El sector agrícola fou el motor de l’economia fins al decenni del 1950, en que el procés d’industrialització canvià l’estructura econòmica del municipi: transformats metàl·lics, productes químics i farmacèutics, indústria tèxtil, de la construcció, del paper, etc. En l’actualitat l’agricultura és reduïda, s’hi conreen arbres fruiters, hortalisses i roses. Àrea comercial de Barcelona.
Notable creixement demogràfic en el període 1960-80 i des de mitjan decenni del 1990, experimentà una forta urbanització del seu terme municipal.
La ciutat, dita de les roses, forma un continu urbà amb Sant Joan Despí i Sant Just Desvern. Església parroquial de Sant Llorenç. Arxiu d’Història de la Ciutat (al palau dels comtes de Vilardaga) i Museu Municipal.
Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 16,23 km2, 4 m alt, 21.721 hab (2017)
Situat al litoral (puntes del Molar i de Llevant, entre les quals s’estén la badia de Sant Feliu, amb el port i la població), a la dreta del Ridaura, a l’extrem sud de la comarca. Boscos d’alzines sureres i pins.
Agricultura de regadiu (hortalisses) i de secà (cereals i vinya). Les principals activitats de la població es deriven de la indústria de taps de suro. També cal esmentar la indústria tèxtil, l’alimentària, la metal·lúrgica i la de la construcció. L’activitat portuària és relacionada amb la indústria surera, i la principal funció és la del tràfic comercial (de suro i dels seus derivats, en gran part). També cal destacar l’activitat de pesca. Las activitats tradicionals, però, han estat superades pel nou recurs del turisme, amb noves edificacions, instal·lacions, etc, així com una important indústria hotelera. Àrea comercial de Girona. Població en ascens.
La ciutat ha crescut en forma concèntrica al voltant del nucli vell, on destaquen, entre altres edificis, l’antic monestir benedictí de Sant Feliu, monument històrico-artístic, amb l’església parroquial i el Museu Municipal d’Arqueologia.
Es conrea prop del 30% del terme, amb conreus de garrofers, olivera, vinya i ametllers, al secà i, arròs i cítrics, al regadiu, que és possible gràcies al canal de la dreta de l’Ebre. Compta amb una cooperativa agrícola i un sindicat arrosser. És el nucli mariner més important entre Tarragona i Castelló de la Plana; actualment hi ha un port esportiu, comercial i de pesca (cal destacar, per la seva importància, la captura de llagostins). Les salines, que ocupen el 19% de l’àrea no conreada, i ja explotades des del segle XIV, són les més importants de Catalunya. Les principals indústries es relacionen amb l’alimentària (derivada de l’agricultura), la química i la construcció. També cal esmentar la construcció de barques i, dins del sector terciari, el turisme. Àrea comercial de Tortosa. Població en ascens.
La ciutat es troba a l’entrada del port dels Alfacs. Edificis neoclàssics (església nova). La situació correspon al lloc on hi hagué el castell de la Ràpita, al costat del qual s’establí el monestir de la Ràpita.
Ja al segle XVIII Carles III projectà la construcció d’un gran port al delta de l’Ebre i ordenà la construcció d’una gran ciutat, així com el canal de navegació d’Amposta a la Ràpita; la mort del rei i la falta de recursos feren abandonar el projecte.
L’agricultura és fonamentalment de secà i es troba, però, en regressió; els conreus més estesos són els arbres fruiters, les hortalisses, la vinya, els ametllers i les oliveres. Important indústria (tèxtil, química, metal·lúrgica, electrònica, paperera, alimentària i de materials per a la construcció). Àrea comercial de Barcelona.
Increment demogràfic durant el segle XX, especialment important a partir del 1960, a causa d’una important onada immigratòria, resultat de la dinàmica generada al voltant de l’àrea metropolitana de Barcelona, a les òptimes comunicacions amb la ciutat barcelonina i a la disponibilitat de sòl urbanitzable. Urbanitzacions.
El poble és a l’esquerra del Llobregat.
Dins el terme hi ha també el casal del Palau Vell.
