Situada a l’extrem nord-oriental del Principat, entre les comarques de l’Alt Empordà (nord i nord-est), el Gironès (sud i sud-est) i la Garrotxa (nord i nord-oest).
GEOGRAFIA FÍSICA – Fisiogràficament comprèn una petita plana, continuació per occident de la plana empordanesa, centrada per l’estany de Banyoles i que s’estén de nord a sud des del Fluvià fins a prop del Ter. L’extrem més occidental, entra en contacte amb els últims contraforts garrotxins de la muntanya de Rocacorba. És una terra d’estanys, que ocupa el darrer graó d’una sèrie de grans blocs terciaris disposats paralel·lament, del qual afloren margues blaves (xalió), anomenades margues de Banyoles, i els sediments continentals pliocènics que diposità l’antic llac de Banyoles, quan ocupava un sector més extens que l’actual.
El clima és mediterrani, poc continentalitzat a causa de l’ampla obertura al mar per llevant; les temperatures són suaus i les precipitacions abundants (entre 800 i 900 mm anuals, depenent de l’altitud); són importants els vents del nord, freds i secs. La xarxa hidrogràfica la constitueix el Fluvià pel sector nord, i els afluents del Ter, el Terri i la riera de la Farga, que davallen en direcció nord-oest – sud-est, fins a desguassar al seu tributari, ja fora de la comarca. L’estany de Banyoles, al centre de la comarca, és, peró, el fenomen hidrogràfic més notable; d’origen càrstic és alimentat per corrents d’aigües subterrànies provinents del Pirineu.
La vegetació potencial es típicament mediterrània (alzines, roures martinencs), encara que actualment es troba substituïda per boscos de pi blanc i matoll. A l’entorn de l’estany de Banyoles, la vegetació dominant és higròfila (joncs, bogues i canyars).
POBLACIÓ – L’evolució demogràfica de la comarca al llarg del segle XX ha estat positiva; l’any 1900, comptava amb prop de 14.000 h, el 1950, arribava a prop de 16.000 h, i els decennis posteriors les xifres de població experimentaren uns majors increments; les dècades del 1980 i 1990, si bé suposaren una continuació en l’evolució demogràfica de la comarca, no arribaren a assolir increments anuals com els de decennis anteriors. Aquest increment demogràfic ha estat capitalitzat en bona part pel municipi de Banyoles; per contra, foren els municipis de muntanya els que perderen un major nombre d’habitants.
ECONOMIA – L’economia comarcal es basa en el sector secundari i en el comerç. Hi predominen els conreus de secà sobre els de regadiu, destaquen els conreus cerealístics (blat, ordi, blat de moro i civada) i els farratges. Ramaderia de bestiar porcí, boví i oví. El municipi de Banyoles concentra la major part de les indústries de la comarca; hi tenen importància les dedicades als transformats agropecuaris, la tèxtil, la de la construcció, la metal·lúrgica i l’alimentària. El turisme és una de les principals fonts d’ingressos, malgrat que resta concentrada al voltant de l’estany de Banyoles. Des del punt de vista comercial, Banyoles és centre d’una àrea dependent de Girona.
HISTÒRIA – El Pla de l’Estany és una comarca de creació recent, ja que la divisió territorial del 1936 no la considerà com a tal; el 1988, però, la segregació d’onze municipis dels sector més nord-occidental del Gironès aprovada pel Parlament de Catalunya en permeté la creació.
GEOGRAFIA FÍSICA – Està constituïda per la vall alta del riu Noguera Pallaresa i les dels seus afluents de capçalera, que es desenvolupen quasi íntegrament dins el Pirineu axial. Morfològicament, s’hi poden distingir tres sectors clarament diferenciats: 1) al nord, un seguit de massissos paleozoics, on predominen les roques granítiques, que han estat molt atacats per l’erosió glacial i on es localitzen les màximes altituds del Pirineu català, amb els cims de la pica d’Estats (3.143 m alt), Sotllo (3.073 m), Monteixo (2.905 m), el pic de Peguera (2.982 m ), Montsent de Pallars (2.881 m), els Encantats (2.747 m) i Montesclado (2.386 m); hi ha zones lacustres, que es compten entre les més importants dels Pirineus (estanys de Sant Maurici, Certascan, Romedo i Negre, entre d’altres); 2) al centre, les altes valls de la Noguera Pallaresa i els seus afluents separades entre elles per altes serres en què és palesa l’erosió de les geleres quaternàries: vall d’Àneu, drenada per la Noguera Pallaresa i el riu de la Bonaigua; valls d’Unarre, d’Espot, d’Escart i de Baiasca, travessades pels rius homònims; vall de Cardós, drenada per la Noguera de Cardós; vall Ferrera, solcada per la Noguera de Vallferrera; vall de Tor, travessada pel riu de Tor, i valls de Tavascan, d’Estaon i de Burg, solcades pels rius homònims, i 3) al sud, el sector mitjà de la Noguera Pallaresa o riberes de Sort, on el relleu s’abaixa en trobar les faixes argiloses triàsiques de la depressió perifèrica que separa la zona axial del muntanyam calcari del Pre-pirineu (zona de les Nogueres).
El clima és d’alta muntanya, es caracteritza per les precipitacions abundants i les temperatures fresques a l’estiu i rigoroses a l’hivern. Les precipitacions oscil·len entre els 700 i els 900 mm anuals, i augmenten en sentit sud-nord i amb l’altitud (691 mm anuals a Esterri d’Àneu; 742 mm a Tavascan; 830 mm a Estac); el règim és equilibrat durant tot l’any, i les estacions més enlairades registren fins i tot un petit màxim estiuenc; les precipitacions de neu augmenten també amb l’altitud. Les temperatures són baixes, amb una mitjana a la vall d’Àneu d’11,7ºC el mes més càlid (agost) i de –3,9ºC el mes més fred (gener); a l’hivern les mínimes absolutes assoleixen fàcilment els –20ºC.
