta, cereals i farratges. La indústria és molt diversa; sobresurt amb força diferència la siderometal·lúrgica (fabricació de productes metàl·lics, bicicletes, motocicletes, maquinària agrícola); també són importants l’obtenció de materials per a la construcció, la fabricació de material elèctric, la indústria de la fusta i de la pell i la confecció. La indústria hotelera, gràcies a l’estratègica localització entre França i la Costa Brava, s’hi troba molt desenvolupada. El sector econòmic més important és el de serveis (comerç, centres d’ensenyament, d’assistència, etc) i és el nucli més important de tot l’Empordà per la seva funció comercial, en centralitzar els variats productes agropecuaris comarcals; mercat setmanal (dijous) i diverses fires anuals.

POBLACIÓ.- L’increment de població fou lenta fins al 1900; gràcies a la instal·lació del ferrocarril (1877) experimentà un ràpid desenvolupament urbà, i des de llavors acusà un augment que mantingué durant tot el segle XX, en part gràcies a l’increment industrial i fonamentalment dels serveis. És la segona ciutat de les comarques gironines quant a nombre d’habitants.

HISTÒRIA.- Poblada pels romans amb el nom de Ficariis, en resten una làpida i una necròpolis i diversos vestigis. Destruïda probablement durant les invasions bàrbares, reapareix documentada al segle IX. Pertanyé al comtat de Besalú fins al segle XII, quan passà al comtat de Barcelona. Al segle XIII Jaume I el Conqueridor la féu vila reial (1276). Al segle XIV tenia uns 500 hab i començà a adquirir importància: s’hi desenvolupà una comunitat jueva, i fou designada cap d’una extensa batllia.

Al segle XVII, després de participar en la guerra dels Segadors contra Felip IV, fou ocupada en dues ocasions (1675 i 1689) pels francesos en les guerres entre Espanya i la França de Lluís XIV. Amb la reorganització administrativa del segle XVIII, derivada del decret de Nova Planta (1716), passà a dependre del corregiment de Girona. Durant el regnat de Ferran VI de Borbó fou construït el castell de Sant Ferran (1753). Al final d’aquest segle fou novament ocupada (1794), durant la guerra contra la Convenció francesa, i posteriorment, durant la guerra del Francès. Al llarg del segle XIX es guanyà una sòlida tradició republicana i federal, a través de personalitats com Abdó Terrades, que en fou alcalde, Narcís Monturiol, inventor del submarí Ictíneo, i Joan Tutau, que fou ministre de la I República.

LA CIUTAT.- L’antic nucli medieval estava envoltat de muralles (enderrocades a la fi del segle XVII), de les quals es conserva una torre. La parròquia de Sant Pere ja existia l’any 1020; l’actual església és una construcció gòtica d’una sola nau (segles XIV-XV), considerablement modificada al segle XVIII. L’any 1752 s’inicià la construcció del castell de Sant Ferran, mostra important de l’arquitectura militar a Catalunya, projectat per Juan Martín Cermeño; la porta principal fou esculpida per Carles Grau. El centre de la ciutat moderna és la Rambla, al començament de la qual hi ha el monument a Narcís Monturiol (1918), obra de l’escultor Enric Casanovas i de l’arquitecte Ricard Giralt. L’any 1947 s’inaugurà el Museu de l’Empordà, i el 1974, el Teatre Museu Dalí (un dels més visitats de Catalunya), instal·lat a l’antic Teatre Principal, edifici que data del 1826. El Museu del Joguet, reformat el 1998, és el més important de l’estat en el seu gènere.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Biblioteca – Jove Orquestra

Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat)

37 Respostes

Municipi del Baix Llobregat (Catalunya): 4,60 km2, 110 m alt, 45.733 hab (2016)

0baix_llobregat

Situat entre el vessant oest de la serra de Collserola i el pla del Llobregat; travessen el terme nombrosos torrents, en els quals sembla que hi hagué coves o esplugues.

El municipi forma avui pràcticament una conurbació amb la ciutat de Barcelona, a causa del gran desenvolupament industrial (siderúrgiques, metal·lúrgiques, de la construcció, tèxtils, químiques, del paper i arts gràfiques) i l’onada immigratòria que, a partir del 1950, hi han forçat un constant creixement urbanístic i n’han arraconat la tradicional activitat agrícola (vinya, cereals, llegums). Àrea comercial de Barcelona.

El terme és un conglomerat de zones d’habitatges, nuclis industrials i urbanitzacions, com la Plana, la Miranda, Finestrelles, la Mallola, Can Vidalet o la de la Ciutat Diagonal, nucli residencial que s’enfila per la serra de Collserola al voltant de l’antic castell i actual masia de Picalquers que, juntament amb diverses cases pairals, són d’origen medieval.

Al nucli primitiu hi ha l’església parroquial de Santa Magdalena, al turó anomenat antigament la Sagrera.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Empúries -Alt Empordà-

41 Respostes

(l’Escala, Alt Empordà)

Antiga ciutat. La Palaiapolis grega hi va ésser fundada pels foceus (segle VI aC) sobre l’antic illot de Sant Martí. Posteriorment, la van establir en terra ferma a l’anomenada Neàpolis, que fou emmurallada per separar-la de les poblacions indigets.

Després d’haver estat enclavament militar romà, l’any 45 aC, Cèsar hi va establir una colònia de veterans, on van conviure ibers, grecs i romans. Devastada per les invasions germàniques del segle III dC, en va quedar només una petita comunitat cristiana. El primer nucli que s’hi establí, ibèric, era l’anomenada Indiké.

Empúries és l’única de les colònies gregues de l’Occident llunyà que ha pogut ésser totalment excavada, i per això s’hi reconeix tot el nucli urbà: muralles, carrers, places, temples, etc. Entre la multitud de restes, especialment de ceràmica, es destaca una escultura d’Asclepi o Esculapi. La part visible de la ciutat grega pertany a l’època hel·lenística i romano-republicana.

Les excavacions, iniciades el 1907 per J. Puig i Cadafalch, han permès posar al descobert una bona part de la ciutat grega i romana. La major part de restes trobades es conserven al Museu Arqueològic de Barcelona.

Enllaços web: Empúries al Museu d’Arqueologia de Catalunya