Arxiu d'etiquetes: Catalunya

Terra Alta, la

59 Respostes

Comarca de Catalunya, 743,04 km2, 11.634 hab (2017), densitat: 15,66 h/km2, capital: Gandesa

0terra_alta

Consta de 12 municipis: Arnes – Batea – Bot – Caseres – Corbera d’Ebre – la Fatarella – Gandesa – Horta de Sant Joan – el Pinell de Brai – la Pobla de Massaluca – Prat de Comte – Vilalba dels Arcs

Situada entre la Matarranya (sud-oest), el Baix Ebre (sud-est) i la Ribera d’Ebre (est i nord-est).

GEOGRAFIA FÍSICA: Està constituïda per dues unitats morfològiques diferenciades: 1) El sector oriental és una àrea muntanyosa formada per les serres de l’Espina, Pàndols i Cavalls, últims contraforts dels ports de Beseit, amb altituds que oscil·len entre els 600 i els 1.200 m. 2) La resta de la comarca és una avançada de la depressió de l’Ebre, caracteritzada per relleus poc marcats que formen taules, graonades i plataformes estructurals en les quals tot just comença a actuar l’erosió fluvial; la seva altitud oscil·la entorn dels 400-500 m.

El clima és mediterrani, però amb una forta tendència continental a causa de la proximitat de la depressió de l’Ebre i una barrera orogràfica oriental, que obstaculitza l’entrada d’aire mediterrani; les temperatures són baixes a l’hivern (5,7 ºC de mitjana pel gener, el mes més fred) i caloroses a l’estiu (28,4 ºC de mitjana pel juliol, el mes més càlid), més temperades al sector oriental (rodalia del Pinell de Brai), on arriba la marinada. La pluviositat és escassa, oscil·la al voltant dels 400 mm anuals i minva en sentit est-oest d’acord amb el descens d’altitud; es caracteritza per una forta irregularitat interanual i pel règim amb dos màxims equinoccials (el de tardor més marcat i llarg).

La vegetació arbòria, en lluita amb les condicions climàtiques i amb la degradació provocada per l’home, creix confinada als sectors septentrional i oriental, en coincidència amb les àrees més muntanyoses; hi ha boscos de pi blanc i d’alzines que alternen amb extenses àrees de coscoll. Hidrogràficament pertany a la conca de l’Ebre; l’únic curs fluvial, però, és el de Canaleta, a part de diversos barrancs i del riu d’Algars, afluent del Matarranya, que recorre el sector més oriental de la comarca.

POBLACIÓ: La població és escassa. La comarca està en vies de despoblament a causa de l’èxode rural iniciat a partir del 1920, moment en què havia assolit el màxim poblacional. Aquesta regressió demogràfica ha afectat tots els municipis de la comarca; l’any 1996, dels dotze municipis que la conformaven, sis no arribaven als 1.000 h, i cap dels altres no sobrepassava els 3.000 h. Aquesta dinàmica demogràfica, amb uns saldos migratoris negatius perllongats durant pràcticament tot el segle XX, ha fet de la Terra Alta una de les comarques amb una estructura per edats més envellida de tot Catalunya.

ECONOMIA: L’economia es basa en el sector primari, fonamentalment en l’agricultura. La propietat de la terra està repartida, i a partir dels decennis del 1970 i 1980 hi hagué un progressiu increment de la mecanització i motorització agrícoles. Els conreus de secà predominen sobre els de regadiu, aquests últims localitzats sobre les terrasses fluvials més baixes, on s’aprofiten aigües derivades dels rius. Els conreus més difosos són l’olivera, la vinya i els ametllers.

El raïm dóna lloc a la producció de vins (amb certa anomenada, D.O. Terra Alta) d’alta graduació, ja siguin blancs o negres. Al regadiu s’hi conreen arbres fruiters (pomeres, presseguers, pruneres), però la seva extensió és molt reduïda. La ramaderia només té importància en algunes localitats situades al sector muntanyós oriental. L’activitat industrial quasi no existeix i deriva de l’agricultura (premses de vi, molins d’oli i derivats de l’ametlla a Gandesa) i de l’explotació forestal (treballs de palma al Pinell de Brai, en franca decadència) i la fabricació de mobles a Horta de Sant Joan. Des del punt de vista comercial, Gandesa, a causa de les péssimes comunicacions terrestres, no ha estat un veritable centre aglutinador del comerç comarcal, funció que han pres altres municipis de fora de la comarca, com ara Tortosa, Móra d’Ebre, Reus i Casp.

HISTÒRIA: Cal esperar futurs estudis per a establir l’esquema del poblament prehistòric de la comarca. Les dades actuals comencen, bàsicament, a l’edat del ferro, des del període hallstàttic fins a l’ibèric. Els dos jaciments principals coneguts, el coll del Moro (Gandesa) i els Castellans (Cretes), demostren un paral·lelisme amb la comarca del Matarranya, més ben documentada. El territori que forma Terra Alta correspon a la part no riberenca de l’Ebre de l’antiga batllia o comanda de Miravet, originàriament templera, però des del 1317 hospitalera (que, pel fet de formar part de la cambra del castellà d’Amposta, fou anomenada la Castellania d’Amposta); comprèn Gandesa (cap efectiu de la batllia), Corbera, Batea i el Pinell de Brai, però exclou Benissanet, Ginestar, Rasquera i Miravet, que formava part de la Ribera d’Ebre. La comarca inclou també les antigues comandes hospitaleres d’Horta de Sant Joan (amb Arnes, Prat de Comte, Bot i Caseres) i de Vilalba (amb la Pobla de Massaluca) i el lloc de la Fatarella de la d’Ascó.

Més enllà del riu d’Algars, que des del 1152 separa el Principat de Catalunya del Regne d’Aragó i les diòcesis de Tortosa i Saragossa, la comarca comprèn les antigues comandes calatraveres (fins aleshores templeres) de Maella i Favara. Tortosa i Alcanyís foren els centres de les demarcacions administratives dels dos sectors de la comarca, fins que amb la divisió provincial, el 1833, foren atribuïts a les províncies de Tarragona i de Terol i el 1834 als partits judicials de Gandesa (que també incloïa el sector de la Ribera d’Ebre a la dreta del riu) i d’Alcanyís. La divisió territorial de Catalunya del 1936 establí els límits de la comarca, però no pogué incloure els municipis administrativament aragonesos de Maella, Favara de Matarranya i Nonasp.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme

Tarragonès, el

50 Respostes

Comarca de Catalunya, 319,37 km2, 250.488 hab (2017), densitat: 784,32 h/km2, capital: Tarragona

0tarragones

Formada per 22 municipis: Altafulla – la Canonja – el Catllar – Constantí – Creixell – el Morell – la Nou de Gaià – els Pallaresos – Perafort – la Pobla de Mafumet – la Pobla de Montornès – Renau – la Riera de Gaià – Roda de Berà – Salomó – Salou – la Secuita – Tarragona – Torredembarra – Vespella de Gaià – Vila-seca – Vilallonga del Camp

Pertanyent a la regió històrica del Camp de Tarragona. Situada entre el Baix Camp (oest), l’Alt Camp (nord) i el Baix Penedès (est).

GEOGRAFIA FÍSICA: Està formada per la plataforma costanera compresa entre el cap de Salou i el pujol de l’ermita de Berà, i s’estén uns 10 km cap a l’interior. Els materials que la integren són la major part miocènics, i en alguns sectors es troben recoberts de materials al·luvials quaternaris aportats pels rius al seu curs baix. El relleu és molt pla i no presenta cap accident d’importància. La costa és, en general, baixa i sorrenca; els nombrosos estanys litorals s’han assecat en època històrica com a conseqüència del retrocés de la línia de costa per les aportacions fluvials; en alguns sectors es formen dunes (platja de Creixell), però amb tot no hi manquen els sectors de penya-segats i alguns accidents costaners importants (cap Gros, cap de Salou).

El clima és típicament mediterrani; les temperatures són elevades al llarg  de tot l’any, i la mitjana anual és de 15,9ºC a Tarragona, amb temperatures mitjanes hivernals de 9,5ºC i estivals de 22,3ºC; el perill de glaçades és molt escàs (4,5 dies de mitjana entre els mesos de novembre i abril). La pluviositat és escassa (500 mm anuals) i està afectada per una gran irregularitat interanual; el règim presenta dos màxims equinoccials (molt més important el de tardor) i secada estiuenca. Les nevades són ocasionals i la humitat atmosfèrica elevada (69% de mitjana a Tarragona).

La vegetació natural (màquia de llentiscle i margalló) és escassa, ja què ha estat atacada repetidament per l’home; l’arbre més característic és el pi blanc, i abunden també les formacions arbustives amb plantes aromàtiques. Hidrogràficament, la comarca pertany a les conques dels rius Francolí i Gaià, que la travessen en direcció nord-sud, en el seu curs baix; són rius de cabal escàs i règim pluvial mediterrani amb serioses crescudes ocasionals de tardor.

POBLACIÓ: El poblament sembla antic, ja que les restes arqueològiques es remunten al neolític, però s’ha vist interromput al llarg de la història, i així, després d’un període òptim, ibèric i romà, la comarca quedà pràcticament despoblada amb les invasions bàrbara i sarraïna; la repoblació posterior conformà el poblament d’una manera semblant a l’actual, amb nuclis de població arrenglerades a la costa però de vida més agrícola que no pas marinera, i predomini absolut del poblament concentrat. Demogràficament, el creixement fou lent des de la segona meitat del segle XIX fins a la segona meitat del segle XX, però en el període 1950-65 el procés s’accelerà a causa del ràpid augment poblacional de la ciutat de Tarragona. El 1996, dels 22 municipis que té la comarca, dotze no assolien els 2.000 h i únicament cinc superaven els 5.000 h (Tarragona, Vila-seca, Torredembarra, Constantí i Salou). Per la seva densitat, el 1996 es trobava situada en el cinquè lloc entre totes les comarques catalanes, únicament superada per quatre comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona.