Municipi del Barcelonès (Catalunya): 3,82 km2, 14 m alt, 36.624 hab (2017)
Situat en un terreny pla al·luvial emplenat per les aportacions de la desembocadura del Besòs, formant un continu urbà amb Badalona i Santa Coloma de Gramanet.
Fou, fins al tercer decenni del segle XX, un municipi agrícola amb una certa dedicació a la pesca, de tal forma que els camps de conreu ocupaven tot el terme i l’agricultura absorbia la majoria de la població activa; actualment els terrenys conreats són minúsculs, i són situats al marge dret del riu formant una estreta faixa, agrupats en explotacions agràries molt petites, amb conreus d’horta. La indústria (molt diversificada) absorbeix una gran part de la població activa municipal i part de la del municipi veí de Santa Coloma de Gramanet, però, amb tot, una bona part treballa a Barcelona o a Badalona. Espectacular ascens demogràfic en els períodes 1920-30 i 1960-80 a causa de la immigració; després s’ha iniciat un retrocés. Àrea comercial de Barcelona.
A la població destaca l’església parroquial, esmentada ja el segle XI, el mateix segle en que hom hi fundà el monestir de Sant Adrià de Besós.
Municipi i cocapital (amb Terrassa) de la comarca del Vallès Occidental (Catalunya): 37,79 km2, 190 m alt, 209.931 hab (2017)
Situat a la fossa tectònica del Vallès, sobre les àmplies terrasses fluvials del riu Ripoll, afluent per la dreta del Besòs, al nord-oest de Barcelona.
ECONOMIA.- L’economia es basa en les activitats industrials i, sobretot, en la indústria tèxtil, de la qual es tenen notícies des del segle XIV, però que es desenvolupà durant el segle XIX (l’any 1820 ocupava únicament 260 treballadors), gràcies a la mecanització; l’any 1940 ocupava 14.400 obrers, i el 1968 n’hi treballaven més de 25.000; no obstant això, malgrat aquest increment en xifres absolutes, la indústria tèxtil anà minvant la seva influència en l’estructura econòmica del municipi en favor d’altres indústries i del sector terciari. Dins la indústria tèxtil sobresurt la llanera; la segueixen en importància la de fabricació de gènere de punt i la de producció de seda i fibres artificials. D’altres indústries importants són la sidero-metal·lúrgica, dins la qual sobresurten la fabricació de maquinària no elèctrica, la de maquinària elèctrica i la de la construcció, seguides a distància per la indústria del paper i les arts gràfiques, la producció de materials per a la construcció, la indústria alimentària, la química i la de la pell. Hi predominen els establiments industrials petits o mitjans; la crisi industrial del sector tèxtil, però, féu abandonar nombrosos establiments i n’obligà la reconversió en espais al servei de la ciutat.
POBLACIÓ.- La població ha crescut lligada a l’expansió industrial; es registrà un primer increment remarcable al segle XVI, però aquest esdevingué ja continuat a partir de mitjan segle XIX; entre el 1850 i el 1950 la població es multiplicà per deu; l’any 1960 sobrepassà els 100.000 h i assolí els 158.311 h el 1970, amb la qual cosa es convertí en la tercera ciutat de Catalunya pel nombre d’habitants; en el transcurs de les dècades posteriors passà al quart lloc per darrere de Badalona, l’Hospitalet de Llobregat i la ciutat de Barcelona. El 1981 superà els 180.000 h i continuà el seu ascens demogràfic. En aquest extraordinari creixement ha tingut un paper primordial la immigració; els màxims contingents d’immigrants arribaren d’Andalusia i de la resta de Catalunya.
L’expansió demogràfica provocà l’allargament del terme municipal i l’annexió dels termes municipals de Sant Vicenç de Jonqueres, la Creu Alta i Sant Julià d’Altura, i més tard d’una part del de Barberà del Vallès. La proximitat amb la ciutat de Terrassa i amb altres ciutats del Vallès conforma un teixit urbà i industrial dins el corredor prelitoral. El sector terciari, arran de la crisi del sector industrial (especialment el tèxtil), ha pres molta volada, tant des d’un punt de vista comercial i financer, com pels serveis (és un destacat centre de serveis informàtics i des del 1983 s’hi celebra una fira dedicada a aquest sector). Compta amb un aeroport esportiu. És centre d’una àrea comercial (compartida amb la ciutat de Terrassa) dependent de Barcelona.