La vegetació natural està especialment evolucionada al sector septentrional de la comarca, on forma una clisèrie altitudinal constituïda per boscos de pi roig amb alguns claps de roure al fons de les valls i als vessants més arrecerats; boscos d’avets i sobretot de pi negre entre els 1.000 i els 2.400 m d’altitud, i prats alpins a una altitud superior als 2.400 m; el faig és poc freqüent per la insuficiència de les pluges; creix sobretot a les obagues de la vall Ferrera (bosc de Virós). El sector meridional de la comarca està força desforestat; hi dominen els roures i les carrasques.
POBLACIÓ – El poblament és antic; els primers testimonis es remunten al neolític i, els pobles ben consolidats, a l’edat mitjana, quan la comarca es constituí gairebé com actualment; es caracteritza per la dispersió en petits nuclis, que no acostumen a assolir els 1.000 h. La densitat de població és escassa (4,3 h/km2), i en xifres absolutes segurament és inferior a la que tenia al moment de la repoblació (fins a unes 6.000 persones al segle IX); és la comarca catalana amb menys habitants després de l’Alta Ribagorça: l’any 1860 tenia 20.430 h i en l’espai de cent anys quedaren reduïts en un 50%; el despoblament fou especialment marcat en el període 1860-1900 i en l’època actual, ja que en el decenni 1960-70 va perdre el 30% de la població, i el 25,8% els quinze anys següents. Tots els municipis de la comarca patiren una disminució demogràfica (llevat de la Guingueta d’Àneu) i alguns solament sobrevisqueren gràcies a les annexions (34 municipis el 1857). Però la situació demogràfica canvià de tendència, d’ençà la revaloració i explotació de nous jaciments laborals, com ara el turisme rural i totes les activitats relacionades amb el lleure, les activitats a l’entorn de la natura i els esports d’hivern, que signifiquen no només una nova font d’ingressos comarcal sinó l’establiment i residència de població jove que compensa l’envellida estructura de població. Malgrat aquesta dinàmica, només són tres els municipis que sobrepassen els 450 h i únicament Sort supera els 1.500 h.
ECONOMIA – L’economia es basa en dues fonts tradicionals: la ramaderia i el bosc, i en dues de modernes: la producció d’energia elèctrica i el turisme. La ramaderia consta d’uns 40.000 caps d’ovins i cabrum (que representa una reducció considerable enfront el nombre de caps en decennis pretèrits) i de 9.000 caps de bovins, i el porcí, si bé no ateny els 10.000 caps, és una de les espècies ramaderes amb més creixement; es practica la transhumància estival, aprofitant l’existència de prats d’altura que fan servir també els ramats de les comarques veïnes, però cada cop més amb un grau d’utilització menor. El bosc ha estat explotat des d’antic, quan els troncs es transportaven pel riu; en l’actualitat el transport es fa per carretera i la fusta es concentra a les serradores de Rialb de Noguera i la Pobla de Segur o es tramet als centres consumidors (Balaguer, Lleida i Barcelona). L’agricultura ha tingut tradicionalment poca importància; hi sobresurt la dedicada als farratges, amb més del 70% de les terres conreades, seguida per la dels cereals en gra.
La indústria està molt poc diversificada; d’ençà la desaparició de les activitats industrials tradicionals (del ferro i tèxtil), han pres importància algunes indústries extractives, les alimentàries i les de la construcció. Però la indústria per excel·lència del Pallars Sobirà és la derivada de la energia hidroelèctrica, amb nombroses centrals que disposen d’una potència instal·lada de més de 265.000 kWh. Per una altra banda, les condicions paisatgístiques de la comarca, a més de les infraestructures instal·lades per a la pràctica d’esports d’hivern (Llessui, Superespot i Portainé), han suposat l’aparició d’una rendible indústria turística i de serveis, que ha revifat d’una manera significativa l’economia comarcal.
HISTÒRIA – El poblament prehistòric i antic del Pallars Sobirà és molt mal conegut. A la banda meridional hi ha testimonis de megàlits (Montcortès) i alguna cova amb materials de les edats del bronze i del ferro (Peramea), que lliguen amb el panorama contemporani del Pallars Jussà. No hi ha, fins ara, testimonis arqueològics suficients sobre el poblament del primer mil·leni, ni de l’època romana, però la toponímia amb una quantitat de topònims d’origen bascoibèric, i gairebé cap d’origen romà, demostra que la romanització fou gairebé inexistent o molt superficial.
El nucli de la comarca fou l’antic comtat de Pallars Sobirà (dit després simplement de Pallars) que restà incorporat al segle XIII a la vegueria de Pallars (després sots-vegueria), juntament amb el Pallars Jussà i un sector de Ribagorça (gradualment reduït només a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana), demarcació que el 1716 esdevingué corregiment de Talarn. Amb la divisió provincial (1834) restà dins la província de Lleida, i amb el sector de la vall Fosca aigua amunt de Senterada constituí el partit judicial de Sort (la divisió territorial de 1936 atribuí tota la vall Fosca al Pallars Jussà).