ECONOMIA: L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura, actualment molt reduïda en relació als sectors secundari i terciari, que s’hi desenvoluparen a partir del decenni del 1960. Predomini de l’agricultura de secà sobre la de regadiu, que es troba localitzada al llarg dels cursos del Francolí i del Gaià; hi sobresurten els conreus de vinya i, especialment, els d’arbres de fruita seca (avellaners i ametllers). Dins del sector primari, cal fer esment de les activitats de pesca centrades al port de Tarragona, amb prop de 10.000 tones de captures, que representen el 20% del total de Catalunya. La manca d’una estructura econòmica i productiva basada en el sector industrial, l’absència de matèries primeres i l’escassetat d’aigua han estat les causes d’una tardana arrencada industrial: però d’ençà de la instal·lació del polígon industrial de Tarragona, especialitzat en la indústria química, petroquímica, d’etilè i polietilè, i de productes asfàltics, i la refineria de petroli a la Pobla de Mafumet, el sector secundari ha pres un lloc capdaventer en l’economia comarcal; altres indústries que cal esmentar són la metal·lúrgica, la de la construcció (estimulada pel turisme), l’alimentària i la tèxtil. El turisme i els serveis que se’n deriven són un altre dels recursos importants; es basa primordialment en l’estiueig tradicional, localitzat molt particularment a les platges de Torredembarra, Altafulla, Tarragona, Salou i Roda de Barà, i el turisme cultural i artístic de la ciutat de Tarragona, amb Salou com a gran nucli d’hotels i apartaments. La creació del parc d’atraccions temàtic Port Aventura als municipis de Vila-seca i Salou ha suposat un nou impuls al sector.

HISTÒRIA: El poblament prehistòric no és tan ben documentat com a la resta del Camp de Tarragona, però seguí un procés semblant, segons els indicis. Vestigis d’ençà d’abans del neolític al litoral de Salou, coves habitades a l’edat del bronze i a l’època hallstàttica (Salomó, Roda de Berà, etc). No es coneix cap poblat ibèric gran, i no ha estat identificada la suposada ciutat de Cal·lípolis. La història es capgirà favorablement amb la fundació de Tarraco pels romans, fet que donà al seu entorn una vitalitat molt gran, sobretot a partir dels segles I aC i I dC. En funció de la seva proximitat i de la via Augusta que travessava la comarca i la ciutat, hi ha monuments com l’arc de triomf de Berà, el sepulcre dit dels Escipions, les conduccions d’aigua com el pont de les Ferreres. També una gran densitat de vil·les: al terme de Constantí, una zona de 16 km2 , ben explorada, en tenia nou, algunes de les quals eren grans i luxoses, com les dels Munts (Altafulla), la Pineda (Vila-seca), etc. Al damunt d’una d’aquestes villae, Constantí, fou erigit el mausoleu de Centcelles, un dels edificis més importants artísticament del segle IV als Països Catalans.

El Tarragonès, excepte l’extrem oriental, més enllà del Gaià, pertangué des del segle XII a la jurisdicció senyorial de la mitra de Tarragona i, des del 1330, de la Comuna del Camp de Tarragona. Formà part igualment de la vegueria de Tarragona, igualment fins al Gaià, encara que els darrers temps de la vegueria la zona costanera a l’est d’aquest riu també li fou agregada (Roda de Berà, Creixell de Mar, Torredembarra i Altafulla, de manera que en restaven exclosos només Salomó, la Riera de Gaià, la Nou de Gaià, Vespella de Gaià i la Pobla de Montornès). El corregiment de Tarragona (1716-1833) seguí aquesta darrera delimitació.

Amb la divisió provincial del 1833, tot el Tarragonès restà dins la província de Tarragona. El sector de la comarca a la dreta del Gaià constituí el 1834 el partit judicial de Tarragona. La divisió territorial del 1936 inclogué al Tarragonès els municipis de Bonastre i dels Garidells. Tanmateix, aquests dos municipis foren agregats, l’any 1987 a les comarques del Baix Penedès (Bonastre) i de l’Alt Camp (els Garidells).

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques

Solsonès, el

67 Respostes

Comarca de Catalunya: 1.001,24 km2, 13.360 hab (2017), densitat: 13,34 h/km2, capital: Solsona

0solsones

Està formada per 16 municipis: Castellar de la Ribera – Clariana de Cardener – la Coma i la Pedra – Guixers – Lladurs – Llobera – la Molsosa – Navès – Odèn – Olius – Pinell de Solsonès – Pinós – Riner – Sant Llorenç de Morunys – Solsona – Torà

Situada a l’Altiplà Central, al varell nord-oriental de la Depressió Central, entre l’Anoia (sud), la Segarra i la Noguera (sud-oest), l’Alt Urgell (nord-oest), el Berguedà (nord-est) i el Bages (sud-est).

GEOGRAFIA FÍSICA: Constituïda per dos sectors diferenciats: al nord, una capçalera muntanyosa apuntalada al Pirineu i formada per un conjunt de serres de materials calcaris fortament plegats, que sobrepassen els 2.000 m alt: serres del Port de Comte (2.378 m), del Verd (2.274 m) i Guixers (2.233 m); el centre i el sud són formats per un conjunt d’altiplans de materials sedimentaris dipositats durant el terciari (gresos i margues, principalment), enlairats entre 600 i 800 m alt, i en els quals predominen les formes horitzontals.

El clima és de transició, i té alhora característiques prepirinenques, especialment visibles en la pluviositat, i una marcada tendència continental, manifestada en el règim tèrmic; les temperatures són baixes a l’hivern (mínimes mitjanes de -1ºC pel gener, i mínimes absolutes entre -11ºC i -15ºC, a Riner) i altes a l’estiu (màximes mitjanes de 28,2ºC al juliol), cosa que representa una amplitud tèrmica anual notable (18,3ºC) i un perllongat perill de glaçades. Les precipitacions són elevades, especialment al sector septentrional, on s’assoleixen els 1.000 mm anuals, amb importants pluges d’estiu que afecten la totalitat del territori.

La vegetació natural és abundant i variada; al sud-est predominen les alzines, i a la resta els boscos de pins, especialment la pinassa, que creix fins i tot en altures superiors als 1.500 m, i substitueix molt sovint el roure valencià, el pi roig (important fins als 2.000 m) i el pi negre, present a les muntanyes més altes, on també hi ha prats alpins. Hidrogràficament, les serres meridionals (serres de la Llena, Llobera i Pinós) fan de divisòria d’aigües entre les conques del Segre (riu ribera Salada i riu Llobregós) i del Llobregat (riu Cardener, amb els afluents aigua d’Ora i Negre).

POBLACIÓ: Hi predomina el poblament dispers en cases escampades d’origen medieval, i són pocs els nuclis de població concentrada (la Coma i la Pedra, Pinell de Solsonès, Sant Llorenç de Morunys i Solsona). L’evolució de la població ha estat molt accidentada en el decurs dels segles; es calcula que al començament del segle XIV el conjunt de la comarca tenia uns 11.000 o 12.000 h, xifra aproximada a l’actual; la pesta negra provocà una forta regressió i calgué una nova repoblació. La població, amb tot, no augmentà d’una manera sensible fins a la fi del segle XVI, quan es produí una important immigració occitana; durant el segle XVII s’incrementà la població rural segons semblen testimoniar-ho les nombroses construccions d’aquell període. Al principi del segle XVIII la població era d’uns 5.000 h, que es duplicà en el decurs de la centúria amb increment especialment al sector central i meridional i dels nuclis de Solsona i Sant Llorenç de Morunys, en detriment de l’àrea muntanyosa septentrional; durant la primera meitat del segle XIX es produí un altre increment de l’orde del 45%, i assolí el màxim poblacional l’any 1857 (16.670 h). La segona meitat del segle XIX es caracteritzà per un retrocés demogràfic provocat per la forta emigració vers les comarques més industrialitzades de Catalunya i vers Amèrica. Durant la primera meitat del segle XX fins al 1960, es produí una lleugera recuperació, però seguí un període de regressió, de manera que, dels quinze municipis comarcals (el 1990 li fou annexat el municipi de la Molsosa, fins llavors de l’Anoia), únicament Solsona i Sant Llorenç de Morunys augmentaren i només la capital comarcal ultrapassa els 1.000 h.

ECONOMIA: L’economia es basava tradicionalment en la ramaderia, amb transhumància estival vers les muntanyes, avui la seva importància és molt relativa, i només el bestiar porcí ha experimentat un increment. L’economia actual es fonamenta en l’agricultura, que és bàsicament de secà (98,9% del total conreat); desapareguda la vinya (a conseqüència de la fil·loxera) i altres conreus tradicionals com el cànem i les nogueres, avui els conreus més difosos són els cereals, les patates i els llegums. La indústria té poca importància, malgrat la tradició de la comarca: de les antigues indústries tèxtils llaneres, de coltelleria, d’armeria i d’extracció i venda de neu glaçada, només en perduren els testimonis documentals. Subsisteixen les indústries derivades de l’explotació forestal (serradores), la tèxtil cotonera (Solsona), del metall, de la construcció i l’alimentària (farineres i derivats de la llet a Solsona i a Sant Llorenç de Morunys). Pel que fa al sector terciari, només les activitats relacionades amb el turisme rural i amb els esports d’hivern, centralitzades aquestes últimes en l’estació d’esquí del Port de Comte, hi tenen una certa importància. Des del punt de vista comercial, la ciutat de Solsona ateny tota la comarca i part del sector més septentrional de la Segarra.

