(Catalunya, 1483 – 1486)

Segona rebel·lió dels pagesos de remença.

A les corts de 1480-81 fou promulgada la constitució Com per lo Senyor (8 octubre 1481), que derogà la sentència interlocutòria d’Alfons el Magnànim i retornà als senyors els drets sobre remences. Però quan els procuradors senyorials intentaren d’aplicar l’acord de l’assemblea, els camperols reaccionaren violentament.

Ferran II decidí seguir una política de concòrdia i autoritzà de bell nou la reunió dels remences i la imposició de talls per aconseguir la redempció dels mals usos (Salvaguarda del 1483).

L’oferta reial fou acceptada pels remences moderats, però un grup d’exaltats de la Muntanya, dirigits per Pere Joan Sala, s’oposà per la força a les mesures repressives decretades per l’infant Enric d’ Aragó i de Pimentel, lloctinent general de Catalunya des del 1479.

La primera acció de la nova guerra fou la desfeta d’una host reial a Mieres (22 setembre 1484). Després d’aquest triomf, les forces remences, integrades principalment per pagesos de la Garrotxa, les Guilleries i el Montseny, amenaçaren Girona i àdhuc la mateixa ciutat de Barcelona.

Un miler d’homes comandats per Sala, enardits per les promeses de terra i llibertat, derrotaren la host del veguer de Barcelona Pere Antoni de Rocacrespa (Montornès, 4 gener 1485) i prengueren la vila de Granollers (3 febrer). Tot seguit recorregueren el Vallès, el Maresme i la conca del Baix Llobregat, confiant en l’aixecament del poble menut de Barcelona.

Les autoritats del Principat no tardaren a reaccionar davant l’amenaça revolucionària. Els consellers de Barcelona armaren un exèrcit que, comandat pel conestable d’Aragó, comte de Cardona, derrotà les forces remences a Llerona (24 març ), fent-hi dos-cents morts i dos-cents presoners.

Malgrat la desfeta, la rebel·lió dels remences no acabà fins que Ferran II dictà la sentència arbitral de Guadalupe (1486).