GEOGRAFIA FÍSICA – Està constituïda per la conca de Tremp, àmplia depressió d’uns 25 km d’ample per 30 de llarg i de 400 a 500 m d’altitud mitjana, excavada per l’erosió fluvial en els materials tous sedimentaris (margues i argiles), envoltades per alteroses muntanyes: al nord hi ha les serres interiors pirinenques que formen un gran anticlinal calcari constituït per les serres del Boumort (2.077 m alt), Peracalç (1.478 m) i Sant Gervàs (1.887 m); al sud tanca la conca la serra del Montsec (1.676 m al Montsec d’Ares i 1.677 m al Montsec de Rúbies); a l’oest les serres de Llerós (1.689 m) i de Montllobar (1.125 m), que separen la conca de la Noguera Pallaresa de la de la Noguera Ribagorçana (però les annexions de municipis ribagorçans a Tremp han estès la comarca administrativa fins a la Noguera Ribagorçana), i al sud-est el pas de Comiols (1.102 m), que la separa de la conca del Segre.
L’únic accident orogràfic important de l’interior de la conca és el constituït per l’alineació muntanyosa formada per les serres de Sant Corneli (1.342 m) i de Carreu (1.850 m), que en direcció oest-est subdivideixen el territori en dos sectors: al nord, la conca de Dalt, entorn de la Pobla de Segur, i, al sud, la conca de Baix amb capital a Tremp. La comarca també comprèn la vall Fosca, que s’endinsa com una falca al Pirineu axial, entre el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça i que es troba envoltada per cims que superen els 2.000 m, com ara, el Montsent de Pallars (2.881 m), el pic de la Cometa (2.447 m) i el pic de l’Espada (2.557 m).
El clima presenta una forta tendència a la continentalitat, a causa de la forma tancada de la conca i de l’existència de la pantalla orogràfica del Pre-pirineu interior (el Boumort-Sant Gervàs), que atura els vents humits. Les temperatures són, tant a l’estiu com a l’hivern, rigoroses, i presenten una forta oscil·lació tèrmica anual; les temperatures mínimes no acostumen a baixar de –10ºC, però, en canvi, el perill de glaçades perdura durant set mesos l’any; les temperatures màximes poden arribar a assolir més de 40ºC, i la mitjana del mes més càlid és de 23,9ºC (agost). Les precipitacions són escasses; al fons de la conca no sobrepassen els 500 mm anuals (493 mm a Tremp i 499 mm a la Pobla de Segur) i s’eleven per sobre d’aquesta xifra en augmentar l’altitud (512 mm a Isona i Conca Dellà i 595 mm a Castell de Mur); la mitjana de dies de precipitacions és de 75 (Tremp), amb precipitacions en forma de neu molt freqüents al vessant més septentrional i de més altitud de la comarca; el règim té característiques mediterrànies, amb dos màxims, un d’acusat a la tardor i un altre de secundari a la primavera, així com un marcat mínim estival.
La vegetació natural és escassa, a causa de les condicions climàtiques i de l’atac de l’home, que ha destruït el bosc per a l’establiment dels camps de conreu i per obtenir-ne fusta, llenya i sobretot carbó. L’àrea més boscosa correspon al sector septentrional de la comarca, a les valls de Manyanet i Fosca i als vessants de les serres interiors, on predominen les caducifòlies (roures amb algunes clapes de faig); el centre de la conca és gairebé tot desforestat. L’arbre climàtic era l’alzina, però aquesta ha desaparegut fins i tot dels costers perifèrics, on es presenta formant rodals enmig de la garriga mediterrània; una altra àrea boscosa és la formada per les obagues de les serres del Boumort, Carreu i Montsec
Hidrogràficament, la comarca pertany a la conca del riu Noguera Pallaresa, que travessa el muntanyam calcari de les serres interiors pel congost dels Collegats, procedent del Pallars Sobirà, i drena la conca de Tremp; el sector més septentrional, encara que tributari de la Noguera Pallaresa, resta individualitzat, ja que els seus rius penetren en el Pirineu axial i formen valls glacials de característiques semblants a les de les valls del Pallars Sobirà (vall de Manyanet, solcada pel riu homònim, i vall Fosca, travessada pel riu Flamicell). A més, comprèn un sector de la riba esquerra de la vall mitjana de la Noguera Ribagorçana fins al congost de Mont-rebei.
POBLACIÓ – El poblament és molt antic, com ho demostra l’existència de nombroses restes prehistòriques en el muntanyam perifèric (serres de Boumort i de Montsec), i ha estat continuat durant segles (fundacions romanes, com Isona, sobre un fons ibèric, i creació de pobles encimbellats durant l’edat mitjana: Talarn, Llimiana i Mur); es caracteritza per l’existència de petits nuclis de població agrupada, molt separats entre ells. La població ha minvat un 62% des del començament de la segona meitat del segle XIX, i fou especialment accentuat el decreixement en el període 1857-1910; durant el segle XX s’ha mantingut estacionària, amb un lleuger creixement entre el 1950 i el 1960, a conseqüència de les obres hidroelèctriques, per minvar tot seguit per sota del nivell del 1910. Els nuclis de població són petits, i solament tres sobrepassen els 1.000 h.