HISTÒRIA.- Els orígens de la població es remunten al poblat ibèric d’Arraona; després van ocupar-la els romans. Durant l’alta edat mitjana el terme de Sabadell va estar sota el domini dels senyors del castell d’Arraona, al voltant del qual es va formar el nucli inicial; aquest nucli va sorgir primerament en un encreuament de camins on s’instal·là el mercat, la primera notícia del qual es del 1111, data en que apareix per primera vegada el nom de Sabadell. Aquest mercat va ésser l’estímul més fort per a la constitució definitiva del poblat de Sabadell, format al voltant de l’església de Sant Salvador, ja que el mercadal es féu en terres de l’església. Els senyors d’Arraona foren substituïts en el domini de Sabadell per la casa d’Òdena i al segle XIII per la de Montcada. Aquesta regia la vila juntament amb dues famílies nobiliàries feudatàries seves; totes tres posseïen unes grans partides de terrenys a l’alou conegut pel dels Tres Senyors.
A la baixa edat mitjana els vincles feudals es van afluixar i el Consell, que regia el camí, es va organitzar fins a l’extrem d’adquirir plena forma al segle XIV; llavors Sabadell obtingué el privilegi de vila reial i va passar a la corona en comprar-la la reina Elionor de Sicília, esposa de Pere III el Cerimoniós (1366). L’any 1391 el Consell de Cent de Barcelona havia adquirit els drets sobre Sabadell, que estigué sota la senyoria de Barcelona fins al 1474, any en que va ésser definitivament incorporat a la corona amb dret a Corts.
Al segle XV ja n’era coneguda la indústria tèxtil, bé que no va ésser important de debò fins al segle XVIII. La progressiva mecanització i les possibilitats que oferien tant el mercat peninsular com l’americà van fer que Sabadell esdevingués al segle XIX un dels principals centres de la indústria llanera; el 1838 hi va ésser instal·lat el primer vapor aplicat a la indústria i el 1855 va ésser inaugurada la línia de tren que l’uneix amb Barcelona. Després de l’aixecament contra Espartero (1843) s’hi establí una Junta i el 1881 va ésser fundat el Banc de Sabadell. La seva població augmentà vertiginosament a la segona meitat del segle XIX i amb l’afluència dels camperols dels pobles del voltant va arribar l’any 1877 als 18.177 h. A la fi del segle XIX i al principi del XX van començar a arribar a Sabadell masses d’immigrants procedents de diverses regions del sud de la Península que incrementaren la població.
ART.- A causa de les característiques especials de la formació de la ciutat de Sabadell, no hi ha grans monuments, llevat, potser, de l’església de Santa Maria de Barberà, al límit de la demarcació de la ciutat, obra del segle XI, d’estil romànic, que conserva unes pintures del segle XIII atribuïdes als mestres de Polinyà i de Barberà, l’església gòtica de Sant Feliu, del segle XV i el santuari de la Mare de Déu de la Salut, neogòtic, construït entre el 1876 i el 1882. Cal esmentar la casa Duran, residència camperola del segle XVI.
Municipi del Baix Ebre (Catalunya): 136,92 km2, 14 m alt, 8.084 hab (2017)
Situat al límit amb el Montsià, a la dreta de l’Ebre i accidentat pels ports de Beseit, que accidenten la part occidental del terme.
Predomini de l’agricultura de secà; el principal conreu és l’olivera, seguit pels garrofers, els cereals, la vinya i els arbres fruiters. Els conreus d’horta, que són possibles gràcies als regatges derivats del canal de la dreta de l’Ebre, s’estenen al llarg del canal i ocupen una petita part. La ramaderia (bestiar porcí i avicultura) ha anat prenent importància. Cooperativa agrícola. Les principals indústries són l’alimentària (oli), la metal·lúrgica, la paperera, de materials per a la construcció, la tèxtil i de la fusta. Àrea comercial de Tortosa. En el període 1991-96 la població s’ha incrementat en un 10%. Ha esdevingut ciutat dormitori de Tortosa.