HISTÒRIA: El poblament prehistòric és excepcionalment ben documentat d’ençà del neolític, a través dels enterraments de la cultura dels sepulcres de fossa, que cobreixen la major part de la comarca, llevat de la muntanya septentrional, i que presenten una variant especial (en cista). La densitat continua durant el segon mil·leni, amb la civilització megalítica, estesa arreu de la comarca, amb una de les densitats més altes del Principat en megàlits, i també, amb no tanta densitat, de coves d’enterrament col·lectiu. Després d’un període poc documentat, hom coneix el poblament ibèric a partir del segle VI aC, sobretot a través dels poblats del Vilaró o Enseresa, a Olius, i de Castellvell de Solsona. La romanització fou intensa i Solsona (l’antiga Setelsis lacetana) fou un petit nucli urbà, i són coneguts diversos jaciments rurals; però l’economia de l’època no era exclusivament agrícola, puix que han estat localitzats forns de ceràmica a Abella i a Solsona.

El Solsonès pertangué, en la seva major part, al comtat de Cardona (després ducat), dins el qual comprenia la batllia de Sant Llorenç de Morunys, la de Solsona (excepte l’extrem nord-occidental), la part septentrional i occidental de la de Cardona i un petit sector de la de Torà. Tota la comarca, sense excepcions notables, formà part de la vegueria de Cervera, i des de la Nova Planta, el 1716, del corregiment de Cervera. Amb la divisió provincial del 1833 restà dins la província de Lleida, malgrat les comunicacions i les relacions econòmiques amb Manresa, i formà el partit judicial de Solsona, juntament amb la vall del Llobregós (Torà, Biosca i Sanaüja, de la Segarra; Vilanova de l’Aguda, a la Noguera), un sector de la vall mitjana del Segre, entre Peramola (Alt Urgell) i Ponts (Noguera) i, a la zona del Cadí, els termes de Gósol (Berguedà) i Josa de Cadí (Alt Urgell). La divisió comarcal del 1936 inclogué a la comarca del Solsonès el terme de Llanera, el qual l’any 1968 fou annexat al municipi segarrenc de Torà de Riubregós, i la llei de modificació comarcal del 1990 hi agregà el municipi de la Molsosa, fins aleshores pertanyent a l’Anoia.

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme

Selva, la

86 Respostes

Comarca de Catalunya: 995,04 km2, 167.837 hab (2017), densitat: 168,67 h/km2, capital: Santa Coloma de Farners

0selva

Consta de 26 municipis: Amer – Anglès – Arbúcies – Blanes – Breda – Brunyola – Caldes de Malavella – la Cellera de Ter – Fogars de la Selva – Hostalric – Lloret de Mar – Maçanet de la Selva – Massanes – Osor – Riells i Viabrea – Riudarenes – Riudellots de la Selva – Sant Feliu de Buixalleu – Sant Hilari Sacalm – Sant Julià del Llor i Bonmatí – Santa Coloma de Farners – Sils – Susqueda – Tossa de Mar – Vidreres – Vilobí d’Onyar

Situada a l’extrem septentrional de la Depressió Prelitoral, entre el Maresme (sud), el Vallès Oriental (sud-oest), Osona (oest), la Garrotxa (nord), el Gironès (nord-est), el Baix Empordà (est) i el mar Mediterrani (sud-est).

GEOGRAFIA FÍSICA: És constituïda per tres sectors de característiques morfològiques diferenciades: 1) al nord-oest, és una àrea muntanyosa enlairada, entre 1.000 i 2.000 m d’alt, que forma part de la Serralada Pre-litoral Catalana (extrem nord-oriental del massís del Montseny i part centre-oriental del massís de les Guilleries) i de la Serralada Transversal Catalana (extrem més meridional d’aquesta serralada); 2) al sector central es localitza la depressió de la Selva, bloc enfonsat per un sistema de falles i separat de l’antic massís del Montseny i de les Guilleries, constituït per granits recoberts en alguns indrets de dipòsits pliocènics i quaternaris, que formen un relleu suau, molt pla, on únicament sobresurten els turons arrodonits de la serra de Clarà (200 m alt); i 3) el sector selvatà de la Serralada Litoral, que s’estén paral·lela a la costa i forma dos blocs separats per falles (el de Blanes, entre la Tordera i Lloret, i el de Tossa, entre Lloret i la riera de Tossa), constituïts per materials granítics que donen un relleu suau, on únicament es destaquen alguns turons esquistosos o profírics per efectes de l’erosió diferencial (turó de Rossell, 341 m, i turó de les Cadiretes, 519 m). La costa, alta i retallada, forma cales i nombrosos sortints, accentuats per la duresa del granit que presenta un front abrupte.

Les diferències de relleu originen forts contrastos en el clima i en la vegetació natural, de tal manera que es poden distingir també tres sectors diferenciats: 1) l’àrea muntanyosa septentrional té un clima de muntanya caracteritzat per temperatures baixes (6,9ºC de mitjana anual al Turó de l’Home, ja al Vallès Oriental, i 15ºC a Susqueda), accentuades en augmentar l’altitud, i amplitud tèrmica anual reduïda (al voltant dels 20ºC); les precipitacions escil·len a l’entorn dels 1.000 mm anuals (1.091 mm anuals a Sant Hilari Sacalm; 1.088 m a Susqueda, i 945 mm al Turó de l’Home) i presenten un règim mediterrani amb mínim estiuenc i dos màxims equinoccials, amb preponderància del de primavera. La vegetació natural està molt diversificada a conseqüència de l’esglaonament altitudinal; es donen suredes als nivells més baixos, alzinar muntanyenc alternant amb castanyedes (obagues) fins als 1.000 m alt, i boscos caducifolis atlàntics (fagedes) i prats dalladors als sectors més enlairats;

2) la depressió selvatana té un clima mediterrani humit; les temperatures mitjanes oscil·len a l’entorn dels 14-15ºC (14,7ºC a Breda i 14,5ºC a Hostalric), les temperatures estivals són altes (34ºC de mitjana pel juliol a Breda), però els hiverns són rigorosos, en part a causa de la inversió de temperatura, la qual cosa dóna una amplitud tèrmica notable (a l’entorn dels 30ºC); la pluviositat és moderada, entre 700 i 800 mm anuals, i presenta poques diferències estacionals, encara que existeix un màxim tardorenc. La vegetació natural és formada per rouredes a les fondalades i les obagues, i pins blancs a la resta del territori;

i 3) el sector costaner té un clima mediterrani típic, amb temperatures més altes i precipitacions més escasses (a l’entorn dels 600 mm anuals), que presenten una forta secada estiuenca; la vegetació natural es compon de pins i alzines.

Hidrogràficament, la comarca pertany a tres conques diferents: el sector septentrional és drenat pel Ter i els seus afluents l’Onyar i el Brugent; el sector occidental pertany a la conca de la Tordera, que recull les aigües procedents del Montseny (riera d’Arbúcies), i el sector meridional (vessants de la serralada de Marina) desguassa directament al mar; queda, però, tot el sector central de la comarca, que té caràcter endorreic i sols desguassa, en una part, per la riera de Santa Coloma.

POBLACIÓ: El poblament és antic i es caracteritza per l’existència de nombroses masies aïllades a l’interior, particularment denses a la plana, i d’escassos nuclis agrupats, situats a la costa, tret de la capital comarcal, que es troba a l’interior. La població es mantingué pràcticament estacionària entre el 1857 i el 1950, a causa del progressiu èxode rural i de l’escassa importància del creixement vegetatiu; a partir del 1950 es registrà una etapa expansiva amb un creixement especialment notable en el decenni 1960-70, que ja no s’ha deturat més els quinze anys següents i un increment de poc més del 6% entre el 1991 i el 1996, gràcies a l’existència d’un fort corrent immigratori cap als nuclis turístics costaners. L’any 1960 únicament dos municipis superaven els 5.000 h (Blanes i Santa Coloma de Farners), però l’any 1996 ja n’eren quatre: Lloret de Mar i Sant Hilari Sacalm, juntament amb els dos anteriors.

ECONOMIA: L’economia presenta un cert equilibri entre tots tres sectors productius. Pel que fa al primari, la superfície total conreada és d’unes 10.000 ha, de les quals únicament 2.874 corresponen a sectors de regadiu, localitzats en el curs de la riera d’Arbúcies, del Ter, de la riera d’Osor i en el curs inferior de la Tordera. Els conreus més estesos són els de cereals, sobretot els de blat i de sègol, seguits dels d’ordi i de civada, i també del de blat de moro. Entre els conreus arbustius i arboris, els més estesos són els de fruiters (pomeres) i el de l’avellaner; més modernament el desenvolupament de la ramaderia ha estès el conreu de farratges (alfals). Predominen les explotacions agràries petites.

La ramaderia presenta una gran varietat d’espècies als sectors d’alta muntanya, on aprofita les pastures naturals, amb un predomini del bestiar bovi, i del porcí a les granges situades al sector més baix de la plana; també hi ha granges d’aviram, i hi sobresurten les granges de conills. El bosc ha estat explotat tradicionalment per a l’obtenció de llenya, fusta i suro, i recentment se n’ha fet una explotació especialitzada, amb la plantació d’espècies de creixement ràpid i el posterior aprofitament (llenya, pasta de paper, etc). La pesca, que ha tingut importància en tot el litoral, es concentra en l’actualitat al port de Blanes, amb un volum de captures anuals de prop de 2.000 tones. La indústria és poc important, i es concentra a la vall del Ter (centres tèxtils: Amer, Anglès, la Cellera de Ter); hi sobresurt també l’alimentària, de la fusta i el moble, i amb una implantació més recent, la química, la del paper i de les arts gràfiques.