ECONOMIA – L’economia és basa en l’agricultura i la ramaderia. El sector agrícola presenta dues àrees diferenciades, una de regadiu, amb conreus intensius vora els rius, i una altra de secà; el regadiu representa una petita part de la superfície conreada i empra fonamentalment aigües derivades (mitjançant canals) del riu Flamicell i del pantà de Sant Antoni; es dedica a les hortalisses i principalment farratges; s’obtenen diverses collites anuals, gràcies a l’adopció de rotacions a base de patates o moresc el primer any, i ordi o blat el segon, o bé d’alfals durant tres o quatre anys, seguit d’una collita de patates i una altra de blat. Els conreus de secà es dediquen sobretot a cereals (ordi més que blat), que alternen amb períodes de guaret, o bé amb conreus de patates i remolatxes farratgeres; als vessants muntanyosos es fan conreus en feixes, especialment ametllers. La propietat de la terra es troba molt repartida, de manera que prop de les tres quartes parts de les explotacions agràries són menades directament pels seus amos; les explotacions agràries són petites, amb oscil·lacions entre 2 i 5 ha a la muntanya i de 5 a 25 ha a la conca de Tremp. La ramaderia ha minvat en importància els últims decennis, especialment els equins, que havien donat anomenada a Salàs de Pallars; únicament conserva la seva esplendor a les valls de Manyanet i Fosca per a les vaques lleteres, mentre que la conca es dedica a bestiar menut, per a carn; hi ha bestiar oví, boví i porcí, i proliferen les granges d’aviram i de conills; es practica poc la transhumància estiuenca cap al Pallars Sobirà.
La indústria hi té escassa importància: sobresurten els derivats de l’agricultura i la indústria hidroelèctrica (embassaments de Talarn o Sant Antoni i Terradets); l’any 1985 s’inaugurà la central hidroelèctrica de Gento-Sallente, una de les més importants de Catalunya pel nivell de potència instal·lada. Destaquen també els sectors metal·lúrgics i de la maquinària, el tèxtil, de la fusta i dels mobles i de la construcció, centrats principalment en els municipis de Tremp i la Pobla de Segur. Pel que fa al sector turístic, si bé no està molt desenvolupat, pren una recent importància el turisme rural, especialment a la vall Fosca.
HISTÒRIA – Els documents més antics sobre el poblament de la comarca corresponen a l’època megalítica, amb megàlits (la Pobla de Segur, Senterada) i coves sepulcrals de la mateixa època (Toralla). Aquesta i algunes altres coves (Erinyà), mostren la continuïtat de poblament durant l’edat del bronze i del ferro, amb cultura hallstàttica, establint així un panorama normal de la prehistòria de les comarques pirinenques. Hi ha poca informació sobre el primer mil·leni aC fins a arribar a la romanització, quan un nucli indígena que encunyà moneda amb la llegenda Aeso es transformà en ciutat romana amb categoria de municipium, punta de l’extrem nord de l’urbanisme romà a Catalunya.
El nucli de la comarca fou l’antic comtat de Pallars Jussà, incorporat al segle XII al de Barcelona, però al segle següent tot el Pallars era inclòs a la vegueria de Pallars (després sots-vegueria), juntament amb el sector oriental de la Ribagorça. El 1716, quan ja feia alguns segles que el límit occidental d’aquesta demarcació era la Noguera Ribagorçana, esdevingué corregiment de Talarn, subdividit d’ençà de la divisió provincial de 1834 en els partits judicials de Sort i de Tremp. Aquest darrer incloïa una gran part del Pallars Jussà (la conca de Tremp i el sector més baix de la vall Fosca, des de Senterada) i el sector esmentat de Ribagorça. La Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya (1936) inclogué aquest sector ribagorçà (vall de Boí, Vilaller, el Pont de Suert, Espluga de Serra i Sopeira –administrativament sota la jurisdicció del govern català-) en la comarca del Pallars Jussà atesa la impossibilitat de constituir amb tan pocs municipis una comarca pròpia. L’any 1988, però, la Generalitat de Catalunya establí la nova comarca de l’Alta Ribagorça mitjançant la segregació del Pallars Jussà dels municipis del marge esquerre de la Noguera Pallaresa situats al nord de la serra de Sant Gervàs.
GEOGRAFIA FÍSICA – És divideix en quatre sectors, molt heterogenis, clarament diferenciats: 1) La plana de Vic, extensa conca d’erosió excavada en les margues grises blavoses de l’eocè, que constitueix el centre neuràlgic de la comarca, i que s’estén de nord a sud, al llarg de 30 km, i assoleix una amplària mitjana de 10 km i una altitud oscil·lant entre 400 i 500 m. 2) El Lluçanès, altiplà format en els materials de gres i argilosos, que limita la comarca pel sector occidental i que s’enlaira fins a assolir els 800-900 m alt. 3) El Collsacabra, que forma els primers contraforts de la Serralada Transversal i que constitueix una plataforma estructural enlairada entre 900 i 1.300 m alt. 4) El vessant occidental de les Guilleries, massís paleozoic coronat per extenses superfícies d’erosió que s’eleva fins a 1.000-1.200 m alt, i en el qual s’ha encaixat profundament la xarxa hidrogràfica.
El clima és mediterrani continental, extrem i relativament humit, amb unes temperatures mitjanes anuals que oscil·len entre 10 i 13ºC. Existeix una forta amplitud tèrmica anual com a conseqüència de les elevades temperatures estiuenques, especialment pronunciades al fons de la plana de Vic a causa d’un fenomen de reescalfament (26ºC de mitjana estival) i a les baixes temperatures hivernals (inferiors a 4ºC de mitjana els mesos de desembre i gener); el veritable hivern climàtic (menys de 6ºC de mitjana mensual) es prolonga durant tres o quatre mesos cada any i és especialment pronunciat al fons de la plana. Però la característica climàtica més acusada de la comarca és la inversió tèrmica que es dóna els dies encalmats d’hivern, que causa la majoria de les boires que es formen a la plana. Les precipitacions són abundants, encara que presenten una forta disminució en sentit nord-sud; mentre a la muntanya s’assoleixen de 800 a 1.000 mm anuals, amb màxims a la tardor o a la fi de l’estiu, a la plana no passen de 600 a 700 mm, amb màxims a la primavera.