La ciutat és a la vora del canal de la dreta de l’Ebre, enfront de la ciutat de Tortosa; l’església parroquial és dedicada a sant Antoni. A l’oest, hi ha instal·lat des del 1904 l’Observatori de l’Ebre.
Municipi i capital de la comarca del Baix Camp (Catalunya): 52,82 km2, 117 m alt, 103.123 hab (2017)
Situada en una plana, originada pels sediments quaternaris, al peu de la muntanya de la Mussara; el terme és regat per les rieres de Maspujols i d’Almoster.
L’agricultura és predominantment de regadiu (avellaners, hortalisses i arbres fruiters), que és possible gràcies als regatges derivats dels embassaments de Riudecanyes i de Siurana. Al secà sobresurt la vinya, seguida de les oliveres i els avellaners, i, de més lluny, dels garrofers i els ametllers; hi predomina la petita explotació. És un destacat centre del sector agropecuari, canalitzat a través de la Unió de Cooperatives i la Cooperativa Comarcal d’Avicultura; hi destaquen les granges d’aviram i els productes derivats (ous i carn), el bestiar porcí, l’oví i la cria de conills.
Malgrat la importància de les activitats primàries, és preferentment un centre comercial i industrial; al sector industrial hi sobresurten, en primer lloc, les indústries alimentàries (de fruits secs, vins, olis, carn i pinsos) i la tèxtil (cotonera i sedera, així com de la confecció), després venen la metal·lúrgica (indústries mecàniques, maquinària agrícola, electrodomèstics), la química (pinsos compostos, sabons) i la de la fusta (torneries, mobles), cal esmentar, a més, l’adobera (pells, calçat, etc) i la fabricació de materials per a la construcció (rajoles, maons), sector aquest últim revifat per la proximitat dels nuclis turístics de la Costa Daurada. El desenvolupament de les indústries artesanals ha estat, en part, degut al seu caràcter de centre comercial, i és, en l’actualitat, un dels primers mercats espanyols de la comercialització d’ametlles i, sobretot, d’avellanes.
En les funcions comercials cal fer esment del mercat (dilluns). És centre de l’àrea comercial homònima, que comprèn les subàrees de Montblanc i de Móra d’Ebre, amb prop d’un centenar de municipis sota la seva influència. S’hi celebra anualment una fira de mostres i un concurs-exposició nacional de roses. Nus ferroviari i de comunicacions entre les terres aragoneses de Ponent, Barcelona i Lleida.
La població s’incrementà notablement al segle XVIII gràcies a l’auge econòmic que suposà el lliure comerç amb Amèrica, per la qual utilitzava la via comercial del port de Salou. A partir del 1950 experimentà un important ascens demogràfic, amb un augment mitjà de 1.114 h/any, acusat sobretot des del 1960, en què, gràcies a un fort corrent immigratori, aconseguí, vint anys després, duplicar la població; aquesta tendència continuà en decennis posteriors.
HISTÒRIA: El nucli originari de l’actual ciutat fou fundat durant la reconquesta d’aquest territori i sembla que fou construït damunt les ruïnes d’una antiga vil·la romana del Baix Imperi. El primer document relatiu a la població que ha pervingut data de l’any 1154. El petit llogaret va créixer ràpidament, i cap al final del segle XIV tenia unes 355 cases. La creixença va mantenir-se durant el segle XV, però va quedar bastant estancada als segles XVI i XVII.
Un nou període de desenvolupament va iniciar-se durant el segle XVIII, gràcies al comerç amb Amèrica, i Reus esdevingué un dels centres principals de la fabricació i explotació d’aiguardents. La indústria tèxtil també es desenvolupà durant aquest període. A la darreria del segle XVIII Reus tenia 27.000 h. Durant la Revolució francesa la colònia d’immigrants era bastant nombrosa; hi hagué una casa de moneda durant la guerra del Francès.
