(Manresa, Bages, 1328 – 1486)

Església parroquial (Santa Maria), dita popularment la seu de Manresa. Edificada al planell superior del puig Cardener. L’actual edifici fou iniciat sota la direcció de Berenguer de Montagut; el 1371 ja hi havia culte, i fou acabada substancialment el 1486. El campanar fou acabat el 1592, i el baptisteri i la façana principal, projectats per A. Soler i March, daten de 1915-34.

Dins l’arquitectura gòtica catalana és un cas notable de síntesi d’estructures pròpies dels temples d’una i tres naus. conté diversos retaules gòtics. La imatge de la Mare de Déu de l’Alba és una talla daurada atribuïda a Pere des Puig (final del segle XIV). La cripta fou decorada escultòricament per Jaume Padró (1781). Sofrí un incendi a la fi de la Guerra de Successió (1714), i una important devastació el 1936.

De les construccions precedents resta una part del temple consagrat el 937, uns claustres i un pòrtic del segle XI i una portalada (segle XII) amb timpà atribuït a Arnau Cadell.

Al servei de la primitiva església de Santa Maria, restaurada vers el 880 i consagrada entre el 937 i el 945, hi hagué una important comunitat canonical segons la regla aquisgranesa. Sofrí les ràtzies sarraïnes entre el 998 i el 1003, i vers el 1020 el bisbe Oliba tornà a consagrar l’església, i reorganitzà també la canònica.

El 1098 el bisbe Berenguer Sunifred la convertí en canònica augustiniana i l’encomanà a Bernat, prior de l’Estany, perquè la reformés. Era regida per un abat, titulat més tard prepòsit o paborde, i tenia 12 canonges i dos capellans domers. Formaven part de la dotació canonical set esglésies veïnes. En 1397-1433 acollí una part de la comunitat de l’Estany, però no s’aconseguí la fusió, per oposició del bisbe de Vic i dels canonges manresans.

El 1592 fou convertida en col·legiata secular, que fou suprimida pel concordat del 1851; però, el 1884 fou restablerta per Lleó XIII, que atorgà honors de basílica al temple, declarat monument nacional el 1931.

Enllaç web: la Seu de Manresa