La vegetació natural ha estat molt atacada per l’home, que ha transformat molts dels boscos originaris per tal d’obtenir camps de conreu; l’arbre predominant al fons de la conca és el roure martinenc, acompanyat, a vegades, del pi silvestre, mentre que als vessants elevats, no sotmesos al fenomen de la inversió tèrmica, es dóna preferentment el bosc d’alzines. Hidrogràficament, la comarca pertany a tres conques diferents: el principal col·lector és el riu Ter, que corre en direcció nord-sud, fins prop de Manlleu, on pren la direcció oest-est, i drena els sectors septentrional i oriental del territori; el sector nord-occidental dóna part de les seves aigües al Llobregat, a través de la riera Gavarresa (ja que l’altiplà del Lluçanès constitueix la divisòria d’aigües entre les dues conques), i el sector sud-occidental pertany a la conca del Congost, riu que neix precisament en aquesta zona.
POBLACIÓ – El poblament és molt antic, com demostra l’existència de nombroses restes prehistòriques, i a més ha estat continuat al llarg dels segles; el poblament dispers centrat entorn de les masies hi ha tingut sempre una gran importància a causa de l’interès per l’agricultura. Els nuclis agrupats actuals, molts dels quals existien de manera incipient ja en altres èpoques, començaren a créixer a l’edat mitjana en proliferar les activitats artesanals. La població, que havia perdut part dels seus efectius durant la segona meitat del segle XIX, ha crescut de manera lenta però continuada durant el segle XX. En aquest increment, però, el paper de cadascun dels sectors de la comarca ha estat molt diferent: mentre que les àrees muntanyenques han registrat un fort despoblament, el fons de la plana de Vic ha crescut de manera sensible a causa de la immigració intercomarcal i de gent procedent del sud d’Espanya.
ECONOMIA – L’agricultura ha estat tradicionalment l’activitat econòmica bàsica, centrada entorn de la masia, que era la unitat d’explotació; la terra generalment no era conreada pel mateix propietari, sinó que aquest la cedia a un arrendatari o a un masover. Actualment, el sector primari a Osona se centra en la ramaderia, que se serveix de l’agricultura com a auxiliar, la qual cosa explica el predomini dels conreus farratgers i de cereals de funció ramadera. En ramaderia destaca sobretot l’explotació del bestiar porcí i també del boví, tant per a la producció de llet com per a la de carn. La indústria és el sector econòmic més important; té els seus orígens en les activitats artesanals medievals, que servien per equilibrar les deficiències en els treballs agrícoles de l’hivern; la seva formulació moderna data del segle XIX, quan es produí l’emigració industrial cap al riu Ter cercant la força hidràulica que facilità la mecanització; amb l’arribada de l’energia elèctrica es féu possible la seva extensió per sectors allunyats del riu. Les indústries més destacades són la tèxtil, de gran tradició a la comarca tot i la forta crisi que va afectar especialment les colònies, la metal·lúrgica, la de la fusta, l’alimentària i la de la pell.
Vic és el nucli més important de la comarca, i concentra el 24% de la població; el segueixen les poblacions de Manlleu i Torelló. La xarxa de comunicacions s’articula a l’entorn de l’eix Congost-Gurri-Ter, que ve definit pel ferrocarril i per la carretera Barcelona–Puigcerdà, principal via que travessa la plana de Vic; el 1995 va ser inaugurat el tram de l’eix transversal que uneix Vic amb Girona.
HISTÒRIA – La ciutat d’Ausa (Vic) fou cap de la tribu ibèrica dels ausetans i posteriorment municipi romà. Des del segle VI és centre d’una dilatada diòcesi religiosa (bisbat d’Osona). Conquerit el territori als àrabs, al segle VIII es creà el comtat d’Osona, que al segle següent s’integrà en el de Barcelona–Girona-Osona, patrimoni del casal de Barcelona. Els límits actuals són fruit de la divisió territorial de la Generalitat del 1936, amb la incorporació, el 1990, dels municipis de la vall de Bisaura (Montesquiu, Vidrà, Santa Maria de Besora i Sant Quirze de Besora).
GEOGRAFIA FÍSICA – S’hi distingeixen dos sectors: l’alta i la baixa Noguera. L’alta Noguera comprèn la serralada pre-pirinenca del Montsec, que, tallada per les dues Nogueres, s’individualitza en el Montsec d’Ares i el de Rúbies, al peu dels quals s’estenen la vall d’Àger i la conca de Meià, i el Segre Mitjà, sector d’aquest riu que drena la Depressió Central. La Noguera baixa esta formada per la Noguera estricta, compresa entre el Segre, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana, i, a partir de la ribera del Sió, la plana d’Urgell, regada pel canal d’Urgell. La meitat meridional presenta clima mediterrani amb tendències continentals i al Montsec és de muntanya mitjana; pluges escasses (300-500 mm).
POBLACIÓ – A la dècada de 1981-91 ha experimentat una minva del 3,5%. Distribuïda per sectors, la població activa es reparteix de la manera següent: sector primari (27,1%), secundari (35,2%) i terciari (37,7%).
ECONOMIA – Agricultura (cereals, farratges, fruiters) i ramaderia (porcina, ovina i avicultura), indústria escassa (paperera, confecció, agroalimentària, metal·lúrgica) concentrada a Balaguer i també a Artesa de Segre i Ponts. A més de Balaguer, els nuclis principals són: Artesa de Segre, Ponts, Vallfogona de Balaguer, Albesa i Bellcaire d’Urgell.