El 1843 aconseguí novament el títol de ciutat, ja que li havia estat anul·lat per Felip V el que li fou atorgat el 1712 per l’arxiduc Carles III. Des de la segona meitat del segle XIX fins al 1930 fou un dels mercats internacionals més importants de fruits secs. Aquest desenvolupament comercial i industrial iniciat al segle XVIII originà una classe burgesa que, pel seu esperit liberal, constituí un dels grups socials més avançats de Catalunya durant el segle XIX. El juliol de 1885 s’hi celebrà el I Certamen Socialista, i el 1893, la segona assemblea convocada per la Unió Catalanista, on foren debatudes qüestions relacionades amb les Bases de Manresa.
ART: L’any 1512 es començà a edificar l’església parroquial de Sant Pere, d’estil gòtic, d’una sola nau, amb capelles laterals i una gran rosassa. En un dels costats hi ha una torre campanar de planta hexagonal i de 63 m d’alçada. A la fi del segle XVII fou adossada a l’església la capella del Sagrament, obra d’inspiració barroca, realitzada per fra Josep de la Concepció, conegut també com El Tracista. L’edifici de l’ajuntament, iniciat el 1601, és una obra renaixentista tardana, amb restauracions posteriors.
Altres construccions del segle XVII són l’església de la Puríssima Sang i, als afores, el santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Al final d’aquest segle treballaren com a decoradors en alguns d’aquests edificis els pintors Juncosa, dels quals s’han perdut posteriorment les obres. Dels segles XVIII i XIX daten nombroses cases particulars: la dels Bofarull –amb magnífiques pintures al fresc, d’estil neoclàssic- i la dels Borràs de Gay, profusament decorada a l’interior segons els estils en voga, cosa que testimonieja la puixança comercial de la ciutat. Al final del s XIX l’escultor Puiggener realitzà el monument eqüestre del general Prim, situat a la plaça, porticada, del mateix nom.
El sector agrícola es troba en regressió davant la pressió urbanística i d’infraestructures. La construcció del canal de la Infanta i els regatges derivats mitjançant sèquies possibilitaren, a principis del segle XX, el canvi d’una agricultura de secà cap a una de regadiu (productes d’horta preferentment), la qual es beneficià amb posterioritat de l’aprofitament de les aigües del subsòl (aqüífer deltaic, sobreexplotat en l’actualitat).
La principal activitat del municipi és, però, el sector industrial; ja a principis del segle XX, s’instal·laren les primeres grans empreses (de la seda i del paper). Actualment, sobresurten per la seva producció, els sectors tèxtil, químic, del paper, alimentari, metal·lúrgic i dels transformats metàl·lics.
El sector serveis pren cada cop més importància, gràcies a la instal·lació d’oficines comercials i de negocis que aprofiten les òptimes condicions de comunicació amb la ciutat de Barcelona i la proximitat de l’aeroport (dins el terme municipal). Àrea comercial de Barcelona.
Notable augment demogràfic a partir del 1950.
El poble és a la dreta del Llobregat; resten els antics barris de Sant Cosme i el de la Ribera i algunes masies disperses que daten dels segles XVI i XVII.
A causa de l’alta humitat climàtica s’obté (sense regar) blat de moro, el conreu de cereals més important, seguit del sègol i el blat; a més, s’hi conreen, en rotació, llegums (mongetes), naps i farratge (sobretot l’alfals, que substitueix el fajol). És important la ramaderia, principalment el bestiar boví i el porcí; es va incrementant la cria de vaques lleteres estabulades (és un centre receptor de llet, amb granges per a l’explotació del producte, que en part també s’exporta cap a Manlleu).
La indústria, que ocupa la major part de la població activa, és principalment tèxtil (ja documentada al segle XV). Destaquen també la metal·lúrgia i les indústries derivades de la fusta (torneries, serradores) i de les activitats primàries (farina, licors, xocolata, lleteries i, sobretot, conserves de carn de porc). És un dels centres més importants de la Península en la producció d’imatgeria religiosa. S’han de destacar, a més, la indústria paperera (capses de cartró, paper de fumar), d’adobs, química i de fabricació de materials per a la construcció (forns de calç, etc).