El turisme, que es donava de manera tradicional a l’interior (Caldes de Malavella i Sant Hilari Sacalm), gràcies a la funció balneària d’aquests dos municipis, adquirí, més tardanament, una gran importància al sector costaner, pertanyent a la Costa Brava, on als nuclis de Blanes, Tossa de Mar i Lloret de Mar s’hi han instal·lat nombrosos establiments hotelers, i el sector terciari és el predominant.

HISTÒRIA: Hi ha molt poques notícies sobre el poblament prehistòric a la comarca, en part per manca d’investigacions suficients (que no són fàcils, atès el caràcter boscós de moltes zones), i en part també, probablement, perquè no degué tenir la mateixa densitat que les comarques veïnes. És significatiu que hom no conegui cap monument megalític, relativament fàcils de descobrir, malgrat la proximitat al nucli de les Gavarres i de les serres del Maresme, llevat d’un menhir a Sant Hilari Sacalm (si hom accepta que correspon a l’època). Durant l’època ibèrica són coneguts poblats costaners en els termes de Tossa, Lloret, Blanes i algun altre a l’interior (Caldes de Malavella). Durant la romanització es tenen documentats dos nuclis urbans, petits: Blandae (Blanes) i Aquae Voconiae (Caldes de Malavella), aquest amb categoria de municipi romà, segons les inscripcions, i possiblement Blandae també. A la resta de la Selva hi hagué poblament dispers, de vil·les romanes, algunes importants, com la de Tossa.

La primera demarcació de la Selva fou d’origen eclesiàstic: donà nom a la circumscripció més meridional del bisbat de Girona, que comprenia des de Fornells a Quart, al Gironès, fins a Arenys, al Maresme; en canvi, la zona de Sant Hilari Sacalm i Osor, a les Guilleries, pertanyent al bisbat de Vic, no hi era compresa.

Amb les divisions administratives del segle XIX, restaren fora de la província de Girona (1833) les terres més meridionals de la Selva, entre la baixa vall de la Tordera i Arenys (les quals, excepte Fogars de Tordera, es vincularen, en la divisió comarcal del 1936, al Maresme); la resta de la demarcació històrica de la Selva fou repartida entre els partits judicials de Girona i de Santa Coloma de Farners (1834). Aquest darrer serví de base a la comarca creada amb la divisió territorial del 1936, excepte Sant Andreu Salou (que passà al Gironès), Viladrau i Espinelves (que passaren a Osona), però amb la incorporació de Fogars de Tordera (del partit judicial d’Arenys de Mar) i d’Amer (del partit judicial de Girona).

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme

Segrià, el

104 Respostes

Comarca de Catalunya: 1.396,66 km2, 208.059 hab (2017), densitat: 148,97 h/km2, capital: Lleida

0segria

Formada per 38 municipis: Aitona – els Alamús – Albatàrrec – Alcanó – Alcarràs – Alcoletge – Alfarràs – Alfés – Alguaire – Almacelles – Almatret – Almenar – Alpicat – Artesa de Lleida – Aspa – Benavent de Segrià – Corbins – Gimenells i el Pla de la Font – Granja d’Escarp – Llardecans – Lleida – Maials – Massalcoreig – Montoliu de Lleida – la Portella – Puigverd de Lleida – Rosselló – Sarroca de Lleida – Serós – Soses – Sudanell – Sunyer – Torrebesses – Torrefarrera – Torres de Segre – Torre-serona – Vilanova de la Barca – Vilanova de Segrià

Situada entre el Baix Cinca, Matarranya (oest i sud-oest), la Llitera (nord-oest), la Noguera (nord-est), el Pla d’Urgell (est), les Garrigues (sud-est) i la Ribera d’Ebre (sud). A causa de la creació de la nova comarca del Pla d’Urgell (arran de la modificació establerta en la divisió comarcal del 1988), el Segrià perdé els termes municipals del sector més oriental de la comarca, situat al voltant de la ciutat de Mollerussa.

GEOGRAFIA FÍSICA: És constituïda per un conjunt de planes esglaonades en terrasses, d’entre les quals sobresurt la d’Alcarràs-Vilanova de Segrià, o Segrià estricte, a la vora dreta del Segre, encerclada per una sèrie de relleus més potents: al nord, el peu de muntanya que separa la conca del Segre de la del Cinca i on fisiogràficament comença la Llitera, els altiplans de la Sardera i la serra de Pedregosa (més cap a ponent), i al sud, un altiplà entre la Granadella (Garrigues) i la isolada serra de Montmeneu (495 m).

El clima té característiques continentals; les temperatures són baixes durant l’hivern (5,6ºC de mitjana a Lleida, pel gener, amb mínimes absolutes de l’ordre de –10ºC) i altes durant l’estiu (25,4ºC de mitjana pel juliol i màximes de fins a 40ºC); l’amplitud tèrmica, tant anual (20ºC) com diària, és considerable, i el perill de glaçades dura sis mesos (novembre-abril). Les precipitacions són escasses (383 mm anuals a Lleida), amb forta irregularitat interanual; el règim es caracteritza per l’existència de dos màxims equinoccials (el de primavera més llarg i copiós) i de dos mínims marcats (estiu i hivern).

La vegetació natural, obstaculitzada pel clima, és escassa, gairebé no hi ha arbres i únicament les formacions estepàries dominen en el sector occidental. Hidrogràficament, la comarca pertany a la conca del Segre, riu que la travessa en direcció nord-est – sud-oest i recull les aigües de la Noguera Ribagorçana (sector septentrional), el Set (sector central) i el Cinca (sector occidental).

POBLACIÓ: La població ha sofert molts canvis a través dels segles, lligats a les diferents circumstàncies sociopolítiques que travessava el país; durant l’edat mitjana minvà considerablement amb la pesta negra i més tard amb l’expulsió dels moriscs, la guerra dels Segadors i la de Successió. El creixement demogràfic s’inicià al segle XVIII; entre 1787 i 1857 la població es duplicà, l’increment fou lent durant la segona meitat del segle XIX, s’accentuà altra vegada al segle XX, i la població tornà a duplicar-se entre 1900 i 1965. La importància de la ciutat de Lleida és cabdal per tal d’explicar aquests augments, ja que històricament ha estat un pol d’atracció de població que ha absorbit la major part dels increments comarcals; l’any 1996, Lleida concentrava el 68% de la població de la comarca. D’altra banda, l’evolució de la població segrianenca ha estat també molt lligada al desenvolupament econòmic de la comarca, i més concretament al canvi d’una economia agrària eminentment de secà a una de regadiu.

ECONOMIA: El Segrià és la comarca catalana amb una extensió més gran dedicada a l’activitat agrícola, amb un total de 82.316 ha, de les quals 52.135 corresponen al regadiu i la resta al secà. Les explotacions agràries són de dimensió mitjana (un 65% de les explotacions tenen una dimensió entre les 2 i 20 ha), amb un règim de tinença preferentment en propietat. En el regadiu es poden distingir dos grans sectors: 1) les hortes de la Noguera Ribagorçana i el Segre, de gran tradició per l’existència, des d’antic, del canal de Pinyana i les sèquies de Fontanet, Torres i Seròs, ampliades gràcies a la construcció del canal d’Urgell, i especialitzades des de mitjan segle XX (vers 1955) en la producció de fruita (presseguers, pomeres i pereres, quasi exclusivament); 2) el sector occidental de la comarca, regat pel canal d’Aragó i Catalunya, especialitzat en el conreu de fruiters i hortalisses a partir d’una base cerealista i farratgera.

La cria d’animals ha adquirit una gran rellevància en l’economia del Segrià; ocupa el primer lloc entre les comarques catalanes pel que fa a la ramaderia de bestiar porcí (concentra el 14% del sector) i oví, i només és superada per Osona quant al bestiar boví; l’explotació es fa en granges especialitzades i sobresurten, per sobre de totes, les dedicades a l’engreix de porcs. Com a conseqüència d’això, dins del sector secundari cal esmentar, com a gran subsector econòmic, la indústria agroalimentària (conserves, embotits, etc), seguida d’altres de menor impacte econòmic, com ara la indústria química (fertilitzants), la tèxtil, la del metall i la de la construcció.

Malgrat aquesta estructura econòmica, la progressiva terciarització de l’economia ha fet que el més alt percentatge de la població activa de la comarca correspongui al sector de serveis; sector, d’altra banda, molt centralitzat en les activitats derivades del comerç i del transport, beneficiats per les òptimes condicions d’accessibilitat i mobilitat intra-comarcal i amb altres zones del seu entorn. Des del punt de vista comercial, la ciutat de Lleida és el gran centre que estén la seva influència més enllà dels confins comarcals.

HISTÒRIA: Troballes, recents, de material lític als voltants de Puigverd de Lleida permeten de documentar el poblament de la comarca des del paleolític mitjà i durant els darrers temps de l’edat de la pedra. Per a tenir sèries contínues, però, cal saltar a l’edat del bronze, època de la qual són coneguts, superficialment, diversos poblats. Aquest poblament enllaça amb el de la fi de l’edat del bronze i la primera època de l’edat del ferro (cultura hallstàttica), amb poblats i necròpolis de túmuls petits, com el de les roques de Sant Formatge, de Seròs, que demostren un poblament intens. A partir del segle IV aC es produí la iberització de la comarca, un dels nuclis importants del món ibèric català, del poble dels ilergets. Hom en coneix poblats arreu de la comarca: és representatiu el del tossal Redó. El més important fou el de Lleida (Iltirda), que encunyà moneda abans de l’ocupació romana, imitant les dracmes gregues, testimoni d’un procés econòmic més avançat que el de la majoria del territori ibèric català. Iltirda esdevingué amb la romanització una ciutat amb categoria de municipi, amb el nom d’Ilerda, i fou un nucli important de comunicacions. La comarca tingué una agricultura desenvolupada, com ho demostren les nombroses vil·les romanes.