HISTÒRIA – Fortificats pels musulmans diversos indrets, com Balaguer o la Ràpita, els comtes d’Urgell conqueriren els territoris de la ratlla del Segre, i el 1105, amb la conquesta de Balaguer, que feren capital del comtat, finalitzà l’expansió urgellenca. D’altra banda, els comtes de Barcelona crearen entorn de Camarasa la marca de Camarasa. A partir del segle XII començà la repoblació i s’hi bastiren nombrosos castells com el de Montsonís, la baronia de Sant Oïsme, la Ràpita o el Castell Formós de Balaguer. Els límits de la comarca tal com avui es coneixen, llevat d’Alfarràs i la Portella (que el 1990 passaren al Segrià), no es constituïren fins a la divisió territorial de la Generalitat el 1936.
GEOGRAFIA FÍSICA: A la dreta de l’Ebre, és accidentada a l’oest pels ports de Beseit (tossal del Rei, 1.351 m alt; tossal d’en Cervera, 1.347 m) i al sud per les serres de Montsià i la de Godall separades per la vall d’Ulldecona. El pla de la Galera, drenat per la rambla de la Galera, i el de la Sénia, drenat pel riu de la Sénia, juntament amb el sector de terrasses fluvials de la ribera dreta de l’Ebre i el delta, constitueixen les zones planes. El 1983 es creà el Parc Natural del Delta de l’Ebre, que de les 7.736 ha que té més de la meitat pertanyen al Montsià. A la costa, baixa i sorrenca, es destaca el port dels Alfacs. Clima mediterrani amb tendència subàrida i pluges escasses. Riquesa de flora i fauna a la zona dels Ports i al delta.
POBLACIÓ – La població ha experimentat, durant la dècada 1981-91, un creixement moderat (2,5%), concentrat a Amposta i Sant Carles de la Ràpita.
ECONOMIA – Per sectors productius es reparteix de la manera següent: sector primari (25,7%), secundari (36,8%) i serveis (37,5%). L’agricultura encara és el sector principal de l’economia, amb conreus de regadiu (arròs i cítrics) i de secà (olivera, vinya i ametller). L’activitat pesquera es concentra a Sant Carles de la Ràpita (llagostins) i en grau inferior a les Cases d’Alcanar. Indústria diversificada i en augment. Augment del turisme tant a la zona dels ports de Beseit com a la costa. Els nuclis principals, a més d’Amposta, són Sant Carles de la Ràpita, Alcanar, la Sénia i Ulldecona.
De les dues comandes que s’hi establiren, la d’Ulldecona i la d’Amposta, la darrera passà a la corona a final del segle següent. El Montsià, unit tradicionalment a Tortosa, tant eclesiàsticament com administrativament, fou constituït com a comarca arran de la divisió territorial feta per la Generalitat el 1936.
Creada l’1 de maig de 2015, està situada a l’Altiplà Central Català, constitueix el sector més oriental del Bages, i compartit amb les comarques d’Osona (nord-est) i el Vallès Oriental (sud-est). Està formada per un altiplà estructural que es manté entre els 700 i els 1.000 m alt. Geològicament, és d’una extrema senzillesa, els materials són exclussivament terciaris i es presenten en capes horitzontals o lleugerament inclinades cap al nord-oest. El relleu és atectònic, producte de l’acció de l’erosió diferencial que ha creat els típics relleus monoclinals del vorell oriental, i de l’acció erosiva de la xarxa hidrogràfica.
El clima és mediterrani modificat per l’altitud i la continentalitat: la temperatura mitjana anual és d’11,6ºC (Moià), però hi ha una gran amplitud tèrmica (mitjanes de mínimes absolutes de –6ºC, el gener, i de màximes absolutes de 30,5ºC, l’agost). La pluviositat és superior als 600 mm anuals (625 a Moià) i augmenta en sentit sud-nord, amb un màxim estiuenc (agost); la nivositat és escassa; es registren una mitjana de cinc dies anuals de precipitacions en forma de neu.
La vegetació natural és caracteritza pel domini quasi absolut del pi silvestre i del roure; hi ha també petits rodals d’alzines, arbres que a vegades es presenten formant boscs mixtos amb els roures. Hidrogràficament, pertany a la conca de Llobregat, riu al qual van a parar les aigües de les rieres Gavarresa i de Calders.
El poblament és molt antic (restes megalítiques) i s’ha mantingut continuadament al llarg dels segles, com ho demostren les posteriors restes ibèriques i romanes. Actualment hi predomina el poblament agrupat, ja que les nombroses masies disperses d’altres temps tendeixen a ésser abandonades.
La base econòmica fonamental és l’agricultura, totalment dedicada als conreus de cereals d’hivern (predomini absolut del blat) al sector meridional, i de patates per a sembra i blat de moro al sector septentrional, més afavorit per les pluges estiuenques. La ramaderia es presenta associada a l’agricultura a les zones més baixes; hi predomina la ramaderia de llana, mentre que a les zones més humides del nord hi ha ramaderia bovina.
La indústria fou molt important al segle XVIII i a la primera meitat del XIX; cal esmentat els molins fariners (Castellterçol i Moià), la indústria rellotgera (Moià) i, sobretot, la tèxtil (Moià, Castellterçol i l’Estany). Les activitats industrials es concentren als municipis de Moià, Avinyó, Santa Maria d’Oló i Castellterçol; als altres municipis són totalment inexistents.
Moià i Castellterçol tenen, també, una certa importància turística com a llocs d’estiueig tradicional per part dels barcelonins. El centre subcomarcal és Moià, però els diferents municipis del Moianès són repartits en àrees comercials distintes (Manresa, Vic i Granollers).
És a la franja litoral, de 50 km de llarg per 10 km d’ample, que s’estén entre Montgat i la Tordera. Limita al nord-oest amb la Selva, a l’oest amb el Vallès Oriental i al sud-est amb el Barcelonès.
