(Tarragona, Tarragonès)
Barri perifèric, a l’oest de la ciutat. És situat a la dreta del Francolí.
Sorgí el 1953 com a barri obrer. En el període 1961-75 s’hi afegiren una sèrie d’urbanitzacions, al voltant de la zona industrial de Riuclar.
(Baix Camp / Tarragonès)
Antic terme rural, amb masos escampats, del Camp de Tarragona, comprès entre els termes de Constantí, Tarragona, la Canonja, Vila-seca de Solcina, Riudoms i Reus, en terreny molt pla.
Corresponia a la jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona, el qual hi tenia un batlle. Agafava una extensió d’uns 7 km d’est a oest, i fins a 4 km, en alguns punts, de nord a sud. Parroquialment, la dependència havia estat repartida entre Constantí, la Canonja i Vila-seca.
En configurar-se els termes municipals actuals, fou incorporat al de Reus.
Entre les partides de terra que hi corresponien, Castellets, Quart, la Grassa, Bellisens, les Porpres, Aigüesverds i Blancafort són les de més anomenada.
(Catalunya, segle XI – segle XII)
Títol concedit pel comte Ramon Berenguer I de Barcelona, l’any 1055, al seu conseller Bernat Amat (I) de Claramunt, senyor de Tamarit, i que fou emprat també pel seu fill Deudonat de Claramunt.
Caigué en desuetud des que el fill del darrer, Bernat Amat (II) de Claramunt, heretà el vescomtat de Cardona.
(Catalunya, 1716 – 1833)
Demarcació administrativa. Creada pel decret de Nova Planta el 1716.
Comprenia les antigues vegueries de Tarragona i de Montblanc, que esdevingueren alcaldies majors.
El primer corregidor designat fou José de Armendáriz, el primer que ho fou a Catalunya.
(Catalunya, segle X – segle XII)
Nom donat esporàdicament al territori i ciutat de Tarragona, però que no perdurà.
La ciutat de Tarragona havia estat cobejada i amb intents d’ésser restaurada pel comte Borrell II de Barcelona, que vers el 960 és anomenat per un historiador àrab (Ibn Haldūn) príncep de Tarragona, per Ramon Borrell I, segons consta en el seu poema necrològic (1018), i per Berenguer Ramon I, que vers el 1050 infeudà al vescomte Berenguer I de Narbona el comtat de Tarragona en cas que fos conquerit.
Tot i que el repoblament cristià el 1049 ja havia arribat a Tamarit, el primer intent seriós de repoblament de la ciutat, bé que sense èxit, es féu el 1090. L’intent dels comtes era de reorganitzar el territori tarragoní en forma de comtat, com ho prova el nomenament fet el 1055 de Bernat Amat de Claramunt com a vescomte de Tarragona.
Quan el bisbe de Barcelona Oleguer, que havia rebut la ciutat de Tarragona del comte Ramon Berenguer III, el 1118, féu els pactes per a la restauració definitiva de Tarragona amb el normand Robert Bordet (o d’Aguiló) (1129), la hi cedí amb el títol de príncep de Tarragona.
Aquest títol i prerrogatives foren causa de llargs litigis entre el príncep de Tarragona, els arquebisbes i el comte de Barcelona (1151-71) i feren que Agnès, la vídua de Robert Bordet, i el seu hereu Guillem de Tarragona renunciessin al títol de príncep (vers 1157) i romangués Agnès amb el de comtessa de Tarragona.
Morta aquesta vers el 1170, es perdé definitivament aquest títol, que només restà en el nom d’una partida de la ciutat dita la Vilavella de la Comtessa.
Veure> Club Gimnàstic de Tarragona.
(Tarragona, Tarragonès)
Ciutat romana que correspon a l’actual Tarragona. La titulació oficial completa fou Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco.
En grec era nomenada Tarrákon, i segurament coincideix amb la Kaliopolis d’Avie.
Fou la capital de la província romana de la Tarraconense.
(la Secuita, Tarragonès)
Masia i antic terme, al nord del poble, prop de la caseria dels Masos de la Secuita.
El mas fou venut el 1232 per Pere de Tallada al monestir de Santes Creus; l’any següent Guillem d’Aguiló cedí als monjos els drets que hi tenia com a senyor directe. S’hi establiren ermitans.
(Catalunya, segle XIX – )
Títol concedit el 1875, pel papa Pius IX, a Isidre Sicart i de Torrents (mort a Barcelona el 1929), propietari del castell de Vila-seca de Solcina (Tarragonès), que comprà el 1899 a Antoni de Kies i Muñoz, i nebot de la primera marquesa de Vilanova i la Geltrú.
Continua en la mateixa família.
(Tarragona, Tarragonès)
(o barri de Sant Pere) Barri marítim de la ciutat, situat al sector de port (abans platja) que limita amb la desembocadura del Francolí, entre la línia del ferrocarril de Barcelona a València i la mar. Té unes 3 ha d’extensió.
En aquesta platja els pescadors hi tenien les barques i les botigues, i amb la construcció de la línia del ferrocarril hom autoritzà (1868) la construcció d’edificis sobre aquests solars. L’arquebisbe Bonet féu erigir el 1878 la parròquia de Sant Pere, d’una sola nau, prop de la mar.
Hi ha drassanes de construcció i reparació de vaixells, la llotja de contractació del peix, el moll de pescadors i les oficines d’exportació de peix.
Actualment, l’aïllament provocat pel ferrocarril i el trànsit derivat de la proximitat del port comprometen l’habitabilitat del barri. Hom ha projectat diversos plans de reforma. Els primers anys del 1990 tenia uns 8.000 h.
