(Catalunya, 17 abril 1810 – 1812)
Demarcació prevista per la divisió administrativa d’Espanya decretada per Josep I Bonaparte, quan Napoleó ja havia sostret Catalunya de la seva administració.
Comprenia el territori del Barcelonès, del Vallès, del Maresme, del Garraf, de l’Alt Penedès, d’Anoia, del Bages, del Berguedà, del Solsonès i un sector del de la Segarra, de la Noguera i de l’Alt Urgell comprès entre el Sió, el Segre i el riu de Perles.
(Catalunya, 6 març 1810 – 1812)
Demarcació administrativa, creada pel decret del governador general Augereau durant l’ocupació francesa.
El seu corregidor era ajudat pels sots-corregidors de Barcelona, de Manresa i de Vic. Comprenia el territori que aproximadament tingué després la província el 1833.
Perdurà fins a l’annexió de Catalunya a l’imperi francès (1812).
(Catalunya, 1716 – 1810)
Demarcació administrativa. Creada pel decret de Nova Planta. Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Barcelona, exclosa la sots-vegueria del Vallès i la part del Maresme a llevant de Badalona.
Tenia dues alcaldies majors, a Barcelona mateix, una per a la jurisdicció civil i una altra per a la criminal.
El primer corregidor designat fou José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar (1718), governador militar de la ciutat; el primer alcalde major de la jurisdicció criminal fou Oleguer d’Ametller i Pescio (1718), i el primer de la civil, Josep Francesc d’Alòs i de Rius (1718).
(Catalunya, 985 – 1714)
Territori històric que arribà a aglutinar quasi tota Catalunya, així com d’altres jurisdiccions senyorials del vessant mediterrani.
Regit per un comte i després també marquès, a causa de la condició fronterera d’aquest espai. El comtat de Barcelona incloïa així les terres del Vallès, el Maresme i el Penedès. Amb el temps, els comtes de Barcelona s’anaren annexant els comtats de Girona, Besalú, Cerdanya, Urgell, Rosselló, Empúries, Pallars i part de la Ribagorça, i també foren, en determinats períodes, comtes de la Provença i senyors del Bearn, la Bigorra i altres territoris del Llenguadoc.
A mitjan segle XII, sota el regnat de Ramon Berenguer IV, amb la repoblació de Tarragona i la conquesta de Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), Miravet (1152) i Prades i Siurana (1153), esdevingueren senyors de tot Catalunya.
En el mateix regnat, pel matrimoni (1137) amb Peronella d’Aragó, els titulars prengueren el títol de prínceps i, amb Alfons I el Cast, fill de Ramon Berenguer i Peronella, el de reis d’Aragó. L’adopció del títol reial no implicà, tanmateix, ni la desaparició del comtat ni de l’estructura comtal.
Posteriorment, els comtes de Barcelona esdevingueren reis de la corona catalano-aragonesa gràcies a les conquestes de les Balears i València en temps de Jaume I, de Sicília, en època de Pere el Gran, la investidura de Còrsega i Sardenya donada per Bonifaci VIII a Jaume II el Just, la possessió dels ducats d’Atenes i Neopàtria, que passaren als dominis dels comtes sota Pere el Cerimoniós, i Nàpols, conquerida per Alfons el Magnànim. Així i tot, conservaren el títol de comtes, que perdura entre els aplegats per la monàrquia hispànica.
L’origen del comtat de Barcelona es remunta a les divisions administratives del Baix Imperi romà, que foren continuades pels visigots.
Instituït en comtat després de la conquesta de Barcelona per Lluís el Piadós (801), fou encomanat a Berà, noble got, i posteriorment a diversos senyors francs, fins que en el concili de Troyes (878) fou atribuït a Guifré I el Pelós, fill de Sunifred I d’Urgell i nét de Bel·ló I de Carcassona.
Durant el regnat de Guifré i a causa de l’afebliment de la monarquia franca, el comtat de Barcelona esdevingué hereditari, el primer tocant a la independència de tots els comtats regits per ell i els seus germans, fet que s’esdevingué el 985, quan el comte Borrell II no acceptà el vassallatge que li exigia el rei franc Hug Capet i trencà el lligam de dependència de Barcelona i els comtats catalans amb els francs i proclamà l’autonomia del seu comtat, que a poc a poc va anar afermant el domini moral i la seva supremacia sobre els altres comtats, recolzada en el nucli comtal Barcelona-Girona-Osona i en la capital del país, Barcelona, única ciutat important que havia aleshores en els territoris catalans.
Amb Alfons I de Catalunya (II d’Aragó, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, els comtes de Barcelona anteposaren a aquest títol el de reis d’Aragó.