GEOGRAFIA FÍSICA – Constituït pel vessant oriental de la Serralada Litoral, amb el Montnegre (759 m) i la serra del Corredor (632 m), i la plana que s’estén al seu peu. La Serralada Litoral, on s’originen un seguit de conques hidrogràfiques de certa consideració, davalla, amb un fort desnivell, fins a la plana, i en alguns casos, com el tram de Caldetes a Sant Pol, fins a la mateixa Mediterrània. Clima mediterrani -protegida dels vents del nord per la Serralada-, amb temperatures molt suaus i pluges (de 500 mm a 800 mm) repartides del setembre al juny. Vegetació molt transformada per l’home; suredes al Montnegre.
POBLACIÓ – És una de les comarques més densament poblades del Principat, amb un creixement constant al llarg del segle XX; entre 1981 i 1991 l’augment ha estat del 15,6%. El 1993 la població es distribuïa per sectors de producció de la manera següent: sector primari (4,2%), secundari (48,5%) i terciari (47,3%).
ECONOMIA – Tot i el retrocés de l’agricultura, s’hi practica la més intensiva de Catalunya, amb predomini de la patata, hortalisses, maduixes i flors. La pesca es concentra a Arenys de Mar, quart port pesquer de Catalunya. Pel que fa a la indústria destaca fonamentalment el tèxtil, però també hi són importants els sectors de la confecció, química i metal·lúrgia, concentrats principalment a Mataró. Fort increment del comerç i l’hoteleria.
HISTÒRIA – Habitada pels laietans, que el segle VI aC hi construïren nombrosos poblats dalt dels turons, els romans hi bastiren una ciutat important, Iluro (Mataró) i nombroses vil·les rurals (Torre Llauder). A partir del segle XVI i fins a meitat del XIX diverses poblacions, especialment Arenys, conegueren una creixent prosperitat gràcies a una intensa activitat marítima. D’altra banda, a partir del segle XVIII, s’hi inicià el procés d’industrialització, especialment a Mataró, amb les fàbriques d’indianes i tèxtil en general, que culminà al segle següent amb la incorporació de la ciutat a la revolució industrial. Unit tradicionalment a Girona el sector d’Arenys fins a la Tordera i a Barcelona el que va de Montgat a Caldetes, a partir de la Divisió Territorial de la Generalitat (1936) es constituí la comarca del Maresme tal com la coneixem.
GEOGRAFIA FÍSICA – El Gironès, creat bàsicament per raó de la importància demogràfica i econòmica de la ciutat de Girona, no presenta la unitat geogràfica d’altres comarques. Bàsicament és una plana, a l’extrem septentrional de la Depressió Pre-litoral, voltada al nord per la serra de Rocacorba (990 m), on s’obren les belles valls d’Adri i Llémena amb restes de materials provinents d’erupcions volcàniques relacionades amb el grup d’Olot; al sud-est les Gavarres i la Serralada Litoral (puig de les Cadiretes, 519 m) la separen de la Mediterrània, i al sud-oest la tanquen les planes que arriben fins al Ter. El curs principal de la comarca és el Ter, amb els seus afluents l’Onyar, que travessa Girona, i el Galligants.
El clima és mediterrani i la pluviositat relativament abundant (762 mm anuals a Girona), tot i que les Gavarres fan que el sector meridional de la comarca restí apartat de les influències marines. La vegetació és de tipus mediterrani humit, amb predomini de l’alzinar al solell i roure i castanyer a la baga de la zona nord, i sureres amb bruc a les Gavarres.
POBLACIÓ – Al llarg del segle XX la població ha experimentat un creixement constant, concretat la dècada de 1981-91 en un augment del 8,6%. És concentra bàsicament a la capital i als municipis de la rodalia situats a la vora de l’autopista. Pel que fa a la distribució de la població activa per sectors productius, el primari n’ocupa el 3,4%, el secundari el 40,4% i el terciari el 56,2%.
ECONOMIA – L’agricultura hi va perdent importància i és redueix la superfície dedicada al conreu, els principals són els farratges i els cereals, destinats bàsicament a la potent ramaderia (boví i porcí) de la comarca. La indústria, molt diversificada, ha experimentat un fort creixement, especialment els sectors de la construcció, metal·lúrgic, químic, tèxtil, paperer, i de les arts gràfiques. Girona i els pobles del voltant en són els nuclis principals. D’altra banda, Girona, amb una funció clara de capital supracomarcal, desplega un important sector terciari. A més de la capital els nuclis principals de la comarca són Cassà de la Selva, Salt, Celrà, Sarrià de Ter, Llagostera, Sant Gregori, Santa Eugènia de Ter, Sant Julià de Ramís, Bordils.
HISTÒRIA – El poblament humà del Gironès es remunta a les èpoques més antigues del paleolític (cova i cau de les Goges, a Sant Julià de Ramís i el puig d’en Roca a Sant Gregori). A l’època ibèrica, el territori corresponia a la tribu dels indigets, amb diversos nuclis per la zona (la Creueta a Quart, Estanyol a Bescanó) dels quals destaca Girona, que es transformà en ciutat romana amb el nom de Gerunda. Part del poblament habità en villae, algunes de grans dimensions, com Bell-lloc del Pla i Sarrià de Ter. Girona, per raó de la seva posició, fou un establiment de la Via Augusta i bastí un recinte murallat a la zona més alta anomenada Força Vella. La creació, al segle V, del bisbat de Girona li conferí una notable importància, mantinguda en temps dels visigots.