Lleida esdevingué el centre del primitiu bisbat de Lleida, existent ja a l’època visigòtica. D’aquest temps són les importants troballes de la basílica del Bovalar (Seròs), amb un notable baptisteri que ha estat reconstruït i traslladat al Museu Arqueològic de Lleida, així com alguns bells exemplars litúrgics (una creu, un encenser i una gerra de bronze). La comarca fou durant l’època islàmica el centre de la taifa de Lleida, fundada per la dinastia dels Banü-Hüd, el poder de la qual s’estengué fins a Tortosa i a Dénia (1039-1110). El Segrià fou el sector més islamitzat del Principat, fet que confirma l’abundosa toponímia d’origen àrab (Alguaire, Almenar, Alfarràs, Alcarràs, Alpicat, etc). La població morisca fou majoritària al baix Segre fins a l’expulsió del 1610.

Però cal situar l’origen del poblament actual de la comarca després de la conquesta cristiana (1149-1200) per gent provinent principalment de l’Urgell, el Pallars, la Ribagorça, Gascunya, el Llenguadoc i la Catalunya central. La ciutat de Lleida fou la comunitat repoblada que més es beneficià del repartiment i de les lleis i privilegis reials. Altres beneficiaris foren el bisbe i el capítol, els templers i els hospitalers i les poderoses cases dels Montcada, Cervera, Anglesola, etc. Tant Lleida com les viles més importants de la comarca es regiren a partir del regnat de Jaume I pel règim de paeria (1264).

La població disminuí al llarg del segle XIII per la seva contribució al repoblament de Mallorca, València i Múrcia, i seguí posteriorment el procés general del país, amb el notable augment del segle XVIII, que foren repoblats llocs desapareguts en els fets bèl·lics de segles anteriors (Almacelles fou repoblada per l’industrial barceloní Melcior de Guàrdia i Mates el 1774) i durant el qual nuclis com Lleida, Almenar, Aitona i Seròs veieren duplicar llur població.

Tot el Segrià formà part del bisbat i de la vegueria de Lleida. Després del decret de Nova Planta (1716), en unir-se les demarcacions de Tàrrega i de Balaguer a Lleida per formar el corregiment de Lleida, tot el Segrià restà dins aquesta nova jurisdicció administrativa. El 1834, amb la divisió en partits judicials, el de Lleida comprengué, aproximadament, les actuals comarques del Segrià i de les Garrigues, excepte uns sectors al límit amb la Noguera (Alfarràs, Almenar, Alguaire, Vilanova de Segrià i la Portella depenien de Balaguer). El 1908 la segregació del partit judicial de les Borges Blanques reflectí ja la diferenciació de les dues comarques que restaren definides en el decret de Divisió Territorial de Catalunya del 1936.

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme

Segarra, la

112 Respostes

Comarca de Catalunya: 722,72 km2, 22.736 hab (2017), densitat: 31,46 h/km2, capital: Cervera

mapa segarra

Consta de 20 municipis: Biosca – Cervera – Estaràs – Granyanella – Granyena de Segarra – Guissona – Ivorra – Massoteres – Montoliu de Segarra – Montornès de Segarra – les Oluges – els Plans de Sió – la Ribera d’Ondara – Sanaüja – Sant Guim de Freixenet – Sant Guim de la Plana – Sant Ramon – Talavera – Tarroja de Segarra – Torrefeta i Florejacs

Forma part de l’Altiplà Central, situada entre l’Urgell (oest), la Noguera (nord-oest), el Solsonès (nord i nord-est), l’Anoia (est) i la Conca de Barberà (sud).

GEOGRAFIA FÍSICA: És constituïda per una plataforma enlairada, amb una altitud que oscil·la entre els 400 i els 800 m, en la qual s’han modelat un seguit de costes de perfil dissimètric per efecte de l’erosió diferencial sobre els bancs alternants de calcàries i marques. El clima és mediterrani, però fortament modificat pels efectes de la continentalitat; les temperatures són baixes a l’hivern (amb mínimes per sota dels –8ºC) i temperades a l’estiu (amb màximes que poden arribar a ser de 36ºC), i, a causa de les escasses precipitacions (a l’entorn dels 500 mm anuals), hi ha una forta secada estiuenca. La vegetació natural s’ha vist molt afectada per l’acció de l’home amb l’establiment de camps de conreu: a les valls baixes i abrigades creix preferentment l’alzina, i en els altiplans enlairats els roures i diverses menes de pins; malgrat això gran part de la superfície comarcal és domini de les garrigues i les brolles. Hidrogràficament, la comarca fa de divisòria d’aigües entre la conca de l’Ebre, a través del Segre, i els rius que desguassen directament al Mediterrani; amb tot, la majoria de rius que la drenen tenen la direcció est-oest i són tributaris del Segre (Llobregós, Sió, Ondara i Corb, principalment).

POBLACIÓ: El poblament és preferentment concentrat; els municipis dels sectors septentrional i oriental tendeixen a la dispersió, pròpia de les comarques veïnes (el Solsonès i l’Anoia), mentre que el sector meridional tendeix a la concentració, pròpia de les comarques veïnes pertanyents a la Catalunya continental (Conca de Barberà i Urgell). La població ha tingut un signe molt diferent a través dels segles. A mitjan segle XIV (1359) el conjunt de la comarca tenia uns 16.000 h, xifra notable considerats els recursos de l’època i la població total de Catalunya; la pesta negra causa estralls, i a la fi del segle XV (1497), la població s’havia reduït a uns 9.000 h. La recuperació fou clara durant el segle XVIII i primera meitat del segle XIX, però a partir d’aquest moment començà a minvar de manera lenta i inexorable, a conseqüència de les successives crisis dels conreus i de la tendència a l’èxode rural. A partir del 1970, tanmateix, les xifres de població han tendit a estabilitzar-se sobre els 17.000 h, la qual cosa representa una densitat al voltant dels 24 h/km2.

ECONOMIA: L’economia es basa quasi exclusivament en el sector primari, sobretot l’agricultura. Es conreen un total de 44.627 ha (61% de la superfície total) i la producció s’ha incrementat notablement gràcies a la desaparició del guaret amb la introducció dels adobs químics i de rotacions més complicades (alternança de cereals d’hivern amb d’altres de primavera). Els conreus són bàsicament de secà, ja que el regadiu (273 ha) només es troba localitzat al llarg del curs dels rius Corb, Ondara i Sió, amb producció d’escasses quantitats de farratges, patates, verdures i fruites (peres). Els conreus més difosos són els cereals (principalment ordi i blat), seguits en importància per la vinya, l’olivera i l’ametller. La mecanització dels treballs agrícoles ha produït durant el segle XX la progressiva desaparició de petites propietats a expenses de les mitjanes i les grans; la propietat d’extensió mitjana (entre 5 i 50 ha) representava el 27,8% del total al començament del segle XVIII (1716) i el 67% el 1996.

La ramaderia ha estat un complement tradicional de l’agricultura; a finals del segle XX el bestiar de llana (uns 11.000 caps) es criava en règim estabulat; el bestiar boví es dedica fonamentalment a la producció de carn; la cabanya porcina ha estat la que ha experimentat un major increment quant a nombres absoluts: en la dècada de 1990 la Segarra comptava amb més de 210.000 caps i és base d’una destacada indústria càrnica i de fabricació de pinsos. Cal destacar, d’una altra banda, les granges d’aviram (en especial les de pollastres i galls) i la cunicultura.

El sector industrial com més va més importància pren; hi ha en primer lloc la indústria alimentària, derivada de l’agricultura: farineres (Cervera, Guissona i Torà), galetes (Cervera) i pastes de sopa (Guissona), i elaboració de pinsos; menció a part mereix la cooperativa agropecuària de Guissona, destacada indústria de transformació alimentària. Segueixen en importància la indústria tèxtil cotonera i de gènere de punt, la metal·lúrgica i la de materials per a la construcció (ciment natural, principalment). Des del punt de vista comercial Cervera estén el seu àmbit d’atracció pel sector centre-sud de la comarca, mentre que la part més septentrional correspon al mercat extra-comarcal de Ponts (Noguera).

HISTÒRIA: Algunes troballes de materials arqueològics, procedents de diversos llocs de la comarca, documenten, d’una manera encara incerta, el poblament des del neolític. Però fins a l’edat del ferro, ja dins el primer mil·lenni aC, hom no disposa d’un poblat excavat, el de Guissona, amb materials hallstàttics, que continuà a l’època ibèrica, de la qual hi ha testimonis arreu de la comarca. El poblat ibèric de Guissona degué ésser un dels centres més importants, com ho demostra el fet que encunyés moneda, amb el nom d’Eso, que fou transformat en Iesso durant la romanització, quan adquirí categoria de municipi romà. El poblament rural, amb vil·les romanes, fou intens, sobretot al voltant de Guissona, la qual cosa indica una agricultura intensa.

La reconquesta obligà a poblar bé la comarca per a servir de barrera a les incursions sarraïnes. A mitjan segle XIV hi havia uns 16.000 h. Pestes, lluites i emigracions feren que al final del segle XV la població baixés fins a uns 9.000 h. L’any 1515 començà la recuperació que havia de portar a l’esclat demogràfic del segle XVIII. Els primers anys del segle XIX la industrialització de la Catalunya mediterrània provocà una emigració considerable. A la darreria del segle XIX i primers anys del XX la fil·loxera féu estralls en les vinyes i en el comerç del vi, molt florent. La major part del pobles perderen habitants. Cervera, que havia sofert una caiguda espectacular amb la supressió de la Universitat (1824), tenia quasi la mateixa població el 1910.