(Catalunya, segle IV – )
(o arxidiòcesi de Barcelona) Demarcació de l’església catòlica. Amb seu episcopal a Barcelona, elevada el 1964 a arxidiòcesi sense sufragànies, amb subjecció directa a la Seu Apostòlica.
Bé que els primers indicis del cristianisme a la Barcino romana són del final del segle III i començament del IV (ho constaten el martiri de sant Cugat -vers 304- i altres, segons la tradició local –santa Eulàlia, sant Sever, sant Medir, etc-), els primers bisbes barcelonins coneguts documentalment són Pretextat (vers 343) i l’il·lustre escriptor sant Pacià (360-390).
Entorn del 450, Nundinari, bisbe de Barcelona, creà una nova seu episcopal a Egara (Terrassa), que subsistí fins a la invasió àrab. Al segle XII es produí una forta organització diocesana, en part promoguda pel bisbe sant Oleguer.
Els límits diocesans -aproximadament coincidents des de l’Edat Mitjana amb els de l’antic comtat de Barcelona– han sofert modificacions durant els darrers segles, sobretot a partir del Concordat de 1953.
L’arxiu diocesà, organitzat al segle XVIII per l’arxiver Antoni Campillo i reorganitzat modernament, conté documentació des de l’època medieval.
El seminari diocesà fou fundat (1595) pel bisbe J. Dimes Loris a l’antic convent de Montalegre, passà al Col·legi de Betlem de la Rambla (1872) després de l’expulsió dels jesuïtes, s’instal·là definitivament a l’edifici de l’Eixample (1882), on fou traslladada la Biblioteca Pública Episcopal i s’hi creà el Museu de Geologia (1874); hi radiquen també la Facultat de Teologia de Catalunya, creada el 1968, i altres institucions.
El Museu Diocesà, fundat el 1916 a l’edifici del seminari i passat recentment a la Pia Almoina, tocant a la catedral.
La primera catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Creu, fou una basílica paleocristiana (segle IV), amb baptisteri exempt d’època visigòtica i perdurà fins a la construcció de la catedral romànica, consagrada el 1058 i substituïda per l’actual, gòtica (segles XIV-XV; façana principal acabada al segle XX). A la cripta es veneren les relíquies de santa Eulàlia, cotitular de la catedral. Té cura de la catedral el cos de canonges constituït en capitol catedral, del qual depenen l’arxiu i el museu capitulars, de gran importància documental i artística.
El palau episcopal, al costat de la catedral i adossat a una torre romana, fou construït el segle XIII i remodelat el segle XVIII (nova façana i decoració a la sala del tron amb pintures de Francesc Pla el Vigatà).
En l’aspecte monumental cal subratllar les esglésies barcelonines de Sant Pau del Camp, Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria de Mar, Sant Just i Pastor, Santa Maria del Pi, el monestir de Pedralbes, Sant Sever, Sant Felip Neri, Betlem, la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat i de l’arxidiòcesi, i la Sagrada Família. Fora ciutat sobresurten el conjunt visigòtico-romànic de Sant Pere de Terrassa, el monestir de Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Mataró, Santa Maria de Vilafranca i el monestir de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.
Enllaç web: arquebisbat de Barcelona
(Catalunya, segle XVIII)
Títol concedit per l’arxiduc Carles d’Àustria a Feliu d’Areny i de Vilanova de Perves, únic titulat.
(Catalunya)
Seca ibèrica, no identificada, probablement cap a la part occidental de Catalunya.
(Catalunya, juliol 1936 – març 1938)
Línia del front bèl·lic durant la Guerra Civil Espanyola. Es constituí quan des de Barcelona i altres poblacions catalanes varen sortir les primeres milícies populars, organitzades sobretot per la CNT, amb l’objectiu d’anar a alliberar les capitals aragoneses que havien quedat sota el control de l’exèrcit revoltat.
En molt poques setmanes més de 30.000 homes havien arribat a terres aragoneses i hi constituïren una línia de front, des de la frontera francesa, davant d’Osca, Saragossa i Terol.
Durant l’any 1937 la República va portar a terme tres campanyes successives al front d’Aragó, cap de les quals aconseguí els objectius previstos, i a la darrera de les quals (desembre 1937-febrer 1938) va tenir lloc la batalla de Terol, una de les més dures de la guerra, que va propiciar una ofensiva franquista que trencà el front català i va permetré que l’exèrcit de Franco arribés a Catalunya.
A partir del mes d’abril de 1938, les noves línies del front van quedar situades al llarg dels rius Segre i Ebre.
(Catalunya)
Nom pre-romà d’un riu de la costa nord, citat a l’Ora Marítima, potser la Muga.
Dades dels Països Catalans 