La població, que manifestà una regressió al segle XIX, en què va començar amb 10.000 h i va arribar el 1900 a 7.938 h, durant el segle XX es va triplicar amb escreix, a un ritme progressivament accelerat de creixença, especialment en el decenni 1960-70. És centre de l’àrea comercial.
HISTÒRIA.- Han estat trobades restes de la cultura ibèrica, corresponents a petits poblats ibèrics que en època romana degueren concentrar-s’hi i conservar el nom de la tribu dels olossitani. A l’alta edat mitjana estigué sota el patronatge del monestir benedictí de Sant Aniol d’Aguges, que colonitzà el sector. L’any 1097 passà a la jurisdicció de l’abat de Ripoll, i el 1111 als comtes de Barcelona. Va ésser fortificada entrat ja el segle XIII, però fou destruïda al segle XV per dos terratrèmols (1427-28); gràcies a la protecció d’Alfons IV el Magnànim fou reedificada, i l’any 1434 ja tenia 400 cases i al segle XVI 1.000 focs.
En la guerra de Successió els miquelets d’Olot excel·liren per la seva valentia fins al 1709, en què les tropes franceses ocuparen la ciutat. Reducte dels carlins durant molt de temps, en la tercera guerra Carlina hi instal·laren el seu centre d’operacions; el 26 d’agost de 1875 caigué en poder de les tropes governamentals, i així finalitzà la guerra carlina a Catalunya. El 1895 s’hi celebrà una assemblea convocada per la Unió Catalanista per discutir qüestions relacionades amb la implantació del règim propugnat per les Bases de Manresa. El 1907 li fou atorgat el títol de ciutat.
ART.- Enderrocada, la ciutat, quasi totalment pels terratrèmols del segle XV, és poc rica en edificis medievals; el més important dels conservats és l’església gòtica de l’antic convent del Carme, d’una sola nau i amb un interessant claustre renaixentista. Del segle XVII hi ha l’edifici de l’Hospital. Ja al segle XVIII cal esmentar l’església de Sant Esteve, que conserva la capella del Roser, amb un altar i un retaule barrocs, un Sant Crist i un Sant Marc d’Amadeu i un quadre del Greco, el Crist amb la creu a coll, al museu instal·lat a la sagristia. De la mateixa època és el santuari de la Mare de Déu del Tura, on hi ha obres d’Amadeu i la imatge romànica (segle XI o XII) de la patrona d’Olot.
Situat a la vall baixa del Llobregat, a l’esquerra del riu, en el tram a tocar del delta, al peu de la Serralada Prelitoral.
Situat al litoral (puntes del 
(o la Ràpita) Situat al sector sud-oest del 
Situat en un terreny pla al·luvial emplenat per les aportacions de la desembocadura del 
Situat a la fossa tectònica del 
POBLACIÓ.- La població ha crescut lligada a l’expansió industrial; es registrà un primer increment remarcable al segle XVI, però aquest esdevingué ja continuat a partir de mitjan segle XIX; entre el 1850 i el 1950 la població es multiplicà per deu; l’any 1960 sobrepassà els 100.000 h i assolí els 158.311 h el 1970, amb la qual cosa es convertí en la tercera ciutat de Catalunya pel nombre d’habitants; en el transcurs de les dècades posteriors passà al quart lloc per darrere de 
HISTÒRIA.- Els orígens de la població es remunten al poblat ibèric d’
Situat al límit amb 
Situat a la dreta del 
La principal activitat del municipi és, però, el sector industrial; ja a principis del segle XX, s’instal·laren les primeres grans empreses (de la seda i del paper). Actualment, sobresurten per la seva producció, els sectors tèxtil, químic, del paper, alimentari, metal·lúrgic i dels transformats metàl·lics.
Situat a la plana d’Olot, al peu dels volcans 
La població, que manifestà una regressió al segle XIX, en què va començar amb 10.000 h i va arribar el 1900 a 7.938 h, durant el segle XX es va triplicar amb escreix, a un ritme progressivament accelerat de creixença, especialment en el decenni 1960-70. És centre de l’àrea comercial.
En la 
Dades dels Països Catalans 