El període 1910-36 fou bo per a la Segarra, on el pagès es dedicà al conreu del blat amb tècniques racionals i s’organitzà en sindicats agrícoles a fi d’avaluar els fruits als màxim. La represa de Cervera i de Guissona arrossegà d’altres municipis a incrementar els seus habitants. La guerra civil i la postguerra afectaren la comarca favorablement en l’aspecte econòmic; terres bladeres, hom no hi passava gana i els preus dels productes del camp s’hi mantingueren elevats. Malgrat l’estabilització, l’emigració continuà fins a la situació actual. Dels diversos costums jurídics tradicionalment viscuts a la Segarra, l’actual compilació del dret civil n’ha recollit la soldada.

La comarca, tal com fou definida en la divisió territorial del 1936, era la meitat oriental del partit judicial de Cervera establert el 1834, arran de la divisió provincial (excepte Torà, Biosca i Sanaüja, que pertanyien al de Solsona, i Vallfogona de Riucorb, al de Montblanc), i corresponia només a una petita part del corregiment de Cervera, del 1716, i de la vegueria de Cervera, molt extensos, d’origen medieval. Fins al segle XII havia pertangut als comtats d’Osona–Manresa (riberes de Cervera i el riu Corb), Cerdanya–Berga (ribera del Sió) i Urgell (pla de Guissona, ribera de Llobregós). Respecte a la divisió del 1936, la llei de divisió comarcal de Catalunya del 1990 establí dos canvis en la Segarra. D’una banda se li segregà el municipi de Vallfogona de Riucorb, que passà a la Conca de Barberà. D’altre, Montornès de Segarra, fins aleshores a la comarca de l’Urgell, fou agregat a la Segarra.

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme

Ripollès, el

138 Respostes

Comarca de Catalunya: 956,62 km2, 24.999 hab (2017), densitat: 26,13 h/km2, capital: Ripoll

0ripolles

Situada entre la Cerdanya (nord-oest), el Conflent i el Vallespir (nord), la Garrotxa (est), Osona (sud) i el Berguedà (oest).

Formada per 19 municipis: Campdevànol – Campelles – Camprodon – Gombrèn – Llanars – les Llosses – Molló – Ogassa – Pardines – Planoles – Queralbs – Ribes de Freser – Ripoll – Sant Joan de les Abadesses – Sant Pau de Segúries – Setcases – Toses – Vallfogona de Ripollès – Vilallonga de Ter

GEOGRAFIA FÍSICA – És constituïda per l’alta vall del Ter i els seus afluents de capçalera. Morfològicament, s’hi poden distingir dos sectors diferenciats: el septentrional o alt Ripollès, format pels massissos calcaris del Pirineu, amb una altura que oscil·la entre 2.000 i 3.000 m, però de relleu suau (pic de Costabona, puig de Bastiments, el Puigmal, Balandrau i Puigllançada, entre altres), i el meridional o baix Ripollès, desenvolupat sobre els materials terciaris suaument plegats, on dominen les valls amples i les altituds moderades (1.535 m alt, màxima a la serra de Milany). La compartimentació del relleu dóna una gran individualitat a les diverses valls (vall de Camprodon, de Setcases i de Prats de Molló; valls de Núria, de Ribes, de Gombrèn, de Pardines, de Vallfogona i de les Llosses).

El clima es caracteritza pel fet d’ésser fred i humit; les temperatures són baixes durant tot l’any a conseqüència de l’altitud, i el perill de glaçades s’estén d’octubre a maig; les precipitacions són molt abundants (1.123 mm anuals a Camprodon), com a resultat del relleu muntanyós i de la presència de masses d’aire humit procedent del Mediterrani; el règim és bastant uniforme, ja que no existeix cap període de secada, però presenta un màxim estiuenc i un petit mínim hivernal (gener); les precipitacions de neu són notables al sector septentrional, on el període d’innivació dura alguns mesos.

La vegetació natural presenta un net predomini de les espècies submediterrànies; la clisèrie altitudinal es compon de rouredes amb sotabosc de boix als sectors baixos i solells, pins silvestres (en gran part estesos per l’home) entre 1.300 i 1.600 m, boscos subalpins de pi negre entre 1.600 i 2.300 m i prats alpins als sectors més alts. Hidrogràficament, pertany a la conca del Ter, que rep com a principals afluents el Freser (amb el Rigard, el Merdàs i el Segadell), el Ritort i les riberes de Vallfogona i de les Llosses.

POBLACIÓ – El poblament és antic i s’estructura amb característiques semblants a les actuals en el moment de la repoblació. Coexisteix el poblament dispers amb l’agrupat; els pobles se situen bé en replans d’erosió a les altes valls, bé al fons de les valls vora el riu, als sectors més baixos. Demogràficament, registrà un lleuger augment en la centúria 1860-1960, a pesar de l’existència d’un fort corrent d’èxode rural; a causa d’aquest èxode, iniciat des del 1900, 19 dels 25 municipis que tenia la comarca fins al 1960 (en l’actualitat en compta amb 19), patiren un retrocés poblacional notable, i s’incrementaren únicament aquells que tenien recursos, com la indústria i el turisme (Campdevànol, Camprodon, Ribes de Freser, Ripoll i Sant Pau de Segúries). D’ençà que el 1981 s’arribà al màxim demogràfic de tot el segle XX, amb més de 33.000 h, les xifres de població no han deixat de davallar, a causa principalment de la crisi del sector tèxtil i metal·lúrgic.

ECONOMIA – L’economia de la comarca s’ha basat tradicionalment en la ramaderia i les activitats industrials i artesanes. L’agricultura, obstaculitzada per les baixes temperatures i la dificultat d’obtenir camps de conreus prou amplis per poder ésser mecanitzats, és tant sols una activitat complementària; els conreus ocupen una petita part del territori. Els conreus més estesos són, al sector septentrional, el sègol, les patates (que arriben fins als 1.500 m alt) i els prats; al sector meridional, els conreus més característics són el moresc, les patates i els camps dedicats als farratges. La ramaderia ha tingut tradicionalment una gran importància, especialment de bestiar boví i oví, encara que aquesta última és en retrocés, mentre que augmenta el nombre de vaques, orientades cap a la producció de llet, als llocs més ben comunicats, i a la cria de vedells, als més allunyats. La transhumància hivernal a què obligava la inexistència d’aliments va desaparèixer en augmentar el règim d’estabulació. El bestiar porcí com més va més importància pren. L’explotació forestal ha anat perdent intensitat; hi ha excel·lents reserves de pi negre (fusta per a la construcció), de bedolls (fusta adequada per a la torneria) i de faigs (fusta per a mobles), rendibles gràcies a les facilitats de transport i la proximitat dels centres consumidors. De les antigues activitats industrials (forges, armeries, fabricació de claus i teixits), únicament la tèxtil ha persistit fins avui pel fet d’haver-se modernitzat al segle XIX amb la incorporació de l’aigua dels rius com a força motriu; malgrat això, el sector és en franca regressió. Els sectors turístic i de serveis han adquirit un major pes relatiu dins l’estructura econòmica de la comarca; hi sobresurten les estacions d’esquí i d’esports d’hivern de la vall de Núria, a més de l’atractiu que suposen els nombrosos monuments romànics.

HISTÒRIA – Hom no és gaire ben informat del poblament prehistòric (al Ripollès s’ha excavat poc). Hi ha documents segurs des dels primers temps dels metalls, quan la comarca fou part de l’àrea megalítica, com les del voltant, amb megàlits a Ripoll i a Gombrèn, i amb coves sepulcrals que corresponen a la mateixa civilització, com el forat de les Tombes de Santa Maria de Besora. Hi ha diverses coves amb materials que sembla que corresponen a l’edat del bronze, que caldrà estudiar amb detall, i un dipòsit de peces del bronze final a Ripoll. No hi ha notícies de poblament, fora de les estructures de coves, durant el primer mil·lenni aC, malgrat el paper important de la comarca com a nucli de comunicacions. Un panorama semblant és vàlid per a l’època romana, de la qual hi ha algun escàs vestigi arqueològic, com les ceràmiques de Besora, i indicis del paper exercit per les comunicacions, especialment la ruta del coll d’Ares. La toponímia d’origen romà fa pensar que la colonització romana (o la romanització) arribaren molt endins.

El Ripollès, que formava part, inicialment, dels comtats d’Osona i de Cerdanya, no constituí una entitat territorial fins a la fi del segle X, que formà un pagus del comtat de Cerdanya que el 988 esdevingué comtat de Ripollès o de Ripoll, unit el 1003 al de Besalú. Tanmateix, la vall de Ribes restà com a sots-vegueria de Ribes, unida al comtat, i després vegueria, de Cerdanya, encara que als segles XVI i XVII n’exercia el càrrec de sotsveguer el veguer de Camprodon. I, a més, a l’alta vall del Ter es formaren la vegueria de Camprodon i la vegueria de la Ral, que al començament del segle XVIII formaven de fet una sola vegueria, juntament amb la ampliada de Camprodon (acrescuda també amb Olot i les valls més properes de la Garrotxa)

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme

Ribera d’Ebre, la

67 Respostes

Comarca de Catalunya: 827,32 km2, 22.203 hab (2017), densitat: 26,84 h/km2, capital: Móra d’Ebre

0ribera_ebre

Situada a l’extrem sud-occidental de Catalunya, entre el Segrià, el Baix Cinca i les Garrigues (al nord), el Priorat i el Baix Camp (a l’est), el Baix Ebre (al sud) i la Terra Alta (a l’oest).