El 785 Carlemany l’arrabassà als musulmans i creà el comtat de Girona, que s’estenia de les Corberes a l’Ebre. Guifré el Pilós uní el comtat al de Barcelona i Osona, nucli de la futura Catalunya. La Baixa Edat Mitjana fou un període dolç per a tota la comarca: molts termes sorgiren en aquesta època entorn de castells defensius (Celrà, Cervià de Ter, Medinyà, Llagostera, etc), i Girona gaudí d’una gran prosperitat, en part gràcies al poder de l’Església i a la intensa activitat comercial dels jueus, que hi havien establert un dels calls més grans i actius de Catalunya.
Per la seva situació estratègica, la ciutat, i en general la comarca, tingueren un paper destacat en la guerra contra Joan II, la Guerra dels Segadors, la Guerra Gran i la del Francès. Al segle XIX la comarca s’incorporà al procés d’industrialització, especialment les poblacions pròximes al Ter. El Gironès, nucli central del comtat i del bisbat, prengué el 1833, en ésser creat el partit judicial de Girona, una configuració semblant a l’adoptada en la divisió comarcal de la Generalitat el 1936.
GEOGRAFIA FÍSICA – Comprèn l’alta conca del Fluvià i presenta dues zones ben diferents i contrastades: l’Alta i la Baixa Garrotxa. L’Alta s’estén al nord de la vall del Fluvià, és un territori aspre i muntanyós, travessat de serralades (serra de Gitarriu, d’Entreperes, del Toix, del Mont, puig de Comanegra, de Bassegoda) i on abunden els congostos i les cingleres, avencs, coves i afraus. La Baixa Garrotxa formada per la capçalera del Fluvià i estesa pel vessant sud del riu, està centrada per la cubeta d’Olot-Santa Pau, i ofereix un paisatge de suaus turons coberts de prats i arbredes.
El fenomen, però, que defineix i identifica més clarament la comarca és el vulcanisme. Trenta cons volcànics i una vintena de colades de lava constitueixen la regió volcànica de la Garrotxa, única en tot Catalunya. És un vulcanisme bàsic, amb laves basàltiques i basanítiques que, i tot i ésser inactiu, no es pot considerar definitivament extingit. Hi ha vestigis d’erupcions estrombolianes (el Croscat, Montsacopa, etc), explosives (el Carat) i estrombolianes i explosives (Santa Margarida de la Cot, el Racó, el Traiter, etc). En la majoria dels volcans encara hi són distingibles els cràters, constituïts per escòries, lapil·li i bombes volcàniques.
A la regió també es poden observar columnes prismàtiques (cingles de la Fontfreda, Noc d’en Cols, etc) i superposicions de colades, com a Castellfollit de la Roca i Boscarró. Els corrents de lava tancaren algunes valls que amb el pas del temps han esdevingut fèrtils planes, com la de les Preses, dels Llacs, etc.
La Garrotxa presenta un clima submediterrani, caracteritzat per les precipitacions abundants, uns 1.000 mm de mitjana, i la pràctica manca de mínim estival. La vegetació, d’acord amb el clima, és de tipus mediterrani al nord i a l’est, amb predomini de l’alzina, i submediterrani al sector occidental, amb predomini del roure i el faig (fageda d’en Jordà).
POBLACIÓ – Gairebé estable al llarg del segle XX, amb un lleuger però sostingut índex de creixement (1,8% la dècada 1981-91), es concentra a la capital i al llarg del Fluvià. El sector primari ocupa prop del 7% de la població activa, el secundari el 56% i el terciari el 37%.
ECONOMIA – L’agricultura experimenta una davallada gradual i la superfície conreada disminueix: hi predomina el secà (farratge, cereals i blat de moro de secà). La ramaderia, en canvi, experimenta un acusat creixement, especialment els bestiars boví i porcí. La indústria, principal font de riquesa de la comarca, hi està molt diversificada, tot i que se’n destaquen els sectors tèxtil, alimentari i metal·lúrgic: es concentra bàsicament a la capital i rodalia, que també centralitza el comerç i els serveis. A més de la capital, Olot, destaquen els nuclis de Sant Joan les Fonts, Besalú, Sant Privat d’en Bas, Sant Esteve d’en Bas, Santa Pau, Castellfollit de la Roca, les Planes d’Hostoles, la Vall de Bianya, etc.
HISTÒRIA – Poblada en temps prehistòrics (cova dels Ermitons de Sadernes, del Bisbe de Sales de Llierca), els ibers hi construïren diversos poblats (Besalú) i els romans hi establiren nombroses vil·les. Un cop expulsats els àrabs per Carlemany al final del segle VIII, Besalú i els territoris pròxims foren incorporats al regne d’Aquitània i repoblats per monjos benedictins, que hi fundaren un seguit de monestirs: Sant Llorenç del Mont, Ridaura, Sant Aniol de Finestres, Sant Joan les Fonts, etc.
El comtat de Besalú, sorgit a la darreria del segle IX, s’estenia per quasi tota la comarca, llevat del sector del vescomtat de Bas, territori patrimonial dels vescomtes de Besalú, a més de la vall de Camprodon, l’Alt Empordà i el rodal de Banyoles, i unificà el govern de la regió, que posteriorment s’integrà al comtat de Barcelona. A partir del segle XIV formà part de la vegueria de Besalú i amb la divisió provincial passà a la província de Girona i constituí un partit judicial amb capital a Olot. En la divisió comarcal de Catalunya, duta a terme per la Generalitat el 1936, es constituí la comarca de la Garrotxa pràcticament amb els mateixos municipis que el partit judicial.
Format per 30 municipis: 
POBLACIÓ – A la dècada de 1981-91 ha experimentat una minva del 3,5%. Distribuïda per sectors, la població activa es reparteix de la manera següent: sector primari (27,1%), secundari (35,2%) i terciari (37,7%).
Dades dels Països Catalans 