Consta de 14 municipis: Ascó – Benissanet – Flix – Garcia – Ginestar – Miravet – Móra d’Ebre – Móra la Nova – la Palma d’Ebre – Rasquera – Riba-roja d’Ebre – Tivissa – la Torre de l’Espanyol – Vinebre

GEOGRAFIA FÍSICA: Constitueix les terres riberenques de l’Ebre compreses entre la localitat de Faió (ja a l’Aragó) i el pas de Barrufemes, cosa que determina la forma allargada de la comarca, que es configura al voltant del riu. El nucli central de la comarca és format per la depressió de Móra, formada per margues, conglomerats i argiles, en la qual penetra el riu que travessa el pas de l’Ase. El relleu és suau; les màximes altituds es localitzen al sector sud-oriental (serra de Cavalls, 660 m, i serra de Cardó, 941 m) que pertanyen a la serralada Prelitoral; per la banda de llevant, altres serres que accidenten la comarca, i la separen del Camp de Tarragona i del Priorat, són les de Tivissa (726 m), Picossa (496 m), Tormo (595 m) i la tossa de l’Àliga (487 m).

El clima té característiques mediterrànies, amb una marcada tendència continental al sector nord-oest, on no arriben els vents marítims, obstaculitzats per la serra del Tormo i pel congost de l’Ebre al pas de l’Ase; les temperatures són elevades (14,7ºC de mitjana anual al pantà de Riba-roja i 14,9ºC a Tivissa), amb hiverns suaus (entre 5ºC i 7ºC de mitjana pel gener, el mes més fred) i estius càlids (entre 23ºC i 24ºC de mitjana pel juliol, el mes més calorós), la qual cosa determina una amplitud tèrmica anual molt notable (uns 19ºC de mitjana). Les precipitacions són escasses, especialment al sector septentrional (340 mm anuals vora el pantà de Riba-roja i 402 mm a Flix), augmenten cap al sud (404 mm a Móra d’Ebre) i sobretot als vessants de la serra de Cardó (470 mm a Rasquera) i de Tivissa (471 mm en aquesta localitat). El règim pluviomètric presenta un màxim acusat a la tardor (entre el 37% i el 44% de la pluja anual) i un mínim estival (entre el 9% i l’11%).

La vegetació potencial dóna un predomini absolut a l’alzina, que en molts sectors s’ha anat degradant i forma extenses àrees de matolls; l’home a ajudat a expandir el pi blanc i el pi carrasser als vessants muntanyosos, i l’àlber i l’om a les zones riberenques; a les obagues més enlairades es troba també el pi negre, amb alguns rodals de roures dispersos, mentre que al sector meridional (serra de Cardó) el margalló és la formació dominant. L’Ebre rep, dins la comarca, les aigües de diversos petits afluents, com el Sec, el barranc de Garraptes i el riu de Siurana, que és el més important.

pobl_riberaebrePOBLACIÓ: Predomina el poblament agrupat (la població dispersa és quasi inexistent): la major part dels pobles estan situats al llarg del riu, sovint aprofitant algun turó marginat. Demogràficament hi hagué un petit creixement des de mitjan segle XIX fins al començament del segle XX; l’any 1940 la població havia minvat, però immediatament després inicià una nova recuperació, que assolí el màxim el 1960; en el decenni següent s’enregistrà una pèrdua d’un 13%, seguit d’un període d’estancament i un de clara regressió. La comarca comprèn un total de 14 municipis (els nuclis se situen a la vora del riu), set dels quals l’any 1996 no arribaven als 1.000 h, cinc estaven entre els 1.000 i els 3.000 h, i només dos, Flix i Móra d’Ebre, superaven els 4.000 h. L’estructura de la població per edats mostra un cert envelliment, que dóna lloc a una taxa de mortalitat dos punts per sobre de la mitjana de Catalunya.

ECONOMIA: La base econòmica fonamental és l’agricultura, a la qual és dediquen unes 24.000 ha; predominen els conreus de secà sobre els de regadiu; aquests últims estan particularment estesos al sector meridional de la comarca, on s’aprofiten les aigües de l’Ebre, bé directament, bé per mitjà de sèquies, i afecten principalment els municipis de Móra d’Ebre, Ginestar, Miravet i Benissanet. La propietat de la terra està repartida i en règim d’explotació directa o bé de parceria. El conreu més estès és el de l’olivera, que s’ha expandit durant el segle XX en perjudici de la vinya; segueixen en importància els arbres fruiters de secà (preferentment ametllers), els cereals i la vinya, que es troba sobretot als municipis de Garcia i Móra la Nova; els conreus d’horta (hortalisses, patates, fruites i cereals) només ocupen una petita part de la superfície total conreada. La ramaderia, important fa uns quants anys, només conserva un cert valor a l’àrea sud-oriental (Tivissa); és comptabilitzen per al conjunt de la comarca uns 17.000 caps de bestiar oví, 4.800 caps de cabrum i uns 51.000 caps de porcí, que ha pres molta importància darrerament. L’avicultura pren volada per influència de Reus. La indústria té escassa importància, amb l’excepció del complex electroquímic de Flix (clor i sosa), la de transformats agrícoles i de mobles. Cal destacar, però, el sector energètic, amb la presència de dos centrals nuclears (Ascó I i II) i l’aprofitament hidroelèctric que de l’Ebre se’n fa a l’embassament de Riba-roja i de Flix.

HISTÒRIA: Malgrat que la comarca no ha estat prou explorada, hi ha testimoniatges de poblament prehistòric des del final del paleolític fins a l’època romana. Les pintures rupestres del món dels pastors de les serres de Tivissa (balma del Ramat i cova de l’Angle a font Vilella, a Tivissa) es continuen ja dins l’estil esquemàtic dins el mateix terme de Tivissa. La cova de l’Aumediella (Benifallet) i les de Marcó i del Janet (Tivissa) foren habitades durant l’eneolític i l’edat del bronze, i en bona part corresponen als mateixos períodes els jaciments de sílex de superfície de Vinebre i altres. A la primera fase ibèrica correspon el poblat del coll del Moro a la Serra d’Almos, però el poblat ibèric més important i més ben conegut és el Castellet de Banyoles de Tivissa, amb notables peces d’orfebreria d’argent, indígenes i importades. La romanització és mal coneguda, malgrat el paper important que devia continuar tenint la via fluvial de l’Ebre per al transport. A Tivissa hi hagué un forn d’àmfores romanes que fa suposar exportació de vi. Hi ha restes de talaies al llarg del riu, que més o menys refetes han superat tots els períodes a partir del romà.

Restà gran part de població islàmica després de la conquesta cristiana (el fogatge del 1497 consigna un 50% de població morisca del total comarcal) que fou expulsada només en la seva meitat en 1610-11 (Flix, Garcia, Móra d’Ebre, Riba-roja, Tivissa i Vinebre no sofriren l’expulsió i restaren petits contingents de moriscs a Benissanet i a Miravet). Tingueren la jurisdicció sobre bon nombre de localitats els templers (que passaren després als hospitalers, a l’extinció de l’orde el 1312); altres poblacions pertangueren a la baronia d’Entença, que passà a formar part del comtat de Prades fins a la fi de l’Antic Règim. Flix, Banyoles i la Palma d’Ebre formaren una baronia de la ciutat de Barcelona (que controlava així el pas del blat procedent de la depressió de l’Ebre).

La part de la comarca de la dreta del riu pertangué sempre a la vegueria de Tortosa (corregiment de Tortosa en 1716-1833), igual com el sector de l’esquerra aigua avall dels Masos de Móra (Móra la Nova). La resta pertanyia a la vegueria de Montblanc (després corregiment de Tarragona) i a la vegueria (després corregiment) de Lleida (la Palma d’Ebre). Finalment, Faió formà part sempre, històricament, del regne d’Aragó.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques

Priorat, el

80 Respostes

Comarca de Catalunya: 498,61 km², 9.245 hab (2019), densitat: 18,54 h/km², capital: Falset

0prioratFormada per 23 municipis: Bellmunt del Priorat – la Bisbal de Falset – Cabacés – Capçanes – Cornudella de Montsant – Falset – la Figuera  – Gratallops – els Guiamets – el Lloar – Marçà – Margalef – el Masroig – el Molar – la Morera de Montsant – Poboleda – Porrera – Pradell de la Teixeta – la Torre de Fontaubella – Torroja del Priorat – Ulldemolins – la Vilella Alta – la Vilella Baixa

Situada entre les Garrigues (nord), la Conca de Barberà (nord-est), el Baix Camp (est – sud-est) i la Ribera d’Ebre (oest – sud-oest).

GEOGRAFIA FÍSICA – Constituïda per la conca del riu de Siurana i encerclada per dues branques de muntanyes de la Serralada Pre-litoral (serres de Montsant i la Llena, pel nord; muntanyes de Prades, pel nord-est; serres de Tivissa, Colldejou, Llaberia i l’Argentera, per l’est), resta oberta per l’oest vers la Ribera d’Ebre, comarca amb la qual comparteix la depressió de Móra.

el PrioratS’hi poden distingir quatre sectors: 1) el Priorat pròpiament dit o Priorat històric recolzat en els vessants meridionals de la serra de Montsant i centrat a l’entorn de la cartoixa d’Escaladei; 2) la baronia de Cabacés, petita contrada de terres triàsiques i oligocèniques al sector nord-oest de la comarca; 3) el solc de Cornudella-Ulldemolins, que, amb el Priorat històric, integra l’alt Priorat, a l’àrea nord-oriental de la comarca, i 4) el baix Priorat, que comprèn la resta del territori, forma part de la depressió de Móra, i se centra en el curs baix del riu Siurana i a l’entorn de Falset.

El clima és temperat i sec; les temperatures són elevades, de tal forma que no hi ha veritable hivern climàtic (15ºC de mitjana anual; 8ºC al gener, el mes més fred; 24ºC a l’agost, el mes més càlid), però el perill de glaçades s’estén des del desembre fins al març. Les precipitacions anuals s’eleven a 560 mm, i augmenten als sectors muntanyosos, on se sobrepassen els 600 mm; el règim presenta dos màxims equinoccials i una forta secada estiuenca; el mes més plujós és el novembre; les nevades són escasses (2 o 3 dies de neu anuals sobre la mitjana de 60 o 65 dies de precipitacions).

La vegetació natural es caracteritza per l’alzinar i sobretot la garriga i els pasturatges, resultat de la desforestació continuada; als sectors muntanyosos més enlairats, s’hi fa també l’alzinar muntanyenc i el roure valencià, i als vessants de les muntanyes de Prades, el pi blanc i el pi roig.

Hidrogràficament, la comarca pertany a la conca del riu Siurana que la travessa en direcció nord-est – sud-oest i que recull les aigües del riu Montsant i Cortiella.

pobl_prioratPOBLACIÓ – El poblament és molt antic i, a més, ha estat continuat al llarg dels segles, encara que la població en xifres absolutes s’ha mantingut molt per sota de la resta de comarques catalanes. El màxim creixement poblacional es registrà durant el segle XVIII i estigué lligat a l’expansió de la vinya. A mitjan segle XIX començà la despoblació, que encara continua i que ha afectat tots els municipis de la comarca (fins i tot a Bellmunt del Priorat, malgrat que mantingué la seva activitat minera fins a mitjan decenni de 1970) i molt especialment els compresos dins el Priorat històric, on la vinya tenia caràcter de monocultiu.

ECONOMIA – L’activitat econòmica bàsica és l’agricultura, a la qual es dediquen unes 12.000 ha, malgrat la difícil mecanització i modernització de les explotacions agràries a causa de la presència de vessants molt abruptes. Predominen obertament els conreus de secà (ocupen el 88,8% de la superfície conreada) sobre els de regadiu; aquests darrers es redueixen a les vores dels rius i de les sèquies de la Bisbal de Falset, Cabacés i la Vilella Baixa; la construcció dels embassaments de Riudecanyes i dels Guiamets beneficien únicament el Baix Camp.

El conreu més estès és la vinya, dedicada a la producció de vi negre, que ha vist reduït dràsticament els seus dominis durant el segle XX, però que continua essent el conreu predominant al baix Priorat i al Priorat històric. Segueixen en importància l’olivera, que és el conreu principal a la baronia de Cabacés, l’ametller i l’avellaner, aquest últim molt estès a l’alt Priorat; els cereals ocupen una petita part i les plantacions de garrofers tenen importància local a Marçà, el Lloar i Poboleda. La ramaderia es troba en franca decadència, i és important únicament en alguns municipis, com ara el Molar (cria de porcs i bestiar boví) i Torroja del Priorat (porcs); l’avicultura se centra sobretot a Ulldemolins i a Margalef de Montsant i ha experimentat una certa expansió pel que fa al nombre de granges de conills i d’aviram; l’apicultura té importància a la Vilella Baixa. El sector miner fou important fins al tancament de les mines de Bellmunt de Priorat.

L’activitat industrial és molt escassa, i tant sols sobresurt la derivada de l’agricultura (indústria vinícola) i la de la confecció, centrada als nuclis de Falset i Cornudella. En els anys 1990, tanmateix, la producció vinícola ha experimentat una notable revifalla en obrir-se pas en els mercats internacionals els vins més selectes de la Denominació d’Origen Priorat.

priorat1HISTÒRIA – El poblament prehistòric comença amb indicis, no gaire segurs, del paleolític inferior (Falset, Marçà), però és a partir del paleolític superior que hom disposa de jaciments ben estudiats (Falset, abric de Sant Gregori) que continuen a l’època mesolítica (Margalef, cova del Filador). Des d’aleshores, el poblament es manifesta sobretot a través de moltes estacions de sílex de superfície (tallers), amb una cronologia molt ampla, fins a l’edat del bronze, que dóna la densitat més alta del Principat de Catalunya d’aquest tipus de jaciments (potser perquè l’exploració hi ha estat més intensa). Són conegudes coves d’enterrament de l’eneolític (Pradell) i altres d’habitació que continuen a l’edat del bronze (la Febró, Pradell, Siurana, etc) i algunes fins a la del ferro, quan la comarca manifesta destacats vestigis de la cultura hallstàttica (camp d’urnes del Molar).

L’època ibèrica i romana ha estat menys treballada, però hi ha poblats ibèrics destacats, com el de la serra de l’Espasa de Capçanes. El poblament d’època romana fou exclusivament rural. La dominació islàmica perdurà fins al segle XII (1153-54) al reducte que constituïen el castell i terme de Siurana, que comprenia part de les comarques del Baix Camp cartoixa o priorat d’Escaladei adquirí la senyoria sobre els pobles de Poboleda, Porrera, Gratallops, la Morera, Torroja i la Vilella Baixa, amb una part del terme de Bellmunt. La clapa que constitueix en aquests termes coincideix a grans trets amb l’aparició de la llicorella paleozoica.

En la Divisió Territorial de Catalunya hom inclogué a la comarca del Priorat, a més, el territori de l’antiga baronia de Cabacés, que pertanyia al bisbe de Tortosa, una part de la baronia d’Escornalbou, que pertanyia a l’arquebisbe de Tarragona, i les valls de Cornudella i d’Ulldemolins, amb la zona de Marçà-Falset, que formaven part del comtat de Prades. A l’edat mitjana tota la comarca formava part de la vegueria de Montblanc, i amb els decrets de Nova Planta (1716) passà al corregiment de Tarragona. En la divisió provincial del 1833 restà inclosa en el partit judicial de Falset, molt més ampli que la comarca. Una llei de modificació de la divisió comarcal de Catalunya del 1990 segregà Arboli de la comarca per agregar-lo al Baix Camp.

Enllaços web:  Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme – Enoturisme

Pla d’Urgell, el

50 Respostes

Comarca de Catalunya: 305,14 km2, 36.614 hab (2017), densitat: 119,99 h/km2, capital: Mollerussa

0pla_urgell

Està format per 16 municipis: Barbens – Bell-lloc d’Urgell – Bellvís – Castellnou de Seana – Fondarella – Golmés – Ivars d’Urgell – Linyola – Miralcamp – Mollerussa – el Palau d’Anglesola – el Poal – Sidamon – Torregrossa – Vilanova de Bellpuig – Vila-sana

Situada al bell mig de la Depressió Central, entre les comarques del Segrià (oest), la Noguera (sud), l’Urgell (est) i les Garrigues (sud).

GEOGRAFIA FÍSICA – Des del punt de vista fisiogràfic, ocupa gran part de la plana d’Urgell, constituïda per argiles i gresos disposats en línies horitzontals estratificades. L’erosió irregular, deguda a intenses accions torrencials, provocà la creació de sectors isolats més baixos entre planells, que es convertiren en aiguamolls i definiren el típic tret local de l’endorreisme (l’antic estany de Vila-sana, el d’Ivars, etc).

El clima és mediterrani amb tendència continental, amb temperatures de més de 30ºC de màxima als mesos d’estiu, i mínimes per sota dels 0ºC a l’hivern; les precipitacions són de l’ordre dels 400 mm anuals, amb un màxim primaverenc i un mínim estiuenc; són freqüents les boires associades als anticiclons hivernals. Part de la comarca està drenada pel riu Corb, afluent del Segre, que presenta un curs irregular i cabal imprecís.

La vegetació potencial és de carrascars, però ha estat substituïda en benefici de l’aprofitament agrícola mitjançant canals de regatge (canal d’Urgell, canal auxiliar d’Urgell, canal del Sió, etc); és precisament aquest factor el que ha motivat, des de fa més d’un segle, la transformació humana de la comarca, amb un notable increment del nivell de vida.

POBLACIÓ – Així doncs, l’evolució demogràfica de la comarca va lligada a l’explotació de les terres i en especial al canvi sofert per les activitats agrícoles des de l’entrada en funcionament del canal d’Urgell (1852). La població de començament del segle XX superava per poc els 17.000 h, mentre que 30 anys després la xifra superava els 24.000 h; les dècades del 1930 i 1940 foren d’estancament, però un cop iniciat el desenvolupament ramader i industrial dels decennis 1960 i 1970, les xifres de població es tornaren a revifar i arribaren a prop dels 28.000 h el 1981. Gran part d’aquest increment de població ha estat capitalitzat per la capital, Mollerussa, la qual concentra el 33% de la població total; dels quinze municipis restants que componen la comarca, onze no superen els 2.000 h.

ECONOMIA – Els conreus, que històricament havien estat típicament mediterranis de secà (oliveres, ametllers), ocupen en l’actualitat una petita part i han estat substituïts pels de regadiu; dominen els farratges (alfals), els cereals (blat de moro) i els arbres fruiters (pomeres, pereres, presseguers). La ramaderia té un pes destacable dins l’economia comarcal; sobresurt el porcí (pel nombre de caps ocupa el quart lloc de tot Catalunya), el boví per a la producció de llet i les granges d’aviram i conills. El sector secundari té localitzada la seva activitat al centre de la comarca, en especial a Mollerussa; són importants les indústries derivades del sector agrícola (alimentàries, conserveres, làctics, càrniques, etc), les de materials per a la construcció i en menor grau les metal·lúrgiques i les tèxtils. Des del punt de vista comercial, malgrat l’atracció del mercat de Mollerussa, la comarca depèn de la ciutat de Lleida.

HISTÒRIA – La creació de la comarca del Pla d’Urgell no s’esdevingué fins al 1988, quan una llei del Parlament de Catalunya aprovà la modificació comarcal que va permetre la segregació de diversos municipis de les comarques frontereres.

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme